El primer dia de viatge sembla el dia que no s’acaba mai. Ens aixequem a les 4 de la matinada per agafar el primer vol de connexió cap a Londres, a l’aeroport de Heathrow. De temps no ens en sobra perquè hem de passar nous controls policials. Obliguen a
El viatge transoceànic va de perles, passem sobre Islàndia i Groenlàndia. La costa est de Groenlàndia ens sorprèn molt perquè és força muntanyosa i les seves glaceres aboquen milers de trossos de gel al mar, on sembla que hi pasturin un exèrcit d’ovelles. Però el més important és l’acte de clemència descomunal de l’Arnau que es passa més de quatre hores dormint!!
A l’arribar a Canadà, passem primer per les inhabitades terres del nord, on sembla que hi ha més aigua que terra. Després travessem les Rocky Mountains, espectaculars vistes d’aquests paratges naturals. Em sorprèn el fet que hi ha moltíssimes valls on no s’hi veu ni un trist camí ni una trista edificació. Encara falten dies per visitar-les però ja en tenim ganes.
Finalment, a les 12h hora local (les 21h pel nostre rellotge biològic) aterrem a l’aeroport de Vancouver. No es pot considerar un gran aeroport però sí molt pintoresc i en el qual s’ha cuidat fins l’últim detall. Comencem a veure i palpar de què va tot el control policial i com se les gasten els policies canadencs.
Per sort les maletes ens han seguit, i també el cotxet!
Agafem un taxi conduït per un hindú que ens porta fins a l’hotel. Passem per tot d’urbanitzacions on hi podem veure les típiques cases i barris americans. L’hotel segurament és el més espectacular en què mai hem estat. És un edifici de 23 plantes situat just davant de la badia. Des de l’habitació de la planta 22 tenim espectaculars vistes de la ciutat, la badia i de les muntanyes. Realment és per asseure’t al sofà i quedar-te hores davant del vidre contemplant el meravellós espectacle que ens ofereix aquest escenari.
Intentem des de bon principi adequar-nos a l’hora local per tal de vèncer el jet lag. Ens dutxem, anem a passejar, a comprar quatre queviures al supermercat i després a sopar (en un restaurant on hi ha més cambrers que clients!). Quan tornem, a tots tres, especialment a l’Arnau, ens cauen les parpelles però fem l’esforç d’aguantar una mica més. Finalment, a les 20:30h hora local (05:30h hora nostra) l’Arnau se’n va a dormir. Nosaltres esperem una hora més, el que significa que hem estat més de 24 hores desperts. Però estem contents perquè sembla que li tenim el peu al coll a això del canvi horari.
Segurament ha estat el dia més llarg de les nostres vides! I pel nostre petitó un dia important i en el qual ha demostrat que tot i ser petit és un campió del qual n’hem d’aprendre molt!!!
18/07/10
Al llevar-nos hem decidit fer l’esmorzar al buffet de l’hotel i posteriorment en veure el compte, hem decidit que no ho tornaríem a fer (68 dòlars). Avui tocava fer una visita fins a les afores de Vancouver, concretament el Capilano Suspension Bridge i després a Grousse Mountain. Per arribar a aquesta zona cal agafar un transbordador que creua
El primer indret, Capilano, tal com diu el seu nom es tracta d’un pont penjat sobre un engorjat i situat enmig d’un d’aquests boscos magnífics amb arbres de centenars d’anys. A part també hi ha un circuit de passarel·les penjades entre els arbres, art indígena, edificacions típiques i fins i tot un petit grup que cantava cançons semblants a les de les pel·lícules del far west.
Grouse Mountain és una estació d’esquí amb “certes activitats” a l’estiu. Bàsicament el bitllet del telecabina inclou també un show, i visites a un tancat d’ossos grislys i un espectable amb aus rapinyaires. La resta s’ha de pagar tot. Tot i així és interessant la visita per les magnífiques vistes al sud sobre la ciutat de Vancouver. Tot i que el centre comercial i econòmic de la ciutat és relativament petit, els barris de casetes residencials es perden fins on arriba la vista gairebé. Però a Canadà, el segon país més extens del món, l’espai no és un problema. Mirant al nord, immensitat de boscos inalterats.
