11 DE SETEMBRE DE 2012

Aquesta crònica no és d’un dels nostres viatges o sortides. És un escrit un pèl diferent, però que necessitava fer i reflectir en un espai personal com aquest. De fet, també es tracta d’un viatge cap a un lloc... cap a la nostra Ítaca particular.

Ahir vam viure una jornada històrica. Catalunya com a poble es va manifestar i va dir el que vol ser, el que sempre ha volgut ser i que ara ha esdevingut un clam unànime: independència. Els carrers de Barcelona es van omplir de gent que compartien un somni que no és altre que el fet de poder decidir el que es vol ser. I és que no volem continuar sota les directrius d’un Estat Espanyol que cada cop ens ofega més. No volem que ens prenguin allò que és nostre i a sobre ens haguem de sentir que som uns insolidaris i que generem un deute prou significatiu. N’estem tips que ens trepitgin la nostra llengua i cultura. No volem consentir que els nostres fills no tinguin l’oportunitat de créixer en un país lliure. Per tot això, vam sortir al carrer i vam manifestar allò que portem a dins.

Va ser una manifestació (en alguns moments vam creure que seria només una concentració, ja que no aconseguíem avançar) cívica, massiva i amb un lema unitari. Aquests tres factors han estat la clau de l’èxit.

No sé quina quantitat de gent hi va assistir (els balls de xifres dancen com si es tractés d’una festa major) però sé el que vaig veure. De fet, tothom ho ha pogut veure. Els carrers estaven col·lapsats. No es podia avançar. La densitat per metre quadrat era gairebé màxima (no hi cabia ningú més). Els carrers laterals a l’itinerari pre-establert es van omplir tant o més i van deixar de ser una via alternativa per arribar al final. Més de 1100 autobusos van arribar a Barcelona organitzats per diferents associacions (i més que n’haguessin arribat si s’haguessin pogut aconseguir!). Trens pleníssims de gent, cotxes particulars... Tothom hi va arribar com va poder (fins i tot alguns hi van arribar caminant o en bicicleta). La gent es va mobilitzar com feia molt de temps que no ho feien. La il·lusió era màxima. Hi havia tantes cares de felicitat!

Hi va haver dues coses que em van emocionar molt. Per una banda, la marea d’estelades que onejaven per tot arreu. Mai havia vist tantes estelades juntes! De fet, ja vam tenir un primer tastet les setmanes prèvies durant les quals les balconades de molts pobles i ciutats es van anar omplint d’estelades. Quin goig! L’altra cosa que em va emocionar profundament va ser el fet de pensar en el meu pare. Ell em va transmetre l’amor per Catalunya, l’amor per aquesta terra, i l’anhel de la independència. Recordo que cada Diada ell treia l’estelada al balcó. De fet, érem els únics del carrer que treien estelada enlloc de senyera, i en molts casos la gent ens mirava amb cert recel. I ahir pensava com se sentiria enmig de tot allò. Segur que hagués estat molt feliç de veure com han canviat les coses en pocs anys. Pare, siguis on siguis, si pots veure-ho, gaudeix-ne al màxim i pensa que tu formes part de tot això.

Després, quan tornàvem a casa amb el tren, la gent parlava de com ho havien viscut, de les emocions que havien sentit, però sobretot es parlava de què passaria demà. I demà és avui. A partir d’avui cal que els nostres governants entenguin què ha passat i ho sàpiguen canalitzar. Cal que tota aquesta il·lusió no defalleixi i per això és necessari que es vagi avançant. El nostre president diu que el camí serà difícil però que tot és possible. President, les grans coses de la vida no solen ser mai fàcils d’aconseguir. I no pateixi, que lluitarem i estarem al seu costat sempre i quan vostè no ens falli. Catalunya i els catalans ens ho mereixem!

VISCA LA TERRA LLIURE!!!!