Viatge a Àustria (juliol 2006)
L’estiu de l’any 2006 era el primer any que teníem l’autocaravana i varem decidir fer-ne l’estrena grossa viatjant a Àustria. Teníem davant nostre 3 setmanes de vacances que volíem aprofitar per visitar aquest país del qual en teníem tan bones referències.
L’anada la fem per la costa blava francesa, nord d’Itàlia (Alessandria, Brescia) i el primer dia arribem fins a Riva del Garda, al costat del Lago di Garda. La segona tongada de quilòmetres fins al nostre destí la fem via Rovereto, Bolzano, Merano i, a partir d’aquí, ja entrem a la zona tirolesa d’Àustria, i fem el port de muntanya de Timmelsjoch fins arribar a Sölden. Aquí hi establim el primer camp base.
L’endemà el dediquem a fer una excursió fins als refugis de Stallwiesalm i Keblealin, amb un desnivell aproximat de 800 m. El temps no acompanya gaire, per tant no allarguem massa l’excursió i, de fet, a l’hora de dinar ja som a l’autocaravana. Això sí… a la tarda, i com sempre ens passa quan iniciem un viatge amb autocaravana, fem una senyora migdiada de 2 hores ben bones! En llevar-nos, veiem que el temps ha millorat i decidim agafar les bicis i anar a fer una ruta d’un parell d’hores fins al Museu dels Minerals tot passant per Bodenegg i tornant a Sölden. En total, una bona marxa d’uns 750 m de desnivell.
Com que Sölden, tot i ser un poblet típic del Tirol, no ens acaba de convèncer massa, decidim canviar de zona, i en concret ens dirigim a Vent. Allí, gafem el telefèric que ens deixa a 2356 m, i des d’allí pugem fins al Breslemer Hüte (2884 m). Des d’aquest punt intentem fer el cim del Wildspitz però el camí és molt dur i desistim. Enlloc d’això pugem l’Urkundkolm (3134 m).
Des de Vent, ens n'anem en direcció Innsbruck en un dia molt plujós. A Innsbruck aparquem l’autocaravana en un carrer dels afores, i per anar fins al centre optem per la bicicleta. Visitem el centre històric, dinem en un kebab i també trobem, per pura casualitat, autèntiques “gangues” pel que fa souvenirs. Realment quedem meravellats d’aquesta bonica ciutat.
Des d’Innsbruck ens dirigim al Parc Nacional de Berchtesgaden, a la regió de Baviera, en territori alemany. Aparquem en un càmping vora el llac Königsee (el rei dels llacs) i a la tarda agafem un vaixell que ens duu a fer una ruta per aquest idílic indret. Al final del recorregut hi ha l’opció de baixar i anar caminant fins a visitar un altre llac, l’Obersee, al final del qual hi ha una cascada d’uns 300 m. De tornada, també ens deixen baixar a St. Barthölome on hi ha una peculiar església i llocs en els quals, a plena tarda, et serveixen truites de riu a la brasa.
Des del càmping es pot veure una muntanya al capdamunt de la qual hi ha unes instal·lacions que havien estat el lloc d’estiueig d’Adolf Hitler i que actualment, si es vol, es poden visitar. Nosaltres ens limitem a fer-hi un cop d’ull amb els binocles.
La següent parada a la nostra ruta austríaca és Salzburg, la mítica ciutat coneguda sobretot per un gran personatge… Mozart. I és que vagis on vagis de Salzburg, Mozart hi és present. Realment és una ciutat molt ben cuidada, amb molt d’encant, però pel nostre gust no tan captivadora com Innsbruck (sobre gustos no hi ha res escrit!). Un cop vista la ciutat, ens dirigim cap als Llacs de Mondsee i després al d’Attersee. L’endemà visitem el llac de Traunsee i en aquest punt fem una excursió en bicicleta fins al llac Laundsee (600 m de desnivell) durant la qual passem per boscos molt tupits i amb molta màgia.
Una mica més enllà d’aquesta zona, es troba la població de Hallstatt. És un poble que apareix en moltes fotografies idíl·liques d’Àustria quan es fan campanyes publicitàries de tota mena. Allí, hi visitem unes mines de sal molt interessants. També aprofitem per, des d’aquest punt, agafar un funicular que ens porta fins al peu de dues coves ben interessants: la Mahmut (la més gran d’Europa) i la Cova de Gel (declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO). Val molt i molt la pena visitar-les!
