Viatges

VIATGE A ASTÚRIES (I UNA MICA DE CANTÀBRIA I PAÍS BASC)

Aquest octubre, i com que encara teníem alguns dies de vacances, varem decidir fer el primer viatge amb el nostre petitó, l’Arnau. I el destí escollit ha estat Astúries una regió que feia temps que teníem moltes ganes de conèixer i que no ens ha decebut gens ni mica!

El dissabte dia 10, després de carregar l’autocaravana, fem tot el viatge de tirada fins a Laredo, prop de Santander. L’Arnau, com tot un campió, aguanta bé el viatge i només es desperta quan toca menjar. Durant el viatge tenim el primer “incident” i és que ens vola la claraboia de sobre el llit de matrimoni. Per tant, encarem una setmana sense claraboia i en un país on hi plou força sovint... començant, per exemple, per aquella mateixa nit. L’endemà, i després de donar-hi moltes voltes, trobem una solució provisional a l’estil MacGyver, que ens va durar totes les vacances (afortunadament!).

El diumenge ens despertem amb el típic xiri-miri del nord d’Espanya. El temps, però, millora quan entrem a Astúries i fins i tot al migdia fa un sol espaterrant i força caloreta. Ens dediquem a visitar Llanes un poble costaner molt atractiu i amb platges precioses i geològicament amb estructures molt interessants. Hi dinem però ens sentim un pèl estafats... A la tarda anem costejant fins arribar a Ribadesella, un altre poble de la costa i que fa honor a la ria que desemboca en aquest indret. Fem un passeig per tota la zona que voreja la ria i que arriba fins al port. Un indret preciós!

L’endemà ens llevem i el dia es presenta molt emboirat. Deixem Ribadesella i ens dirigim a Covadonga on visitem el santuari i una petita capella curiosament encaixada enmig de les roques. En David aprofita per agafar la bicicleta de carretera i fer els 12 km i 1000 m de desnivell fins a dalts dels llacs. Quan torna, tots tres agafem el bus que ens porta fins als llacs Enol i Ercina. Amb l’Arnau a la motxilla fem una ruta pels llacs i per algunes antigues mines que hi ha a la zona. La boira, però, no ens deixa gaudir plenament del paisatge. A la tarda, ens dirigim cap a Posada de Valdeón, ja a la zona del Parc Nacional de Picos de Europa.

El matí següent tot i que tenim la intenció de fer un tros de la ruta del Cares sortint de Caín, hem de canviar els plans perquè la carretera que va de Posada de Valdeón a Caín està tallada per obres. Realment una pena perquè segons hem llegit el tros més maco de la ruta del Cares és el d’aquesta zona. El dia és esplèndid per tant decidim fer la volta al parc amb l’autocaravana. El paisatge natural és d’una gran bellesa i els colors de tardor brillen com mai! Al migdia arribem a Arenas de Cabrales i a la tarda visitem el Mirador de Camarmeña des d’on es tenen vistes immillorables del Naranjo de Bulnes i del poble de Bulnes (l’únic poble asturià sense accés per carretera; l’accés és mitjançant un telefèric que val 19 euros). Veient que l’Arnau es troba com peix a l’aigua en aquest indret, decidim fer un tros de la ruta del Cares amb ell, començant des del poble de Poncebos. Més o menys fem un terç del camí i podem gaudir dels escarpats cingles i les vistes meravelloses que s’observen des de tot el recorregut. Per primer cop i únic en aquestes vacances, dormim en un càmping a Arenas de Cabrales.

L’endemà decidim tornar a la costa i visitar San Vicente de la Barquera un bonic poble de Cantàbria conegut per ser el poble on va néixer en Bustamante. Però la veritat és que, tot i que la gent hi deu anar i deu ser conegut per això, és un poble amb molt i molt d’encant i amb unes vistes immillorables dels Picos d’Europa. És realment meravellós estar al costat del mar i veure els Picos allà mateix. A la tarda, fem parada a Santillana del Mar, un poblet molt turístic però molt ben restaurat i amb molt d’aire i essència medievals. La propera parada és ja passat Santander, a playa de Berria una platja immensa al costat del penal del Dueso. Ja cap a final de la tarda anem a passejar per Santoña i veiem la posta de sol espectacular.

Ja som dijous i decidim anar tornat per tal que el viatge de tornada no es faci tan llarg. Ens parem a Getaria, ja al País Basc, un poble pesquer amb un port molt maco. A la tarda anem a passejar per Zarautz i anem a prendre un cafetó al bar d’en Karlos Arguiñano. Ens sorprèn que no és un restaurant de molt de luxe sinó més aviat “normalet” i a l’abast de moltes butxaques. A la nit, tornem a Getaria per dormir-hi i, tot i que inicialment ens aparquem al port al costat d’altres autocaravanes, ens hem d’acabar desplaçant un tros perquè els motors dels vaixells de pesca no ens deixen dormir!

L’endemà decidim passar tot el dia a Donostia una ciutat que ens fascina i que quantes més vegades la visites, més ganes tens de tornar-hi. Durant el matí anem a passejar pel casc antic i el mercat. A l’hora de dinar, i mentre l’Arnau menja, anem a una taverna a fer uns pinxos bonííííííssims!!! Com saben viure aquesta gent! I després a fer un bon dinar! Sí, sí... en David es menja un “xuletón” de mig quilo i jo una cua de lluç farcida de gambes. Una delícia!!! A la tarda anem a passejar per la part més nova de la ciutat i pel passeig de la platja de la Conxa. Dormim en una zona habilitada per autocaravanes prop de la Universitat.

Ja som dissabte i de tornada ens parem a Pamplona. Visitem el casc antic (els famosos carrers de l’Estafeta i Mercaderes, i la plaça de l’Ajuntament). Fa un dia esplèndid però molt de fred! A la tarda anem tirant i ens quedem a dormir a Lleida. L’endemà diumenge acabem de tornar fins a casa. Han estat uns dies inoblidables pels llocs que hem visitat però sobretot perquè ha estat la primera sortida amb autocaravana amb l’Arnau i cal dir que s’ha portat molt i molt bé! És un sol!!!

BTT

PEDALS DE FOC 2009

Tot i haver-ho parlat prèviament, el moment de deixar l’Arnau (té només un mes) i la Laura, per anar a fer Pedals de Foc, va ser una mica dur. Tot i que em feia il·lusió els sentiments eren contradictoris.

