Aquest matí hem visitat la plaça dels Miracles, on s’ubiquen la catedral, el Duomo, la Torre inclinada, el Baptisteri i el Cementiri monumental. Tot i que no entenem gaire d’art, les construccions són espectaculars. Tots aquests elements es troben ubicats en una gran zona enjardinada i envoltada de les antigues muralles de la ciutat. Sembla estrany pensar que cada pedra va ser tallada i col·locada a mà!
Aprofitem que hem acabat la visita aviat per fer camí cap a Florència. Només hi ha un centenar de quilòmetres i tenim previst un pàrquing prop del centre per deixar-hi l’autocaravana. Trobem que Florència és molt més maca i monumental, sobretot a la zona del Duomo, que és realment molt bonic. Però no ens oblidem de visitar el Palachio Vechio, el dels Ufizzi, el seu famós Ponte Vecchio, ple de joieries al seu cim, i el seu centre històric carregat d’antics i històrics edificis. Al final del dia gaudim d’una merescudíssima pizza i l’Arnau puja per primer cop a uns cavallets.
Aquella mateixa nit, després de sopar i una dutxa ràpida, aprofitem per dirigir-nos cap a Venècia. Tenim controlat un càmping (Fusini) fora de la ciutat que té un transport marítim cap al centre. Hi arribem a quarts d’una de la nit, i després de buscar un forat per aparcar-hi ens anem a dormir immediatament. Ha estat un dia llarg i molt intens; hem fet dues visites llampec a Pisa i Florència i per acabar hem travessat el país d’oest a est. Déu n’hi do!
Ens llevem a quarts de vuit del matí. Ho tenim tot controlat i pretenem agafar el vaixell que porta al centre a les 9 en punt. A partir d’aquest moment, i de forma inexplicable, acabem perden dos transports consecutius!!!
Finalment, la visita a Venècia la realitzem sota l’amenaça constant de la pluja. Visitem la plaça de Sant Marc i travessem l’illa vaguejant despreocupadament pels nombrosos carrers i carrerons, i travessant els incontables canals que s’estenen com una xarxa per arribar a qualsevol racó. De fet, a Venècia deu ser el principal mitjà de transport, perquè és materialment impossible que hi accedeixi cap automòbil.
Tot i estar pleníssima de turistes, som capaços de trobar un raconet per dinar tranquil·lament un bon plat de pasta i fugir una mica de turistes i gòndoles. Tot esperant el vaixell de tornada al càmping, aprofitem per fer un capuccino.
Aprofitem que encara queden un parell d’hores de llum per conduir cap a Eslovenia. Ens guia el GPS, que de vegades es torna una mica boig i ens hi fa tornar a nosaltres també. El problema és que els mapes que té ja no són gaire actuals. Eslovènia ens sembla, d’entrada, un país molt verd, amb paisatges molt macos i també força tranquil. Ens dirigim directament al poble d’Skocjan, on hi trobem un càmping (un prat enorme sense quasi serveis). Demà visitarem unes coves declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO.
25 de juliol.
La Skocjan jame és de les coses més espectaculars que hem vist mai. Com a mínim així ho creiem la Laura i jo. Considerem que és una visita obligada si hi passes a prop. Es tracta d’un traçat adaptat dins les galeries d’una gran cova que disposa d’un curs d’aigua actiu visitable. Sense cap mena de dubte, les proporcions, alçades i l’enorme treball realitzat en passarel·les i ponts penjants fan fet d’aquesta visita un moment inesborrable. La visita ens la fan en anglès i és alhora molt didàctica.
Cap al migdia seguim conduint en direcció a Croàcia i, després de dinar, en travessem definitivament la seva frontera. La primera impressió de Croàcia és la d’un país net i ordenat, on ens sembla que es cuida cada detall (la mateixa impressió ens va donar Eslovènia). Potser només és el contrast que ofereix respecte Italià, que com ja se sap és un “campi qui pugui”.
Passem la tarda visitantla ciutat de Rovinj. Comencem a comparar preus i, tot i que sembla que la vida és més barata, ho és només en algunes coses. Al supermercat tot és una mica més barat, i la cervesa està tirada de preu (de fet he comprat dues cerveses de mig litre d’importació per poc més d’un euro cada una). Els peatges són caríssims en alguns trams però en d’altres no, i els pàrquings apliquen tarifes diferents si es tracta d’autocaravanes.
