Sortides

FINAL DE LA CHAMPIONS LEAGUE 2011 A WEMBLEY

Feia temps que en David i jo disposàvem de les entrades per la final de la Champions League. Ens havien tocat en el sorteig que fa la UEFA el mes de març. Ara només faltava esperar que el nostre Barça arribés a la final.

I després d’un agònic mes d’abril en el qual ens vam enfrontar 4 vegades amb en Reial Madrid en qüestió de 3 setmanes, finalment i amb molt de mèrit i justícia (tot i que algun encara es pregunti “por qué?”), el Barça es va plantar a la final de la Champions League. Just quan l’àrbitre va xiular el final del partit, vaig apretar l’OK de la pàgina de Ryanair per tal d’així ja tenir els bitllets d’avió per anar a Londres. Mentrestant, en David estava gaudint de la festa al Camp Nou (festa molt remullada, per cert!).

Les setmanes prèvies a la final van ser molt mogudes. En primer lloc perquè havíem de veure quins eren els nostres companys de viatge (fruit del sorteig d’entrades que va fer el club, i el repartiment d’entrades a les Penyes). Després, perquè havíem de trobar allotjament per tots. I per últim pel punyetero volcà islandès que ens va tenir amb l’ai al cor fins ben bé tres dies abans de la final.

Però tot i els maldecaps i complicacions, finalment el divendres 27 de juliol iniciem un dels cap de setmana més emocionants de les nostres vides. La part amarga? Doncs haver de deixar l’Arnau. I és que amb l’experiència prèvia de València (on tampoc va venir) considerem que no és qüestió d’endur-nos-el; quan sigui més gran, ja serà una altra cosa. Tot i així el deixem tranquils i ell content amb la meva mare, la iaia.

Així doncs, sortim de Girona en David, en Dani, en Josep i jo. El vol està gairebé tot ocupat per culers que animen molt i que fins i tot fan pujar la mosca al nas de les hostesses que intenten donar les indicacions de seguretat enmig de càntics blaugranes. Arriem a Stansted a les 22:30h, hora local, i agafem l’autobús que ens porta fins a Londres. Tot seguit, hem d’agafar un altre autobús i finalment untaxi (intentem agafar un autobús però no arriba mai… tot i perseguir-lo…). Finalment, vora la mitjanit, arribem a l’hotel que es troba al barri de Golders Green, una mica allunyat del centre de Londres. Allí ens espera en Ramon (ell va arribar dijous a la nit) i ens explica que ha anat a un sopar organitzat per la Penya Barcelonista de Londres. Encara queden per arribar l’Enric i en Joan, i també en Jordi (amb ell ens hem anat comunicant via Blackberry i sembla que està en camí des de Gatwik). Nosaltres estem molt cansats i després de parlar una estona tots cinc, ens n’anem a dormir.

Després d’esmorzar arriba en Carlos, altrament conegut com el “kiwi”. Tots 7 sortim de l’hotel ben equipats (amb samarretes del Barça, bufandes, estelades…) i ens dirigim a Hyde Park on hi ha instal·lada la zona UEFA. Tot i que les previsions no eren massa bones, sembla que el temps aguanta i tot i que no fa sol, almenys no plou. Això sí, fa fresca. Allí visitem alguns dels pavellons on hi ha exposicions que expliquen la història d’aquesta competició, també hi ha objectes mítics com les botes amb les que en Koeman va marcar el gol que ens va donar la primera Copa d’Europa, també hi ha una samarreta del nostre “estimat” Cristiano Ronaldo, un totxo de l’antic estadi de Wembley…

A mig matí, decidim abandonar la zona UEFA. En Ramon i en Carlos s’hi queden una estona més, i en Dani, en Josep, en Jordi, en David i jo ens dirigim al centre de Londres. La primera parada és Picadilly Circus on hi ha una bona culerada a la font. Fins i tot hi trobem en Xavier Trias, el flamant nou alcalde de Barcelona, donant-se un gran bany de masses (jo m’hi faig una foto i tot!). Ens estem una estona en aquest indret tan típic de Londres gaudint de l’ambient.Dissabte 28 de maig: comença el gran dia. Ens llevem i anem a esmorzar amb en Ramon, en Dani, en Josep i en Jordi. Com a curiositat destacar que estem en un hotel d’un barri jueu i que com a tal (tot i que alguns de nosaltres ho desconeixíem) tenen menjar Kosh i menjar “normal”. Això sí, us puc assegurar que la llet té el mateix gust independentment de si és Kosh o no.

Hi ha una cua interminable per fer-se una foto amb l’orelluda i nosaltres optem per fer-nos-hi una foto de perfil (val igualment, no?). També convencem perquè un periodista de TV3 entrevisti al nostre gran vicepresident, en Dani. El discurs no té pèrdua, tot i que finalment no s’ha emès pel TN, tal i com inicialment ens havien dit.

Després enfilem cap a Trafalgar Square, tot caminant, ja que ens han dit que a les 14h hi ha una concentració blaugrana. Per fer temps fins a aquesta hora, anem a fer una mica de turisme i arribem fins a Buckinham Palace on encara hi ha molt de guarniment del casament de fa un mes.

A les 14h tornem a Trafalgar Square i sí, realment ens hi trobem molts de culers. Al peu de l’estàtua central de la plaça hi ha una gran bandera de la Penya Blaugrana de Londres i tot al voltant multitud de culers cantant els ja famosos càntics blaugranes. De moment, ni rastre de l’afició del Manchester…

Dinem en un pub proper a la plaça i després decidim començar a tornar cap a l’hotel (en això ja hi triguem una estoneta). Un cop a l’hotel, aprofitem per canviar algunes coses i equipar-nos pel partit. Com que encara no hi ha rastre d’alguns companys que arribaven avui al matí (Ricard, Emili…), decidim començar a tirar cap a l’estadi per tal de poder estar una estona pels voltants gaudint de la prèvia. Just abans de sortir de l’hotel cau un xàfec de nassos. Uns seguidors del Manchester que també estan allotjats en el mateix hotel, ens diuen que no patim, que aquests xàfecs duren 10 min. I així és! Parlem amb ells i discutim amicablement sobre com pot anar el partit. També aprofitem per explicar-los que “Catalonia is not Spain” tot i que alguns s’entestin en dir que sí.

Després de fer un tros en autobús, agafem el metro. Pel camí, trobem en Ramon que ha quedat amb els “kiwis” fora l’estadi. El tram final en metro és espectacular. Els vagons van a vessar de gent. I els qui es senten més són els aficionats del Manchester (tenen veus més greus i més cervesa a les venes).

I què dir de l’arribada a l’estació de Wembley Park… inexplicable… Quan surts del metro hi ha unes escales que porten fins a una rampa interminable al final de la qual s’albira de forma espectacular el meravellós estadi de Wembley. Aquí ja sí que comencem a sentir que tot això forma part de la història. Al llarg de la rampa anem trobant aficionats dels dos equips, equipats amb tota mena d’estris i vestimentes. No tenim massa temps per voltar per fora el camp, però de fet tampoc hi ha una zona fan com la que hi havia a València, sinó que senzillament són diverses paradetes de merchandising de productes dels dos clubs i de la UEFA.

Primer ens acomiadem d’en Ramon, i després d’en Jordi. Ara ja només quedem en David i jo.

Entrem al camp. Hi ha molta seguretat i fa mitja basarda fer quelcom que els policies puguin considerar sospitós. Ens dirigim a la nostra boca i sortim al camp. Quin moment! Quina emoció! Wembley és un estadi meravellós, maquíssim, una obra de l’enginyeria moderna! Malhauradament nosaltres, i pel fet de tenir entrades UEFA, estem ubicats a la zona on domina principalment l’afició del United. Quina ràbia! Des del nostre lloc veiem tota la culerada ubicada a l’altra part del camp. Volem estar allà! En aquells moments, em dic a mi mateixa que no pot ser que una vegada que vaig a una final de la Champions que l’hagi de passar entremig de l’afició contrària. Agafo la ma d’en David i li dic que hem de desplaçar-nos de zona i buscar algú que ens vulgui canviar el lloc. Però ho hem de fer enmig dels seients perquè si sortim al passadís no ens deixaran entrar per una boca que no sigui la nostra. I això és complicat perquè ja hi ha molta gent als seus seients i cal que s’aixequin i ens deixin passar. A mesura que ens anem apropant a la zona blaugrana, demanem a gent del Manchester si ens vol canviar l’ubicació. Però sembla que no hi ha sort (alguns desconfien, altres van en grup i no es volen separar, altres ni tan sols ens responen…). Comencem a estar desesperats perquè veiem que ja gairebé estem a la zona on pràcticament tothom és del Barça. Quan ja gairebé estem a punt de desistir, veiem dos xinos amb samarretes del Manchester. Ràpidament hi anem i els fem la proposta. Ells encantats ens diuen que SÍ! Tots quatre estem feliços de poder estar amb la nostra afició!!!

I que bé que s’hi està al mig de la gent de casa ! Que bé que ens sentim onejant les banderoles que el club ha deixat pels aficionats!