Pedals de foc és una ruta de 220 km i 5500 metres de desnivell aproximats, al voltant del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Tot i que hi ha diverses modalitats de temps per realitzar-la, crec que en 4 dies dóna temps per poder-la gaudir al màxim. L’arribada al punt d’inici, l’hotel Pirena de Viella, va ser tard i només va donar temps a sopar i conèixer els nous companys de viatge: en David, en Marc, la Pineda i l’Ivan, ja que les dues Annes ja les coneixia d’abans.

Després de carregar piles al matí, el transport de la prova ens porta fins a la boca sud del túnel, prop del refugi de Conangles, veritable inici de la ruta. Els primers kilòmetres es realitzen descendint la vall de Barravés, seguint el curs de la Noguera Ribagorçana. S’enllacen trams de pista, corriols i senders poc marcats vora el riu, on els enormes còdols “precalenten la relació cul-seient”.

Al arribar a la població de Vilaller, iniciem el que és el primer coll de la ruta, el de Serreres, per continuar posteriorment descendint cap a Llesp, on cal agafar un tram de la ruta de l’aigua. Aquest tram és força estret, i en algun cas força tècnic, de fet de vegades ho és tant que cal anar a peu! El corriol desemboca a la pista que puja cap a Iran, Irgo i Igüerri. Al arribar a Gotarta trobem el segon allotjament de la ruta, la casa Vilaspasa. D’aquest allotjament en recordo l’era amb servei self-service de begudes fresques i el fet que vaig ser convidat a marxar de l’habitació i dormir al passadís pels meus insofribles ronquets.

El dia següent, la ruta començava de forma suau, fins arribar al poble de Malpàs. Allí començàvem a guanyar alçada per una pista que ens portava als colls de Peranera i Sas, primers punts culminants del dia, per descendir de forma vertiginosa cap al poble de Les Esglésies. Cal dir que tots aquests poblets que travessàvem aquests dos primers dies, no eren més que petits grups de cases mig abandonades. De fet, ens van comentar que alguns d’ells només es trobaven habitats durant els mesos d’estiu. De tant en tant aprofitem per fer parades i reposar forces, ja portem una bona tirada i encara quedava el Coll de l’Oli, potser el més desagradable de tota la ruta.

Després de segellar el control a la casa Batlle, iniciem la pujada que ens portarà al Coll de l’Oli. El inici és pedregós i amb fort pendent, després el segueixen 4 kilòmetres amb algunes rampes remarcables, superem dos petits colls i arribem a la zona on desapareix el camí i cal posar-se la bici a l’espatlla. Superat el coll seguim en descens ja per un corriol estret i en algun punt perillós. Tot i que no són molts kilòmetres, aquest tipus de terreny que et fa pujar i baixar constantment de la bicicleta es fan molt llargs. Al final arribem a la casa Gris d’Oveix, el nostre tercer allotjament.

La mestressa és una gran amfitriona, i té un delit especial en les arts culinàries, encara recordo l’arròs de muntanya i l’entrecot de vedella!!!. Però només arribar calia fer els deures, estiraments i una bona cervesa. Aquest cop hi havia habitacions de sobra i vaig poder dormir tot solet. Sense el perill d’haver d’abandonar l’habitació a mitja nit.

Abans de sopar, varem anar a donar un passeig fins l’ermita de Sant Cristau, des d’on hi havia una vista espectacular sobre la Vall Fosca. També varem poder observar les destrosses d’una pedregada recent, no havia quedat cap teulat sencer.

Al matí següent, la ruta ens porta per la carretera que puja fins a la central de Cabdella. A la població d’Espui travessem el riu i comencem la llarga pujada que ens porta fins al Coll del Triador. Si no recordo malament són 16 kilòmetres de pista. A mitja pujada podem observar l’intent de construcció de l’estació d’esquí de la Vall de Filià, i el seu complex immobiliari mig penjat al poble d’Espui. Durant l’ascens, els paisatges van canviant, del bosc de ribera a l’inici, passant per les pinedes pi roig a mitja alçada, fins als prats i pastures alpines a 2268 metres d’alçada al Coll de la Portella.

En aquest punt, les vistes es tornen infinites, els 11 kilòmetres que separen el coll del Triador i el de la Portella es poden seguir sense perdre en cap moment de vista la pista que els uneix. Estem contents perquè la pujada s’ha fet molt entretinguda i no ens ha castigat en excés. Després d’uns kilòmetres més en planer i una petita sorpresa final (Coll de la Creu de l’Eixol), iniciem la baixada més excitant de tota la pedals de foc. Es tracta d’uns 12 kilòmetres de pista en baixada on pots arribar a superar els 70 km/h. Al final arribada a Espot i parada per dinar.

El dinar, memorable. En resum i per no donar més detalls, varem acabar omplir una fulla en el llibre de reclamacions de l’establiment. Per llogar-hi cadires. Sort que hi havia una fleca al davant!. A la tarda seguim en direcció a Son, alguns per carretera i altres per la ruta marcada. Parem a Son a segellar i seguim pel camí del Calvari. Per algú aquell camí si que va ser un calvari. La Pineda decideix provar les seves habilitats de “free style” i baixar un marge per la via ràpida. Resultat del campionat individual de “free style”: Guanyadora, la Pineda amb set punts, tots cosits al seu braç esquerre.

Després de negociar amb el cap de manteniment de l’Hotel els Avets, que es veu anava pel món sense pantalons, aconseguim pujar les bicicletes amb furgoneta per tal d’arribar a l’hotel. I sort perquè quedaven 3 kilòmetres de forta pujada i teníem 7 bicicletes a repartir entre 4 (la resta eren a l’hospital).

Nota curiosa: els pastors d’ovelles de la Vall d’Àneu pasturen els seus ramats d’ovelles dalt d’un Renault 21 Chamade. El gos de tura fa de copilot. Com que el pastor deu ser sort, escolta alguna emissora de “radiomuerete” a tot drap. El ramat és dirigit intel·ligentment a cops de clàxon. I les ovelles impedides que no poden caminar, s’acomoden entre els seients posteriors i el maleter, suposo que depenen de l’status social de cada ovella.