Poc abans d’arribar a Rovinj, veiem el canal Limski, i valorem la possibilitat de fer-hi una excursió en barca l’endemà, però finalment ens decantem per una altra excursió per unes illes de la costa que sembla més interessant.
Hem dormit al pàrquing del camp de futbol, que no s’ha de pagar i queda a prop del centre. Després d’esmorzar, dediquem el matí a passejar altre cop per Rovinj, tot esperant la sortida de la barca que ens durà a fer una excursió durant hora i quart per unes illes properes a la població.
Es dóna la situació que la única platja amb sorra que té el municipi es troba en una d’aquestes illes, i molts visitants aprofiten l’excursió per arribar fins aquesta indret. Per tant, la tornada la fem quasi “en família”. El patró de l’embarcació ens pregunta d’on som i davant la resposta quasi immediatament salta la paraula “Barça”. Aprofitem per parlar d’altres coses, com els efectes de la guerra, el sentiment d’independència, i evidentment el futbol.
Marxem de Rovinj amb un bon gust de boca, és una població entranyable on el turisme encara no és desbordant. Per cert, el turisme estranger és quasi tot alemany. Aprofitem havent dinat per dirigir-nos a Pula. Hi arribem a quarts de cinc i busquem un pàrquing gratuït.
Tot i que Pula té “a priori” molt de nom, no hi acabem de trobar gaire res que ens motivi quedar-nos-hi. Això sí, la visita a l’amfiteatre és molt interessant i ens ha agradat molt. Després d’un parell de voltes pel centre històric, decidim fer camí cap al nord, en direcció a Rijeka, però sense agafar l’autopista sinó conduint tranquil·lament per la carretera que voreja els penya-segats d’aquesta part d’Ïstria. És una carretera que val molt la pena fer ja que les vistes de la costa són increïbles tant per la seva bellesa feréstega com també per la sensació de vertigen que imposen.
Fem parada en un càmping a Moscenickha Draga que com indica el seu nom és una platja que, tot i que de pedres, és de les poques que hi ha en aquesta costa.
27 de juliol.
Aprofitem el matí per descansar una mica a la platja. Aigües molt netes i transparents amb certa tonalitat verdosa provocada pel fons calcari. Però ens adonem que la platja no és autèntica, vull dir que han afegit diversos camions de grava per tal de formar-la, ja que en alguns punts aflora el substrat rocallós. Provem de trobar el porc a l’ast que hem vist giravoltar en altres llocs, per dinar. Però no tenim sort.
A la tarda, conduïm fins al Parc Nacional de Risnjak. A mesura que ens hi acostem, el paisatge canvia dels boscos mediterranis fins arran d’aigua cap als boscos perennifolis densos entre prats alpins. Sembla estrany com pot canviar el paisatge en tant pocs quilòmetres. El fet és que l’alçada és la responsable d’aquest canvi tan radical, ja que a molt pocs quilòmetres de la costa s’aixequen serralades per sobre dels 1500 metres.
Arribem a l’entrada del Parc i aparquem l’autocaravana per fer-hi nit. Hi ha uns autocaravaneros que han al·lucinat ells mateixos i han aparcat al bell mig d’un prat i han parat el toldo! Amb l’Arnau anem a alimentar als ànecs de l’estany que hi ha al costat de l’autocaravana, amb pa sec que ens ha sobrat.Al final de la tarda, comença a plovisquejar.
Tota la nit ha estat plovent, i durant el matí encara continua. Mirem la previsió i veiem que no millorarà fins a darrera hora del dia i per això decidim marxar cap al parc nacional de Packlenica. Risnjak haurà d’esperar a una altra ocasió. Conduïm prop de 200 quilòmetres, la meitat dels quals per la carretera de la costa que porta de Senj fins a Zadar i que és realment molt pintoresca i totalment recomanable. Des de la costa es té en tot moment una visió privilegiada de les nombroses illes que voregen la costa de Croàcia.
Durant el trajecte per aquesta darrera carretera es poden trobar realment pocs nuclis de població i els que trobem no passen de quatre cases amuntegades utilitzades només en els mesos d’estiu. Com a tota la costa croata, les platges són molt escasses. Avui dormirem al pàrquing de l’entrada del parc nacional de Packlenica, en un indret molt tranquil i lluny del bullici que hi ha a pocs quilòmetres en els pobles costaners.
29 de Juliol.
Avui l’Arnau fa 2 anys. Si fa un any va celebrar el seu aniversari al Parc Nacional de Jasper, al Canadà, aquest any el celebra en un altre Parc Nacional, el de Packlenica a Croàcia.
Packlenica no és un parc nacional especialment espectacular, però sí que té uns quants elements interessants, La visita es pot realitzar des de due portes d’entrada que s’endinsen al parc a través de dos canons excavats en parets molt verticals. Això fa que Packlenica sigui un punt de trobada de nombrosos escaladors. Ens endinsem al parc pel canó de la porta d’Starigrad fins uns quants quilòmetres endins, on trobem un refugi de muntanya. Tracem una tornada circular passant per sobre les cingleres i realitzant una forta davallada prop del pàrquing on hem aparcat.
Hem fet part del camí acompanyats d’una parella de bascos molt agradables i amb ells hem pogut compartir vivències i històries. Després de dinar fem cap a Murter, avançant mig per autopista, mig resseguint la costa. Biograd és perillós si realment busques una mica de tranquil·litat. Però un cop ens allunyem d’aquest punt, Murter i els dos petits pobles que formen la península on es troben, són força encantadors i molt més tranquils.
De camí ens sorprèn la presència de moltes cases mig derruïdes. De fet ja fa uns dies que en vèiem, però no estem segurs que sigui degut a la recent guerra dels Balcans.
Un cop aparcats a Murter, hi fem una passejada, paguem l’excursió a les illes Kornati de l’endemà i comprem quatre queviures. Cal informar-se bé si no vols acabar en un vaixell ple de guiris beguts i amb un barret de pirata al cap!
30 de juliol.
Sortim de Murter a les 9 del matí en direcció al parc nacional de les illes Kornati, en un vaixell de fusta amb un cert aire antic. Les illes es troben a 20 km en línia recta des de la costa, i el trajecte dura més de dues hores. També hi ha d’altres petites embarcacions que realitzen el mateix trajecte.
Les Kornati formen un conjunt d’illes molt extenses, distribuïdes de forma paral·lela a la línia de costa continental. Aquestes illes presenten una forma molt arrodonida amb pendents suaus, llevat a la seva costa exterior, on són més escarpades, limitades de ben segur per alguna falla tectònica.
La vegetació a les illes és escassa, la qual cosa els hi dóna, en aquesta època de l’any, un color palla característic fruit de l’herba assecada per la calor. Malgrat tot, moltes d’elles es troben esquitxades per petits arbres o arbustos que creixen formant clapes arrapats a terra per l’acció del vent.
L’excursió continua rodejant nombroses illes, descobrint detalls i racons amagats per tot arreu. Com la resta del que hem vist fins ara, no hem estat capaços d’endevinar cap platja. Sí que apareixen, en llocs molt privilegiats, petits nuclis agrupats de dues o tres barraques, que sembla ser que són habitats durant l’estiu o actuen de petits bars o restaurants per a qui es vulgui acostar, sempre per mar.
Parem a dinar en un d’aquests petits nuclis, i mentre espero el dinar (que es troba inclòs en el preu de l’excursió) decideixo fer un tomb per gaudir del color verd turquesa característic de
les aigües poc profundes de la badia. Les casetes són molt antigues i els carrers d’unió entre unes i les altres és simplement el mateix terra rocallós de tota la illa.
El dinar es basa simplement en una mica de barat a la planxa i amanida, fet que provoca que al cap d’una hora tothom estigui consumint crepes al vaixell. La següent parada és en una de les poques cales que hi ha. Ens deixen un parell d’hores per realitzar un bany i gaudir de l’espectacular color turquesa de les aigües del litoral. Aprofitem per fer una mica d’snorkel, però no aconseguim veure quantitat de peix, això sí, força variat.
Amb tot la tornada es realitza en el mateix estil de l’anada, resseguint illes i travessant estrets per arribar a noves illes. Al final, durant el trajecte a mar obert de camí al port de Murter, aflora el cansament entre el passatge i per tot arreu hi ha gent estirada dormint.
30 de juliol.
Aquesta nit hem dormit al pàrquing del parc nacional de Krka, on hi vàrem arribar ahir al vespre. Avui dediquem el matí a visitar Krka, que pel nombre d’autocars que es troben preparats per baixar els visitants, semblarà la processó de setmana santa a mig matí. Sort que hi anem d’hora!
La part visitable a peu de Krka és potser la més espectacular, ja que inclou desenes de salts d’aigua i passarel·les, i a primera hora del matí encara no hi ha gaire gent. Els nombrosos salts són deguts a les parets que es formen per la deposició calcària sobre plantes i arrels. Sens dubte, és el fruit de milers d’anys de repetició d’aquest procés. A la part més baixa, hi permeten el bany, tot i que a primera hora no ve gaire de gust.
Havíem comprat les entrades per visitar el riu aigües amunt en un petit vaixell turístic. Cal arribar-hi aviat perquè les darreres places són a l’interior del vaixell on no es veu gaire res. L’excursió recorre el riu fins almonestir franciscà actiu de Visovac, Ens sorprèn encara la devoció cristiana entre la gent croata, i també lo joves que són alguns dels franciscans. Després d’una breu parada, ens dirigim cap a Roski Slap, on un altre grup de cascades, aquest cop menys espectacular, esperen visita. Tot i que no són tan espectaculars com les de baix, l’indret ens agrada molt més tant per la tranquil·litat com també pel traçat en forma d’una mena d’aigüestortes que fa el riu. La tornada en vaixell se’ns complica una mica perquè l’Arnau ja està molt cansat i no té ganes de ser massa diplomàtic...
Aquella mateixa tarda anem cap a Split on comprem els tickets del ferri cap a la illa de Korcula. Split és una gran ciutat i com que ja és foça tard, decidim que no perdrem ni un minut en visitar-la, de fet tampoc ens atreia massa. Busquem un càmping proper i hi passem la nit ja que l’autocaravana també necessita un “pit stop” per canviar aigües.
Ens llevem aviat per agafar el ferri cap a Korcula. El viatge dura unes tres hores que passen ràpidament. De vegades passa a tocar de la costa de les illes veïnes de Brac, Solta i Hvar. Les vistes de la costa croata són impressionants, encara que no serien un paradís per als banyistes amants de la sorra!. Al final arribem a la població de Vela Luka on regna el caos circulatori, sembla impossible com és pot organitzar el trànsit tan malament.
Conduïm pel centre de l’illa i ens desviem per una carretera que circula vora la costa entre les poblacions de Grscica i Brna. L’Arnau gaudeix molt del camí perquè com que s’estan fent obres a la carretera hi ha un munt de tractors diferents. Els paisatges són esplèndids, amb aigües amb colors turqueses i maragdes. Llàstima que el metre quadrat es troba molt cotitzat i no trobem cap racó per parar-nos a fer un bany.
Tornem a la carretera principal i després d’uns quilòmetres decidim passar a l’aventura... Ens endinsem en una pista pavimentada que porta a Pupnatska Luka. Les passem “canutes” per poder aparcar, però l’esforç queda recompensat amb la vista i el bany d’una de les millors platges que hem vist fins ara! De fet hi estem tan bé que ens hi quedem fins ben bé passades les vuit del vespre!
Per tal de facilitar la tornada cap a la carretera principal, com hem dit esperem fins tard per tal que marxi tothom. De fet vàrem estudiar la possibilitat de dormi-hi però el sol fet de pensar què passaria si al matí següent trobéssim algun vehicle baixant mentre nosaltres pujàvem ens esgarrifa. La pista és tan estreta que amb l’autocaravana eixamplem la vegetació per la via ràpida.
Passem la nit a la població de Lumbarda, al costat de Korcula.
2 d’agost.
