29/07/10
Per fi, de camí cap a les Rockies. Els boscos es tornen espessos a costat i costat de carretera i els turons s’enfilen cada cop més amunt. Parem a dinar prop del riu a pocs quilòmetres de Jasper. En entrar a Alberta cal actualitzar l’hora. I al cap de poc la primera sorpresa, un elk pastant al marge de la carretera. Jasper s’acosta però la primera rebuda és la del Mont Robson, al parc provincial del mateix nom i annex al parc nacional de Jasper. El Robson és el pic més alt de les rocalloses i fa prop de quatre mil metres. És de formació piramidal i segons ens han explicat força difícil de fer-ne el cim que sempre es troba nevat. L’aparcament, el mirador, la botigueta, l’oficina d’informació i sobretot el bar-restaurant, estan a petar de gent. Però la veritat és que no es veu gaire predisposició per realitzar alguna ruta, no s’allunyen de la seva font de glucosa i greixos.
En arribar a Jasper busquem el següent allotjament,
30/07/10
Ens dirigim a Maligne Valley. 44 quilòmetres de preciosa carretera que s’endinsa a una vall sense més sortida i que té dos llacs impressionants, el Maligne Lake i el Medicine Lake. Aquest darrer és estacional degut al drenatge inferior que alimenta a un sistema subterrani immens. Avui decidim fer el
De baixada parem a fer fotos al Medicine Lake, on trobem una mena d’isard i m'hi puc acostar a tres metres per fotografiar-lo. Continuem baixant i de cop veiem un munt de vehicles aturats a la carretera. No m’ho puc creure, la nostra primera “trobada ossal”!!! Es tracta d’un juvenil d’ós negre, segons ens expliquen, menjant uns fruits vermells al costat de la carretera mentre una dotzena de persones l’immortalitzen amb les seves càmeres.
Continuem baixant i visitem Maligne Canyon, un engorjat espatarrant. Hi ha diversos ponts que el travessen en punts estratègics i té algun punt amb 70 metres de profunditat. Per avui s’ha acabat, estem trinxats.
31/07/10
Avui ens dirigim a la vall del riu Astoria a través de la carretera que puja al pàrquing del Mont Edith Cavell. L’excursió que tenim previst fer es diu Cavell Meadows i té un recorregut d’aproximadament 10 Km amb uns 500 m de desnivell. El camí és molt distret ja que contínuament ofereix vistes espectaculars de les diverses glaceres (Angel Glacier, Ghost Glacier, Mont Edith Glacier) que hi ha per sota del Mont Edith Cavell. Sembla ben bé que les poguem tocar amb les puntes dels dits des dels diversos miradors! De tant en tant, i si es para bé l’orella, es pot sentir algun bloc de gel que cau (veure on ja és més complicat). Arribem fins al punt més alt del camí (2250 m) i com que les vistes són extraordinàries, no hi ha mosquits i fa un molt bon dia, decidim dinar allà mateix. Ens trobem una parella de catalans que també viatgen amb el seu petitó de 7 mesos i passem una estona agradable amb ells compartint experiències de viatges.
Durant la baixada veiem diverses morses i algun esquirol. La part final del recorregut permet arribar fins a la vora del llac de la glacera on hi ha molta gent i també molts imprudents que pretenen arribar fins a zones de glacera on hi ha un perill important de despreniments.
De tornada a Jasper dediquem una estona a donar un volt pel poble per tal de fer algunes compres.
01/08/10
L’últim dia a Jasper fem l’excursió del Sulphur Skyline. El camí en cotxe fins al pàrquing des d’on se surt és espectacular. De fet, l’hem catalogat com el típic paisatge que esperàvem de les Rockies: una vall molt ampla amb aigua a banda i banda de la carretera en forma de llacs i rius, i les espectaculars muntanyes al fons.
L’excursió en sí es tracta de pujar fins al cim del Mont Sulphur que fa 2050 m, per tant representen uns 9 Km amb un desnivell de 700 m. El camí transcorre en una primera part per un frondós bosc, fins arribar a la part final en la qual hi ha una zona planera amb molt bones vistes, prèvia a la última pujada fins al cim, la qual és un pèl feixuga tot i que curta. Altre cop, i per recomanacions dels diversos cartells que hi ha en aquesta zona del parc, decidim pujar en companyia d’altra gent per tal d’evitar una “trobada ossal”. En aquest cas ens acompanyen una parella de gallegs. Tot i així, el camí és molt concorregut i no creiem que calgui patir pel fet d’anar sols.
Des del cim les vistes, com sempre, són espectaculars. Es veuen molt bé les crestes d’Ashlar Ridge, així com tota la vall del riu Fiddle. També s’albiren valls que semblen molt aïllades i a les quals no s’hi aprecia cap camí d’accés.
Tornant al pàrquing, decidim anar a veure unes sorgències termals que alimenten els banys termals de Miette. De fet, després d’aquesta parada, decidim anar a provar les aigües termals sulfuroses d’aquests banys. En total hi ha 4 piscines, 2 de fredes i 2 de calentes. Els nostres músculs agraeixen el contrast fred-calent de les diferents piscines!
El final del dia el temps canvia i comença a ploure. Ens parem a fer un cafè a Pocahontas i veient que la pluja no para, decidim no fer un sender curt que porta a unes antigues explotacions mineres. Tornem a Jasper ja tard, només amb temps de fer una parada al supermercat. Estem força cansats!
02/8/10
Abandonem Jasper en direcció sud est cap a Lake Louise. Toca fer
03/8/10
Ens despertem a l’habitació de l’alberg de Lake Louise que vàrem llogar. Instal·lacions molt correctes i amb cuina hiperample, però saturada de gent cuinant a les hores punta. Com que fa bon dia decidim retrocedir la carretera d’ahir, fins a mig camí de Jasper per visitar l’Athabasca Glacier que pertany al gran camp de gel del Mont Columbia. En un autocar ens acosten fins a la glacera, on amb un transport especial hi ascendim uns centenars de metres. Quedem saturats de japonesos que dóna la casualitat que són força mal educats. Quan volen fer fotos aparta't del seu camí o se’t tiren a sobre. El transport és un gran autocar amb 6 rodes motrius de tipus Big Foot americà. Trenca el cor veure com retrocedeixen totes les glaceres de la zona. En fotografies de fa només cent anys s’hi aprecien els centenars de metres que han perdut. 
El camí de tornada el fem a poc a poc contemplant la immensitat del paisatge. Es tracta de la connexió de tres o quatre valls a través de diversos colls. Les valls, encara de profund caràcter glacial en forma de U, es troben serpentejades per rius cabalosos procedents d'incomptables salts d’aigua de valls superiors penjades. Pel camí observem com a mínim una dotzena de glaceres, d’aquí ve el nom de la carretera. Els fons de les valls i les vessants fins allà on és físicament possible es troben reblerts d’un bosc de coníferes atapeïdes. Més de cinquanta pics superiors als 3000 metres envolten tot aquest escenari. Sens dubte, els 230 quilòmetres de carretera es fan curts i provar de veure o fotografia cada racó significaria passar-hi alguna nit.
Arribant a la tarda a Lake Louise, decidim visitar el llac que porta el mateix nom. En un extrem hi ha el que anomenen Chateau, que es tracta d’un enorme hotel d’estil indefinible, però que jo el definiré com a rollo Wald Disney. Depenent de la mirada que l’observi, pot trobar l’edifici situat en el llac, com a una exquisitesa paisatgística o com una aberració cerebral. Això sí, hi varem berenar molt bé.
04/8/10
Decidim visitar el veí i proper parc nacional de Yoho. Cal dir que ha estat una sorpresa total. Molt menys conegut i visitat que Jasper i Banff, hi hem trobat molt poca gent, molt menys concorregut i amb moltes menys construccions i serveis.
Al matí hem pujat per
De tornada, ens desviem cap a Emerald Lake, però abans visitem un pont de roca natural excavat pel riu. El llac és acollonant. Aigües turqueses, com sempre, arbres fins a tocar de l’aigua, parets de roca altíssimes i glaceres penjades quasi sobre els nostres caps. Hi ha un petit restaurant en un extrem on
També hi ha un petit embarcador on lloguen canoes i decidim agafar-ne una. Amb la poca estona de què disposem, aconseguim fer la volta al llac sense còrrer gaire. I fins i tot remuntem un petit riu amb la intenció d’agafar aigua clara per eixugar la meva set. L’Arnau al davant de tot marcant el ritme amb el seu da,da,da.
A la tornada passem a comprar quatre coses i ens tornen a atracar al super. I durant l’espera, trobem a en Jaime, un company de feina de
05/08/10
Últim dia a la zona de Lake Louise i ens decidim a fer el treking del Sentinel Pass, uns 11 km amb 700 m de desnivell. L’excursió comença al costat del meravellós Lake Morraine. Té un aspecte molt semblant al Lake Emerald i fins i tot l’entorn és força igual. Això no treu, però, que tingui el seu encant especial. Segurament és la caminada en què més recomanacions (gairebé diria obligacions) trobem de no anar sols per tot el tema de la presència ossal. Nosaltres, com a bons ciutadans, ens ajuntem a un grup de francesos i dos americans que també han decidit fer aquesta ruta. Amb els francesos ens hi acabem fent força, suposo per la proximitat i perquè en el fons tenim més coses en comú que amb els americans.
El camí puja de forma constant per un bosc tupit, fins arribar a una zona més aèria des de la qual podem començar a palpar el meravellós paisatge que ens espera. Al final d’aquesta mena de plana (que va pujant però molt més tranquil·lament) hi trobem dos llacs que de fet estan al peu del coll del Sentinel Pass. És espectacular! En David, com a bon escipió que sempre és, dedueix el per què del nom i és que les roques amb la seva forma punxeguda són com una mena de sentinelles que marquen el camí. Des de baix del coll el camí sembla molt dur però, tot i que puja força, no ho és tant com un s’espera. A dalt les vistes d’un i altre costat són espectaculars. Fa molt bon dia i decidim dinar a dalt. L’Arnau queda sorprès de la quantitat d’esquirols que volten per allà. I nosaltres hem d’evitar que se li mengin l’entrepà!
Tot baixant, podem comprovar des d’una certa alçada que el color del llac no és ben bé igual que al matí, i és que ara té un to més blavós mentre que al matí tirava més a verd turquesa. Realment és un espectacle visual difícil de descriure. I meravellats per l’entorn, en arribar a baix decidim tornar a llogar una canoa i fer la volta al llac. Altre cop, igual que al Lake Emerald, l’experiència és fantàstica!
Al vespre arribem a Banff, una ciutat molt i molt diferent a Jasper. Hi ha molts comerços, molts hotels, molts restaurants, molta gent... molt de tot. Tot i així, encara conserva un encant especial.
06/08/10
El dia no acompanya massa ja que hi ha força núvols i de tant en tant va plovent. És per això, i pel fet que estem força cansats del dia anterior, que decidim fer cosetes curtes.
Al matí visitem el Johnson Canyon que de fet és un recorregut de 4 km d’anada i tornada que discorre per unes passarel·les al costat del Johnson Creek, i durant el qual es poden anar veient diferents salts d’aigua i passos encanyonats, fins al final arribar a la cascada final d’uns 30 m d’alçada. És un recorregut maco però molt concorregut, massa pel nostre gust. Durant el trajecte de tornada en cotxe ens parem tres vegades per presència d’”elks” i “mule deers”.
A la tarda anem a veure el Lake Minnewanka que vol dir “llac dels esperits”. En realitat és un llac que s’utilitza com a embassament i que és l’únic de Canadà en el qual es pot navegar amb embarcació de motor. Al costat d’aquest immens llac n’hi ha uns altres dos de més petits amb molt d’encant (Johnson Lake i Two Jack Lake). Durant el recorregut veiem de força a prop unes cabres anomenades “big horn sheep” suposem que per la seva prominent cornamenta.
De tornada anem a passejar i a fer les últimes compres (i també cafès!) a Banff. Ens comença a envair la nostàlgia de pensar que tot això s’està acabant...
07/08/10
Avui sí... ja és l’últim dia a les Rockies... Val més no pensar-hi gaire perquè ens fa molta pena deixar aquest lloc tan meravellós. Segurament podríem dedicar el dia abans de la tornada a descansar, a passejar tranquil·lament per Banff... però com ja tothom pot imaginar no ho hem fet (no faríem honor al nostre etern sentiment i nom d’aquest blog!).
Decidim fer la última excursió i per això en triem una de força mítica i recomanada com és el Healty Pass. Es tracta d’un recorregut lineal de 18,5 km d’anada i tornada amb un desnivell de 700 m. El camí passa en un primer tram a través d’un bosc força tupit (com ja comença a ser típic) fins arribar a una zona més elevada plena de camps plens de flors de tot tipus de colors. L’espectacle de les flors i de les muntanyes que es veuen des d’aquest indret és excepcional. L’últim quilòmetre i mig fins arribar al coll ens ofereix vistes espectaculars de cims, glaceres i llacs. El dia està mig ennuvolat i fa una mica de “rasquilla”, per tant decidim parar només un moment a estirar les cames (bàsicament les de l’Arnau que com un campió ha aguantat totes les excursions que hem fet) i a parlar amb tres canadencs molt agradables.
La baixada la fem força a pinyó per risc de tempesta i perquè ens estimem més poder dinar a baix ja que tot el tram de bosc està força farcit de mosquits. La conseqüència és que rebentem els cronòmetres i fem l’anada i tornada en 4 hores i mitja quan a totes les guies indiquen un temps aproximat de 5-6 hores.
Després de dinar decidim passar per Banff a fer un últim volt i sobretot a fer un últim cafè a l’Starsbuck. Passegem pels carrers sense ganes de tornar al cotxe, parant-nos a qualsevol lloc per fer temps... i és que no volem marxar de les Rocalloses!!! Però ho hem de fer, i tots tres amb molta nostàlgia agafem el nostre Ford Explorer i fem camí cap a Calgary, el nostre últim destí.
Com a rematada final decidim fer un bon sopar i optem per una bona amanida (amb el gran desconegut a Canadà oli d'oliva) i pasta italiana cuinada amb una deliciosa salsa de salmó o de bolets amb pollastre. Després de tants de dies de precarietat alimentària, aquest sopar se'ns posa d'allò més bé! No tenim temps per res més. Veiem el downtown de Calgary des del cotxe i ja de fosc.
I res, a dormir que demà ens espera un dia llarg (bàsicament sense nit pel canvi horari de la tornada). Només ens queda dir que ha estat una gran experiència, un gran viatge, tres setmanes inoblidables en un entorn que mai oblidarem.
1 comentari:
Un viatge molt interessant.
Publica un comentari a l'entrada