El darrer dia toca fer una estona més de carretera en direcció a Isil i Alòs d’Isil, ja dins el parc natural de l’Alt Pirineu. Aviat comença la pista de nou i comencem a enfilar la pujada en direcció a Montgarri, sempre seguint el curs de la Noguera Pallaresa. El paisatge és tremendament bonic i parem multitud de vegades a fer fotos. Potser aquesta és l’etapa més bonica de totes. Parem a fer un mos a Montgarri sense gaire temps per perdre. De seguida enfilem de nou cap al Plan de Beret. El cansament acumulat es comença a notar a les cames, han estat 4 dies amb més de 200 kilòmetres fins ara i més de 5500 metres de desnivell positiu. Acabem la ruta ja de tornada a Viella. Com que la botiga de Pedals de Foc està tancada, aprofitem per netejar les bicicletes i a nosaltres mateixos i també per fer el darrer àpat plegats.

A les 17, recollim els maillots d’obsequi, que per cert són força bonics (Pineda, l’any que ve seran millors) i cap a casa que hi falta gent.

Records a tots i a veure que passa amb el sopar!!!!

Sortides

Tour de France 2009

El passat 9 i 10 de juliol, aprofitàrem la sortida d’una de les etapes del Tour des de Girona, per seguir-lo en el transcurs de les terres catalanes i andorranes. El dijous es va aixecar un dia genial per veure tot el “cotarru” que havia muntat l’organització de la cursa a la ciutat de Girona. Tot i això, l’accés a l’àrea més chic es trobava reservada a personalitats i altres “convidats”. Tot i així podies passejar tranquil·lament enmig de tota la caravana publicitària i veure en primer pla l’arribada dels autocars dels equips ciclistes.

No sé si mitja ciutat feia festa aquell dia, però els carrers eren plens de gent per veure l’espectacle ciclista per excel·lència. Després del ràpid pas dels corredors varem agafar l’autocaravana per dirigir-nos a Arcalís, l’arribada en alt de l’etapa de divendres. Tinguérem dificultats per tal de trobar lloc per passar la nit, perquè els darrers quilòmetres de carretera ja eren plenes a vessar de gent preparada pel dia següent. Després d’un parell de temptatives, varem poder aparcar en un prat habilitat per passar-hi la nit a desenes d’autocaravanes i campers.

El dia següent, vaig aprofitar per davallar la carretera fins al inici de la pujada, a la Cortinada, juntament amb l’Anna i en Toni que havien arribat la nit passada, i fer de nou tota la pujada fins al final d’etapa, a l’aparcament d’Arcalís. La Laura va decidir pujar a peu els darrers vuit quilòmetres. A la tarda l’arribada de la caravana publicitària va precedir l’emocionant final d’etapa, que aquell dia va guanyar el francès Feillu al capdavant d’uns quants escapats. Contador va donar el seu primer cop prop del final d’etapa en deixar enrere el seu “company d’equip” i màxim rival Lance Armstrong.

La mateixa tarda, i després d’esperar prop de dues hores per tal que s’alliberés una mica la carretera de baixada, varem dirigir-nos cap al port d’Envalira, passant pel coll d’Ordino. Per cert, és una bonica carretera per fer una escapada amb la bicicleta. Ja entrada de fosc arribàvem al port i provarem d’aparcar allà on varem poder, ja que tornava a estar ple d’autocaravanes i una boira espessa feia que no veiéssim a més de cinc metres.

Al matí següent, vaig baixar amb la bicicleta fins a Canillo per tal de remuntar de nou fins al port d’Envalira. La Laura va aprofitar per fer una excursioneta matinal prop de Pessons. Aquell mateix matí varen arribar en Dani i la Nancy que s’havien llevat a les cinc per poder arribar a temps a veure passar la cursa. El mateix ritual, la caravana i després els ciclistes. Tot i que portaven molts pocs quilòmetres, el grup venia ja molt trencat i amb forces diferències entre ells. Després de dinar, varem conduir fins a Puigcerdà. Volíem arrasar el supermercat de Bourg Madame de iogurts i altres làctics (mira que en saben els francesos de fer iogurts!). Més tard ens trobarem amb en Ramón i en Norbert que es trobaven a la zona preparant-se pels Carros de Foc.

El diumenge ens dirigirem cap a l’embassament de Les Bulloses, base natural per ascendir al Carlit i punt d’inici de nombroses excursions. El recorregut que realitzarem fou a través dels estanys naturals que hi ha a la zona que són producte de l’antiga activitat glacial. Per cert, en aquestes dates cal accedir a la zona amb servei públic ja que el trànsit de vehicles privats es troba prohibit.

Viatges

Viatge a Àustria (juliol 2006)

L’estiu de l’any 2006 era el primer any que teníem l’autocaravana i varem decidir fer-ne l’estrena grossa viatjant a Àustria. Teníem davant nostre 3 setmanes de vacances que volíem aprofitar per visitar aquest país del qual en teníem tan bones referències.

L’anada la fem per la costa blava francesa, nord d’Itàlia (Alessandria, Brescia) i el primer dia arribem fins a Riva del Garda, al costat del Lago di Garda. La segona tongada de quilòmetres fins al nostre destí la fem via Rovereto, Bolzano, Merano i, a partir d’aquí, ja entrem a la zona tirolesa d’Àustria, i fem el port de muntanya de Timmelsjoch fins arribar a Sölden. Aquí hi establim el primer camp base.

L’endemà el dediquem a fer una excursió fins als refugis de Stallwiesalm i Keblealin, amb un desnivell aproximat de 800 m. El temps no acompanya gaire, per tant no allarguem massa l’excursió i, de fet, a l’hora de dinar ja som a l’autocaravana. Això sí… a la tarda, i com sempre ens passa quan iniciem un viatge amb autocaravana, fem una senyora migdiada de 2 hores ben bones! En llevar-nos, veiem que el temps ha millorat i decidim agafar les bicis i anar a fer una ruta d’un parell d’hores fins al Museu dels Minerals tot passant per Bodenegg i tornant a Sölden. En total, una bona marxa d’uns 750 m de desnivell.

Com que Sölden, tot i ser un poblet típic del Tirol, no ens acaba de convèncer massa, decidim canviar de zona, i en concret ens dirigim a Vent. Allí, gafem el telefèric que ens deixa a 2356 m, i des d’allí pugem fins al Breslemer Hüte (2884 m). Des d’aquest punt intentem fer el cim del Wildspitz però el camí és molt dur i desistim. Enlloc d’això pugem l’Urkundkolm (3134 m).