Al matí ens llevem d’hora i ens dirigim a la platja Przina, a la mateixa població on hem dormit. Després d’un parell d’hores de bany en aigües cristal·lines (com a tot Croàcia), ens dirigim a visitar Korcula. La visita val molt la pena. Es tracta d’un petit nucli antic de població emmurallat que han sabut conservar i restaurar amb molt de gust. Hi destaquen el passeig fora muralles resseguint el traçat de les antigues torres i el recorregut interior de la ciutadella pels seus estrets carrers farcits de restaurants i edificis històrics.
Aprofitem per quedar-nos a fer un dinar mediterrani a base d’amanides, rissottos i peix i calamars a la planxa. A mitja tarda, després de passejar una estona més, ens dirigim cap a la central maritima per agafar el ferri que ens ha de portar a la peninsula de Peljesac. El trajecte dura només uns vint minuts i de seguida fem camí per travessar la península. Ens aturem a la platja de Prapratna, on ens allotgem en un càmping.
Després del bany de rigor a la platja, realitzem la visita a Ston i Mali Ston que tenen unes muralles de cinc quilòmetres de llarg, visitables en part. Ens fa gràcia la visita a la muralla, però a les 12 del migdia el sol és fustigador i decidim no fer-la. Al costat d’Ston també hi ha unes salines que han funcionat des de fa 4000 anys. Aprofitem les hores de màxim calor per dinar i avancem cap a Dubrovnik.
En arribar a Dubrovnik tenim veritables problemes per aparcar. És una ciutat molt turística, del mateix estil que Venècia. Al final aparquem molt lluny del centre i aprofitem una línia de bus per arribar a la Old city. Si es té poc temps, com era el nostre cas, el millor és fer el circuit per sobre les muralles, ja que en menys de dues hores pots fer-ne el recorregut de prop de 2 quilòmetres fent-ne una visió detallada de cada racó de la ciutat i també del fabulós mar Adriàtic (i més al capvespre!). Un cop finalitzada voltem erràticament pels seus carrers, agafant el carrer Placa com a eix principal.
Realment Dubrovnik és una ciutat molt atractiva, tant per la seva història com pel seu patrimoni, però potser ho seria encara més fora de temporada turística. Hi arriba a haver tanta gent, que es fa difícil caminar en línea recta, només has d’anar esquivant gent embadalida. També vàrem tenir un punt de mala sort, ja que aquell dia hi havia quatre creuers que havien atracat a la ciutat, i havien alliberat autèntics ramats de visitants.
Fidels al nostre estil, unes hores després d’arribar a Dubrovnik, l’abandonem amb rapidesa: massa gent i massa problemes. Dormim en una raconada de la carretera, en el punt d’accés d’una bonica caleta de còdols on l’endemà tenim la intenció de fer-hi un petit bany.
Ens llevem i està plovent. Queda frustrada la possibilitat de bany i decidim començar a fer camí cap a Mostar. Les cues per creuar la frontera de Bosnia Herzegovina ja denoten que és un destí força concorregut. En arribar, un home mig vestit de paramilitar ens acompanya a un pàrquing.
Només d’arribar a Mostar ja confirmem el que havíem vist en entrar al país: si Croàcia es troba a un parell de passos d’altres països mediterranis, Bòsnia se’n troba a quatre o més. Mostar va ser una petita ciutat devastada per l’exèrcit serbi, tal com es pot veure en nombroses fotografies, malgrat que han fet un esforç de reconstrucció brutal.
Però ens ha semblat que la població viu en una terrible contradicció. Mentre als carrers més “turístics” s’han cuidat els detalls A cada racó, a la seva esquena nombrosos edificis enrunats mostren les seves cicatrius bèl·liques. Allunyant-nos una mica del petit centre històric, a la recerca de moneda nacional en un caixer, veiem una mica la vida quotidiana dels seus vilatans. A mig matí bars i cafeteries plenes (suposem que no hi ha massa feina) i sorprenentment moltes cases d’apostes (sobretot esportives). El pagament amb targeta de crèdit no s’ha fet extensiu, i de fet no hem trobat gaire llocs que les acceptin.
Quan ja era la una i ens trobàvem buscant un restaurant on poder assaborir els plats autòctons, sentim la crida a l’oració musulmana des de dalt d’un minaret. De primer ens sorprèn, però de fet la població de Bòsnia Herzegovina és en bona part musulmana. El dinar abundant, molt barat (de fet els preus són quasi irrisoris a tot arreu), i amb un toc musulmà: amanides amb salses de iogurt, hortalisses a la brasa, assortit de formatges i una mena safata de carn a la brasa on hi havia de tot menys porc. Sortim a rebentar per nomes 15 euros per cap. (Per cert a Mostar acceptem marcs bosnians, kunas croates i euros).
A la tarda decidim fer la ruta per la costa de Makarska. Al nostre gust, és totalment desaconsellable, ja que és potser la que s’assembla més a casa nostra, sobretot a partir de Makarska mateix. Cada metre quadrat sotmès a la màxima privatització fa que si no t’allotges en un hotel tipus Lloret de Mar ho tinguis cru per ni tan sols olorar el mar.
Mostar i Makarska han estat la cara i la creu del dia. Al final, vist que no trobem res que en satisfaci, agafem l’autopista i avancem cap al nord en l’inici del camí de tornada. Parem a Murter, on ja havíem estat, per assaborir el darrer dia de platja.
5 d’agost.
Hem llogat una barqueta, de les que no necessites llicència, per tal de gaudir del darrer dia de platja. La veritat és que ha estat formidable, i l’entorn de Muster permet gaudir-ho molt, ja que es troba ple d’illetes per navegar-hi pels passadissos que deixen entre elles. Et pots parar a qualsevol lloc, si tens prou destresa alhorade clavar l’ancora.
Al cap de poc de sortir de port veig una cosa sorprenent, una enorme serp nedant sobre la superfície em passa pel costat de la barca. Em quedo garratibat, i pensa que m’he de ficar a l’aigua. De totes formes decideixo no explicar-li a la Laura fins que haguem tornat, ja que afortunadament ella no l’ha vist. Passem tot el matí i migdia navegant i fent diverses parades per gaudir de les meravelloses aigües d’aquest indret. Fins i tot l’Arnau ens demana que vol saltar de la barca i fer una nedada! Dinem ancorats a una zona amb altres barques i ja cap a primera hora de la tarda tornem a port. Li explico a la Laura l’aventura de la serp i m’agraeix no haver-li dit ja que està segura que hagués demanat tornar a port immediatament! També li comentem a l’home que ens ha llogat la barca i ens diu que no té constància de serps marines però coïncideix que a la zona on l’hem vist, una de les illes es diu la “illa de les serps”... coincidència???
A la tarda ens desplacem fins Plitvice Jezera, on l’endemà visitarem el parc nacional. Fem nit en un càmping grandiós i al més estil de muntanya. Genial! Després d’uns quants dies de calor agraïm haver-nos de posar un jersei al capvespre.
6 d’agost.
Avui és el darrer dia a Croàcia i dediquem el matí a la visita del parc nacional de Plitvice Jezera, que és sens dubte el que hem trobat més concorregut. Tot i arribar aviat al pàrquing, aquest ja es troba força ple. Comprem l’entrada per un dia (la pots comprar per dos també) i ens endinsem a caminar pels seus camins i passarel·les.
La base més turística del parc, i que acull més gent, es basa en el mateix fenomen càrstic que a Krka. Es tracta d’un seguit de llacs encadenats que aboquen l’aigua d’un a l’altre. La visita es realitza per un camí preparat per tal facilitar-ne l’accés a totes les edats. Realment és molt bonic i val la pena visitar-lo tot i que nosaltres ho trobem massa massificat i ens ha donat la sensació que ens han portat a pasturar.
Tot i així, gaudim del recorregut en el qual abunden salts d’aigua, aigües cristalines i amb tonalitats verd turquesa, molta vegetació, molt de peix i alguns ànecs i d’altres aus que no hem sabut reconèixer. Tot i que hem escollit un circuit que marca 6-8 hores, no hem trigat més de tres en fer-lo sencer, ja que els enllaços en vaixell i tren turístic han estat ràpids.
Després de dinar abandonem definitivament Croàcia. Ha estat sense cap mena de dubte un viatge genial durant el qual hem pogut gaudir de magnífics paratges de platja i muntanya. Un contrast i diversitat admirables! Malgrat tot l’únic punt negatiu ha estat no ser capaços d’haver pogut provat el porc a l’ast! Sempre pot ser una raó per la qual tornar-hi!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada