Viatges

Viatge als Alps italians (juliol i agost de 2005)

Aquest viatge és un dels més especials que en David i jo hem fet mai, en molts aspectes. Espero poder transmetre de la millor manera possible tot el que varem viure i com ho varem viure. per tal que tothom qui ho llegeixi se’n pugui fer una idea.

El viatge l'iniciem el 24 de juliol de 2005. El nostre objectiu és passar unes bones vacances a la vall d’Aosta, als Alps italians, i intentar fer algun 4000 per tal d’estrenar-nos en aquesta alçada. Per començar a fer boca, el primer dia decidim provar les sensacions de caminar en glacera. És per això que des de la població de Pont anem fins al coll del Gran Etret (3201 m). Aquesta ruta ens serveix molt per practicar amb els grampons nous i també per provar la nostra forma, ja que en total fem uns 15 Km amb un desnivell acumulat de 1250 m. La població de Pont és el punt culminant d’una bonica vall, la de Seiva.

L’endemà comencem el que en principi ha de ser el nostre gran repte del viatge: el cim del Gran Paradiso (4061 m). El camí fins al refugi Vittorio Emanuelle és llarg tot i que amb unes vistes espectaculars. El refugi en sí és un clàssic dels Alps, està ubicat a 2732 m i té dues parts: la nova i la vella que pertany a l’antic refugi i on nosaltres ens allotgem. El refugi nou té forma de mitja bota de vi i és fàcilment visible des de molta distància, i per les característiques del Gran Paradiso (relativament senzill dins tots els 4000 dels Alps) fa que sempre estigui a vessar de gent. Va ser un pèl difícil poder dormir aquella nit pel trànsit constant de gent que entrava i sortia de l’habitació. Tot i així varem intentar descansar unes horetes, poques, ja que el despertador ens sona a les 03.45 a.m.! Un cop esmorzats i equipats, a les 05.00 a.m. enfilem camí cap al cim. Travessant la tortuosa tartera inicial coneixem la Toñi, en Tirso i en Roberto que són de Navarra i Logroño. Una gent molt maca amb qui compartim anècdotes durant l’estona de pujada.

Un cop acabada la zona de pedra comença la glacera en si. Cal calçar-se els grampons en aquell gel tant dur a aquelles hores, tot al contrari que a la baixada, on vam fer xip xap i calia vigilar la presència de possibles esquerdes. El tram final fins a la verge que culmina el cim del Gran Paradiso sembla les rambles! Realment has de fer cua per accedir-hi. Però un cop allà val la pena per les vistes magnífiques i per la sensació que t’omple el cos després d’haver culminat el teu primer 4000 (i si a més és en bona companyia, com en el meu cas amb la d’en David, encara millor!). De baixada, recollim les coses del refugi, i baixem fins a baix el càmping. En total unes 9 hores caminant, amb un desnivell positiu de 1300 m i un desnivell negatiu de 2000 m.

La següent visita és a la vall de Valtournenche i la població de Breuil-Cervinia, tot plegat amb un aire molt més suís i amb més encant que la vall d’Aosta (que a mi, personalment, em va decebre una mica). Aquest poble, ple de flors, aspecte cuidat i molt net, és la finestra italiana des d’on es pot contemplar el Matterhorn amb tota la seva espectacularitat. Zermatt seria la finestra suïssa. Dediquem el dia a buscar càmping, comprar provisions, a descansar i a gaudir de la naturalesa que envolta aquest meravellós indret. L’endemà el dedicaríem a provar de fer una altre cim.
Matí, a les 06.00 a.m. ja estem al peu del funicular que ens ha de portar fins al Plateau Rosa (3445 m). Des d’allí, enfilem cap al Breithorn, un cim de 4165 m molt accessible i que, en alguns aspectes i salvant les distàncies, em recorda molt el Bastiments. El desnivell a fer no és massa gran, 700 m, però l’ascensió es complica perquè trobem molta boira, cosa que fa que quasi ens passem l'arrodonit cim de llarg. I, de fet no ens el passem perquè uns alpinistes ens diuen que parem de caminar (sí, sí, realment és així!). La baixada no és massa agradable perquè comença a ploure. És més, quan ja som a baix de tot i decidim dirigir-nos a la zona dels llacs, ens enganxa una senyora tempesta d’aquesta que es recorda per molt de temps.

Per donar una mica de descans al cos ens dirigim a la zona dels grans llacs alpins italians. Acampem prop del Laggo Maggionre, en un dels càmpings més peculiars en què ens hem allotjat mai (càmping Diverio). Nosaltres el bategem com “el pulgón alegre” per la quantitat de paràsits que cauen dels arbres. La senyora encarregada del càmping també era un personatge ben peculiar, insistia en que rentéssim la roba, ens devia veure bruts!.

Durant un dia ens dediquem a fer turisme per la zona, a banyar-nos al Laggo Maggiore i a assaborir les fabuloses pizzes i gelats italians. Finalment, l’endemà marxem de Baverno (després d’espolsar bé les puces de la tenda!) i ens dirigim al Laggo Orta i Orta de St. Giulianni, dos llocs idíl·lics on fer-hi parada esdevé obligatori i on menjar-hi una bona pizza també. Allí fent una passejada, trobem un casament i aprofitem per fer-nos unes fotos entre els convidats. Amb la fila de guiris que fèiem quedaven curioses les fotografies (no tè pèrdua una foto d'en David amb el seu barret de guiri enmig dels convidats al casament mudats per l'ocasió!).

Veient que aquelles “muntanyetes” no ens havien representat grans reptes decidim pujar el grau de complexitat. Ens dirigim cap a Alagna Valsesia on hi plantem la tenda a l’espera del que seria el gran repte del viatge. Al topogràfic de la zona hi predomina el color blanc, símbol de les grans glaceres alpines que s’hi reuneixen.

Al matí següent pugem al funicular que ens duu fins a Punta Indren, a 3260 m. Des d’aquí el nostre objectiu és força ambiciós: el Monte Rosa o Punta Dufour. Sí, el mític cim dels Alps que deu el seu nom a la coloració rosada que agafa depenent de l’angle en què els raigs de sol incideixen sobre la roca. El pla del primer dia era arribar fins al mític refugi de Regina Margheritta al cim del Signalkuppe, a 4554 m, i que és el que està a més alçada de tot Europa. L’etapa comença bé, però es va complicant de mica en mica pel temps. A partir de migdia el cel es va tapant i aconseguim arribar al refugi amb els primers flocs de neu que ja cauen. Els darrers metres costen deu i ajuda... i és que a aquesta alçada els esforços ja es fan notar molt sobre el cos. En total hi destinem unes 5 h de marxa efectiva i fem un desnivell positiu de 1300 m. És 1 d’agost i us asseguro que aquest dia i les hores posteriors estaran sempre al nostre record per tot el que vàrem viure.

Un cop al refugi comença a nevar més intensament. Allí hi ha allotjats un grup de científics suïssos que estan fent proves a alguns alpinistes voluntaris per tal d’estudiar el mal d’alçada en una mena de càmera hiperbàrica de butxaca. Al llarg de la tarda van arribant altres alpinistes: un pare i un fill anglesos, un pare i un fill suïssos (el pare era un personatge molt peculiar: era banquer a Lugano i campió italià de caminar sobre brases o firewalking), un senyor gran italià, i una parella d’alemanys de la nostra edat.

El temps va empitjorant per moments. Continua nevant amb força i les previsions no són gens optimistes: mal temps durant uns dies!. Anem a dormir amb l’esperança que l’endemà el temps potser millorarà, però tot i que a les 06.00 a.m. ja estem tots llevats per iniciar la jornada alpinística, no hi ha sort. El temps continua igual. Passar tot el dia tancat al refugi es fa etern! Llevats des de les 6 del matí, sense res més a fer que consultar comptats llibres i revistes dels quals disposa el refugi, veient sempre les mateixes cares, i amb l’agreujant que cada dia allà (sopar, dormir i esmorzar) ens costa 100 euros per parella!. Veiem als científics ventilar-se uns veritables àpats davant dels nostres nassos. És per saltar damunt la taula com bèsties salvatges afamades! Suposo que els encarregats del refugi, en veure que els 9 alpinistes que estem allà fem cara de passar gana, ens ofereixen un bol de pasta a l’hora de dinar. S'agraeix, la veritat!

En aquells moment, jo també tenia un altre patiment. I és que en aquelles dates el meu pare estava molt malalt. De fet, jo ja vaig estar dubtant sobre si fer el viatge o no, però ell va insistir molt en què marxéssim i gaudíssim de tot el que volíem fer. Sabia que si em quedava, la situació l’incomodaria, i finalment vàrem decidir marxar. Però el meu cor estava a la muntanya i a casa, ja que sabia que la cosa era greu i el desenllaç podia ocórrer en qualsevol moment. Per tant, com us podeu imaginar, el fet d’estar aïllada en un lloc tan inhòspit, em feia sentir encara més malament i amb més angoixa. Quan finalment vaig poder parlar amb la mare i el pare des del telèfon del refugi, em vaig quedar una mica més tranquil·la (sé, però, que la meva mare va patir moltíssim ja que per una banda ella patia per mi i pel meu pare, i a més a més no em volia transmetre la gravetat de la situació que estaven vivint).

Doncs bé, passem el dia com podem i ens en n'anem a dormir força frustrats per la previsió meteorològica que es preveu per l’endemà. La nit, però, és apoteòsica. Vivim una tempesta de llamps i trons espectacular, i fins i tot un llamp cau al parallamps del refugi (tot trontolla!!!).

L’endemà al matí ens llevema les 05.00 i, per sorpresa nostra, el cel haa donat una treva i està totalment clar. Quina imatge tan magnífica! Mai l’oblidarem mentre vivim! El cel està completament estrellat i des del refugi es veuen unes llums a la llunyania que són del poble de Zermatt. Ràpidament, 7 dels 9 alpinistes que som allà esmorzem i decidim baixar ja que el temps, tot i ser bo, no sembla que hagi de durar gaire (el pare i el fill anglesos decideixen, molt imprudentment, provar de fer el Monte Rosa… no sé si finalment ho van aconseguir o no). El descens és dur. Acordem baixar tots encordats degut a què les escletxes al gel s’havn tapat i el trajecte esdevé força perillós, ja que la petja ha desaparegut i cal obrir traça de nou enmig d’una boira que puja. Resulta molt divertit el fet que entre nosaltres ens parlem utilitzant una colla de llengües (alemany, italià, anglès, català… en David al final demana que “translate please!!!”). Finalment, i amb molt d’esforç i cansament, aconseguim arribar a baix. Ens acomiadem dels companys i, de fet, en aquell moment tots som conscients que aquella experiència viscuda ens uniria per sempre i, per temps que passés, no ens oblidaríem mai els uns dels altres.

Després d’això, i d’haver culminat 3 cims de més de 4000 m (molt més del que en principi prevèiem), decidim tornar cap a casa. Això sí, i com sempre, ho fem de forma esglaonada. Per fer-nos un petit regal, decidim tornar per la Riviera italiana. Visitem San Remo, Borghosesia (acampem en un autèntic camp de patates!), Montecarlo (quin luxe i quines embarcacions!) i Nice (ens banyem en una platja d’ensomni d’aigües turqueses).

Finalment arribem a casa amb la sensació d’haver viscut una experiència que restarà en les nostres ments i en els nostres cors per sempre. I és que el cúmul d’emocions que havíem sentit consideràvem, i encara avui considerem, que van ser de les més intenses que mai havíem experimentat. El meu pare encara va poder escoltar aquest relat ja que la vida li va donar 3 setmanes més. Després els seus ulls es van apagar i el seu cor va parar de bategar.