Des de Vent, ens n'anem en direcció Innsbruck en un dia molt plujós. A Innsbruck aparquem l’autocaravana en un carrer dels afores, i per anar fins al centre optem per la bicicleta. Visitem el centre històric, dinem en un kebab i també trobem, per pura casualitat, autèntiques “gangues” pel que fa souvenirs. Realment quedem meravellats d’aquesta bonica ciutat.

Des d’Innsbruck ens dirigim al Parc Nacional de Berchtesgaden, a la regió de Baviera, en territori alemany. Aparquem en un càmping vora el llac Königsee (el rei dels llacs) i a la tarda agafem un vaixell que ens duu a fer una ruta per aquest idílic indret. Al final del recorregut hi ha l’opció de baixar i anar caminant fins a visitar un altre llac, l’Obersee, al final del qual hi ha una cascada d’uns 300 m. De tornada, també ens deixen baixar a St. Barthölome on hi ha una peculiar església i llocs en els quals, a plena tarda, et serveixen truites de riu a la brasa.

Des del càmping es pot veure una muntanya al capdamunt de la qual hi ha unes instal·lacions que havien estat el lloc d’estiueig d’Adolf Hitler i que actualment, si es vol, es poden visitar. Nosaltres ens limitem a fer-hi un cop d’ull amb els binocles.

La següent parada a la nostra ruta austríaca és Salzburg, la mítica ciutat coneguda sobretot per un gran personatge… Mozart. I és que vagis on vagis de Salzburg, Mozart hi és present. Realment és una ciutat molt ben cuidada, amb molt d’encant, però pel nostre gust no tan captivadora com Innsbruck (sobre gustos no hi ha res escrit!). Un cop vista la ciutat, ens dirigim cap als Llacs de Mondsee i després al d’Attersee. L’endemà visitem el llac de Traunsee i en aquest punt fem una excursió en bicicleta fins al llac Laundsee (600 m de desnivell) durant la qual passem per boscos molt tupits i amb molta màgia.
Una mica més enllà d’aquesta zona, es troba la població de Hallstatt. És un poble que apareix en moltes fotografies idíl·liques d’Àustria quan es fan campanyes publicitàries de tota mena. Allí, hi visitem unes mines de sal molt interessants. També aprofitem per, des d’aquest punt, agafar un funicular que ens porta fins al peu de dues coves ben interessants: la Mahmut (la més gran d’Europa) i la Cova de Gel (declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO). Val molt i molt la pena visitar-les!

La ruta continua en direcció Thumersbach, on fem una ruta en bicicleta pels voltants del poble i del llac, i el Parc Natural de Hohentauer. Com que està classificat com a parc natural, l’accés és de pagament i, teòricament, no s’hi pot pernoctar dins. El camí ens meravella! Anem trobant diversos miradors al llarg del recorregut des dels quals es poden contemplar vistes espectaculars. Finalment, arribem a la glacera del Pastersee (altrament coneguda com a Franz Joseph Hohe). És ja la tarda i decidim baixar a passejar pel gel i les escletxes i a prendre mides del camí que l’endemà ens ha de dur fins al principal repte del viatge: el Globglockner (3798 m). Tot i que no està permès, passem la nit sense fer massa fressa al pàrquing de la glacera. Ningú ens diu res.

L’endemà al matí ens llevem a les 04.30h. A les 05.20h comencem a enfilar cap al cim. El temps s'aguanta fins al refugi però a partir d’allà trobem moltíssima boira i fins i tot neu, fet que dificulta molt els darrers metres fins a dalt. De fet, només en David arriba a aproximar-se gairebé al cim, jo em quedo uns metres enrera perquè la boira és realment molt espessa i avançar per aquella zona és molt i molt perillós. Tot i així, per nosaltres és com si haguéssim fet el cim, per l’esforç i la proximitat a la qual arribem. Altre cop, tots dos som allà dalt, gaudint del nostre repte i contents per viure’l plegats! La baixada és més agradable ja que el temps, mica en mica, ha anat millorant. I en arribar, el que més recomforta: una bona dutxa a l’autocaravana, i un bon dinar (que ja ens ho mereixem!).

A partir d’aquí, i acabada la ruta per Àustria, decidim passar a Itàlia. Ens dirigim fins a Lienz i des d’allí creuem la frontera amb Itàlia i conduim fins al llac d’Iseo i Marone. Des d’aquí, i després de provar els saborosos gelats italians, ens varem dirigim cap a Bergamo, Lecco (visita al llac), Bellagio (aquí sucumbim al plaer de les pizzes), Como (tot i que en teníim molt bones referències, ho trobem un pèl massa massificat), i finalment Torí i la frontera amb França, a la zona propera als Écrins.

En realitat no ens havíem plantejat aturar-nos a la zona dels Écrins, però ja se sap que en un bon viatge la improvització també hi té cabuda i en aquest cas no va ser menys. I de fet, sort d’haver-nos-hi parat!

Aparquem l’autocaravana al pàrquing des del qual es comença l’ascenció fins a la Dome de Neige, prop d’Ailefroide, i hi passem la nit. I quina nit ! Plou de forma intensa durant hores i hores, i fins i tot sentim caure pedres de les muntanyes que voregen el pàrquing. Realment passem por per la inseguretat que això representa. Per sort, no va passar res.

L’endemà al matí, a les 6 concretament, comencem a caminar. Passem pel refugi del Glacier Blanche, el refugi dels Écrins, travessem tota la glacera Blanca, i finalment arribem fins al coll dels Écrins, a 3370 m. No pugem al cim de la Dome de Neige perquè ja és un pèl tard, la neu no està en condicions i el camí no és gens senzill (hi ha força esquerdes). Tot i així, una ascensció fins al coll que ha estat molt gratificant pel meravellós dia que fa i per les espectaculars vistes que hi ha des de la glacera. Com a curiositat, dir que varem veure uns excursionistes que s’havien accidentat amb els grampons i als quals va venir a recollir un helicòpter just al mig de la glacera.
De baixada trobem moltes marmotes i totes elles molt manses i molt predisposades a fer-se fotos amb qualsevol turista que els ofereixi quelcom a canvi (de menjar, és clar… no s’hi val qualsevol tonteria!). En total hem estat caminant unes 10 hores i el desnivell acumulat ha estat de 1670 m.

