Viatges

Viatge a Irlanda

DIVENDRES 26 D’OCTUBRE

Avui només hem treballat unes hores perquè al migdia, un cop hem recollit totes les coses a casa, anem a recollir l’Arnau (que se’n va content, acomiadant-se de les senyoretes i els companys, i amb el barret de St. Narcís) i tots tres agafem el cotxe i ens n’anem cap a l’aeroport del Prat a buscar l’avió de Ryanair que surt cap a Dublín a les 15:30h.

En tenim moltes ganes! Ha estat un viatge molt improvisat. Tenim el mínim imprescindible i la resta ja l’anirem fent a mesura que avancin les vacances. Aprofitarem aquests quatre dies de Fires de Girona i haurem de fer jornades força intensives si volem veure tot el que hem planejat.

L’avió surt i aterra amb puntualitat. Arribem a Dublín vora quarts de sis de la tarda. Fa molt de fred! Quin canvi de temps acostumats als 20 i pico graus dels últims dies. Ens abriguem ben bé, anem a recollir el cotxe (un Opel Corsa) i ens disposem a buscar l’allotjament que tenim reservat per la primera nit. Es tracta d’un Bed and Breakfast que està a prop de l’aeroport on hem aterrat. I aquí comença l’odissea. Ens costa Déu i ajuda trobar la casa. De fet, estem una bona estona voltant, i veient que no ens en sortim i que ja fa 3 voltes que passem per allà mateix, decidim parar-nos en un pub a sopar i aprofitar per demanar indicacions. Sopem bé i en un lloc molt confortable i càlid (tot i que hi ha poca gent). El cambrer ens indica per on hem d’anar. Sembla fàcil... Però tot seguint la direcció que ens ha indicat, arribem a un B&B de nom semblat però que no és el nostre. Ens ha entès malament. Tornem al pub i amb l’ajuda de la clientela que hi ha allà, tornem a sortir amb unes noves indicacions. Finalment, i al cap d’una bona estona, i de tornar a un lloc al qual ja havíem estat, i de tornar a demanar ajuda a mig camí, arribem al B&B. Realment, ens ha costat perquè per una banda no estava gens ben indicat (absència d’indicacions) i perquè la zona també és molt fosca. Davant la casa hi ha ben bé una desena de cotxes. Baixem i anem a trucar el timbre, però ningú obre la porta. Des de fora es veuen totes les finestres amb les cortines tirades, i fins i tot al menjador s’hi veu una televisió i un ordinador engegats. Però no hi ha ningú per enlloc. Truquem altre cop el timbre i fins i tot telefonem un parell de vegades. Però no hi ha ningú. Anem a demanar ajuda a dues cases veïnes i ningú en sap res, i tothom ho troba molt estrany. Però la qüestió és que són ja les nou del vespre, fa un fred que pela, estem palplantats davant la casa i ningú ens obre la porta. Cansats i fastiguejats de tant voltar i de la situació estrambòtica en la qual ens trobem, decidim abandonar i anar a buscar un altre hotel.

Finalment, trobem un hotel, el Premier Inn que està prop de l’aeroport. Ens hi quedem i la veritat és que hi estem molt i molt bé. Ens n’anem a dormir ja cansats i encara amb la incògnita de què deuria haver passat en aquest fantasmagòric B&B...

DISSABTE 27 D’OCTUBRE

Avui el dia es lleva radiant. Fa molt de sol tot i que també fa molt de fred. Suposo que és el canvi de temperatura entre Catalunya i Irlanda, però al principi costa adaptar-s’hi. Després de fer un súper esmorzar, agafem el cotxe i comencem la ruta.

La nostra primera parada és Newgrange. Es tracta d’un sepulcre de galeria, dels més importants d’Europa. Es va construir fa uns 5000 anys i encara no se sap ben bé del cert per què s’utilitzava. Sembla que la teoria que té més pes és la que diu que haurien servit com a indicadors de canvi de solsticis per així saber quan s’havien de fer les sembres i collites. I és que en el de Newgrange, entre el 19 i el 23 de desembre, i coincidint amb el solstici d’hivern, la llum del sol entra dins la cambra principal. També s’hi ha trobat restes humanes d’homes prehistòrics. Tot i així, no es pensa que fos un temple funerari si no més aviat que en determinats moments, i coincidint amb l’entrada de la llum del Sol, alguns difunts es traslladessin a dins per tal de ser venerats. La visita guiada dura aproximadament una hora i en el nostre cas ens la fa una guia que explica i recrea molt bé les situacions.

Un cop feta la visita, i haver caminat una mica pels entorns, agafem el cotxe i conduïm en direcció Duldalk que és una de les darreres poblacions al nord, abans d’entrar a Irlanda del Nord. Després de Dundalk, enfilem la costa. El paisatge de migdia amb el sol radiant, fa que puguem gaudir d’un paisatge immillorable. Passem per Carlingford Lough, una llengua de mar que s’endinsa cap a la terra. Des dels dos cantons hi ha diversos punts que permeten parar i poder observar la immensa costa.

Ens parem a Greencastle, un poble situat en un dels caps més al sud, i anem a fer un volt per la platja que ara es troba en marea baixa. I diguem un poble per dir alguna cosa, perquè hi ha ben bé 4 cases i ben poca gent voltant per allí.

Després d’això, comença el tall de costa que voreja les Mourne Mountains. De fet, la costa rep el mateix nom. Aquí el paisatge és una mica més abrupte, però encara amb certa suavitat. Pel camí ens parem a menjar alguna cosa. Bé, de fet com que encara estem força tips de l’esmorzar, i tot i que ja són gairebé les 3 de la tarda, decidim comprar una mica de menjar en un supermercat i menjar-lo al cotxe.

A partir de Newcastle, deixem la costa i enfilem via l’interior cap a Belfast. Hi arribem quan ja comença a fosquejar. Belfast és una ciutat sense massa atractius, molt industrial, i abocada al mar. L’Arnau fa una estona que s’ha adormit i en David necessita descansar una estona. Aparquem en un centre comercial molt gran, i mentre els homes de la casa descansen, jo vaig a fer un volt. Quan torno en David ja s’ha despertat però l’Arnau encara dorm. Ja fosqueja i per això decidim anar a buscar allotjament. Decidim tirar una mica més amunt de Belfast i arribem a Carrickfergus, una població famosa pel seu castell normand del segle XII. Trobem un hotel però ens diuen que no hi ha lloc. La recepcionista, molt simpàtica i amable, ens fa les gestions per allotjar-nos en un B&B. Quan hi anem, ens reben una parella de mitjana edat als quals ens costa moltíssim entendre però que alhora no paren de xerrar. De fet, no hem de dormir en aquella casa sinó en un apartament al mig del poble. L’home ens hi acompanya. Es tracta d’un pis de 2 habitacions, amb un ampli menjador i cuina. No ens esperàvem pas trobar això! L’home ens ensenya amb tota mena de detall tots els racons del pis i fins i tot se’ns asseu al sofà i comença a xerrar. Per un moment pensem que es quedarà a passar la nit amb nosaltres...!

Sortim a sopar en un pub amb una molt bona relació qualitat-preu i amb un ambient molt agradable. Tant que ens hi quedem ben bé un parell d’hores que ens passen volant!

Després de sopar, tornem a l’apartament. Tal i com indicaven les previsions, el temps comença a canviar i de fet ja està plovisquejant. A veure quin temps ens espera demà...

DIUMENGE 28 D’OCTUBRE

Ens llevem molt d’hora, bàsicament perquè ahir vam anar a dormir aviat i perquè aquesta nit han canviat l’hora.

Esmorzem al pis i després, abans de marxar, passem per la casa dels propietaris del B&B a tornar les claus i pagar.

Abans de les 8 ja estem en ruta. Avui el dia no és tan bo com ahir. Plovisqueja i està molt tapat. De fet, aquest deu ser el temps típic d’Irlanda ja que segons ens diuen, en aquest país hi plou uns 270 dies a l’any.

Durant els primers 30 Km, aproximadament, no sé si és perquè és diumenge o perquè és aviat, gairebé no ens creuem cap cotxe. Per cert, no ho havia comentat, però com és obvi, tant a Irlanda com a Irlanda del Nord, es condueix per l’esquerra. En David se’n surt molt bé tot i que al principi és una cosa que costa (i molt), sobretot en trams urbans i en rotondes. Jo aquesta vegada, i vist l’èxit de quan fa uns anys vam anar a Gales, decideixo no conduir si no és estrictament necessari (no fos cas que tornéssim a intimar amb les parets!).

La costa de Larne és un paratge molt solitari, amb extensions de costa molt llargs i molt rocós. Més endavant hi ha la costa d’Antrim, flanquejada per les muntanyes que duen el mateix nom. En aquesta part, la costa ja és més feréstega i amb indicacions que els penya-segats ja estan a prop. Ens parem en un mirador des del qual, i caminant una estona, s’arriba a una platja en la qual hi ha una mena de península amb un castell en ruïnes, i amb un arc de pedra que permetria el pas amb el kayak si les condicions marítimes fossin bones (una utopia, vaja). Hi baixem, i de fet estem sols. Quina pau i quin paisatge més bell! Quan estem baixant, ens adonem, però, que tot i creure que estem sols no ho estem... i és que vora la platja treuen el cap tres exemplars de foca. Ens quedem meravellats de poder-les veure tan de prop. Un cop explorat el castell, decidim tornar cap al cotxe. Abans, però, ens queda pujar tot el seguit d’escales que hem hagut de baixar, i fer-ho sota el vent i plovisqueig. Tot i així, ha valgut moltíssim la pena arribar fins aquí.

Més endavant, ens parem a Torr Head, que és l’extrem d’Irlanda més proper a Escòcia. De fet, des del cim es pot veure terra escocesa. Pugem a un petit monticle damunt del qual hi ha una casa mig en ruïnes. D’aquesta manera podem contemplar com Escòcia treu el nas enmig de la boirina.

Després d’aquest aperitiu tan interessant, arribem al primer punt que es pot considerar molt turístic: Carrick-a-rede Rope Bridge. Es tracta d’un pont de fusta i cordes penjant, de 25 metres d’alçada sobre el mar, que quan hi passes es mou força! En el nostre cas, encara té més èpica, perquè el temps no acompanya massa i les ràfegues de vent són, en alguns moments, fortes. L’Arnau com un campió hi passa caminant agafat de la meva ma. Com que està plovent, tan bon punt arribem a l’altre cantó, l’Arnau i jo tornem a recular. En David es queda una estona a l’illot a fer fotos i ens atrapa durant el camí de tornada.

Quan per fi arribem al cotxe, després d’haver caminat durant 1.5 Km sota vent i pluja, estem força cansats i decidim anar a dinar. Ens parem al poble que hi ha més a prop i entrem en un pub on, com sempre, l’ambient és molt acollidor. Ens hi estem una bona estona i ens refem d’allò més menjant coses ben calentes!

Avui és el primer dia després del canvi d’hora, per tant vol dir que la tarda serà més curta. És per això que decidim anar per feina.

La primera parada de la tarda és un altre punt turístic, segurament el més turístic de la costa nord-irlandesa: Giant’s Causeway. Es tracta d’un terreny escarpat en formes geomètriques hexagonals. En realitat es tracta de columnes de basalt que formen la Calçada del Gegant que ha estat objecte de multitud de llegendes (la més famosa la que parla d’un gegant irlandès que va construir-la per arribar fins a Escòcia a lluitar amb un gegant escocès. Però quan va veure les dimensions del gegant escocès, va tornar cames ajudeu-me cap a casa seva...). Nosaltres vam pagar per fer la visita, però després ens vam a donar que si no volies, realment no calia. De totes maneres, tampoc ens va recar massa ja que l’espectacle natural ben bé val unes lliures per tal de mantenir-ho. El circuit es fa caminant (també es pot fer en bus però perd força l’encant) i permet passar per vora la calçada, caminar-hi per sobre (un pèl incòmode perquè, degut a la pujada i baixada de la marea, està sempre plena de bassals), i fins i tot pujar dalt del penya-segat que l’envolta per així tenir unes vistes immillorables de la zona i dels seus voltants plens d’altres penya-segats tant o més impressionants.

La part final del camí la tornem a fer sota la pluja intermitent. Cap problema, ja ens hi hem ben acostumat! Anem ben equipats amb els “gores” i ens mullem el mínim.

Ja comença a caure el dia. Precisament ara sembla que es comença a trencar tota la nuvolada que ens ha acompanyat durant tot el dia. Agafem el cotxe i acabem de fer el tall de costa que ens queda. Ens parem en un mirador al costat de la carretera per contemplar el que, personalment, és el millor paisatge del dia. A un costat veiem les ruïnes del castell de Dunluce, gairebé penjant del penya-segat, i tot al seu voltant roques escarpades que formen una cadena de penya-segats gegantins i imponents. Tot això envoltant d’una llum rogenca que correspon a la posta d’un Sol que durant tot el dia ha estat amagat i que ara reclama el seu protagonisme. Tot plegat immens, bellíssim, encisador... tota paraula queda curta per descriure-ho.

Conduïm fins a Derry per tal de passar-hi la nit. Trobem un hotel als afores que ens sembla força adequat, el Waterfoot. Ens hi instal·lem i sense massa temps per res més, agafem altre cop el cotxe per anar a sopar a la ciutat. Derry és una ciutat emmurallada i ubicada al costat del riu Mourne, que sembla molt atractiva. No són ni les 7 de la tarda, però l’ambient de la ciutat sembla ben bé d’altes hores de la matinada. Hi ha poquíssima gent pels carrers, i la poca que hi ha és jovent que surt de pubs i locals de música. Ens sorprèn bastant. Trobem un restaurant de la mateixa cadena del de la nit anterior, i sense pensar-nos-ho hi entrem a sopar. Quan acabem, ens anem cap a l’hotel perquè estem molt i molt cansats. Ha estat un dia intens, i només tenim ganes d’agafar el llit i dormir com troncs. I això és precisament el que fem.

DILLUNS 29 D’OCTUBRE

Tot i que inicialment no teníem previst explorar la part nord-oest d’Irlanda, decidim canviar els plans inicials i incloure-ho al viatge. I és que segons la guia, aquest tram de costa és molt atractiu i molt més inhòspit i abrupte que la part nord-est.

Comencem el dia aturant-nos prop de Derry, a Grianan Ailigh. Es tracta del monument més impressionant i enigmàtic de Donegal. És una construcció circular de pedra, de 23 metres de diàmetre, que es va construir vora el segle V a.C. i que va servir com a temple pagà. Des d’aquí es tenen unes vistes molt bones de tota la zona del Donegal. L’Arnau s’ho passa molt bé corrent per l’interior i fent veure que empaita fantasmes!

 Tot i que la previsió meteorològica pintava millor per avui, comença a ploure altre cop. No s’hi pot fer res... és el temps irlandès: ara una mica de sol, ara una mica de pluja i tot plegat en menys de mitja hora. Enfilem camí cap a la costa, fins a Horn Head. Pugem fins al cim tot lluitant contra el fort vent que hi bufa. La vista des d’aquí és impressionant, però costa mantenir la integritat ja que el vent gèlid que sempre hi bufa ho fa inviable!

Continuem costejant cap al sud, i ens parem a Marghery, una platja de sorra que queda molt arraconada i on podem gaudir d’un sol esplèndid. A partir d’aquí ens “encigalem” una mica amb el cotxe i recorrem tota la petita península a la qual pertany aquesta població. I és aquí on podem meravellar-nos amb les vistes d’una costa totalment inhòspita i salvatge.

Parem a dinar a Dunglow, en un pub on ho mengem massa bé. En David se’n recorda del “Seafod Mash” durant tota la tarda... Continuem avançant fins a les Slieve League que realment són la raó per la qual hem inclòs aquesta part del trajecte a la nostra ruta. Es tracta dels penya-segats més alts d’Europa (el punt més alt fa 598 m). Són realment espectaculars! Hi arribem ja avançada la tarda, just a temps per contemplar-los amb tota la seva majestuositat just abans que comenci a fosquejar. Ha valgut molt la pena arribar fins aquí!

A partir d’aquí, ja ens centrem a buscar quin serà el lloc més adequat per anar a dormir. Decidim conduir fins a Donegal i allí hi trobem un hotel just a la plaça del poble on decidim quedar-nos-hi a dormir. Sopem en un pub no gaire lluny d’aquí, i tot i que el plat que mengem és boníssim (vedella amb verdures en una mena de sopa), el meu estómac, en pateix els conseqüències durant bona part de la nit...

DIMARTS 30 D’OCTUBRE

Avui ja és l’últim dia... Ha passat volant, senyal que ens ho hem passat molt bé!

Després d’esmorzar, comencem el viatge de tornada cap a Dublín. El trajecte és llarg, i durant la primera part encara es fa més llarg per les pèssimes carreteres per les quals ens movem. La part bona és que podem gaudir del paisatge lacustre que envolta el llac Lower Lough Erne. Fem una parada a Boa Island per entrar al cementiri on hi ha una estàtua que està catalogada com a molt estranya i a la qual encara no li han trobat ni l’origen ni el significat. Em sento ben bé com en una pel·lícula de terror tot entrant al diminut cementiri ple de làpides col·locades aleatòriament i en molt casos en un estat lamentable, i intentant trobar, entre elles, l’estàtua per fer-hi una foto... Tot això enmig d’una pluja i boira que encara ho fan tot més fantasmagòric!

Després de vora 2 hores i mitja de viatge, arribem a Dublín. És migdia, i només tenim temps per buscar un lloc per dinar. Entrem primer en un pub del qual, al cap d’una estona, decidim marxar-ne ja que per una part no és massa net i per l’altra ens semblen una gent molt antipàtica que durant mitja hora no s’han dignat a demanar-nos si volíem alguna cosa (i estàvem sols al local!). Acabem dinant en un restaurant italià, que el porten uns asiàtics, i que està ambientat en el ciclisme! Tot i així, dinem molt bé. Ens convenia canviar el menú i, per un dia, deixar de menjar carn amb patates.

Just després de dinar, i sense massa temps de res (només hem vist un parell d’esglésies important i un edifici històric), agafem el cotxe i ens dirigim cap a l’aeroport a, primer tornar el cotxe de lloguer, i després a agafar el vol de tornada. Un parell de coses... A Dublín hem deixat el cotxe en una zona blava. Com que el caixer no ens ha imprès el tiquet malgrat haver-hi posat les monedes, decidim no tornar a pagar i deixem una nota al parabrises del cotxe explicant la situació. Estem convençuts que tindrem la corresponent multa, però, sorprenentment, no la tenim! Per altra banda, dir que l’aeroport de Dublín és un caos. Fem una cua llarguíssima abans de passar per l’arc. Mai ens havíem trobat en una situació semblant (ni en aeroports molt més de segona i tercera als quals hem estat). 

I cap a casa de tornada. Han estat 4 dies molt intensos durant els quals hem pogut conèixer força bé tota la part nord d’Irlanda. Ens ha semblat un destí molt i molt recomanable sobretot en quant a espectacle natural. Hem gaudit molt deixant-nos endur per la immensitat del paisatge. El temps, tot i que inicialment sembla un inconvenient, acaba no essent-ho i creieu-me que t’hi acabes acostumant i al final no deixes de fer res per la pluja o vent.

Irlanda ja forma part del nostre record, i representa una petja més al nostre cúmul d’experiències viatgeres de les quals sempre gaudim.