De tornada descobrim que hi ha un bus gratuït que ens pot tornar fins a la porta de l’hotel. De fet avui només hem pagat el primer bitllet del transbordador, ja que al veure que ningú te’l demana ni s’ha de validar en cap màquina hem pensat que això del transport públic és un xollo.
19/07/10
Al vespre quan retrobem
20/07/10
Visita a Yaletown, més ciutat, sense història. Al vespre tornem a sopar en una hamburgueseria, la varietat culinària és petita, l’àpat més elaborat són els natxos amb mil salses i formatges.
21/07/10
Últim dia de congrés. En David i l’Arnau passen el dia voltant per Vancouver. Entre d’altres coses han de sortir gairebé corrents de Chinatown... i és que d’atractiu poc i de perillositat molta!
Pel que fa el congrés, només tenim sessió de xerrades fins després de dinar. A la tarda aprofitem per anar tots tres a comprar quatre coses que ens falten pel viatge i també a fer un últim volt pel Downtown.
Al vespre jo me’n vaig al sopar de gala del congrés i deixo a l’Arnau i en David a l’hotel (en David menjant un frondós plat de “teriyaki” i un immens bol de fruita). El banquet és espectacular i ens meravellem de les actuacions del Circ du Soleil i de la magnífica organització de tot. Tornem a l’hotel vora mitjanit i ens acomiadem dels que ja marxen demà.
22/07/10
Comencen les vacances de debó!
Al matí, després d’acomiadar-nos d’alguns companys, agafem el taxi que ens duu a l’aeroport on recollim el cotxe. Com ja és habitual en nosaltres, ens acaben donant un cotxe de categoria superior al que havíem reservat: un Ford Explorer immens!!! El “problema” és que té el canvi automàtic i de tant en tant fem alguna frenada amb el peu esquerre...
Ens dirigim a Tsawwassen a agafar el ferri que ens duu, en unes 2 hores, fins a Nanaimo. El trajecte és molt maco tot i que la temperatura és un pèl fresca a coberta.
Arribats a Nanaimo vora les 3 de la tarda, ens dirigim cap a Tofino. Durant el camí ens parem a Cathedral Grove un indret on s’han habilitat uns senders enmig d’un bosc plujós (“rainforest”) amb arbres immensos i molt antics. Espectacular.
Arribem a Nanaimo i al vespre quedem per sopar amb
El motel on ens allotjem, Dolphin Motel, és típic americà i està regentat per una oriental que cataloguem com una mica sonada... i és que no para de repetir sempre el mateix i cridar i riure!
23/07/10
Al matí ens llevem d’hora i amb
Comencem per una volta circular prop d’Ucluelet que passa vora el mar. Ens meravella tot el que veiem: platges desertes plenes d’algues desconegudes per nosaltres, paratges rocosos, boscos molt frondosos a tocar del mar, aus de diferents tipus per tot arreu... ens anem parant a tot arreu perquè tot ens sembla espectacularment preciós!
Fem algun sender més, no tan espectacular però també maco de veure, i al migdia dinem en una platja de Florencia Bay plena de surfistes. L’Arnau s’ho passa molt bé jugant a la sorra i quedant arrebossat com una croqueta! En Jordi fa un intent de banyar-se al Pacífic però desisteix quan posa el peu a l’aigua i nota la fredor de l’aigua (i la temperatura exterior que tampoc acompanya massa: 21-23ºC).
A la tarda anem a caminar per un sender a través d’un “rainforest” espectacular com els que ja havíem vist. Semblava com si en qualsevol moment hagués de sortir un dinosaure dels de Jurassic Park! Ens passegem també, per un altre sender que ens és més familiar i és que és una pineda (hàbitat al qual estem més acostumats). Per ells això és molt diferent i és que estan acostumats a molts cedres i altres tipus d’arbres que no acostumem a trobar a les nostres contrades. En tots aquests camins ens alerten que hi ha la possibilitat de trobar-nos amb un jaguar...
Ja per acabar, ens anem a asseure una estona vora el mar a la badia de Grice. Sembla ben bé com si estiguéssim en un llac immens, però en realitat és el mar. És un indret molt tranquil, molt adequat per fer-hi excursions en kaiac o canoa.
Al vespre anem a sopar a una “pizzeria” i ens acomiadem de
24/07/10
Dia de transició. Avui toca fer quilòmetres i és que hem d’anar des de Tofino fins a Port Hardy que està al nord de l’illa. Uns 450 Km aproximadament que anem fent tranquil·lament.
Al migdia, i veient que això dels “potitos” no acaba de convèncer a l’Arnau, ens parem ens uns grans magatzems i comprem una olla elèctrica i un triturador.
El camí fins a Port Hardy és molt maco per la frondositat i verdor dels boscos que anem travessant. En un moment arribem a veure el Mont Washington, el més alt de l’illa, i que es troba força ple de neu. A mesura que ens acostem al nostre destí, cada cop hi ha menys terreny habitat i menys cotxes circulant.
Arribem a Port Hardy a mitja tarda i aprofitem per anar a comprar per sopar i anar a donar un volt vora la platja. No té massa res el poble en sí, però tot i així li trobem cert encant.
L’allotjament és una mena d’alberg, força senzill, però que pel fet de disposar de cuina ens permet fer un sopar com els de casa.
25/07/10
Inside Passage. Al vespre arribem tard al Black Rooster i coïncidim amb altra gent que ha estat al ferry. Com que és tard, no veiem gaire res, però l’allotjament és molt correcte.
26/07/10
Sortim de Prince Rupert després d’anar a fer quatre compres, entre elles l’esmorzar. Avui toca fer quilòmetres però ens ho agafem amb calma. Per la carretera hi ha molts cartells que avisen de la presència de camions carregats amb troncs, i és que l’explotació forestal és intensa. De totes formes ho fan amb molt de compte, ja que realitzen clapes al bosc i deixen la resta. A través dels petits pobles que travessem, cada cop notem més l’estil de vida americà. Els poblets són curiosos perquè la poca gent que hi viu, ho fa de forma molt dispersa en casetes de fusta amb molt de jardí. Els nuclis dels pobles els formen els centres comercials i els carrers s’ordenen per números i no per noms. Ah, i aquí tothom té un pick-up, cosa que em fa preguntar... que hi porten al darrera?
Fem parada al Lakelse Lake desviant-nos una mica del nostre trajecte. Es tracta d’una petita àrea protegida on ets pots anar a banyar en un petit llac (com a mínim el doble del de Banyoles). A la tarda seguim en direcció Smithers, però fem parada a New Hazelton on hi ha un pont viari penjant de 76 metres d’alçada.
Arribant a Smithers, de seguida localitzem
Abans d’anar a sopar decidim anar a fer un volt per un parc urbà proper al riu. L’austríac ens diu que no patim que els ossos només hi són de nit i si et senten surten corrents. Nosaltres el tema “ossal” no l’acabem de veure clar, però aquí la gent ho té molt assumit i de fet ho viuen freqüentment.
27/07/10
Avui dediquem a fer una excursió pel parc provincial de Babine’s Mountain. Ens han recomanat el Silver King Basin Trail, i realment és preciós. El camí puja durant 9 quilòmetres enmig d’un espès bosc de pins fins que a dalt de tot surt a un espai molt més obert on es poden observar les muntanyes tancant-se en forma de circ digne dels millors paisatges alpins. Arribem fins a una cabana de fusta que serveix de refugi no guardat. Cal dipositar 5 dòlars i omplir una butlleta si et quedes a passar-hi la nit. Realment són una societat amb uns valors diferents als nostres, això allà no funcionaria.
Tot i trobar gent pel camí, esperàvem que cap de les nostres trobades fos negre i es trobés a quatre potes, ja que em sembla que ens costarà això que propaguen a tots els prospectes de consells davant la trobada “ossal”. Acabem el dia rebentats i decidim sopar i anar a dormir d’hora. Però l’Arnau no hi està d’acord i ens dóna batalla.
28/07/10
Després d’abandonar la població d’Smithers, fem el trajecte cap a la industrial Prince George. Pel camí, sovintegen les granges arran de carretera, encara que no sabem exactament que hi crien. També ens trobem amb molts camions de troncs, i és que la industria principal de Prince George és la de la transformació de la fusta.
El motel és d’un mal gust increïble, té una gran zona interior amb plantes tropicals i un parell de mini-piscines carregades de clor fins al capdamunt. Devien voler imitar un resort de baix cost. En fi, donem una volta buscant una àrea comercial per comprar sopar i veient els preus decidim anar a comprar menjar xino. No trobem res i al final comprem un pollastre a l’ast.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada