BTT

PEDALS DE FOC 2009

Tot i haver-ho parlat prèviament, el moment de deixar l’Arnau (té només un mes) i la Laura, per anar a fer Pedals de Foc, va ser una mica dur. Tot i que em feia il·lusió els sentiments eren contradictoris.

Pedals de foc és una ruta de 220 km i 5500 metres de desnivell aproximats, al voltant del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Tot i que hi ha diverses modalitats de temps per realitzar-la, crec que en 4 dies dóna temps per poder-la gaudir al màxim. L’arribada al punt d’inici, l’hotel Pirena de Viella, va ser tard i només va donar temps a sopar i conèixer els nous companys de viatge: en David, en Marc, la Pineda i l’Ivan, ja que les dues Annes ja les coneixia d’abans.

Després de carregar piles al matí, el transport de la prova ens porta fins a la boca sud del túnel, prop del refugi de Conangles, veritable inici de la ruta. Els primers kilòmetres es realitzen descendint la vall de Barravés, seguint el curs de la Noguera Ribagorçana. S’enllacen trams de pista, corriols i senders poc marcats vora el riu, on els enormes còdols “precalenten la relació cul-seient”.

Al arribar a la població de Vilaller, iniciem el que és el primer coll de la ruta, el de Serreres, per continuar posteriorment descendint cap a Llesp, on cal agafar un tram de la ruta de l’aigua. Aquest tram és força estret, i en algun cas força tècnic, de fet de vegades ho és tant que cal anar a peu! El corriol desemboca a la pista que puja cap a Iran, Irgo i Igüerri. Al arribar a Gotarta trobem el segon allotjament de la ruta, la casa Vilaspasa. D’aquest allotjament en recordo l’era amb servei self-service de begudes fresques i el fet que vaig ser convidat a marxar de l’habitació i dormir al passadís pels meus insofribles ronquets.

El dia següent, la ruta començava de forma suau, fins arribar al poble de Malpàs. Allí començàvem a guanyar alçada per una pista que ens portava als colls de Peranera i Sas, primers punts culminants del dia, per descendir de forma vertiginosa cap al poble de Les Esglésies. Cal dir que tots aquests poblets que travessàvem aquests dos primers dies, no eren més que petits grups de cases mig abandonades. De fet, ens van comentar que alguns d’ells només es trobaven habitats durant els mesos d’estiu. De tant en tant aprofitem per fer parades i reposar forces, ja portem una bona tirada i encara quedava el Coll de l’Oli, potser el més desagradable de tota la ruta.

Després de segellar el control a la casa Batlle, iniciem la pujada que ens portarà al Coll de l’Oli. El inici és pedregós i amb fort pendent, després el segueixen 4 kilòmetres amb algunes rampes remarcables, superem dos petits colls i arribem a la zona on desapareix el camí i cal posar-se la bici a l’espatlla. Superat el coll seguim en descens ja per un corriol estret i en algun punt perillós. Tot i que no són molts kilòmetres, aquest tipus de terreny que et fa pujar i baixar constantment de la bicicleta es fan molt llargs. Al final arribem a la casa Gris d’Oveix, el nostre tercer allotjament.

La mestressa és una gran amfitriona, i té un delit especial en les arts culinàries, encara recordo l’arròs de muntanya i l’entrecot de vedella!!!. Però només arribar calia fer els deures, estiraments i una bona cervesa. Aquest cop hi havia habitacions de sobra i vaig poder dormir tot solet. Sense el perill d’haver d’abandonar l’habitació a mitja nit.

Abans de sopar, varem anar a donar un passeig fins l’ermita de Sant Cristau, des d’on hi havia una vista espectacular sobre la Vall Fosca. També varem poder observar les destrosses d’una pedregada recent, no havia quedat cap teulat sencer.

Al matí següent, la ruta ens porta per la carretera que puja fins a la central de Cabdella. A la població d’Espui travessem el riu i comencem la llarga pujada que ens porta fins al Coll del Triador. Si no recordo malament són 16 kilòmetres de pista. A mitja pujada podem observar l’intent de construcció de l’estació d’esquí de la Vall de Filià, i el seu complex immobiliari mig penjat al poble d’Espui. Durant l’ascens, els paisatges van canviant, del bosc de ribera a l’inici, passant per les pinedes pi roig a mitja alçada, fins als prats i pastures alpines a 2268 metres d’alçada al Coll de la Portella.

En aquest punt, les vistes es tornen infinites, els 11 kilòmetres que separen el coll del Triador i el de la Portella es poden seguir sense perdre en cap moment de vista la pista que els uneix. Estem contents perquè la pujada s’ha fet molt entretinguda i no ens ha castigat en excés. Després d’uns kilòmetres més en planer i una petita sorpresa final (Coll de la Creu de l’Eixol), iniciem la baixada més excitant de tota la pedals de foc. Es tracta d’uns 12 kilòmetres de pista en baixada on pots arribar a superar els 70 km/h. Al final arribada a Espot i parada per dinar.

El dinar, memorable. En resum i per no donar més detalls, varem acabar omplir una fulla en el llibre de reclamacions de l’establiment. Per llogar-hi cadires. Sort que hi havia una fleca al davant!. A la tarda seguim en direcció a Son, alguns per carretera i altres per la ruta marcada. Parem a Son a segellar i seguim pel camí del Calvari. Per algú aquell camí si que va ser un calvari. La Pineda decideix provar les seves habilitats de “free style” i baixar un marge per la via ràpida. Resultat del campionat individual de “free style”: Guanyadora, la Pineda amb set punts, tots cosits al seu braç esquerre.

Després de negociar amb el cap de manteniment de l’Hotel els Avets, que es veu anava pel món sense pantalons, aconseguim pujar les bicicletes amb furgoneta per tal d’arribar a l’hotel. I sort perquè quedaven 3 kilòmetres de forta pujada i teníem 7 bicicletes a repartir entre 4 (la resta eren a l’hospital).

Nota curiosa: els pastors d’ovelles de la Vall d’Àneu pasturen els seus ramats d’ovelles dalt d’un Renault 21 Chamade. El gos de tura fa de copilot. Com que el pastor deu ser sort, escolta alguna emissora de “radiomuerete” a tot drap. El ramat és dirigit intel·ligentment a cops de clàxon. I les ovelles impedides que no poden caminar, s’acomoden entre els seients posteriors i el maleter, suposo que depenen de l’status social de cada ovella.

El darrer dia toca fer una estona més de carretera en direcció a Isil i Alòs d’Isil, ja dins el parc natural de l’Alt Pirineu. Aviat comença la pista de nou i comencem a enfilar la pujada en direcció a Montgarri, sempre seguint el curs de la Noguera Pallaresa. El paisatge és tremendament bonic i parem multitud de vegades a fer fotos. Potser aquesta és l’etapa més bonica de totes. Parem a fer un mos a Montgarri sense gaire temps per perdre. De seguida enfilem de nou cap al Plan de Beret. El cansament acumulat es comença a notar a les cames, han estat 4 dies amb més de 200 kilòmetres fins ara i més de 5500 metres de desnivell positiu. Acabem la ruta ja de tornada a Viella. Com que la botiga de Pedals de Foc està tancada, aprofitem per netejar les bicicletes i a nosaltres mateixos i també per fer el darrer àpat plegats.

A les 17, recollim els maillots d’obsequi, que per cert són força bonics (Pineda, l’any que ve seran millors) i cap a casa que hi falta gent.

Records a tots i a veure que passa amb el sopar!!!!