Ja falta poquíssim perquè comenci el partit. Abans, però, la UEFA fa el seu show particular, aquest cop menys emotiu que el de Roma, i basat en uns bombins que amb paraigües dibuixen els escuts dels dos clubs.

Surten els equips al camp i sona l’himne de la Champions. Quina emoció! Tot és a punt per tal que comenci el partit. L’arbitre xiula i l’afició del Barça comença a donar una lliçó de compromís al seu club i no para d’animar i d’onejar les banderoles.

El partit, tots ja sabeu com va anar. El primer gol d’en Pedro va ser emocionant, vibrant. L’empat d’en Rooney, un gerro d’aigua freda i el responsable que a la mitja part no tinguéssim ni ganes de menjar res. El gol d’en Messi va ser màgic, propi d’un Deu del futbol com és ell; un gol que va fer vibrar tota la culerada i que ens va fer veure que allò era possible. I finalment el gol d’en Villa va fer ensorrar la grada fruit dels salts que tots plegats fèiem. A partir d’aquí, el partit es va convertir en una festa blaugrana, amb un cantar constant, amb una felicitat immensa.

I finalment l’àrbitre va xiular el final del partit. Quin moment tan emotiu! Ens abraçàvem els uns als altres, cridàvem i cantàvem d’alegria… el món estava aturat en aquell moment… tot allò era part de la història blaugrana, de la història del futbol ! Us ben asseguro que és un dels moments més emocionants que mai he viscut.

La festa posterior va quedar un pèl deslluïda d’inici perquè la Copa la van donar a la part alta de la grada i ens vam haver de conformar amb el que vèiem a través de les pantalles.

Ara bé, després els jugadors ho van compensar baixant al camp i oferint la copa a l’afició, una afició que havia deixat en entredit allò que sempre es diu que ningú anima tant com els aficionats anglesos. Mentida. Aquest 28 de maig es va demostrar que l’afició del Barça és més que una afició.

Sortim el camp sense trobar massa aglomeracions. Impossible contactar amb els altres companys per la saturació de xarxa que hi ha. Tot i així, ens acabem reunint gairebé tots (per casualitat). Compartim experiències (cadascú de la zona de camp on estava) i anem avançant. Mengem alguna cosa, ara sí que hi ha gana, i ens trobem a gent coneguda com periodistes de TV3, en Carles Reixach…

Alguns dels companys decideixen anar a Trafalgar Square a continuar la festa blaugrana, però nosaltres quatre (Dani, Josep, David i jo) ens n’anem a l’hotel perquè estem molt i molt cansats. Pel camí trobem molts anglesos que ens feliciten (segurament gent que no comulguen massa amb el United), i quan arribem a l’hotel, els aficionats del Manchester amb qui havíem parlat a la tarda, ens diuen que el Barça ha fet un gran partit i que no hi ha hagut color. Es rendeixen al nostre joc, i també a una bona ampolla de whisky (imagina si haguessin guanyat!).

Ens n’anem a dormir encara amb l’emoció a flor de pell. Quin dia tan especial! Sempre el recordarem!!!

El matí següent ens llevem amb molta ressaca (res d’alcohol, però!). Estem molt cansats, suposo que fruit de tota la tensió i emoció viscudes el dia abans. Esmorzem i intercanviem altre cop experiències. Els que van anar a Trafalgar Square ens diuen que no van trobar tant d’ambient com s’esperaven. I és que fruit de l’experiència dels que ja havien estat a Roma, intuïem que l’afició es diluiria (i més pensant que Londres és força més gran que Roma).Passem el matí fent turisme.

Visitem la zona del Parlament, el Big Ben, l’abadia de Westminster i tornem a Trafalgar Square. Dinem en un pub proper a la plaça i ens hi estem una bona estona perquè com ja he comentat tots ens sentim molt cansats.

Després comencem a anar cap a l’estació de tren de Liverpool St. per tal d’agafar el tren Stansted Express que ens duu fins a l’aeroport d’Stansted.

Altre cop a l’aeroport, i tal i com ja va passar a l’anada, hi ha molta culerada. Tot i haver guanyat no hi ha càntics perquè tothom reflecteix a les seves cares el cansament fruit d’un cap de setmana de vertigen. Però això sí, les cares són de gent feliç, molt feliç.

Arribem a Girona a les 21h. Ens acomiadem dels companys i tornem a casa per veure el nostre “ninu” que ens espera amb els braços oberts. Algun dia li explicarem el que hem viscut aquests dos dies. I ell podrà entendre que els seus pares han format part de la història, de la història que el Barça ha escrit amb lletres d’or el 28 de maig a l’estadi de Wembley. Arnau, això és per tu!