Viatges

SETMANA SANTA A LA PROVENÇA

Dissabte 23 de març

Per fi han arribat les vacances de Setmana Santa. Després de molts anys de no fer tota la setmana de festa, aquest any ens hem decidit a fer-la. I tenim moltes ganes de marxar, tots tres!

El destí escollit és la Provença. Fa un any vam estar a la Camargue i ens va agradar molt. De fet, la Camargue és la part més occidental d’aquesta regió que aquest any volem explorar més a fons.

Tenim l’autocaravana llesta, plena de provisions, una bona guia de la Lonely Planet, i moltes ganes de gaudir d’aquests dies! Per tant, tot a punt per marxar!!!

Sortim de casa a les 10 del matí i conduïm fins a l’hora de dinar. El dia no acompanya massa i a mesura que ens anem endinsant més a França va empitjorant. Continuem conduint fins ben bé mitja tarda en què arribem ja a la zona de la Provença més occidental. Ens parem a comprar algunes provisions que ens falten, i aprofitem per berenar una mica.

Vora quarts de sis de la tarda arribem al nostre primer destí: Pont du Gard. Es tracta d’un monument declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. És un aqüeducte romà de tres pisos excepcionalment ben conservat que formava part d’un sistema de canals de més de 50 km, construït l’any 19 abans de Crist, per moure aigües des de Uzès fins a Nîmes.

El pàrquing val 10 euros, però ho trobem excessiu i més pensant que a partir de les 6 de la tarda és només per estacionar ja que el museu i centre de visita estan tancats. És per això que com a bons catalans decidim “no pagar” i aparquem l’autocaravana una mica abans d’arribar a l’amagat pont. Així, també aprofitem per caminar una mica després de tot un dia conduint i estant dins l’autocaravana. Realment és impressionant i molt ben conservat.

Després de la visita, enfilem camí cap a Avignon on passem la nit en un pàrquing (molt senzillet) d’autocaravanes, prop de la ciutat emmurallada.

Diumenge 24 de març

Com que ahir ens en vam anar a dormir d’hora, avui també ens llevem aviat, en concret cap a quarts de vuit. Ha plogut gairebé tota la nit, i ara al matí sembla que només ruineja una mica.

A les 9 ja estem a punt de marxa. Agafem els paraigües, la bossa, els gores i la bicicleta de l’Arnau i ens dirigim cap al centre d’Avignon. El primer que visitem és el Palau Papal, el palau gòtic més gran del món i declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. De fet, el visitem des de fora, perquè la visita a l’interior és força llarga. També entrem a la Catedral de Notre Dame des Doms al cim de la qual hi ha una estàtua de la Verge Maria d’or, de 4,5 tones, els braços de la qual semblen abraçar la ciutat. Durant la visita a la catedral, l’Arnau es sorprèn quan veu una calavera esculpida en una paret. De l’emoció fa un crit d’esglai, i això provoca que el capellà de l’església, molt cordialment, ens vingui a veure i a demanar d’on som... És diumenge de Rams, i com a bons cristians, li desitgem una bona diada.

Després ens dirigim als jardins de Rocher des Doms des dels quals s’albiren vistes magnífiques de la ciutat i els seus entorns, i sobretot del Rhône. L’Arnau va amunt i avall amb la bicicleta i s’ho passa d’allò  més bé.

Quan tornem a la Place du Palais plou més i decidim parar una estona i fer un cafetó. Ens refem, i després ens dirigim al Quartier des Teinturiers, un barri ple de carrers estrets i amb molt d’encant, i en el qual encara es conserven 4 molins d’aigua en funcionament.

Ens adonem que estem a l’altre cantó de la ciutat emmurallada i per tant, per tornar cap a l’autocaravana, fem gairebé tota la volta resseguint les muralles. L’Arnau és feliç perquè durant el camí pot anar passant pels immensos bassals amb la seva bicicleta. Déu n’hi do la caminada que acabem fent! Arribem a l’autocaravana a quarts d’una força cansats, però contents de tot allò que hem pogut veure, i també contents perquè el temps encara ens ha permès fer turisme.

Decidim tirar una mica més fins a Les Baux de Provence, on dinem. Continua plovent a estones, però cap a les 4 de la tarda decidim sortir i anar a veure el poble. Per arribar a dalt cal pujar i fort, però s’ho val. El poble està ubicat i envoltat per tot de roques calcàries que conformen un paisatge d’allò més curiós i bonic. Al cim de tot hi ha el Château des Baux, del segle X i que va ser destruït en bona part el 1633. Les ruïnes són motlt extenses i en alguns llocs molt ben conservades. Ens sorprèn la zona interior que encara queda intacta, i també les meravelloses vistes que es tenen des de les parts més altes del castell. Realment una visita que val molt i molt la pena.