A partir d’aquí ja iniciem la tornada cap a casa després de 3 setmanes de ruta per Àustria però també fent petites incursions a Itàlia, Alemanya i França. Aquest és un viatge que tant en David com jo recordem de forma molt especial pel fet de ser el primer amb autocaravana. I és que vàrem descobrir que la inversió que havíem fet valia molt la pena i que aquell tipus de vida ens agradava molt i superava de lluny les expectatives que ens n’havíem fet.

Viatges

Viatge als Alps italians (juliol i agost de 2005)

Aquest viatge és un dels més especials que en David i jo hem fet mai, en molts aspectes. Espero poder transmetre de la millor manera possible tot el que varem viure i com ho varem viure. per tal que tothom qui ho llegeixi se’n pugui fer una idea.

El viatge l'iniciem el 24 de juliol de 2005. El nostre objectiu és passar unes bones vacances a la vall d’Aosta, als Alps italians, i intentar fer algun 4000 per tal d’estrenar-nos en aquesta alçada. Per començar a fer boca, el primer dia decidim provar les sensacions de caminar en glacera. És per això que des de la població de Pont anem fins al coll del Gran Etret (3201 m). Aquesta ruta ens serveix molt per practicar amb els grampons nous i també per provar la nostra forma, ja que en total fem uns 15 Km amb un desnivell acumulat de 1250 m. La població de Pont és el punt culminant d’una bonica vall, la de Seiva.

L’endemà comencem el que en principi ha de ser el nostre gran repte del viatge: el cim del Gran Paradiso (4061 m). El camí fins al refugi Vittorio Emanuelle és llarg tot i que amb unes vistes espectaculars. El refugi en sí és un clàssic dels Alps, està ubicat a 2732 m i té dues parts: la nova i la vella que pertany a l’antic refugi i on nosaltres ens allotgem. El refugi nou té forma de mitja bota de vi i és fàcilment visible des de molta distància, i per les característiques del Gran Paradiso (relativament senzill dins tots els 4000 dels Alps) fa que sempre estigui a vessar de gent. Va ser un pèl difícil poder dormir aquella nit pel trànsit constant de gent que entrava i sortia de l’habitació. Tot i així varem intentar descansar unes horetes, poques, ja que el despertador ens sona a les 03.45 a.m.! Un cop esmorzats i equipats, a les 05.00 a.m. enfilem camí cap al cim. Travessant la tortuosa tartera inicial coneixem la Toñi, en Tirso i en Roberto que són de Navarra i Logroño. Una gent molt maca amb qui compartim anècdotes durant l’estona de pujada.

Un cop acabada la zona de pedra comença la glacera en si. Cal calçar-se els grampons en aquell gel tant dur a aquelles hores, tot al contrari que a la baixada, on vam fer xip xap i calia vigilar la presència de possibles esquerdes. El tram final fins a la verge que culmina el cim del Gran Paradiso sembla les rambles! Realment has de fer cua per accedir-hi. Però un cop allà val la pena per les vistes magnífiques i per la sensació que t’omple el cos després d’haver culminat el teu primer 4000 (i si a més és en bona companyia, com en el meu cas amb la d’en David, encara millor!). De baixada, recollim les coses del refugi, i baixem fins a baix el càmping. En total unes 9 hores caminant, amb un desnivell positiu de 1300 m i un desnivell negatiu de 2000 m.

La següent visita és a la vall de Valtournenche i la població de Breuil-Cervinia, tot plegat amb un aire molt més suís i amb més encant que la vall d’Aosta (que a mi, personalment, em va decebre una mica). Aquest poble, ple de flors, aspecte cuidat i molt net, és la finestra italiana des d’on es pot contemplar el Matterhorn amb tota la seva espectacularitat. Zermatt seria la finestra suïssa. Dediquem el dia a buscar càmping, comprar provisions, a descansar i a gaudir de la naturalesa que envolta aquest meravellós indret. L’endemà el dedicaríem a provar de fer una altre cim.
Matí, a les 06.00 a.m. ja estem al peu del funicular que ens ha de portar fins al Plateau Rosa (3445 m). Des d’allí, enfilem cap al Breithorn, un cim de 4165 m molt accessible i que, en alguns aspectes i salvant les distàncies, em recorda molt el Bastiments. El desnivell a fer no és massa gran, 700 m, però l’ascensió es complica perquè trobem molta boira, cosa que fa que quasi ens passem l'arrodonit cim de llarg. I, de fet no ens el passem perquè uns alpinistes ens diuen que parem de caminar (sí, sí, realment és així!). La baixada no és massa agradable perquè comença a ploure. És més, quan ja som a baix de tot i decidim dirigir-nos a la zona dels llacs, ens enganxa una senyora tempesta d’aquesta que es recorda per molt de temps.

Per donar una mica de descans al cos ens dirigim a la zona dels grans llacs alpins italians. Acampem prop del Laggo Maggionre, en un dels càmpings més peculiars en què ens hem allotjat mai (càmping Diverio). Nosaltres el bategem com “el pulgón alegre” per la quantitat de paràsits que cauen dels arbres. La senyora encarregada del càmping també era un personatge ben peculiar, insistia en que rentéssim la roba, ens devia veure bruts!.

Durant un dia ens dediquem a fer turisme per la zona, a banyar-nos al Laggo Maggiore i a assaborir les fabuloses pizzes i gelats italians. Finalment, l’endemà marxem de Baverno (després d’espolsar bé les puces de la tenda!) i ens dirigim al Laggo Orta i Orta de St. Giulianni, dos llocs idíl·lics on fer-hi parada esdevé obligatori i on menjar-hi una bona pizza també. Allí fent una passejada, trobem un casament i aprofitem per fer-nos unes fotos entre els convidats. Amb la fila de guiris que fèiem quedaven curioses les fotografies (no tè pèrdua una foto d'en David amb el seu barret de guiri enmig dels convidats al casament mudats per l'ocasió!).

Veient que aquelles “muntanyetes” no ens havien representat grans reptes decidim pujar el grau de complexitat. Ens dirigim cap a Alagna Valsesia on hi plantem la tenda a l’espera del que seria el gran repte del viatge. Al topogràfic de la zona hi predomina el color blanc, símbol de les grans glaceres alpines que s’hi reuneixen.

Al matí següent pugem al funicular que ens duu fins a Punta Indren, a 3260 m. Des d’aquí el nostre objectiu és força ambiciós: el Monte Rosa o Punta Dufour. Sí, el mític cim dels Alps que deu el seu nom a la coloració rosada que agafa depenent de l’angle en què els raigs de sol incideixen sobre la roca. El pla del primer dia era arribar fins al mític refugi de Regina Margheritta al cim del Signalkuppe, a 4554 m, i que és el que està a més alçada de tot Europa. L’etapa comença bé, però es va complicant de mica en mica pel temps. A partir de migdia el cel es va tapant i aconseguim arribar al refugi amb els primers flocs de neu que ja cauen. Els darrers metres costen deu i ajuda... i és que a aquesta alçada els esforços ja es fan notar molt sobre el cos. En total hi destinem unes 5 h de marxa efectiva i fem un desnivell positiu de 1300 m. És 1 d’agost i us asseguro que aquest dia i les hores posteriors estaran sempre al nostre record per tot el que vàrem viure.

Un cop al refugi comença a nevar més intensament. Allí hi ha allotjats un grup de científics suïssos que estan fent proves a alguns alpinistes voluntaris per tal d’estudiar el mal d’alçada en una mena de càmera hiperbàrica de butxaca. Al llarg de la tarda van arribant altres alpinistes: un pare i un fill anglesos, un pare i un fill suïssos (el pare era un personatge molt peculiar: era banquer a Lugano i campió italià de caminar sobre brases o firewalking), un senyor gran italià, i una parella d’alemanys de la nostra edat.

El temps va empitjorant per moments. Continua nevant amb força i les previsions no són gens optimistes: mal temps durant uns dies!. Anem a dormir amb l’esperança que l’endemà el temps potser millorarà, però tot i que a les 06.00 a.m. ja estem tots llevats per iniciar la jornada alpinística, no hi ha sort. El temps continua igual. Passar tot el dia tancat al refugi es fa etern! Llevats des de les 6 del matí, sense res més a fer que consultar comptats llibres i revistes dels quals disposa el refugi, veient sempre les mateixes cares, i amb l’agreujant que cada dia allà (sopar, dormir i esmorzar) ens costa 100 euros per parella!. Veiem als científics ventilar-se uns veritables àpats davant dels nostres nassos. És per saltar damunt la taula com bèsties salvatges afamades! Suposo que els encarregats del refugi, en veure que els 9 alpinistes que estem allà fem cara de passar gana, ens ofereixen un bol de pasta a l’hora de dinar. S'agraeix, la veritat!

En aquells moment, jo també tenia un altre patiment. I és que en aquelles dates el meu pare estava molt malalt. De fet, jo ja vaig estar dubtant sobre si fer el viatge o no, però ell va insistir molt en què marxéssim i gaudíssim de tot el que volíem fer. Sabia que si em quedava, la situació l’incomodaria, i finalment vàrem decidir marxar. Però el meu cor estava a la muntanya i a casa, ja que sabia que la cosa era greu i el desenllaç podia ocórrer en qualsevol moment. Per tant, com us podeu imaginar, el fet d’estar aïllada en un lloc tan inhòspit, em feia sentir encara més malament i amb més angoixa. Quan finalment vaig poder parlar amb la mare i el pare des del telèfon del refugi, em vaig quedar una mica més tranquil·la (sé, però, que la meva mare va patir moltíssim ja que per una banda ella patia per mi i pel meu pare, i a més a més no em volia transmetre la gravetat de la situació que estaven vivint).

Doncs bé, passem el dia com podem i ens en n'anem a dormir força frustrats per la previsió meteorològica que es preveu per l’endemà. La nit, però, és apoteòsica. Vivim una tempesta de llamps i trons espectacular, i fins i tot un llamp cau al parallamps del refugi (tot trontolla!!!).

L’endemà al matí ens llevema les 05.00 i, per sorpresa nostra, el cel haa donat una treva i està totalment clar. Quina imatge tan magnífica! Mai l’oblidarem mentre vivim! El cel està completament estrellat i des del refugi es veuen unes llums a la llunyania que són del poble de Zermatt. Ràpidament, 7 dels 9 alpinistes que som allà esmorzem i decidim baixar ja que el temps, tot i ser bo, no sembla que hagi de durar gaire (el pare i el fill anglesos decideixen, molt imprudentment, provar de fer el Monte Rosa… no sé si finalment ho van aconseguir o no). El descens és dur. Acordem baixar tots encordats degut a què les escletxes al gel s’havn tapat i el trajecte esdevé força perillós, ja que la petja ha desaparegut i cal obrir traça de nou enmig d’una boira que puja. Resulta molt divertit el fet que entre nosaltres ens parlem utilitzant una colla de llengües (alemany, italià, anglès, català… en David al final demana que “translate please!!!”). Finalment, i amb molt d’esforç i cansament, aconseguim arribar a baix. Ens acomiadem dels companys i, de fet, en aquell moment tots som conscients que aquella experiència viscuda ens uniria per sempre i, per temps que passés, no ens oblidaríem mai els uns dels altres.

Després d’això, i d’haver culminat 3 cims de més de 4000 m (molt més del que en principi prevèiem), decidim tornar cap a casa. Això sí, i com sempre, ho fem de forma esglaonada. Per fer-nos un petit regal, decidim tornar per la Riviera italiana. Visitem San Remo, Borghosesia (acampem en un autèntic camp de patates!), Montecarlo (quin luxe i quines embarcacions!) i Nice (ens banyem en una platja d’ensomni d’aigües turqueses).

Finalment arribem a casa amb la sensació d’haver viscut una experiència que restarà en les nostres ments i en els nostres cors per sempre. I és que el cúmul d’emocions que havíem sentit consideràvem, i encara avui considerem, que van ser de les més intenses que mai havíem experimentat. El meu pare encara va poder escoltar aquest relat ja que la vida li va donar 3 setmanes més. Després els seus ulls es van apagar i el seu cor va parar de bategar.

Kayak

En Kayak de Llafranc a la platja de Castell

Es tracta d’un trajecte de prop de 14 kilòmetres entre l’anada i la tornada que passa per un dels millors racons de la Costa Brava (segons el meu modest criteri, és clar). Sortint des del baixador de Llafranc, cal travessar el port i després la zona d’amarament esportiu. Es travessa el petit sortint rocós que separa aquesta zona i Calella de Palafrugell, separant-se una mica de les roques per evitar ser atrapat per alguna canya de pescar. L’aigua es troba molt neta i força tranquil·la, com a mínim fins que comencen a passar embarcacions d’esbarjo.

Al passar per davant de Calella, veig la grada que han muntat a la platja del Portbó, i és que avui es el dia de les havaneres. Tot i que encara falten hores, a la vora de la platja hi ha desenes de barques fondejades esperant l’esdeveniment.

La platja del Golfet és la més apartada del nucli de Calella i potser la més bonica. Al sud-est d’aquesta cala existeix una zona entre illots que fa les delícies dels que volen passar el dia sobre una barca fondejats arran de costa. En aquest punt he de vigilar per no “atropellar” a ningú, ja que l’snorkeling (o l’observació submarina amb ulleres i tub) és molt comú.

Just després de passar el Cap Roig i la Cala del Crit, em fico pel petit pont de roca per accedir a l’anomenada Banyera de la Russa, en honor a l’antiga propietària del castell de Cap Roig. Continuo el camí costejant entre roques i illots, ara ja a Cap de Planes he de fer un petit esforç per superar-lo ja que les aigües poc profundes porten força corrent. Darrera aquest cap, s’estenen les platges de Cala Estreta, una d’elles de tradició nudista.
Després d’un parell de cales més i d’una zona molt escarpada, arribo a la petita badia creada a la platja de Castell. Se’ns dubte una de les platges més grans que han arribat verges als nostres dies a tota la Costa Brava. Allà aprofito per fer una parada i un merescut bany, ja que la calor apreta de valent.

Sortides

Cap de setmana a Cotlliure

El passat divendres dia 26 de juny, sortia a les 19h des de Girona amb el grup Dones BTT en direcció a Sant Antoni de Calonge, en la ja mítica nocturna a Sant Antoni. Passat Llagostera, la llum natural ja començava a minvar, i el grup va començar a encendre llums i frontals. Mentre nosaltres avançavem cap a la costa, una tempesta remullava Girona. No ens va enganxar per minuts!.

Al arribar a la platja de Sant Antoni de Calonge ja era negra nit, i ens va sorprendre el castell de focs artificials que esclataven sobre la badia de Palamós, en motiu de la fi de la festa major de Palamós. La Laura m’esperava amb l’autocaravana vora la platja per anar-nos a ventilar un bon sopar en un italià.

Al matí següent varem conduir fins a Cotlliure, on a les afores del poble hi ha un pàrquing per autocaravanes i altres vehicles. Pagant 10 euros tens dret a 24 hores de pernoctació amb tots els serveis i un servei de bus gratuït fins al centre del municipi (molt apreciat degut al fort desnivell).

Cotlliure és un bonic poble que dona la impressió de viure ancorat al passat. Només cal travessar la frontera per veure com la fam urbanística no ho ha espatllat tot. Les platges ben cuidades, les fortaleses i esglésies arran d’aigua, un petit port esportiu, els carrerons farcits de botiguetes del centre i una estètica general molt cuidada fan d’aquest poble un indret molt pintoresc. Suposo que el que crida més l’atenció és justament l’absència de grans urbanitzacions que destrossin el paisatge.

Sortides

Racons del Berguedà

Aprofitant que volia participar a la Nargona 2009, la cursa de BTT que es celebrà a Coll de Nargó, varem passar el cap de setmana amb l’autocaravana pel Berguedà. El dissabte després d’una visita llampec a Berga, ens dirigirem a veure el pantà de La Baells, ple a vessar amb el desgel d’aquest any. Per estirar una mica les cames ens arribarem al petit nucli del Castell de l’Areny, que crec que pertany al municipi de Vilada. A partir d’aquí seguirem a peu per un GR en direcció a l’ermita de Sant Romà de la Clusa. El camí de seguida s’enfila, ja que cal superar la vessant sud d’una petita carena que guanya verticalitat. Al seu cim trobem les runes d’un antic baixador de fusta.

Un cop a l’altra banda, un suau descens ens porta al fons d’una petita però ampla vall. El verd envaeix el paisatge, i unes crestes de roca calcària s’alcen enmig del bosc. Aquí les capes de roca sedimentària han estat profundament plegades pels esforços de compressió tectònica i aquestes crestes són el testimoni d’aquests moviments i d’una erosió diferencial.

Sant Romà de la Clusa i la casa pairal propera, avui reconvertida en refugi d’excursionistes, té centenars d’anys d’història. Segons ens va comentar la guarda, el seu origen es remunta a èpoques feudals. Actualment hi ha una pista que hi puja des de Vilada i que arriba fins a la Pobla de l’Illet. Aquesta pot ser una interessant excursió per fer amb BTT.

Al matí següent, després d’una calorosa nit, s’iniciava la cursa BTT de Coll de Nargó. 42 Km de recorregut per l’entorn del municipi on es podien observar racons molt interessants i amb baixades de vèrtig.

Sortides

És Roma Pou!

6 de Maig de 2009, 22:40h, Rambla Xavier Cugat, en un bar qualsevol, Iniesta marca un dels gols més apoteòsics de la història del Barça!!!. L’eufòria és enorme, pujo a la taula del bar endut per no se què, potser la bogeria, Baixo per abraçar la Laura i m’enduc un cop fort al genoll amb el canto de la taula, però avui no fa mal. Dies abans del partit la Laura li demana a un company de feina que ens deixi els carnets dels seus pares per entrar al sorteig.

Col·locant estratègicament les entrades en el sorteig intento assegurar al màxim les meves possibilitats d’èxit. Malgrat tot i gràcies a la meva mandra innata, col·loco un dels carnets massa tard, i va i em toca.

Després de patir una mica pel tema del canvi de nom i lligar el viatge puc començar a gaudir del xup-xup que fa tot, hi ha molta eufòria. El viatge cap a Roma amb alguns membres de la penya de Girona és una mica rebuscat, Girona-Bergamo-Milà-Roma-Venecia-Treviso-Girona. L’hotel, tot un espectacle, només entrar a l’habitació cacera de papallones nocturnes i altres petites bèsties, l’aire condicionat totalment decoratiu, el televisor en blanc i negre i la mampara del bany subjectada amb cinta aïllant. Acollonant. La pols era tan intensa que un asmàtic hauria durat 3 mil·lèsimes de segon en caure fulminat. No m’estranyaria que el brot de grip porcina hagués començat aquí!. Però l’hotel era el de menys, l’ambient era al carrer.

Tot i que se suposava que l’afició contraria era majoria, no donava aquesta sensació el dimecres passejant per la ciutat eterna. Les zones habilitades per la Uefa es trobaven atestades de gent i després de visita Fontana di Trevi, el Col·liseum i plaça Navonna ens dirigírem al Trastevere, a un restaurant recomanat.

Després de dinar, la gent comença a estar nerviosa, ja queda menys, un petit descans a l’hotel i enfilem cap al camp. L’organització té el tema ben muntat, des d’una estació de metro organitza autocars llançadora d’aficionats cap a la zona de l’estadi que els pertoca. En grups de diversos autocars i escoltats per la policia, travessem la ciutat en direcció a la zones exteriors de l’Olimpic. Els autocars fan putrum-putrum perquè la gent no para de cantar i saltar, a fora els romans saluden i animen l’afició del Barça. Al voltant del camp l’ambient ja és espectacular, no hi ha cap ànima sense la samarreta de l’equip, i es respira un gran ambient catalanista, senyeres i estelades onegen al vent mentre sona l’Empordà i una pancarta assenyala que “avui cap equip espanyol jugarà a Roma”. No podia faltar tampoc en aquesta gran carpa exterior el Viva la Vida de Cold Play.

És hora d’entrar i es formen forces cues per culpa del maleït xip d’identificació. Al final ja som dins el recinte, ens acomiadem i ens desitgem sort amb els companys fins d’aquí a dues hores. Pujo els graons cap al meu seient, el cor batega fort. Hi ha una gran cridòria, penso que potser deuen sortir els jugadors a escalfar, però no, aquest és el nivell basal de decibels durant tot el partit. L’ambient s’encomana i de seguida ja soc de peus al seient fent voleiar l’estelada que porto, és impressionant. Em quedo bocabadat mirant la corba sud, si els jugadors ho havien de donar tot al camp, els aficionats ja feia estona que ho donaven tot a la grada.

Comença el partit, cal dir que amb la feina que tens a animar el futbol a la gespa passa a un segon pla. Al principi es pateix una mica, però de cop i volta comença la catarsi, gol d’Eto’o. Crec que m’abraço al paio que tinc a la dreta, després pujo a la cadira, passo a estrènyer els braços del noi del darrere i xoco les mans amb el de davant. Estic cridant però me n’adono que ja no em surt la veu, no he dosificat i ja estic mig afònic!. Els meus companys que es trobaven més amunt em diuen que el formigó de la grada tremolava. La gent, embogida pel gol no para de cantar i saltar durant tot el partit, per mi em podrien haver tret el seient, perquè tampoc el vaig utilitzar gaire.

La resta del partit va seguir la mateixa tònica que mitja hora abans de començar-lo, una enorme festa. Al final celebració i retrobada amb els companys. El millor, el record d’haver pogut estar a Roma en un moment que es repeteix poques vegades a la vida. I l’agraïment a l’Eloi (el company de feina de la Laura) per l’entrada, i sobretot a la Laura per la paciència i comprensió que va tenir, perquè jo sé que ella hagués matat per estar allà.

Espelologia

Espeleo a la cova de Fullà-Canaletes

El passat dia 1 de maig, l’Equip d’Espeleologia de Palafrugell i uns companys de Tarragona varem entrar a explorar el compleix de galeries de Fullà-Canaletes. L’accés a les galeries no visitables turísticament es realitza de forma molt restringida i amb permís previ explícit per a grups reduïts de fins a 10 persones.

Guarnits amb la indumentària típica dels espeleòlegs calia travessar primer el recorregut de passarel·les fins arribar a la sala d’Angkor. Un cop allí saltarem la barana de protecció i realitzarem un breu descens per una corda que ens portava al fons de la galeria dels tres guardians (nom que rep la sala per la presència de tres grans estalagmites que en custodien el pas. Aquesta galeria connecta amb una major anomenada gran galeria (de prop de 3 km de recorregut).

Ara ens trobem en el sector de galeries inferiors del sistema, per tant en les excavades de forma més recent. El sistema consta de dos subsistemes principals (galeries superiors i inferiors) i un seguit de enllaços entre ells de transició. De moment existeixen topografiats més de 26 km de galeries, però a poc a poc es descobreixen nous passos cap a parts desconegudes de la cova i possibles enllaços amb altres sistemes propers.

Una mica més endavant tombem cap a la galeria inferior de Canaletes, en un primer tram hi trobem poques concrecions calcàries degut a la forta activitat fluvial que mantenia aquest tram. Existeix una forta presència de sediments fluvials i petits enderrocs aquí i allà. Arribada a la sala del Lleó, on la galeria es bifurca, apareixen de sobte forces formes constructives, amb un sostre curull d’estalactites i banderes a les parets laterals. Des d’aquest punt, perdem més de mitja hora per localitzar el pas cap a la galeria blanca. En aquest punt la sala del Lleó, fortament concrecionada, amaga un petit pas entre colades difícil de localitzar que ens fa perdre els nervis gairebé.

Un cop superat, sobre davant nostre una gran galeria anomenada de les Aragonites, és el nostre objectiu. Aquesta galeria de prop de 1,5 km de recorregut es troba plena de cristalls allargats que creixen radialment com un eriçó de mar, les aragonites, i en molts punts el paisatge és sincerament captivador.

Després de més de 7 hores voltant galeries, arrossegar-se per estretors, descendir per caos de blocs i admirar escenaris increïbles, s’acostava l’hora d’anar sortint. Fou divertit veure la cara que posaven els turistes que es trobaven en les passarel·les de la part condicionada de la cova, quan un grup d’espeleòlegs bruts i enfangats s’enfilaven des d’un punt profund de les galeries fins a les baranes de protecció. Alguns de nosaltres encara portàvem el llum de carbur encès quan sortíem per l’entrada principal i ens aturarem a xerrar una mica amb el propietari de la cova, el senyor Edmond Delonca. També varem visitar en J.Lluís Perez a casa seva. Aquest senyor és tota una eminència en el món subterrani d'aquestes terres i descobridor de diversos avencs i coves, com la que porta el seu nom, l'Avenc d'en Perez. A casa seva varem poder adquirir una bonica monografia sobre la cova de Fullà-Canaletes amb tota la seva topografia detallada i centenars de fotografies captades durant anys de investigació.

Com a punt i final, després d’una agraïda dutxa, en el meu cas a l’autocaravana, ens mereixíem una bona pizza francesa (sona estrany, però era prou bona!). I sobretot poder-li explicar a la Laura, que es va haver de quedar a fora perquè la panxa ja comença a ser considerable, totes les meravelles interiors.

.