La ruta continua en direcció Thumersbach, on fem una ruta en bicicleta pels voltants del poble i del llac, i el Parc Natural de Hohentauer. Com que està classificat com a parc natural, l’accés és de pagament i, teòricament, no s’hi pot pernoctar dins. El camí ens meravella! Anem trobant diversos miradors al llarg del recorregut des dels quals es poden contemplar vistes espectaculars. Finalment, arribem a la glacera del Pastersee (altrament coneguda com a Franz Joseph Hohe). És ja la tarda i decidim baixar a passejar pel gel i les escletxes i a prendre mides del camí que l’endemà ens ha de dur fins al principal repte del viatge: el Globglockner (3798 m). Tot i que no està permès, passem la nit sense fer massa fressa al pàrquing de la glacera. Ningú ens diu res.
L’endemà al matí ens llevem a les 04.30h. A les 05.20h comencem a enfilar cap al cim. El temps s'aguanta fins al refugi però a partir d’allà trobem moltíssima boira i fins i tot neu, fet que dificulta molt els darrers metres fins a dalt. De fet, només en David arriba a aproximar-se gairebé al cim, jo em quedo uns metres enrera perquè la boira és realment molt espessa i avançar per aquella zona és molt i molt perillós. Tot i així, per nosaltres és com si haguéssim fet el cim, per l’esforç i la proximitat a la qual arribem. Altre cop, tots dos som allà dalt, gaudint del nostre repte i contents per viure’l plegats! La baixada és més agradable ja que el temps, mica en mica, ha anat millorant. I en arribar, el que més recomforta: una bona dutxa a l’autocaravana, i un bon dinar (que ja ens ho mereixem!).
A partir d’aquí, i acabada la ruta per Àustria, decidim passar a Itàlia. Ens dirigim fins a Lienz i des d’allí creuem la frontera amb Itàlia i conduim fins al llac d’Iseo i Marone. Des d’aquí, i després de provar els saborosos gelats italians, ens varem dirigim cap a Bergamo, Lecco (visita al llac), Bellagio (aquí sucumbim al plaer de les pizzes), Como (tot i que en teníim molt bones referències, ho trobem un pèl massa massificat), i finalment Torí i la frontera amb França, a la zona propera als Écrins.
En realitat no ens havíem plantejat aturar-nos a la zona dels Écrins, però ja se sap que en un bon viatge la improvització també hi té cabuda i en aquest cas no va ser menys. I de fet, sort d’haver-nos-hi parat!
Aparquem l’autocaravana al pàrquing des del qual es comença l’ascenció fins a la Dome de Neige, prop d’Ailefroide, i hi passem la nit. I quina nit ! Plou de forma intensa durant hores i hores, i fins i tot sentim caure pedres de les muntanyes que voregen el pàrquing. Realment passem por per la inseguretat que això representa. Per sort, no va passar res.
L’endemà al matí, a les 6 concretament, comencem a caminar. Passem pel refugi del Glacier Blanche, el refugi dels Écrins, travessem tota la glacera Blanca, i finalment arribem fins al coll dels Écrins, a 3370 m. No pugem al cim de la Dome de Neige perquè ja és un pèl tard, la neu no està en condicions i el camí no és gens senzill (hi ha força esquerdes). Tot i així, una ascensció fins al coll que ha estat molt gratificant pel meravellós dia que fa i per les espectaculars vistes que hi ha des de la glacera. Com a curiositat, dir que varem veure uns excursionistes que s’havien accidentat amb els grampons i als quals va venir a recollir un helicòpter just al mig de la glacera.
De baixada trobem moltes marmotes i totes elles molt manses i molt predisposades a fer-se fotos amb qualsevol turista que els ofereixi quelcom a canvi (de menjar, és clar… no s’hi val qualsevol tonteria!). En total hem estat caminant unes 10 hores i el desnivell acumulat ha estat de 1670 m.
A partir d’aquí ja iniciem la tornada cap a casa després de 3 setmanes de ruta per Àustria però també fent petites incursions a Itàlia, Alemanya i França. Aquest és un viatge que tant en David com jo recordem de forma molt especial pel fet de ser el primer amb autocaravana. I és que vàrem descobrir que la inversió que havíem fet valia molt la pena i que aquell tipus de vida ens agradava molt i superava de lluny les expectatives que ens n’havíem fet.
