10 de set. 2017

Viatge a Costa Rica (Agost 2017)

Dijous 10 d’agost de 2017
Avui és el dia que feia ja temps que estàvem esperant. Semblava impossible que arribés perquè últimament hem anat força de bòlit. Però sí, ja és aquí el dia 10. Ahir encara estàvem acabant de preparar les últimes coses abans d’anar a dormir ben d’hora. I és que avui ens hem llevat a les 3 de la matinada perquè volem arribar a l’aeroport amb temps preveient problemes amb les vagues. I de fet, arribem aviat però per unes indicacions pèssimes d’Ibèria hem d’acabar corrent per agafar el vol.
Fem una primera escala a Madrid i després fem el vol llarg fins a San José. La veritat és que ens passa molt bé entre pel·lícules, dormir i menjar alguna cosa.

Arribem a San José a l’hora prevista,vora les 14:30h. Anem a buscar el cotxe de lloguer, un Mitsubishi Montero molt xulo, i vora les 16:00h comencem el camí cap al primer allotjament. Tot i que la distància no són gaire més de 100 Km tardem gairebé 3 hores a fer el recorregut. Les carreteres són estretes, les indicacions pèssimes, hi ha força trànsit de camions i d’autobusos suïcides, i en algun tram hi ha obres eternes. Val a dir que a les 6 ja és fosc i això fa que arribem al Castillo, a la zona del Parc Nacional del volcà Arenal, ja de fosc. Per cert, els darrers 500 m fins a l’allotjament consisteixen en una pista que fa una pujada molt pronunciada només digne de fer amb 4x4. Com a mínim sembla que hem fet una bona tria del cotxe!
Només ens queda esma per presentar-nos (una de les noies que treballa allà és de Girona), i anar a l’habitació a descarregar i posar-nos a dormir! Ha estat un trajecte en cotxe realment esgotador.

Divendres 11 d’agost de 2017
És difícil descriure la sensació de quan ens llevem. Amb el tema del “jet lag” estem desperts ja ben d’hora. Però a més a més, com que només hi ha cortines molt fines la llum entra des de bon matí i per tant fa difícil continuar dormint. Estem en una caseta des de la qual se senten tota mena de crits d’animals. Sembla ben bé que estiguem en plena selva. Quan obrim les cortines podem contemplar unes vistes magnífiques del llac i dels voltants selvàtics.
Esmorzem ben d’hora el que serà l’esmorzar que ens acompanyarà durant tres dies i que consisteix en fruita variada, pa torrat (greixòs) i algun complement que canvia cada dia (avui, per exemple, toquen ous remenats i de fet cada dia són ous fets de forma diferent). Els nens, malgrat ser una cosa molt diferent de la que prenen en el seu dia a dia s’hi adapten prou bé!
Tot i que la idea era descansar, som els sense descans i per tant comencem a voltar ben d’hora.
Al matí anem a fer una ruta pel Parc 1968 que deu el nom a la colada que va ocórrer aquell any fruit de l’erupció del volcà Arenal. La caminada és de 4,5 Km i discorre per una zona de selva secundària però que, essent el nostre primer contacte amb aquest entorn, ens fa viure-ho d’una manera molt especial i estant alerta de tot allò que anem veient. I per cert, plou. Però això a Costa Rica no és cap impediment per fer res... uns bons xabusqueros i a caminar! Cap al mig del trajecte el paisatge canvia i es torna menys humit i és que hem pujat una mica més i també podem tenir unes vistes espectaculars dels voltants del Parc de l’Arenal. Acabem la caminada al bar que hi ha amb unes vistes privilegiades del volcà que precisament mentre ens estem prenent uns refrescos ben asseguts en unes hamaques, decideix fer-se veure imponent i majestuòs.



Ja de tornada agafem el cotxe i ens n’anem a dinar en un restaurant que sembla més del far west americà que de Costa Rica. A la tarda anem a visitar “Mistic” el parc de ponts penjants que hi ha en aquesta zona i que la guia recomana com a més destacat. I realment ens ho passem molt bé. El recorregut és d’uns 3,5 Km, està molt ben habilitat, i discorre per una zona de selva primària en la qual es poden anar veient diferents animals. En el nostre cas veiem papallones (algunes d’autènticament meravelloses) , orugues, colibrís, serps, cargols, petits insectes, i... uns monos amb unes ganes immenses de fer fora tot aquell que s’atrevís a passar per la zona on vivien. Increïble com llançaven branques i troncs als visitants! Destacar també la vegetació frondosa de la selva amb tantíssimes espècies vegetals diferents, i els ponts penjants que en algun cas, quan els travessem, ens fan contenir la respiració (i és que l’alçada va dels 20 als 90 metres!).
Acabem el recorregut fent un cafetó ja cap a quarts de sis. Ens hem divertit moltíssim!
Ens queda només tornar a l’Essence Arenal (allotjament) i descansar una estona abans de sopar el menú indi d’avui.
Estem molt cansats, encara arrossegant el “jet lag” i per tant anem a dormir ben d’hora.


Dissabte 12 d’agost de 2017
Ens llevem amb el primera llum del matí, la pluja de la matinada, i el crit incessant dels animals de la selva.
Després d’esmorzar ens dirigim cap a l’Arenal Lodge Observatory. Es tracta d’un hotel de moltes estrelles, ubicat en una zona que recorda les típiques haciendas americanes. És curiós perquè la vegetació aquí consisteix molt en pins i eucaliptus, ben diferent del que és habitual aquí, i conseqüència de la reforestació que en el seu moment van fer els propietaris fa ja uns quants segles. Des d’aquí la intenció és començar la ruta fins al Cerro Chato, el volcà que es considera el germà petit de l’Arena i l’ascensió al qual es considera mítica a manca de poder ascendir a l’Arenal. El primer tram del camí és molt senzill i discorre per la propietat de l’hacienda, però un cop a la base comença l’ascensió.... i el camí durillo. De fet el camí és com una mena de trialera a l’engròs durant la qual cal grimpar entre el fang i les arrels dels arbres. Un tros que, tot i que no massa llarg, es fa duríssim. Tal i com ens havia dit el vigilant d’entrada, ja cap amunt trobem una tanca que delimita les propietats: fins ara el terreny era propietat de l’hotel, i a partir d’aquí el terreny és propietat de l’estat (com tots els volcans de Costa Rica). Però el que ens sorprèn més és que hi ha força cartells de l’estat que marquen la prohibició de passar més enllà de la tanca. Com que no ho veiem clar, només passa en David i els nens i jo ens quedem esperant. Durant l’espera coneixem a diverses persones que pugen i que tots decideixen travessar. En David torna al cap de 30-40 minuts i ens diu que el camí fins al cim encara és més dur que el que hem fet i que un cop a dalt hi ha força boira que fa que no es pugui veure el llac que hi ha dins el cràter. Per tant, decidim que ja hem fet prou i que baixem.
Un cop a baix, mengem uns entrepans i fem un cafè des de la magnífica terrassa del restaurant que és un altre observatori del volcà Arenal que avui ha decidit, per uns moments, tornar a treure el nas!



A la tarda, anem a uns banys termals. N’hi ha força per triar però alguns són caríssims i els que escollim, Los Lagos, fan preu especial per allotjar-nos a l’Essence Arenal. I realment estan molt bé. Estan ubicats dins un hotel d’aquests també d’unes quantes estrelles. Primer anem a fer una visita pel mini zoològic que tenen muntant on hi podem veure tres cocodrils (un d’enorme), papallones, colibrís i una molt interessant part de les formigues. I després, enmig d’una tempesta curta però intensa, ens anem a banyar als banys termals a l’aigua lliure. Està molt bé perquè hi ha tot de piscines a diferents temperatures i combinades també amb barres i tobogans. L’Arnau s’ho passa d’allò més bé baixant pels tobogans i anant d’una piscina a l’altra. Les piscines que estan a 37ºC costa de poder-hi estar perquè la pressió baixa de cop!
Ja cap a quarts de sis, quan comença a fer-se fosc i volem marxar, coneixem un hondureny que viu a Costa Rica i que és seguidor del Barça. Això fa que ens estiguem una estona més a la piscina de 37ºC compartint vivències i al·lucinant com el Barça, malgrat dolgui a alguns, és un dels grans ambaixadors del nostre país. Per cert, tot i semblar pesats, hem de dir que altre cop les vistes del volcà des de les piscines són imponents, i de fet fins i tot acabem veient com fumeja. I és que l’Arenal sobresurt arreu on anem, ho veu i contempla tot i té una majestuositat impressionant.

Ja de fosc, arribem fins a la Fortuna on comprem un adaptador per la corrent i anem a sopar una bacanal de carn. Estem molt cansats i quan arribem a l’hotel ens queda poc esma més que estirar-nos al llit i quedar ben adormits.


Diumenge 13 d’agost de 2014

Avui ja marxem de la zona de l’Arenal. Ens acomiadem dels companys gironins que ens han acompanyat durant l’estada a l’Essence Arenal i fem el darrer esmorzar a base d’ous (avui “huevos nido”).



La intenció d’avui és visitar el Refugio Nacional de Vida Silvestre Caño Negro, una remota reserva de 102 Km2 que està vora la frontera amb Nicaragua. El Río Frío determina el paisatge que en època seca té moltes zones inaccessibles però per contra plenes d’ocells i amb cocodrils i caimans molt visibles, i en època humida tal i com és ara, està inundada i és navegable gairebé en la seva totalitat. Altre cop ens trobem que el camí fins allí, tot i no ser massa llarg en Km es fa etern per trànsit i obres. Els darrers 20 Km es fan per una pista força transitable. Arribem allà i està plovent bastant, tal i com ha fet durant tot el trajecte, però sorprenentment quan pugem a la barca para de ploure. La barca.... un cop arribem a Caño Negro, un poblat destartalat, un senyor ens ve a trobar per si volem anar a fer una visita a la reserva. Ens diu que té una barca i, seguint les indicacions de la guia que diu que millor contractar el servei a gent d’allí, decidim dir-li que ens hi porti. De fet, qui ens hi porta és el seu fill de 20 anys amb el qual durant tot el trajecte acabem parlant de mil coses de la vida a Europa i a Costa Rica. Durant el viatge en barca per la zona lacustre veiem molts animals: ocells, vaques que pasten a l’aigua cobertes fins a la meitat del seu cos, iguanes, basilisc, caimans, etc. Un viatge esplèndid i molt recomanable sobretot per a qui agraden les experiències menys turístiques i més salvatges. I, tal i com li dic al meu fill: “és molt fàcil veure animals en un zoo, però pensa en la satisfacció quan trobes un animal salvatge després d’estar observant i buscant una bona estona!”. I realment és així.

Arribem al moll ja cap a la 1 i decidim anar al bar del poblat a menjar alguna cosa. I, oh sorpresa, estan a punt de començar el Barça-Madrid de Supercopa. Com que a Costa Rica tot és “pura vida” i la gent va al seu ritme, el dinar s’allarga gairebé tot el partit! Malhauradament el Barça perd el partit...

De tornada ens equivoquem i enlloc d’anar cap al sud oest, anem cap al nord est i arribem fins gairebé a Los Chiles. Fem, per tant, molta pista de més, però gaudim molt d’aquesta zona remota, bonica, força verge i amb essència costa-riquenya.

Ja cap al final de la tarda, parem a Upala a comprar fruita i iogurts, i posar benzina. De fosc arribem a Las Milpas, un poble remot al qual s’accedeix per pista i on ja ens esperen a Vocaré Agroturisme. El propietari, l’Ernesto, molt amablement ens acompanya fins la cabana on passem la nit: una cabana enmig del bosc, sense finestres (només mosquiteres) i força gran, també. Muntem la mosquitera perquè avui sí que dormim al mig de la natura i ens adormim enmig de sons d’animals. Qui pot demanar més?


Dilluns 14 d’agost de 2017
Ens llevem amb el sol de la matinada i avui més que mai enmig dels sorolls dels animals. Aquesta nit hem dormit amb la mosquitera i hem quedat enredats com uns capolls!


Abans d’esmorzar, l’Ernesto ens ve a buscar i ens ensenya la seva finca. És increïble. El turisme ho té de més a més però el seu objectiu principal és provisió d’aliments: fruita, verdura, ous, carn, etc.  Tenia plantació de diferents arbres fruiters i també animals diversos com estruços, gallines, xais... A més estava planejant fer una ampliació important. Ens va dir que el seu pare havia comprat el terreny els anys 70 i que ell i la seva dona feia uns 13 anys que van decidir crear aquesta finca d’agroturisme.
Després de la caminada, anem a esmorzar. Ens han preparat un súper esmorzar: arròs amb frijoles, remenat d’ous (sí, altre cop ous), fajitas de blat de moro, formatge, fruita, suc de fruita natural... ben bé com si fos un dinar!
Els nens s’ho passen d’allò més bé jugant amb els gossos que hi ha a la finca i quan ens hem d’acomiadar ho fan amb molta pena. L’Ernesto ens fa recomanacions sobre la ruta que tenim dissenyada i la veritat és que ens dóna força idees.

Cap a quarts de nou sortim de Vocaré, a las Milpas, i ens dirigim cap a Santa María, al Parc Nacional del Rincón de la Vieja que deu el seu nom a un volcà força actiu que va erupcionar per darrera vegada el 2012. La guia ho recomana molt com a un lloc tranquil i amb molta natura per veure. Nosaltres decidim fer el recorregut de 6 Km que duu a unes gorgues termals. El camí no té res d’especial més enllà que és molt fangós i que està ple de vegetació, però una vegetació que no és tan selvàtica com la que hem vist fins ara. Ah, i també podem veure molta fauna d’entre la qual cal destacar una serp verda que fa que jo faci un salt i un crit d’esglai! Tot i així, veient les fotos que en David ha fet podem observar que és una serp molt maca amb un verd clar molt intens i d’un metre més o menys d’allargada. Al final, però, arribem a un tram del riu amb unes gorgues, una de les quals és d’aigua molt calenta. En David i els nens no s’ho pensen gens i s’hi banyen una bona estona. Van alternant fred amb calent i també es recobreixen el cos de fang amb olor a sofre. S’hi està molt bé, i com que a Costa Rica el més típic és el temps canviant, ara fa sol i ara plou. Tot un clàssic!
Cap a migdia iniciem la tornada cap al pàrquing on hi dinem d’entrepans. I ho fem ràpid perquè està infestat de mosquits!!!


Comencem a baixar en direcció cap a Liberia i tot i que hi tenim hotel reservat decidim tirar més enllà perquè és aviat i la ciutat no val res de res. Per tant, conduïm cap al sud en direcció Nicoya i després Samara i un cop allí busquem un hotel on passar la nit. Samara és un poble davant del mar que sembla més una colònia de surfistes i hippies que un lloc molt turístic. Tot i així, té un ambient que ens recorda força Puerto Piràmides, a Argentina.
Descansem una estona a l’hotel i després sortim a sopar. Com que aquí tot acaba aviat, a les 9 ja estem dormint.


Dimarts 15 d’agost de 2017
Avui per primer dia no mengem ous per esmorzar perquè l’hotel no és tan típic i ofereix diferents possibilitats.
En acabar d’esmorzar anem a veure la platja de Sàmara i ens hi passegem una estona. És una platja típicament del pacífic amb molt onatge, palmeres fins a tocar de la sorra i amb una banda ampla molt important. És el nostre primer contacte del dia amb el mar i ens agrada molt.


Al cap d’una estona agafem el cotxe i ens dirigim cap al nord. El nostre objectiu és arribar al Refugio Nacional de Fauna Silvestre del Ostional. El camí, però, és dur perquè la pista, en alguns trams, està en pèssimes condicions, i hi ha força fang i aigua per tot arreu. De fet, com que hi ha varis camins, en un d’ells hem de recular perquè hem de creuar un riu... impossible de creuar. Ens diuen que fa temps per aquesta zona hi vivia un senyor que es guanyava la vida traient els cotxes que s’aventuraven a travessar el riu quan anava alt.
Finalment arribem a l’Ostional, un poble petit sense massa serveis ni tampoc massa informació. Ens imaginàvem trobar un centre d’interpretació o acollida, però ja sabem que hem de canviar el xip en aquest país! Aparquem el cotxe i ens n’anem a la platja. El primer contacte amb la fauna el tenim amb una iguana gegant que s’enfila a l’arbre del costat on hem aparcat.

En arribar a la platja, al cap de res, l’Arnau albira una tortuga. Al principi som incrèduls i pensem que és una roca dins l’aigua, però poc a poc anem veient que efectivament és una tortuga que s’està aproximant a la platja. Al·lucinem! Gairebé no hi ha ningú a l’extensa platja de l’Ostional. Decidim caminar una mica per la platja i és en aquest moment que ens passa una cosa increïble i és que comencem a veure tortugues que arriben a la platja i fan el seu camí fins la sorra per pondre els ous. Algunes ja estan ponent-los i algunes també ja tornen a l’aigua. Quina experiència més magnífica! I a més, la podem viure en soledat, amb tranquil·litat, sense gent al voltant. Podem estar al seu costat sense fer fressa, sense atabalar-les, però gaudint d’aquest espectacle tan immens que ens ofereix la natura.


Ens trobem un guarda de la zona que ens diu que més enllà d’una zona no hi podem anar perquè és època de posta i ho estan protegint. Ens sembla perfecte perquè s’ha de preservar tota aquesta meravella.

Després d’aquesta experiència tan indescriptible, decidim anar més al sud. Ens parem a la Playa Pelada que, tot i tenir onatge, en té una mica menys que les altres i per tant permet una mica més el bany. A més a més, és una platja molt maca de sorra blanca en la qual hi trobem una ombra per dinar i on hi gaudim d’una estona de bany, salt d’onades, i cerca de petxines.

Tornem a agafar el cotxe i ja a mitja tarda ens parem a la Playa Guiones, una platja amb molts de surfistes que busquen l’onada de la seva vida per batre-la en combat armats amb la seva planxa de surf. En David i els nens es banyen enmig de les onades i de fet tenim autèntics problemes per treure els nens de l’aigua ja que no volen parar de saltar onades! Quin dia més intens de platja!!!

Arribem altre cop a Sàmara ja gairebé de fosc i ens n’anem al nou hotel. Avui hem reservat al Sàmara Pacific Lodge regentat per francesos. Està molt millor que l’hotel d’ahir però també més ple de “jetes” que ens cobren un impost que teòricament es treuen de la màniga. Decidim no sopar a l’hotel en acte de rebeldia i tornem a sopar al mateix lloc que ahir.

De tornada, i com cada dia, no ens queden més forces que les que implica estirar-se al llit i començar a dormir.


Dimecres 16 d’agost de 2017
Després de fer un súper esmorzar de panqueques i torrades amb mel i sirope, agafem el cotxe i ens dirigim cap al sud. L’objectiu d’avui és resseguir la costa de la península de Nicoya fins on puguem ja que no sabem en quin estat estan les pistes (bé, la gent de Costa Rica tampoc ens ho sap dir...).

Sorprenentment, però, les pistes estan molt millor que ahir i anem avançant bé. La primera parada la fem al Refugio Nacional de Vida Silvestre Camaronal on podem visitar un mini centre d’interpretació en el qual s’explica molt bé quin és el cicle vital de les tortugues. Després anem a la platja on és impossible banyar-se però on podem observar molts ous de tortuga eclosionats i algun que s’ha perdut pel camí. També veiem com els depredadors rastregen els llocs on s’han dipositat les postes. Fem una caminada per la platja que presenta un onatge molt fort.


Seguim conduint per camins i ens parem a playa Coyote on aquí sí ens banyem. L’aigua, com ja és habitual, és calentíssima però aquí l’onatge no és tan fort i podem passar una bona estona saltant onades. Hi ha un cartell que avisa que a les llacunes vora la desembocadura hi ha cocodrils... cal estar alerta si es va a aquestes zones!!! Al final, però, tenim un petit incident i és que l’Arnau es fa un tall al peu deixant un rastre de sang a la platja que sort que no hi ha taurons perquè sinó haguessin vingut tots. Afortunadament, no és res important i com que anem molt ben preparats li podem curar molt bé.
Dinem en unes taules de pícnic que hi ha vora la platja i després continuem el camí més al sud. Durant la tarda passem per selva i hem de travessar uns quants rius. Però en general els camins no estan pas malament. Finalment arribem a Santa Teresa i tot i que l’objectiu era anar a dormir a Mal País, finalment ens quedem aquí. Santa Teresa és un poble (per dir-ho d’alguna manera) construït fa no més de 3 anys i en el qual no hi ha res asfaltat i totes les cases i negocis estan posats allà on s’ha volgut, sense cap mena d’ordenança municipal sobre el territori. No dóna la sensació d’estar a Costa Rica ja que hi ha gent de tot arreu però poca de local. És, bàsicament, un paradís pels surfistes i pels que fan ioga. Un ambient estrany pel fet de ser diferent a allò que coneixem.

Trobem lloc per pernoctar al hostel la Posada regentat per uns uruguaians amb els quals acabem negociant el preu de l’habitació. En general, però, són força amables. Per sopar anem a un argentí amb uns nois molt místics però molt disposats a donar-nos informació sobre la zona.



Dijous 17 d’agost de 2017
Com que no tenim l’esmorzar inclòs a l’allotjament, al matí quan ens llevem anem al poble a buscar un lloc per esmorzar. Trobem un Bakery que fan esmorzars amb pa de blat i un cafè amb llet deliciós...! Esmorzem bé perquè és un àpat vital durant el dia, i ho fem al costat d’uns micos que fan salts entre els fils d’electricitat.

En acabat, agafem el cotxe i ens dirigim a la reserva de Cabo Blanco per una pista en força mal estat on fins i tot una pujada l’hem de recular per tornar-la a pujar encarant-la millor. Arribem a Cabo Blanco i som els primers. Només d’aparcar ens ve a rebre un coapí que busca menjar. Una autèntica delícia!

Comencem el sender de 10 Km que va fins la platja del cap. Caminem enmig de la tupida selva i sota la pluja, sempre força protegits per la vegetació, i amb una humitat altíssima que fa que tot el dia anem molls de cap a peus. Durant el trajecte podem veure molt bé manades de monos i coatís, i també un os formiguer, a part d’ocells. Un sender que realment val molt la pena i que culmina en una platja de sorra blanca davant un oceà Pacífic exultant. Ens sorprèn que vora aquesta platja remota hi ha fins i tot dutxes! Ah, i la platja està plena d’uns éssers diminuts i molt curiosos: crancs hermitans de totes mides i formes amb unes arts de camuflatge increïbles.




Arribem altre cop al pàrquing vora les 3 de la tarda. L’Arnau ha fet el recorregut com tot un campió malgrat tenir el peu lesionat. I l’Elna també ha caminat força. Això sí, anem enfangats fins les celles. Sort que hi ha una mànega amb la qual ens podem netejar bé nosaltres i les sabates.
Dinem en unes taules de pícnic que hi ha al costat de l’oficina del guarda, amb unes vistes esplèndides de l’oceà i amb la companyia, altre cop, del coapí. La guarda ens ensenya unes restes d’esquelet de balena que guarda d’una troballa que es va fer fa anys i podem comprovar com una costella de balena és molt més gran que una de nostra.

Tirem més endavant perquè ja es va fent tard. Pel camí ens parem a Montezuma, un altre paradís hippie-surfer, i ens banyem a la platja.

Arribem a Playa Tambor quan ja cau el sol i busquem l’allotjament que hem localitzat, Cabinas Cristina, un lloc normalet amb alguns bitxitos a l’habitació que espanten els nens! Sopem també aquí perquè l’oferta de restaurants per aquí és molt minsa. I sopem molt bé la única cosa que la propietària té a la cuina: un peixot de gust i textura semblant a un roger, fet a la brasa amb plàtan i amanida. Deliciós!


Divendres 18 d’agost de 2017
Ens llevem d’hora i esmorzem al mateix lloc on hem dormit. La valoració global de l’allotjament no és massa bona i només en podem destacar el plat de peix d’ahir. Per tant, no passarà pas a la història.

Conduïm fins a Playa Naranjo sense destacar massa res del que veiem pel camí. Allí agafem el ferry que ens duu, en una hora i mitja aproximadament, fins a Punta Arenas. En arribar tenim la sensació d’un poble caòtic (típic dels llocs on hi ha trànsit navilier) i ràpidament ens n’allunyem. Anem tirant en direcció sud perquè l’objectiu és arribar fins a Quepos. Pel camí ens aturem al pont dels cocodrils, un lloc molt turístic des del qual es poden veure molt bé tot un grup de cocodrils (vora 30) de dimensions importants, que estan a la llera del riu. Tot i que estan en plena natura, tot el que s’ha muntant al costat d’això fa que ho veiem com una mena de zoo natural i poc atractiu si el que realment interessa és veure animals en autèntic estat salvatge. No obstant, és recomanable parar-s’hi sobretot per veure alguns dels cocodrils de grans dimensions. Això sí, el lloc és un pèl perillós pel trànsit que hi ha.

Dinem en un moment al cotxe i continuem avançant fins a Quepos. Des d’allí ens enfilem per la carretera que duu al Parc Nacional Manuel Antonio perquè és allí on hi tenim ubicat l’hotel on passarem la nit (Jungle Beach Manuel Antonio). Després de dos dies de pernoctar en cutxitrils, aquest hotel ens sembla de luxe. L’habitació està molt bé i és molt neta. I el més xulo és que tot i estar al costat de la carretera que duu al Parc, estem enmig de la selva i des de qualsevol lloc es poden veure micos saltant entre els arbres!

Al vespre planifiquem la ruta pels propers dies i finalment decidim quedar-nos un dia més aquí per anar una mica tranquils, i també contractar des d’aquí la visita a Corcovado.

Per acabar el dia sopem en una pizzeria on fan unes pizzes boníssimes i de fet el 2015 van guardonar l’establiment com el que feia les millors pizzes de Costa Rica!


Dissabte 19 d’agost de 2017
Ens llevem ben d’hora i esmorzem el primer esmorzar bufet lliure de les vacances. Tot i així, continuem amb la tradició del gallo pinto.

Anem caminant des de l’hotel fins l’entrada del Parc Manuel Antonio ja que així ens ho recomanen i ben bé que val la pena perquè l’aparcament és escàs i a més és pagant. Els darrers metres fins arribar a les guixetes i a l’entrada estan plens de guies turístics que ofereixen els seus serveis fent sentir a la gent que són una mica babaus i que si no van amb ells no veuran animals. Nosaltres tenim clar que no agafarem guia ja que volem anar al nostre ritme, segur que amb la gentada i grups que hi ha acabarem escoltant coses que diuen els guies, i perquè tothom que hem trobat que ha estat aquí així ens ho ha recomanat. I, de veritat que no cal sempre i quan siguis una persona amb empenta, inquietud i paciència.


Comencem la visita vora les 9 del matí. El parc és força petit (20 Km2 aproximadament) per tant tenint tot el dia per davant es poden fer tranquil·lament tots els senders habilitats. El sender central i principal està ple de gent tot el dia. Gent que va en grups guiats. Pots anar observant animals a mesura que masses de persones tomben el cap alhora cap al mateix costat, molts d’ells sense saber què esperar ni que ho tinguin a dos pams del nas. Ens quedem una estona en aquesta zona i podem veure alguns animals molt “accessibles” com el venado de cola blanca, una granota verda molt ben camuflada (ranita de vidrio de Fleischmann) entre fulles i alguns insectes curiosos. Però ben aviat agafem altres senders laterals menys concorreguts on podem observar altres animals com la granota verinosa verda i negre, alguns llangardaixos, iguana, monos caputxins, monos congo, l’ibis blanc, colibrís, trogón collarejo, diversos crancs (el més abundant el vermell), etc. Després, tornant al carrer central, ja cap al final, tenim la sort de poder observar, dalt d’un arbre però molt visible, el peresós de tres dits, una autèntica meravella que ho fa tot a càmera lenta.

Val a dir que el parc, com a centre turístic dels imprescindibles a Costa Rica, està ple de gent. I no tothom té la mateixa actitud i voluntat davant dels animals. Hi ha molta gent que crida (quan el més adient en aquests llocs és estar en silenci per no alterar els animals) i està més pendent del mòbil o de fer-se selfies que d’observar la natura. Comportaments que a nosaltres no ens agraden gens perquè no lliguen amb el que creiem que és anar a observar animals en plena natura i en el seu hàbitat. Però ja se sap que en aquests llocs pagues aquest preu. Amb això vull dir que Manuel Antonio val la pena, i molt, però que hi ha altres llocs a Costa Rica, ni molt menys tan coneguts ni tan promocionats que valen igual o més la pena i on es pot viure i sentir la natura molt més a prop i intensament.

Cap al migdia, i després d’haver recorregut ja tots els senders del Parc, anem a banyar-nos a la Playa Espadilla Sur. Aquesta platja, i sobretot la Manuel Antonio, estan molt plenes de banyistes però tenim la sort que a partir d’aquella hora molts comencen a desfilar. La platja és molt maca i amb un toc de salvatge tot i que no tant com les que hem vist a la Península de Nicoya. A partir de quarts de dues queda un 10% de la gent a la platja i és quan ho gaudim més. Dinem sota els arbres i després ens aixopluguem de la pluja que va caient. Ens visita un mapache que busca menjar i no s’espanta gens de la gent, i també veiem una guatusa (una mena de rata gegant). Saltem onades, juguem amb la sorra (és increïble com els nens es distreuen una bona estona fent dibuixos a la sorra amb un senzill pal) i marxem quan ja venen els guies a dir-nos que el parc és a punt de tancar.
 
De tornada cap a l’entrada tornem a veure el peresós sobre la mateixa branca ara però amb més forma de bola i sense cap mena d’activitat.
Hem aprofitat el dia al màxim i hem gaudit del parc buscant els llocs que més ens agraden. L’Arnau i l’Elna han après molt sobre animals (bé, de fet ja fa dies que ho fan) i amb la guia que els vam comprar ahir han pogut anar identificant els animals que hem vist. I sobretot també han pogut veure i valorar comportaments que no ens agraden, i entendre sobretot que cal respectar i gaudir de la natura en la seva esplendor: els animals s’han de veure a la natura, respectant-los, i no en un zoo.

Arribem a l’hotel, anem a fer un bany a la piscina, i després de dutxar-nos baixem a Quepos a sopar. Mengem en un restaurant de cuina costa riquenya on podem gaudir dels plats típics del país. Des que hem tornat a l’hotel que plou i cada vegada ho fa més. I bufa el vent. Tot això fa que quan tornem a l’hotel la carretera estigui tallada perquè han caigut alguns arbres a la carretera. Hem de buscar una ruta alternativa que ens permet arribar a l’hotel. Tota la nit plou, llampega i va marxant la llum de tant en tant. I com diu el de l’hotel “bienvenidos a la jungla señores!


Diumenge 20 d’agost de 2017
Després d’una nit de tempesta intensa i després també de tornar a esmorzar el ja famós gallopinto, ens acomiadem de la zona de Manuel Antonio i ens dirigim més cap al sud. Pel camí, durant el matí, parem al Parc Natural de Ballena però realment veiem que no val massa la pena. Malgrat els 12 $ que ens fan pagar d’entrada, no hi ha massa cosa per veure ni lloc interessant per on anar a caminar. Només hi ha platges plenes de gent local fent pícnic de diumenge i poca cosa més. Per tant, no hi passem massa més temps.

Seguim tirant i arribem a Sierpe a l’hora de dinar. Es tracta d’un petit poble amb l’únic interès de ser el lloc des d’on surten els vaixells cap a Corcovado. Localitzem el lloc des d’on hem de sortir demà al matí cap a Corcovado i fem un cafè abans d’anar cap a l’allotjament d’avui. I realment per arribar al lloc on ens allotgem hi ha una mica de tirada per pista i sembla que no hi acabem d’arribar mai. Quan ho fem som els únics hostes i a més a més els que estan al càrrec no són els propietaris ja que es veu que el propietari està de viatge a Holanda. Tot un embolic de situacions que fan que tot plegat sigui una mica estrany. Veurem com acaba tot plegat...
El vespre, però, discorre tranquil. Sopem a la llum de les espelmes un peix molt bo (pargo rojo que ja havíem menjat a Playa Tambor) i després anem a descansar a la nostra cabana ubicada al costat del rierol i enmig de la selva, per tant amb els sorolls d’animals tota la nit.


Dilluns 21 d’agost de 2017
Tot i que avui el pla era visitar Corcovado i ja ho havíem contractat a la Perla del Sur, ens trobem que ens deixen penjats i no ens venen a recollir al moll que hi ha prop de la nostra cabana. Quedem ben bé amb un pam de nas i ben enfadats! En Douglas, el noi que està al càrrec del Sabano Lodge (el propietari és canadenc i ara en temporada baixa ha marxat al seu país) ens ha acompanyat fins al moll i s’ocupa de telefonar a l’impresentable amo de la Perla del Sur, i ens confirma el que és evident: que s’han oblidat de recollir-nos!
Baixem fins a Sierpe per la pista de 17 Km, i durant el trajecte ens entra una aranya immensa al cotxe que tenim el dubte si és verinosa o no, i anem a la Perla del Sur a reclamar al senyor Uribe, un colombià que intenta encolomar la culpa a tothom menys a ell mateix, autèntic responsable de la situació. Al final aconseguim que ens guardi lloc per fer el circuit demà (sortirem des de Sierpe per assegurar la jugada) i que ens descompti 90 €. Són aquelles coses que empipen molt però a les quals sempre estàs disposat quan surts de viatge. Per tant, ens ho agafem en filosofia i creuem els dits perquè demà sí puguem visitar Corcovado.

Anem a comprar al supermercat de Sierpe i no massa cosa més perquè el poble no té cap més encant que tenir una plaça amb moltes ombres i iguanes als arbres.







Arribem al Sabano Lodge vora migdia. Estem una estona a la terrassa preparant els propers passos del viatge i contemplant l’eclipsi de sol des de la televisió perquè des d’aquí on som no s’observa gaire per no dir gens. Al cap d’una estona anem a dinar els entrepans de cada dia a la cabana i cap a les 2, quan la marea ha pujat, en Douglas ens diu que va a preparar la barca i que en mitja hora sortim. Passem la tarda fent una excursió de més de 3 hores pels manglars de Sierpe. Són increïbles! La vegetació dels manglars ens és totalment desconeguda i ens agrada molt. Passem per canals molt estrets i ombrívols, i també per altres canals molt més amples en els quals en Douglas posa gas i podem sentir com l’aire i les olors ens impregnen. Quina sensació més màgica, quina llibertat, quins colors, quines olors, quina experiència més inoblidable! Pel camí també podem veure alguns animals: molts tipus diferents d’ocells, moltes iguanes, un mapache, monos tití, i fins i tot algun cocodril que creua el riu (malgrat estar en marea alta i no ser el millor moment per veure’ls). Se’ns està fent fosc i hem de tornar perquè aquí el dia cau molt ràpid. Els colors del capvespre dibuixen un paisatge d’allò més especial. L’Arnau es posa davant la barca, només agafat d’una corda, i avança ferm fent front al vent. Són d’aquelles postals que segur que mai oblidarem i que una foto no pot captar quant de grans i especials són.


Arribem a les 6 amb la satisfacció d’haver viscut una tarda molt especial.

Dimarts 22 d’agost de 2017
Ens llevem molt d’hora perquè avui sí anem a fer l’excursió al Parc Nacional de Corcovado, el lloc que el National Geographic ha definit com un dels que alberga més biodiversitat del món. Aviat és a les 6, per esmorzar a les 6:30h i sortir cap a Sierpe a les 7 i tenir temps suficient de fer els gairebé 20 Km de pista i creuar el riu. Arribem a temps i pugem a la barca a les 8 tocades. Som un grup de 18 persones, 9 de les quals som catalans i la resta espanyols i un parell de nord-americans.

La primera part de l’excursió discorre pels canals del riu Sierpe que deu el seu nom a l’antic nom indígena que vol dir serp ja que el curs del riu discorre en forma de serp. La llanxa va a una velocitat important i es va tombant a dreta i esquerra. Aquesta part és la que ahir ja vam fer amb en Douglas però avui essent marea baixa veiem algun cocodril americà a la llera.

Al cap d’uns 40 minuts arribem a la desembocadura i entrem a mar obert. Aquí ens manen posar-nos els salvavides i notem que la barca es mou molt més degut a les onades que almenys avui no són massa importants. A l’horitzó veiem isla del Caño, un lloc on molta gent hi va a fer snorkel i submarinisme. Resseguim la costa fins arribar a l’alçada de San Pedrillo on ens aturem a la platja. Sembla ben bé l’abordatge a una de les platges de la pel·lícula “Piratas del Caribe”. Tot just arribar ja podem veure i sentir guacamayos uns ocells tropicals amb uns colors espectaculars (vermell, blau i groc) i que s’assemblen molt als lloros.


El grup es divideix en dos i comencem la ruta per la selva que dura aproximadament 1 hora i mitja. Ens endinsem enmig de la tupida selva i anem alternant amb sortides a la zona de platja. Una de les primeres coses que ens sobta és que a la platja hi ha molta brutícia. El guia ens diu que les corrents porten material de rebuig a les platges i que contínuament els voluntaris vénen a fer neteges. I és material que pot venir de l’altra punta de l’oceà (Àsia)... una autèntica pena comprovar que el mar és un abocador per molta gent! Durant el trajecte podem veure moltes espècies diferents d’arbres i també veiem animals: tota una manada de coatís que ni s’immuten davant la nostra presència, una guatussa, diverses aus, un pavón, una aranya que és la que té la teranyina més resistent del món, micos caputxí i congo, etc.


De tornada dinem el que ens han preparat i podem veure alguna balena a l’horitzó. I després de dinar sorgeix la discussió sobre què fer. Tot i que inicialment hi havia planificat fer una excursió a una salt d’aigua, els guies ens diuen que el pas se l’ha endut la corrent i que per tant pot ser difícil creuar el riu. No obstant, com que no qualla l’opció d’anar a veure balenes, es manté l’excursió. Nosaltres, pel fet d’anar amb els nens i també perquè el salt d’aigua segons ens diuen no és res de l’altre món, decidim anar a fer una volta per la selva amb en Michael, l’altra guia, i així poder veure més animals. Ens endinsem, així, altre cop a la selva i podem veure una altra guatussa, monos aranya, altre cop l’aranya, algun petit rèptil, i també altres aus. El més interessant, però, és tot el coneixement que té aquest noi de 24 anys i que, com que veu que nosaltres ens interessa molt, decideix compartir amb nosaltres. Ens ensenya també alguns fruits de la selva que provem i que tenen gustos ben diferents als que nosaltres estem acostumats a notar en la fruita que mengem a casa en el dia a dia. Ens explica també que a Costa Rica hi ha una trentena d’espècies diferents de ficus i que cada una té un pol·linitzador específic (així s’explica la gran biodiversitat que hi ha!); a més alguns es pol·linitzen per aus (i els fruits són de colors vistosos) i d’altres per rats penats (i els fruits són més grisosos però amb olors molt intenses).




De tornada l’Arnau i l’Elna aporten algunes peces de petxines molt maques a la col·lecció improvisada que hi ha a la caseta d’informació en la qual també hi ha restes d’esquelets de mamífers aquàtics, peixos i aus. Ens tornem a reunir tot el grup i pugem a la barca per iniciar la tornada. I al cap de poc de navegar, quan encara veiem la platja on hem baixat, el capità para en sec perquè ha vist unes balenes. I aquí comença el gran espectacle del dia: les balenes. Una mare i una cria estan navegant i van sortint (quan hi ha cries és més fàcil veure-les perquè han de sortir més a la superfície). Durant una bona estona podem anar veient com mare i cria van sortint i nedant. Les tenim molt a prop. És un espectacle magnífic. En un moment determinat l’Arnau em diu “mama em pots donar un cop?” “per què?” li pregunto “per saber que no estic somniant”. I és ben bé així! Després de gaudir d’aquest espectacle de la natura, continuem avançant i no massa més enllà veiem també alguns dofins. Quin dia més complet i rodó! Ben bé que un dia així condeix molt més que tot un curs a l’escola!

De tornada a la part fluvial, passem pels manglars i els guies ens expliquen la importància d’aquestes zones per la part de posta de molts peixos que després passen la seva fase d’adult al mar, per protecció enfront els tsunamis, i per preservació de la biodiversitat. Com a dada curiosa, remarcar que hi ha un organisme iraní que està protegint totes les zones de manglars del món, d’entre les quals aquesta de Costa Rica és una de les principals.

Arribem a Sierpe vora les 5 de la tarda feliços per haver gaudit d’un dia fantàstic i inoblidable. Al moll ens espera un cafè reconfortant i també ens trobem amb l’Uribe amb qui signem la pipa de la pau. Ell ens demana disculpes pel contratemps d’ahir i nosaltres li diguem que hem gaudit molt de l’excursió. Que bé poder acabar bé les històries!

Deixem Sierpe i ens dirigim cap a la frontera de Panamà. L’objectiu és dormir a David, ja a Panamà, per demà arribar a Bocas del Toro. Però malhauradament no podem entrar al país perquè no ens deixen entrar el cotxe de lloguer sense un permís especial. Per tant, canvi de plans! Reculem fins a Ciudad Neily i ens enfilem fins a Agua Blanca per passar la nit a l’hotel Emmanuel. Què dir del lloc? Doncs no massa res interessant a part que a la paperera ens hi trobem un cuc que sembla una serp i que fa que passi la nit només pensant que n’hi poden haver d’altres...!
Ha estat un dia molt intens i que recordarem sempre.


Dimecres 23 d’agost de 2017
La nit ha estat inquieta pensant en el cuc... Al matí, abans de començar la tirada en cotxe, decidim fer bugada ja que a l’hotel hi ha la possibilitat. Tot i que això fa que marxem una mica més tard, ens convenia per tal d’afrontar la darrera part de les vacances. La propietària de l’hotel Emmanuel és una dona una mica massa pesada ja que es posa en totes les converses i vol intervenir en tot. Ben bé que estar-hi gaires dies seria una mica agobiant. Això sí, per compensar-nos del cuc ens regala un paquet de cafè.

El dia no té massa res de destacable ja que ens el passem conduint per tal de creuar el país i arribar a la costa atlàntica. És un dia d’aquells feixucs però que cal fer en tot viatge. Les carreteres a Costa Rica són lentes i perilloses. De fet, quan creuem el país pel centre, arribem a fer ports de 3200 m on hi fa fred i tot!

Pel camí només parem per dinar entrepans i fer un cafè en un lloc on també venen artesania. Aprofitem per comprar algunes coses que ens semblen molt maques.

Finalment, arribem a Puerto Viejo cap a quarts de nou del vespre, esgotats. Pel camí hem reservat habitació a la Perla Negra (sí, com el vaixell de “Piratas del Caribe”) i hi anem a deixar les bosses abans d’anar a sopar a un restaurant proper que no val massa la pena ni pel lloc (música massa forta i poca llum) ni pel menjar (arròs que costa molt de passar).


Dijous 24 d’agost de 2017
Ens llevem d’hora perquè com sempre la llum entra ben aviat per la finestra. Esmorzem a quarts de vuit i cap a les 8 ja estem fent un volt per la Playa Negra que està just al costat de l’hotel. És una platja molt llarga de sorra negra.


Després, agafem el cotxe i ens dirigim fins al Refugio Nacional de Vida Silvestre Gandoca-Manzanillo des d’on es pot fer una ruta fins a Punta Mona. No obstant, el sender està ben marcat i és transitable fins uns 3-4 Km. I realment el camí és molt maco i interessant i discorre per un bosc cada vegada més espès, una autèntica selva que de tant en tant permet treure el nas a la costa en forma d’algun mirador. No veiem massa animals però sí alguns d’interessants com unes aranyes negres i grogues molt semblants a les que vam veure a Corcovado i amb les quals experimentem com es produeix el procés de caça de les seves preses, i també alguns micos congos.
Curiós destacar que a l’entrada em trobo a dues noies que treballen amb mi... ben bé que el món és petit petit!

Acabem l’excursió vora migdia i decidim anar a la platja i ho fem a l’Arrecife de Punta Uva. No obstant, el temps no acompanya massa i aviat es posa a ploure. Ens banyem una estoneta i després ens aixopluguem per dinar una mica. Com que continua plovent, decidim tornar a l’hotel i banyar-nos una estona a la piscina.

Cap a quarts de sis anem a fer un volt per Puerto Viejo. Què dir d’aquest indret? Doncs no massa res més que és un lloc ple d’ambient hippie-mariguanero, establiments decaients, i molta gent d’origen jamaicà. Personalment no li trobo cap mena d’encant i s’allunya molt del glamour caribeny que potser pensàvem que existia. Però bé, ens hi mig adaptem i anem a comprar alguns collarets i braçalets típics, i més tard a sopar en un lloc força correcte.

Tornem a l’hotel i aviat ens adormim. Sí, és aviat, però ens llevem tan d’hora que abans de les 9 ja estem que no ens aguantem!


Divendres 25 d’agost de 2017
Ens llevem i fa molt més bon dia que ahir. Fa molt de sol i gairebé no hi ha núvols. Un dia perfecte per veure les platges amb la seva màxima esplendor!
Després d’esmorzar agafem el cotxe, parem a comprar alguna cosa per dinar, i ens dirigim fins al poble de Cahuita on hi ha l’entrada al Parc Nacional de Cahuita. És l’únic parc que no té una tarifa fixa d’entrada sinó que es dóna la voluntat. Només d’entrar, bé essent realistes abans de passar l’oficina del parc, ja veiem un peressós amb la seva cria en un arbre. Una imatge molt bucòlica d’aquest curiós animal típic de Costa Rica.

Comencem a caminar pel sender molt ben marcat que discorre paral·lel a la platja, enmig de la zona de selva. De tant en tant, el camí treu el nas a la platja que amb el dia que fa avui gaudeix esplèndida  ben típica del que és una platja caribenya. És un camí molt agradable de fer. Durant els 4 Km de recorregut fins a Punta Cahuita veiem molts monos (caputxins i congos), un basilisc, tota mena de sargantanes, papallones, uns quants ocells, moltes aranyes, etc. Com anècdota, dir que un dels monos caputxins, en veure que en un determinat punt s’acumula massa gent, es posa agressiu i mostra la seva ràbia marcant decididament el territori. També val a dir que gent que trobem ens avisen que han vist un parell de serps verinoses però nosaltres no aconseguim veure-les. Finalment arribem a Punta Cahuita on, per sorpresa nostra, hi trobem algunes barques. I és que aquest lloc és on es recullen o fan parada les barques que porten a la gent a fer snorkel. Nosaltres, decidits i aventurers com som, ens falta temps per anar a parlar amb un dels barquers i contractar una excursió. És vora migdia, i això ens permetrà, abans de dinar, fer snorkel i després la barca ens durà fins el poble de Cahuita (i per tant no haurem de fer el camí de tornada). Abans de sortir, el capità ens dóna una mica de pinya que sempre ve de gust.
video
L’excursió amb la barca ens duu fins a una zona no molt allunyada en la qual hi ha un escull de corall. L’Arnau i l’Elna s’atreveixen a fer una estona d’snorkel amb nosaltres i gaudeixen molt. I nosaltres ens ho passem MOLT bé. Quina experiència tan sensacional! L’escull està ple de peixos molt diversos i el corall és preciós. Tot i que nosaltres no el veiem, una gent ens diu que han vist un tauró petit... es veu que no fan res, però sempre fa aquella coseta pensar que has nedat entre taurons. Al cap d’una estona, ens dirigim a una altra zona més rica en corall i no tant en peixos i més profunda. És preciós, difícil de descriure la sensació que tens estant al mar del Carib, amb aigua calenteta i transparent, i observant aquest fons marí tan ric en biodiversitat.


Arribem al poble de Cahuita i tornem a entrar al Parc Nacional per tal de buscar una zona de platja on poder banyar-nos i dinar. La trobem i la gaudim. Val a dir dues coses: una, que com que l’Elna tarda tant a acabar-se el menjar, un mono caputxí ens ve a veure i prendre mides del menjar que té l’Elna a les mans... i dues, que un cop hem acabat de dinar i posat totes les escombraries en una bossa lligada, ve un mapache i va directe a la bossa per veure si pot aprofitar alguna cosa.
Ens banyem, saltem onades, i després anem tornant cap al poble on per acabar la jornada a Cahuita fem un cafè i un suc de mango. Un dia rodó. Vertaderament, Cahuita és un lloc preciós i molt interessant.

Arribem a l’hotel i anem a fer un bany a la piscina fins que es fa fosc. Després anem al poble de Puerto Viejo a sopar. Avui sopem en un restaurant caribeny on fan una pasta boníssima a base de receptes locals. Jo, per exemple, assaboreixo moltíssim uns espaguetis amb alvocat i espinacs. Ja és negra nit, llampega i trona. Tornem a l’hotel i ens n’anem a dormir enmig dels sons de la pluja, les onades, i altres sorolls més humans...



Dissabte 26 d’agost de 2017
Ens llevem ben d’hora per preparar l’equipatge per tal d’avui anar cap a Tortuguero. Esmorzem, ens acomiadem de la Perla Negra i de Puerto Viejo, i ens dirigim cap a Guápiles, Cariari i finalment La Pavona des d’on hem d’agafar la barca que ens dugui fins a Tortuguero. El trajecte des de Puerto Viejo fins a la Pavona el fem en gairebé 3 hores i mitja! I és que a Costa Rica, la velocitat mitjana no passa del 60 Km/h de mitjana!
En arribar, malgrat pensàvem que trobaríem no gaire res, veiem que a La Pavona hi ha un aparcament vigilat (i pagant 10 $/dia) per deixar el cotxe mentre estàs a Tortuguero. Dinem els típics entrepans de cada dia i no hem d’esperar gaire més per pujar a la barca que va plena. El trajecte dura 1 hora i mitja aproximadament i en alguns trams la barca avança lentament perquè el riu no és gaire profund. El primer tram discorre per un tram força estret però cap a la meitat del camí sortim a un tram de riu més ample. No veiem massa animals però el paisatge és espectacular: un riu marronós, amb una vegetació molt espessa i diversa a banda i banda.
Tot i que durant el camí han anat caient quatre gotes, arribem a Tortuguero havent-nos salvat bastant de la pluja. En Willy, un senyor jamaicà alt i forçut ens espera al moll i ens fa pujar a una altra barca per tal de portar-nos fins al All Rankin Lodge. Hi arribem en uns 5 minuts i esquivant gairebé per segons la pluja. Al moll, ens reben amb un suc de pinya natural boníssim i ens ensenyen la nostra cabana. És un lloc molt i molt bonic que està entre la platja, l’aeròdrom i el canal. Ens allotgem en una cabana molt bonica que està enmig d’un jardí amb altres cabanes. Una autèntica delícia molt típica del que és el país. I ara sí, comença a ploure el que en Willy ens diu que és la cua del que ha arrasat Texas els darrers dies.
A les 4, però, ha deixat de ploure i en Willy ens porta al poble amb la llanxa. Durant el trajecte ens ensenya uns tucans. Quines preciositats! Són els primers que veiem a Costa Rica i segons ens diu no emigren ja que no són massa grans, a diferència del que sempre ens havíem pensat, i tenen el bec massa gran per tal de poder aguantar massa temps volant.
De fet, no ens deixa ben bé al centre del poble sinó al Centre per la Conservació de les Tortugues, un petit museu en el qual s’explica tot allò referent a la tortuga: cicle vital, característiques, conservació, etc. Està tot molt ben il·lustrat i a més a més hi ha un vídeo en el qual s’explica com va començar tot el moviment de preservació d’aquesta espècie a Tortuguero. Molt interessant. Al final de la visita decidim fer un gest que considerem molt bonic: adoptar una tortuga. Es tracta de fer un donatiu de 30 $ i a canvi adoptem una tortuga que en el seu moment van registrar que havia vingut a pondre els ous a Tortuguero. I de fet, ho va fer en una data molt especial: el 29 de juliol de 2015 (el dia que l’Arnau havia fet 6 anys!). Esperen que, com que les tortugues tornen cada 2 anys aproximadament al mateix lloc, aquest any torni i de fet ens diuen que ens mantindran informats. I l’altra cosa important és que podem posar-li un nom. Després de molt pensar decidim posar-li el nom de la besàvia, Maria, perquè tal i com les tortugues ella també està vivint molts anys (una tortuga pot viure vora 100 anys i la nostra besàvia en té 92). L’Arnau està molt content i es passa la tarda demanant que li expliquem tot allò que ve descrit en la informació que ens han donat.
Arribem fins al poble i anem a prendre un suc de pinya natural mentre veiem com es pon el sol darrera els canals de Tortuguero. Tota una experiència inoblidable.

A les 18:30h en Willy ens ve a buscar i anem cap a la cabana. A les 19h sopem un sopar molt bo a base de peix mentre veiem el canal i les llums de les barques i de les cases.
Anem a dormir aviat perquè demà ens hem de llevar ben d’hora. Ah, al sostre de la cabana hi devem tenir un niu d’algun ocell perquè el sentim mentre es passeja i piula.


Diumenge 27 d’agost de 2017
Ens llevem a quarts de sis amb el rerafons del crit dels monos congo. Mig adormits, encara, anem al moll i prenem un cafè ràpid abans de pujar a la barca d’en Willy que ens duu fins a l’entrada del Parc Nacional. Allí, canviem de barca i pugem a la del seu nebot, en Giovanni. La idea d’aquest matí és fer l’excursió pels canals. Hi ha molts grups que estan embarcant per sortir a la mateixa hora.
En Giovanni és un noi jove amb rastes a l’estil Bob Marley que de seguida veiem que és un xic peculiar. Comença el tour i sortim totes les barques més o menys a l’hora. Resseguim l’illa de Tortuguero i després ens endinsem una mica, no gaire, pels canals. En aquests canals està prohibit navegar a motor i per tant hem de remar fet que fa que anem molt lents. No es veuen massa animals. Bé, sí que se’n veuen alguns però no tants com la gent segurament espera. Veiem alguna iguana, un basilisc, algunes aus, un peresós, i no massa res més. Tot i així, el paisatge és preciós i la calma i silenci impressionants. Tot i que l’excursió és molt maca, el nostre guia és patètic. Ell per sí sol no és capaç de trobar cap animal ni donar tampoc cap explicació de res, i a més a més ens han de venir a rescatar al final de l’excursió perquè ell no es veu en cor de tornar. Per què? Doncs perquè va fins a dalt de marihuana i no coordina res. Ben bé que només hagués servit com a esquer per fer venir els caimans!



Acabem l’excursió una mica enfadats amb la poca professionalitat d’aquest personatge però relativament contents d’haver conegut aquesta part tan maca de Tortuguero.
Quan en Willy ens torna a l’hotel tenim la gran sort de veure més tucans i un peresós just a davant nostre, en un arbre, menjant fulles. Li veiem molt bé tot el cos i també la cara, una cosa molt excepcional tractant-se d’aquests animals que sempre tendeixen a estar posats com una bola o amagats. Tornem a l’hotel a esmorzar i li expliquem a en Willy el que ha passat. Li sap greu perquè òbviament és el seu nebot, i es disculpa.

Com que ens hem llevat d’hora, decidim estar una estona a la cabana descansant, i a les 11 en Willy ens torna al poble. A partir d’aquí fem l’excursió de 5 Km que discorre per un sender entre la platja i la selva. Cada 100 metres aproximadament hi ha sortides a la platja per controlar les zones on s’ubiquen les tortugues a la nit. Veiem moltes sargantanes de les grans, algun basilisc, un pavón real, i molts de monos aranya que només havíem vist un dia a Corcovado. El més maco d’aquestes excursions és que les fem lentament, escoltant, observant i interpretant el que veiem.

De tornada, ja queda poc perquè en Willy ens vingui a recollir al poble, i només ens queda temps per menjar una mica de fruita i iogurt. A l’últim moment, trobem una botiga interessant i per tant, quan en Willy ens ve a buscar, decidim tornar al poble aprofitant que ell va al sorteig dels guies per l’observació de tortugues de la nit. Comprem alguns detalls i records i després, com que és aviat, decidim tornar caminant fins a la cabana. Fem un tros de camí per la platja i la sensació és molt especial ja que veiem molts de forats de camuflatge i rastres de tortugues, i també algun ou eclosionat. La natura palpita a la platja i ens fa venir encara més ganes que arribi la nit.

Arribem a la cabana que ja s’està fent gairebé fosc, descansem una estona i anem a sopar (altre cop, un sopar boníssim avui a base de carn de porc). En Willy ens diu que el sorteig ens ha estat favorable i anirem al primer torn, a les 20 h. Sopem una mica ràpid i després marxem nosaltres, en Willy i una parella d’alemanys cap a la platja. Ens ha tocat una zona vora el lodge i per tant hi anem caminant. Només ens il·lumina la lluna i la llanterna que portem nosaltres i la que porta en Willy. Arribem a la platja i trobem altres grups que també esperen. Està tot molt controlat i ningú pot sortir-se ni un milímetre del que els vigilants i guies del Parc Nacional marquen. En Willy ens explica que a la platja hi ha diverses tortugues ponent ous i que nosaltres ens centrarem en una i seguirem tot el procés a partir que estigui ponent. Abans no podem interferir perquè la tortuga verda és molt sensible i podríem provocar-li un abort. Per tant, el primer moment en què la podem veure és quan ja està ponent. I així és. Enmig de la foscor, de sobte, ens deixen apropar i veiem, a través d’un forat, com la tortuga va ponent els ous. Increïble, fantàstic! La tortuga va respirant profundament entre posta i posta d’ou. Hem d’intentar impactar-la el menys possible per no interferir en el procés, per tant hem d’estar en silenci i només valer-nos de llum vermella i poca estona. Som tres grups que ens anem alternant i mentrestant en Willy ens va fent moltes explicacions del procés i ens complementa d’allò més bé i interessant la visita. Després d’aquesta fase, en ve una altra que consisteix en què la tortuga tapi els ous i es valgui de les seves aletes. Això també ho podem veure i fins i tot ens quedem una mica arrebossats per la sorra que ens cau a sobre! Finalment, al cap ja d’aproximadament una hora, la tortuga acaba i comença el camí de retorn cap a l’aigua que podem seguir molt bé. Quina emoció i sensació tan especial estar tots allí mentre entra a l’aigua i torna al seu hàbitat després de fer una feina tan intensa i biològicament important. Ens emocionem i tot!
Realment val molt la pena viure aquesta experiència. Només veus una tortuga però et permet fer el seguiment des de ben aprop de tot el procés. I la màgia de la nit, de la foscor, de la platja, del so de les onades... tot això és impagable i indescriptible per molt que ho intentem en una crònica. S’ha de viure. Els nens i nosaltres ho vivim molt intensament i en Willy ens ajuda encara més a viure-ho d’aquesta manera tan especial.
Per cert, val a dir que durant el procés, un mapache s’aproxima a prendre vistes de la situació per, potser amb la llum del sol, intentar gratar i trobar els ous. És la natura. De fet, la taxa de supervivència a edat adulta és d’1 cada 1000!

Tornem caminant fins a la cabana contents d’haver viscut aquesta experiència, i sobretot per haver donat als nostres fills l’oportunitat de conèixer aquests processos naturals des de ben aprop. Una petja que segur que sempre mantindran en el seu record. I és que hem compartit tantes preguntes, tantes inquietuds, tants moments durant la nit que tot ha estat molt especial. Una nit que mai oblidarem.

Estem molt cansats perquè el dia ha estat molt llarg. Llarg, però intens i especial. I això fam que caiguem rendits i dormim com troncs tota la nit.


Dilluns 28 d’agost de 2017
Aquesta nit hem dormit molt bé perquè estàvem molt cansats. Al matí, però, ens llevem força d’hora perquè avui toca agafar la barca de tornada cap a la Pavona. Esmorzem com reis en el magnífic paratge de l’allotjament de l’All Rankin’s Lodge i per darrera vegada contemplem el canal de Tortuguero.
A un quart de nou, i com que en Willy avui no hi és, ens ve a buscar un taxi que ens ha de portar fins al moll de Tortuguero on hem d’agafar la barca que ens ha de portar fins a la Pavona. Tot i així, com que aquest taxi també va a la Pavona, és molt còmode, i surt mitja hora abans, decidim agafar aquest enlloc de l’altre (a més ens fa un preu molt bo per tots quatre!).
Durant el viatge de Tortuguero a la Pavona veiem força animals (de fet, molts més que durant l’excursió pels canals): basiliscs, iguanes, una tortuga, diversos ocells, i fins i tot un cocodril!

A quarts de deu ja som a la Pavona i comencem a conduir en direcció Monteverde. Bona part del dia el passem a les lentes carreteres costa-riquenyes on cal tenir una motxilla de paciència i no gaire pressa!
Cap a mitja tarda arribem a Monteverde un lloc que ens sembla dels més occidentals de Costa-Rica. Un emplaçament de muntanya amb diversos comerços i molta indústria turística, tot i que es nota que estan en temporada baixa perquè molta cosa està tancada o a mig gas. Plou, fet que és normal aquí, per això es coneix també com “El Bosque Nuboso”.
L’allotjament no és res de l’altre món. La primera habitació que ens donen té el sistema elèctric que no funciona bé i per tant ens canvien. La segona habitació és millor però ni molt menys destacable.
Al vespre, baixem al poble de Sta. Elena per sopar en un restaurant típic costa-riqueny on assaborim el típic i deliciós casado.


Dimarts 29 d’agost de 2017
Ens llevem d’hora, com sempre, perquè després d’esmorzar volem arribar aviat a Monteverde. No estem segurs si hi haurà massa gent però hem llegit que només accepten 250 persones a la reserva. En arribar ens adonem que no hi ha massa gent.

Monteverde és una reserva natural que es gestiona de forma privada i que, juntament amb la reserva de Sta. Elena i el Bosque de los Niños, conformen una reserva de bosc humit molt important a Costa Rica. L’entrada és més cara que les dels Parcs Nacionals, pel fet de tenir una gestió privada (55 $ per tots quatre, comptant que l’Elna no paga).
La selva primària és impressionant, un autèntic paradís per qualsevol botànic. A cada pas es poden contemplar multitud d’espècies vegetals diferents. Destaques les epífites que tenen com a característica principal el fet de viure no ancorades a terra sinó a les parts altes del bosc, adherides a altres vegetals, i que per tant depenen exclusivament de la pluja com a font d’aigua per tal de sobreviure. I no tenen massa problema, perquè aquí hi plou gairebé cada dia!
Hi ha diversos senders molt ben marcats i habilitats que permeten recórrer bona part de la reserva. Els fem gairebé tots sense massa problema. Cal destacar un punt en el qual hi ha un mirador que permet tenir molt bones vistes de tot el bosc, un pont penjant molt espectacular que permet veure la selva des de ben amunt, i un salt d’aigua força bonic. D’animals no se n’observen massa. De fet, Monteverde no és el paradís per observar animals sinó que és més aviat un paradís de vegetació. Sí que hi habiten molts ocells però és molt difícil veure’ls. D’entre els ocells, el més buscat és el quetzal, una au preciosa que podem veure... en fotografies! Sí que podem observar diferents insectes molt curiosos i força tipus també de papallones.
Quan sortim, cap al migdia, ens parem a veure un vídeo sobre Monteverde que és molt i molt interessant. Després, dinem els entrepans de cada dia i tot seguit decidim a anar a veure els colibrís a un bar que hi ha al costat de la reserva. És un lloc que sembla més una mena de granja de les que estem acostumats a Catalunya per anar a esmorzar o berenar, i de fet hi prenem un cafè amb llet boníssim i un deliciós pastís de plàtan. I la peculiaritat d’aquest lloc és que, en el porxo, hi ha molts colibrís que van a una mena de menjadors amb aigua (i sucre suposadament). És maquíssim veure com es mouen i com mantenen l’equilibri fent voltes amb les ales en forma de vuit, i a una velocitat supersònica!

Comença a ploure, i decidim que durant la tarda hem de fer alguna cosa a sopluig. Consultem la guia i ens decantem per anar al serpentari. I realment val molt i molt la pena. És un lloc on tenen moltes espècies diferents de serps verinoses i no verinoses però que estan en uns terraris molt ben adaptats als seus hàbitats naturals. I això fa que la majoria siguin molt actives i les veiem en moviment. A més a més, es valen de la llum natural i et deixen unes llanternes per tal de poder-les buscar. Són espectaculars. D’entre totes elles cal destacar la “víbora matabueyes” que el guia ens diu que és una de les més llargues i més perilloses del món. De fet, el seu verí és letal ja que tot i haver-hi antídot la mort és tan ràpida que no hi ha temps a aplicar-lo.
També podem veure granotes, algunes d’elles molt verinoses, i tortugues.
I per últim també podem veure un vídeo d’un caça-serpents que busca diferents espècies a Costa Rica, a l’estil de Frank de la Jungla.
Un lloc que realment val molt i molt la pena!

Després anem a fer un volt pel poble i a comprar alguns records i a sopar i assaborir el darrer casado de les vacances. Deliciós!


Dimecres 30 d’agost de 2017
Per tal d’acomiadar, avui ja sí, les vacances a Costa Rica, decidim anar a pujar el Cerro Amigos, el cim més alt de la zona de Monteverde. La pujada és extrema amb unes pendents increïbles i fangoses que fan que en determinats punts costi molt pujar. Però mica en mica anem fent i com que el trajecte en sí no és massa llarg, ens plantem al cim al cap de poc més d’una hora. Des de dalt, tot i que el dia s’ha llevat clar, no es veu massa res ja que mica en mica estan creixent els núvols que venen tant de la vessant pacífica com de l’atlàntica. Tot i així, podem gaudir de cert paisatge que assaborim molt sabent que és dels darrers que veiem de Costa Rica.
La baixada també és punyetera però l’anem fent mica en mica.


De tornada al poble, i abans de marxar, decidim tornar a la cafeteria que està al costat de l’entrada de la reserva de Monteverde i prendre un deliciós cafè amb llet i observar els colibrís. Aprofitem també per comprar algun record.


Ja cap a migdia comencem el camí de tornada en direcció cap a Alajuela. Dinem pel camí i arribem a l’hotel situat a pocs quilòmetres de l’aeroport cap a mitja tarda enmig d’una tempesta molt intensa. És un hotel de tres estrelles que, tot i que a Catalunya ens semblaria normal, aquí el trobem lliscant el luxe venint de la sobrietat de la que venim. Passem el que queda de tarda refent maletes i descansant. Cap al tard anem a sopar i ho fem en un Denny’s intentant rememorar les vacances de fa uns anys a Estats Units. Però el que ens trobem és un fast food de baixa qualitat a un preu excessivament car. Una mala experiència que ens referma que el millor d’un país és anar a menjar als llocs típics i sense massa luxes, com hem fet i com tan bé ens ha anat.


I aquí acaba el nostre viatge a Costa Rica, un viatge que ha estat un dels més especials de la nostra vida. I per diverses raons: el país és una meravella natural, el temps que hi hem passat ha estat suficient per veure tot el més rellevant del país sense pressa però sense pausa, i sobretot perquè ha estat un aprenentatge per tots nosaltres i un gran llegat que els hem pogut regalar als nostres fills. Tres setmanes d'un viatge com aquest serveixen perquè els nens aprenguin que al món hi ha altres cultures, altres maneres de viure, de parlar, de menjar, etc. i sobretot per aprendre molt de natura i prendre consciència de com n'és d'important preservar-la.
L'Arnau també ha fet una crònica del viatge, del seu viatge, i en breu la penjarà a la seva secció. Costa Rica des dels ulls d'un nen que ha descobert que la natura que veia en els llibres, la que veia als dibuixos dels germans Kratt i al Kukurota, existeix i es pot viure, palpar, observar i respirar. Uns dies que ni ell ni la seva germana oblidaran mai.
I per mi, el més important, és haver viscut aquesta aventura tots quatre junts, sense descans, amb la nostra filosofia d'entendre els viatges i, en definitiva, d'entendre la vida.

Fins la propera!




Alguns apunts interessants pels qui vulguin viatjar a Costa Rica (en base a la nostra experiència)

- El temps que cal dedicar-hi si es vol veure bé tot el país són un mínim de 3 setmanes. Amb 2 setmanes es poden veure els llocs més coneguts i turístics però considerem que hi ha altres llocs molt macos i no tan coneguts que val la pena visitar.

- Tot i que hi ha gent que es mou amb transport públic, es perd força temps si s'opta per aquesta opció (tot i que és molt econòmica). La nostra recomanació és llogar un cotxe i anar fent. Això sí, val la pena invertir en un bon 4x4 perquè les carreteres no estan en massa bon estat.

- Costa Rica és un destí per veure natura en tots els seus aspectes. No considerem que sigui un destí pels que vulguin anar a fer platja i només platja. Tot i que n'hi ha de boniques, no és el tret més fort del país.

- Es pot fer aquest viatge per lliure, sense cap mena de problema. És un país fàcil de visitar i en general la gent és molt amable. En temes de seguretat, hem de dir que no hem patit cap situació d'inseguretat tot i que, com en qualsevol lloc, cal estar alerta d'algunes coses (però com en qualsevol lloc). Si s'hi va en temporada baixa, els allotjaments es poden anar buscant a mesura que avancen els dies de ruta. Només en alguns punts molt turístics recomanem reservar amb alguns dies d'antelació, per si de cas. 

- Costa Rica no és un zoològic. Tot i que la sensació és que es veuen molts animals, cal tenir paciència i portar una guia per anar identificant el que es veu. I si algun dia no es veu res, pensar que això és normal i no frustrar-se! Segur que en el moment menys esperat surt algun animal quan no te l'esperes!