Després d’això, tornem a l’autocaravana, berenem una mica i ens dirigim cap al proper destí. Entrem a la regió del Luberon i passem la nit al Fôret des Cedres, que volem visitar demà.

Dilluns 25 de març

Ens llevem d’hora i veiem que la boira encara no ha escampat tot i que fa força vent. Tot i així, decidim sortir a explorar el Bosc dels Cedres. Ens enduem la bicicleta de l’Arnau, però ben aviat l’hem de carretejar perquè els camins no són massa aptes per tal que ell vagi pedalant. Fem un dels circuits proposats, el dels cedres, i mica en mica el dia es va obrint. A les zones més obertes hi fa força vent. El circuit discorre a trams per dins de densos boscos de cedres, i en altres trams per zones més obertes i aèries des d’on es pot observar una bona panoràmica de les muntanyes del Luberon. Al cap d’una hora i mitja aproximadament tornem a l’autocaravana i decidim reprendre la ruta.

Conduïm per les zones més rurals de la Provença enmig d’un dia que cada cop s’està obrint més i més. Es veuen els immensos camps de lavanda, encara no florits, i també zones de collita ja amb una verdor que presagia un imminent començament de tot allò que implica la primavera. Realment un paisatge espectacular i que val molt la pena veure’l!

A l’hora de dinar arribem a la part més nord del Parc Natural del Luberon, concretament al nostre proper destí, el Colorado Provençal. Aparquem l’autocaravana al pàrquing habilitat, després de pagar els pertinents 6 euros, dinem i després agafem les coses per començar la ruta per aquesta zona. Es tracta d’una zona d’argiles i roques sorrenques on l’extracció de ferro ha deixat un paisatge que ben bé sembla el del Grand Canyon del Colorado. Evidentment, aquesta extracció actualment no està activa (ho va estar des de 1880 fins a 1956), però ara es poden fer tres itineraris des dels quals es poden observar extraordinàries formacions rocoses de colors ben llampants.

Nosaltres decidim fer la ruta 1, la més llarga (5,5 km), i l’Arnau gairebé els camina tots per ell mateix. De fet, ens ho passem molt bé perquè en alguns trams de camí sembla ben bé que estiguem fent cursa d’obstacles (camins estrets, plens de pedra, enfangats, etc.). En les zones de desert, ens divertim també escrivint i dibuixant coses a la sorra-fang. Tota una aventura enmig d’un paisatge que sembla ben bé d’un altre món!

De tornada a l’autocaravana, berenem una mica (en David es reserva per dos croissants que comprem durant el camí), i enfilem camí cap al següent destí i on passarem la nit: el Parc Natural del Verdon.

Tenim un trajecte d’aproximadament 100 km que, amb les carreteres secundàries d’aquesta zona, impliquen unes 2 hores. Tot i així, el paisatge és tan maco que fa que passi tot molt ràpid.

Arribem vora quarts de vuit al poble de Moustiers Ste. Marie, a l’inici del Parc, i trobem una àrea d’autocaravanes per passar-hi la nit.

Dimarts 26 de març

El dia es lleva esplèndid. Fa un sol que peta i no hi ha ni un núvol al cel!

Després d’esmorzar fem canvi d’aigües i una mica d’endreça i neteja, i a les 10 comencem la ruta nord de les Gorges del Verdon. De fet, també es coneixen com el “Gran Canyon d’Europa” i aquest apel·latiu no és ni molt menys gratuït. La carretera discorre per un engorjat espectacular, que en alguns llocs arriba fins als 500-700 m d’alçada sobre el riu Verdon (es diu així pel color verdós que té?). Es poden fer dos trajectes, tots dos segurament igual d’espectaculars. Nosaltres, per les indicacions que hem vist a tot arreu, decidim agafar la carretera de dalt (nord).

Hi ha diversos punts en els quals val la pena aturar-se i sortir a meravellar-se del paisatge i a fer fotos. D’entre els més destacables hi ha la zona de la Ruta de les Crestes, el Belvédère de l’Escalès (no apte pels que tinguin vertigen) i el Point Sublime. En aquest últim punt, hi ha l’opció de baixar fins a poder tocar el riu i nosaltres ho fem. Amb l’Arnau anem a tirar pedres al riu que discorre enfurismat per aquest tram. Dinem aquí enmig d’engorjats i sentint en tot moment el soroll que fa l’aigua intentant obrir pas entre les roques. 

Després de dinar, continuem la ruta pel Parc Natural que ara ja discorre en un paisatge menys engorjat. Trobem molts càmpings (tots ells tancats) cosa que ens fa pensar que això a l’estiu deu estar pleníssim de gent. Finalment, i com a punt més oriental de la ruta arribem al poble de Castellane que té la peculiaritat de tenir una mena d’ermita penjada d’una roca de 184 metres d’alçada. Tot i que el poble en sí no té massa res d’especial, com que fa una bona tarda decidim anar a fer-hi un volt. En David sucumbeix als plaers d’una “boulangerie” i després ens apropem a l’oficina de turisme a demanar algunes coses que ens volten pel cap.

Com que estem entrant a la Reserva Geològica de l’Alta Provença, i tenim un plànol (amb moltes limitacions) sobre tot allò que s’hi pot veure, decidim fer una primera aproximació per anar a veure “amonites”. Comencem a caminar cap a quarts de sis. El camí està molt enfangat i en alguns trams ple de neu i tot. Anem avançant però els “amonites” no apareixen. És per això que quan portem tres quarts d’hora de camí, l’Arnau i jo decidim començar a tornar enrere perquè ja cau el dia. En David ens diu que farà un tros de camí més i que intentarà arribar-hi. De tornada ell ens atrapa i ens diu que estava molt a prop. Ens hem de conformar en veure les fotografies que ell ha fet de la paret coberta per un vidre, tota plena d’aquestes cargolines prehistòriques. Arribem a l’autocaravana quan ja comença a fosquejar. Fa força vent i fred, tot i que el cel és ben clar i es veu una lluna plena magnífica.

Encara no tenim massa clar què fer l’endemà, però sí que sabem que volem estar per aquest zona. És per això que decidim passar la nit a Barrême, un altre poble d’aquests que sembla que estan deshabitats. Aquesta vall sembla molt menys turística, almenys si fem cas a l’oferta d’allotjaments que hi ha.

Dimecres 27 de març

El matí es lleva, altre cop, radiant. Una de les primeres idees que teníem era agafar el tren que enllaça Digne les Bains amb Nice, i fer un petit recorregut per les muntanyes. Ara bé, canviem de plans perquè ens estimem més explorar tota la riquesa geològica d’aquesta zona.

Així doncs, amb el plànol difícil d’entendre que ahir ens van donar a l’oficina de turisme de Castellane, ens dirigim a Digne les Bains i continuem avançant fins al primer destí, una altra paret, molt arran de carretera, tota plena d’amonites. Realment espectacular com estan concentrats en aquest filó de roca.

Continuem avançant i ens parem al següent punt que ens interessa. Es tracta d’una ruta que discorre per un bosc al costat del riu, que fa aproximadament 2 km amb un desnivell de 200 m, i que al final permet arribar fins a les restes fòssils d’un ictiosaure, un peix de l’era prehistòrica. Tot i que val la pena, considero que el camí ho val més. L’Arnau, com un autèntic campió, camina ell sol els 4 km totals més el desnivell que representa.

No hem trobat ningú pel camí. La pau que es respira per aquesta zona és immensa. Ens quedem a dinar al pàrquing on comença aquesta ruta, i hi estem d’allò més bé. Després de dinar, l’Arnau va en bicicleta i juga a pilota, fins a estar ben rebentat.

A la tarda, decidim acabar d’explorar aquesta vall al nord de Digne les Bains fins on físicament podem, ja que hi ha un túnel que per alçada no el podem passar amb l’autocaravana. La vall està plena de formacions geològiques interessantíssimes i que fan que ens anem parant tot sovint a contemplar el paisatge i a fer fotos. És una carretera d’aquelles que s’ha de fer amb molta calma, sense pressa, i sense gaire gent al voltant. A més, el dia és radiant i encara fa més bell tot el que ens envolta.

Finalment, arribem a Digne les Bains i anem a comprar al supermercat. Ens hi estem una bona estona perquè ens decidim a comprar una cafetera de càpsules. Quan sortim ja fosqueja i el temps, com ja es preveia, ha començat a canviar: hi ha força més núvols i plovisqueja. Passem la nit a Digne les Bains, en un pàrquing força proper al centre del poble.

Dijous 28 de març

Tal i com apuntaven les previsions meteorològiques, avui plou. De fet, ha plogut tota la nit, i força. Com que ja ho teníem previst, avui passarem el matí a la piscina. Abans, però, anem al Decathlon a comprar un banyador slip per en David, i gorros per tots tres.

A les 12, que és quan obren, entrem a les instal·lacions. Es tracta d’un complex lúdico-aquàtic amb diferents vasos i molt ben ambientat. Això sí, hi ha força gent i es fa difícil poder nedar. Però les 2 hores que ens hi estem ens ho passem d’allò més be nedant, saltant, anant a rius en contra corrent, etc.

Sortim ben baldats, només amb ganes d’arribar a l’autocaravana i dinar.

A la tarda continua plovent. Decidim avançar un tros més i ens dirigim cap a Barrême, St. André les Alps, Annot i Entrevaux. Aquí en David és partidari de quedar-s’hi a dormir però a mi no em convenç massa. Tot i que és un poble emmurallat i fortificat, la zona on ens hem de quedar no m’inspira massa confiança i finalment decidim seguir conduint fins a Valberg.

Per arribar-hi passem per les Gorgues de Daluis. La guia les recomana, però no pensàvem que poguessin ser més espectaculars que les de Verdon. I realment ho són i molt. Les parets són molt escarpades, abruptes i espectaculars. La carretera discorre tota l’estona vora el precipici i des de dins l’autocaravana es pot veure la timba importantíssima que hi ha. Realment talla la respiració. Tot i que ja comença a fosquejar encara ho podem contemplar tot amb la seva gran immensitat. La carretera en sí també és una gran obra de l’enginyeria. Està plena de túnels i de desdoblaments dels dos carrils, i també hi ha força miradors des dels quals pots parar a contemplar el paisatge i fer fotos. Una meravella que se’ns fa molt curta!

Arribem a Guillaumes, posem benzina i fem el darrer port de muntanya per arribar a Valberg. I quina sorpresa quan veiem que està tot molt i molt nevat. Trobem el pàrquing per autocaravanes (altre cop sols) i hi passem la nit. Això sí, com reis, ja que tenim corrent i ens podem permetre el luxe de fer fins i tot un cafetó amb la nostra nova cafetera!

Divendres 29 de març

Una de les coses bones que té arribar als llocs de nit és que no veus res de l’entorn i quan et despertes al matí, el fet d’obrir la persiana es converteix en un moment màgic. I avui més que mai experimentem aquesta sensació ja que en llevar-nos contemplem com estem envoltats de muntanyes nevadíssimes enlluernades per un sol radiant. Valberg és un poble basat bàsicament en el fet de ser estació d’esquí. Ens sorprenen dues coses: la quantitat de neu que hi ha, i la poca gent que s’hi veu. Esmorzem tranquil·lament, ara ja sense el neguit d’ahir el vespre perquè veiem que la neu que va caure a la carretera, està fonent.

Després d’esmorzar deixem l’àrea d’autocaravanes. Intentem pagar però altre cop no trobem a ningú a la que se suposa que és l’oficina. Bé, almenys ho hem intentat! És sorprenent que tots els llocs habilitats, almenys en aquesta època, siguin gratuïts!

Ens dirigim a l’aparcament de pistes i en David se’n va a esquiar. Mentre ens estem equipant amb l’Arnau el dia canvia radicalment. Surten tot de núvols i comença a ploure. Tot i així, ens vestim per anar a la neu i sortim amb el trineu. Ens n’anem a fer algunes baixades i també algunes boles de neu, i quan ja estem ben molls i enfredorits anem a comprar per dinar i tornem cap a l’autocaravana on s’hi està d’allò més calentó! Juguem una estona i després, mentre preparem el dinar, arriba en David. Ens explica que ha esquiat gairebé sol (un gaudi!), amb molta neu (tot i que en determinats trams ja molt primavera). Arriba ben enfredorit. Dinem i ens recuperem del tot.

Després de dinar sembla que el temps torna a millorar. Decidim deixar Valberg i comencem a baixar en direcció les Gorgues de Cians. Tot i així, no hi podem passar perquè hi ha un túnel massa baix que ens ho impedeix. Continuem, doncs, fins a St. Sauvenin a través de diversos colls que ofereixen un espectacle alpí d’allò més bonic. Després de molts revolts, arriben fins a la zona d’Utelle, i aquí comença la nostra petita odissea...

No tenim massa clar el proper destí. Descartem Nice bàsicament perquè ja hi hem estat i perquè no tenim ganes de complicar-nos la vida entrant en una gran ciutat. Però no sé per què, si per culpa nostra o del GPS, acabem a les rodalies de Nice sense saber massa bé com sortir-ne. Després de molt d’agobio, trobem la sortida i ens dirigim cap a la zona de Vence. Sembla que és una zona amb atractiu paisatgístic (segons el plànol), però la realitat és que és una àrea muntanyosa molt urbanitzada, plena de pobles que es toquen els uns als altres, units per unes carreteres estretes i sinuoses. Després de conduir una bona estona, arribem a Vence i ens hi parem. No té massa atractiu, però tots tres necessitem estirar les cames i anem a fer-hi un volt. Ja un pèl reconfortants, tornem a l’autocaravana i conduïm fins a trobar un lloc on parar per dormir. En concret ens aturem a Pont du Loup, vora les Gorgues de Loup.

Dormim amb el rerefons del soroll d’aigua de les gorgues i de la pluja que cau intensament durant bona part de la nit.

Dissabte 30 de març

Quan ens llevem continua plovent, però mentre esmorzem consultem la previsió meteorològica i sembla que hi ha d’haver una escletxa de bon temps entre finals del matí, migdia i principis de la tarda. És per això que decidim aprofitar-ho.

Avancem en direcció la part sud de les Gorgues del Verdon. Pel camí ens aturem en un poblet, Comps-sur-Artuby en el qual hi ha una petita ruta a peu, amb cert desnivell, que discorre per tres ermites. Caminem durant aproximadament una hora (l’Arnau alterna bici i cames), i després tornem a l’autocaravana.

Cap a migdia, arribem al principi de l’itinerari sud de les Gorgues del Verdon. Realment val molt la pena fer l’itinerari complet ja que en aquesta part sud es poden veure coses que són inaccessibles a la ruta nord, per exemple tota la part del “loop” que en el seu moment vam trobar tancat quan vam fer la ruta nord. Els punts més impressionants són els Balcons de la Mescla, diferents terrasses amb unes vistes de vertigen sobre l’engorjat, i el majestuós Pont de l’Artuby, que és el pont més alt d’Europa i que quan es veu de lluny fa mitja basarda pensar que has de passar suspès per allà amb la teva autocaravana... Durant tot el trajecte hi ha molts altres miradors que permeten gaudir d’aquestes gorgues que definitivament tenen una reputació guanyada a pols! Ens parem a dinar a mig camí, amb un sol esplèndid, i després continuem fins a la part final de la ruta que té el gran premi de poder gaudir de les aigües de color turquesa del Lac de Ste-Croix. Una ruta que ens ha agradat molt!

I ara toca decidir quin és el proper destí. Com que de fet ens queda només un dia sencer, demà, decidim que el passarem a Aix en Provence. Però consultant internet veiem que no hi ha àrea per autocaravanes i que la més propera està a uns 15 km en un poblet sense massa res interessant, només unes mines de carbó que ara són museu i que a fora tenen habilitat un pàrquing per autocaravanes (per cert, no se sap massa bé quan obre el museu...). Anem a fer un volt fins l’hora de sopar. Comença a fer vent que està destapant els pocs núvols que encara quedaven.

Diumenge 31 de març

Ens llevem una mica tard per tot el tema del canvi horari. Fa un dia radiant i una mica ventós. Esmorzem, canviem aigües, i abans d’anar a Aix en Provence, decidim anar a comprar al supermercat. Ara bé, ens adonem que tot i ser diumenge, com que és Pasqua, tots estan tancats... Ai que perilla el nostre carregament de làctics!

Cap a migdia arribem a Aix en Provence. Aparquem una mica lluny del centre i ens hi apropem caminant. Visitem el casc antic i al cap d’una estona busquem lloc per dinar. Acabem en una pizzeria amb molt d’encant i amb uns plats gegantins. Ens posem les botes: amanida, musclos, pizzes i pasta. Sortim gairebé rodolant! L’Arnau altre cop ha demostrat la seva destresa i rapidesa menjant musclos!

Acabem de passejar per la ciutat i tornem a l’autocaravana. Decidim conduir una mica per tal que demà la tornada no sigui massa llarga. Parem al lloc on ja s’està convertint en la parada final de les vacances: la zona de costa entre Sète i Cap d’Agde. Ja ens hi hem parat força vegades i val a dir que el pàrquing habilitat per autocaravanes cada cop està més ple i més ple d’autocaravanes aparcades en llocs no habilitats (potser que es plantegin fer-lo més gran...?). Ens n’anem una estona a la platja a fer volar l’estel (sense massa èxit). L’Arnau vol posar els peu a l’aigua i acaba xop de cap a peus, com ja ve a ser costum! Després d’eixugar-lo i canviar-lo, anem a passejar una estona i a jugar a pilota. S’està molt bé perquè ha parat el vent i el dia avui ja és més llarg. La posta de sol és molt maca i s’està molt bé a fora. Cap a quarts de nou tornem a l’autocaravana. Última nit....