L’estiu de l’any 2006 era el primer any que teníem l’autocaravana i varem decidir fer-ne l’estrena grossa viatjant a Àustria. Teníem davant nostre 3 setmanes de vacances que volíem aprofitar per visitar aquest país del qual en teníem tan bones referències.
L’anada la fem per la costa blava francesa, nord d’Itàlia (Alessandria, Brescia) i el primer dia arribem fins a Riva del Garda, al costat del Lago di Garda. La segona tongada de quilòmetres fins al nostre destí la fem via Rovereto, Bolzano, Merano i, a partir d’aquí, ja entrem a la zona tirolesa d’Àustria, i fem el port de muntanya de Timmelsjoch fins arribar a Sölden. Aquí hi establim el primer camp base.L’endemà el dediquem a fer una excursió fins als refugis de Stallwiesalm i Keblealin, amb un desnivell aproximat de 800 m. El temps no acompanya gaire, per tant no allarguem massa l’excursió i, de fet, a l’hora de dinar ja som a l’autocaravana. Això sí… a la tarda, i com sempre ens passa quan iniciem un viatge amb autocaravana, fem una senyora migdiada de 2 hores ben bones! En llevar-nos, veiem que el temps ha millorat i decidim agafar les bicis i anar a fer una ruta d’un parell d’hores fins al Museu dels Minerals tot passant per Bodenegg i tornant a Sölden. En total, una bona marxa d’uns 750 m de desnivell.
Com que Sölden, tot i ser un poblet típic del Tirol, no ens acaba de convèncer massa, decidim canviar de zona, i en concret ens dirigim a Vent. Allí, gafem el telefèric que ens deixa a 2356 m, i des d’allí pugem fins al Breslemer Hüte (2884 m). Des d’aquest punt intentem fer el cim del Wildspitz però el camí és molt dur i desistim. Enlloc d’això pugem l’Urkundkolm (3134 m).Des de Vent, ens n'anem en direcció Innsbruck en un dia molt plujós. A Innsbruck aparquem l’autocaravana en un carrer dels afores, i per anar fins al centre optem per la bicicleta. Visitem el centre històric, dinem en un kebab i també trobem, per pura casualitat, autèntiques “gangues” pel que fa souvenirs. Realment quedem meravellats d’aquesta bonica ciutat.
Des d’Innsbruck ens dirigim al Parc Nacional de Berchtesgaden, a la regió de Baviera, en territori alemany. Aparquem en un càmping vora el llac Königsee (el rei dels llacs) i a la tarda agafem un vaixell que ens duu a fer una ruta per aquest idílic indret. Al final del recorregut hi ha l’opció de baixar i anar caminant fins a visitar un altre llac, l’Obersee, al final del qual hi ha una cascada d’uns 300 m. De tornada, també ens deixen baixar a St. Barthölome on hi ha una peculiar església i llocs en els quals, a plena tarda, et serveixen truites de riu a la brasa.
Des del càmping es pot veure una muntanya al capdamunt de la qual hi ha unes instal·lacions que havien estat el lloc d’estiueig d’Adolf Hitler i que actualment, si es vol, es poden visitar. Nosaltres ens limitem a fer-hi un cop d’ull amb els binocles.La següent parada a la nostra ruta austríaca és Salzburg, la mítica ciutat coneguda sobretot per un gran personatge… Mozart. I és que vagis on vagis de Salzburg, Mozart hi és present. Realment és una ciutat molt ben cuidada, amb molt d’encant, però pel nostre gust no tan captivadora com Innsbruck (sobre gustos no hi ha res escrit!). Un cop vista la ciutat, ens dirigim cap als Llacs de Mondsee i després al d’Attersee. L’endemà visitem el llac de Traunsee i en aquest punt fem una excursió en bicicleta fins al llac Laundsee (600 m de desnivell) durant la qual passem per boscos molt tupits i amb molta màgia.
Una mica més enllà d’aquesta zona, es troba la població de Hallstatt. És un poble que apareix en moltes fotografies idíl·liques d’Àustria quan es fan campanyes publicitàries de tota mena. Allí, hi visitem unes mines de sal molt interessants. També aprofitem per, des d’aquest punt, agafar un funicular que ens porta fins al peu de dues coves ben interessants: la Mahmut (la més gran d’Europa) i la Cova de Gel (declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO). Val molt i molt la pena visitar-les!
La ruta continua en direcció Thumersbach, on fem una ruta en bicicleta pels voltants del poble i del llac, i el Parc Natural de Hohentauer. Com que està classificat com a parc natural, l’accés és de pagament i, teòricament, no s’hi pot pernoctar dins. El camí ens meravella! Anem trobant diversos miradors al llarg del recorregut des dels quals es poden contemplar vistes espectaculars. Finalment, arribem a la glacera del Pastersee (altrament coneguda com a Franz Joseph Hohe). És ja la tarda i decidim baixar a passejar pel gel i les escletxes i a prendre mides del camí que l’endemà ens ha de dur fins al principal repte del viatge: el Globglockner (3798 m). Tot i que no està permès, passem la nit sense fer massa fressa al pàrquing de la glacera. Ningú ens diu res.
L’endemà al matí ens llevem a les 04.30h. A les 05.20h comencem a enfilar cap al cim. El temps s'aguanta fins al refugi però a partir d’allà trobem moltíssima boira i fins i tot neu, fet que dificulta molt els darrers metres fins a dalt. De fet, només en David arriba a aproximar-se gairebé al cim, jo em quedo uns metres enrera perquè la boira és realment molt espessa i avançar per aquella zona és molt i molt perillós. Tot i així, per nosaltres és com si haguéssim fet el cim, per l’esforç i la proximitat a la qual arribem. Altre cop, tots dos som allà dalt, gaudint del nostre repte i contents per viure’l plegats! La baixada és més agradable ja que el temps, mica en mica, ha anat millorant. I en arribar, el que més recomforta: una bona dutxa a l’autocaravana, i un bon dinar (que ja ens ho mereixem!).A partir d’aquí, i acabada la ruta per Àustria, decidim passar a Itàlia. Ens dirigim fins a Lienz i des d’allí creuem la frontera amb Itàlia i conduim fins al llac d’Iseo i Marone. Des d’aquí, i després de provar els saborosos gelats italians, ens varem dirigim cap a Bergamo, Lecco (visita al llac), Bellagio (aquí sucumbim al plaer de les pizzes), Como (tot i que en teníim molt bones referències, ho trobem un pèl massa massificat), i finalment Torí i la frontera amb França, a la zona propera als Écrins.
En realitat no ens havíem plantejat aturar-nos a la zona dels Écrins, però ja se sap que en un bon viatge la improvització també hi té cabuda i en aquest cas no va ser menys. I de fet, sort d’haver-nos-hi parat!
Aparquem l’autocaravana al pàrquing des del qual es comença l’ascenció fins a la Dome de Neige, prop d’Ailefroide, i hi passem la nit. I quina nit ! Plou de forma intensa durant hores i hores, i fins i tot sentim caure pedres de les muntanyes que voregen el pàrquing. Realment passem por per la inseguretat que això representa. Per sort, no va passar res.
L’endemà al matí, a les 6 concretament, comencem a caminar. Passem pel refugi del Glacier Blanche, el refugi dels Écrins, travessem tota la glacera Blanca, i finalment arribem fins al coll dels Écrins, a 3370 m. No pugem al cim de la Dome de Neige perquè ja és un pèl tard, la neu no està en condicions i el camí no és gens senzill (hi ha força esquerdes). Tot i així, una ascensció fins al coll que ha estat molt gratificant pel meravellós dia que fa i per les espectaculars vistes que hi ha des de la glacera. Com a curiositat, dir que varem veure uns excursionistes que s’havien accidentat amb els grampons i als quals va venir a recollir un helicòpter just al mig de la glacera.De baixada trobem moltes marmotes i totes elles molt manses i molt predisposades a fer-se fotos amb qualsevol turista que els ofereixi quelcom a canvi (de menjar, és clar… no s’hi val qualsevol tonteria!). En total hem estat caminant unes 10 hores i el desnivell acumulat ha estat de 1670 m.
A partir d’aquí ja iniciem la tornada cap a casa després de 3 setmanes de ruta per Àustria però també fent petites incursions a Itàlia, Alemanya i França. Aquest és un viatge que tant en David com jo recordem de forma molt especial pel fet de ser el primer amb autocaravana. I és que vàrem descobrir que la inversió que havíem fet valia molt la pena i que aquell tipus de vida ens agradava molt i superava de lluny les expectatives que ens n’havíem fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada