Final a Berlin 2015

Sí, sí, sí, ens n’anem cap a Berlín! Finalment el somni s’havia fet realitat. El Barça havia superat al Bayern de Munich i havia accedit a la tan preuada final de la Champions League. Després del primer partit al Camp Nou, i havent marcat 3 gols, ja vam decidir arriscar-nos i comprar els bitllets d’avió. No teníem ni l’accés garantit ni tampoc les entrades, però vam decidir que ho fèiem i que ja veuríem què passaria (a males aniríem a passar un cap de setmana tots dos a Berlín). Però finalment els astres es van conjurar i el Barça es va classificar i vam aconseguir entrades.

El divendres 5 de juny, després de deixar els nens a l’escola i, sobretot, deixar-ho tot lligat, vam agafar el cotxe i ens vam dirigir cap a l’aeroport del Prat. Estàvem molt il·lusionats! A l’aeroport hi havia alguns culers però no masses. Tot el trajecte el vam fer sense cap problema. L’escala a Munich va ser molt ràpida i a les 4 de la tarda arribàvem al TXL de Berlín. Ràpidament vam agafar un autobús que ens va portar fins a Zoologischer Garden. Tot just baixar ja vam notar la calorada que feia! Tot i que inicialment volíem anar caminant fins al centre, vam decidir agafar el metro i plantar-nos vora la Porta de Brandenburg. Des d’allí vam caminar per l’avinguda fins al Dom, algunes esglésies i finalment la mítica Alexander Platz. Estàvem molt cansats, afamats i assedegats! El sopar ens va reconfortar bastant: amanides i pizzes boníssimes! Després, amb més energia i ja no tanta calor, vam continuar caminant i visitant racons del centre de Berlín. Finalment, vam decidir anar fins a l’hotel Eurostars a veure els de RAC1. Hi vam arribar tard.

El programa d’en Llimós ja havia acabat, però els vam trobar a tots que anaven a sopar i ens hi vam fer una foto (amb en Pou, en Llimós i en Saperas). Dir que van ser molt simpàtics i cordials! Ja amb poques forces, vam decidir anar cap a recull. Com que els hotels estaven a preus prohibitius, havíem decidit reservar una habitació en una casa particular (www.airbnb.com). L’amfitrió, en Fabien, ens havia donat indicacions i havíem quedat que aquella nit ens rebria la seva col·lega, la Marie. L’allotjament es trobava ubicat a la zona nord est de Berlín, antic bàndol comunista i per tant molt menys cuidat que la part occidental. De fet, l’edifici vam poder comprovar que era molt vell. Tot i així, la nostra habitació sorprenentment era molt gran, molt neta i molt ben habilitada. La Marie no parlava massa l’anglès però ja va ser suficient per entendre’ns. Aquella nit vam dormir com dos lirons!

L’endemà al matí ens vam llevar ben d’hora. De fet, a Berlín el mes de juny el sol surt a dos quarts de cinc de la matinada i com que no hi ha persianes de seguida et despertes. A quarts de vuit ja sortíem del pis. No hi havia massa ningú pels carrers.  Vam trobar un cafè i ens hi vam parar a fer un molt bon esmorzar. Seguidament ens vam posar a caminar en direcció sud, a la zona on hi ha el recorregut que seguia el Mur de Berlín. A molts de trams hi ha panells informatius on expliquen la malaurada història del Mur i de la gent que hi va viure i morir. Un recorregut molt interessant i també molt emotiu. Un cop acabat el recorregut, vam agafar el metro fins a la Columna de la Victòria i des d’allí vam caminar per l’Avinguda 17 de juny fins arribar a la Porta de Brandenburg on hi havia ubicada la zona fan de la UEFA. Cada cop trobàvem més culers i això començava a fer xup-xup! Tot i que havíem quedat amb en Dani i els altres, ens van trucar dient que anaven tard. Ens vam trobar només a en Miquel Badosa i tots tres vam decidir acabar de fer turisme durant el matí. En Miquel ens va fer de guia (un autèntic guia ja que es coneixia molt bé Berlín) i ens va portar fins al mític Check Point (punt de sortida/duana durant l’època en que el Mur estava aixecat), el Memorial de l’Holocaust, i diferents trams de Mur que hi havia en aquella zona. En Miquel ens explicava moltes coses interessants. Una curiositat, per exemple, és que els semàfors de l’antiga zona oriental i occidental es mantenen encara avui diferenciats (el ninot és diferent). Això fa que en tot moment puguis saber a quina part de la ciutat estàs.

Cap a migdia vam decidir començar a encarrilar cap al barri de Charlottenburg on havíem quedat per dinar amb en Dani i els altres, en Joan i una colla d’amics seus. El dinar el vam fer en un restaurant típic alemany amb viandes suculentes (sobretot la cuixa de porc gegant que en Miquel Vilar i en David es van menjar). Tot això acompanyat de cerveses que passaven com l’aigua. Després de dinar, vam decidir anar cap a la zona fan del Barça ubicada prop d’allí, concretament a Zoologischer Garden, on també s’hi podia visitar l’església Kaiser Wilhelm, destruïda durant els bombardejos de la Segona Guerra Mundial, i també la nova església que estan construint just al costat.

A la zona fan hi havia molt d’ambient, moltíssim! Vam voltar una zona per la plaça i ens vam asseure a fer algunes cerveses. Cap a les 6, i seguint les indicacions que es donaven, vam decidir agafar el metro en direcció a l’Olympia Stadium. Quina odissea el metro! Estava pleníssim de gent. Bé, de fet cal dir que pràcticament tothom eren culers. Estàvem com en una llauna de sardines però contents, feliços i cantant! En arribar a la parada de l’estadi, vam baixar i la sortida a l’exterior va ser molt emocionant. Les paraules l’Olympia Stadium marcades en un arc que donava accés a un camí que discorria per enmig d’un bosquet, i que al cap de poc menys d’un quilòmetre arribava fins davant l’explanada de l’estadi. L’Olympia Stadium era davant nostre, i nosaltres érem allà a punt d’entrar-hi. Vam estar una estona per fora però ben aviat vam voler entrar. En teníem tantes ganes! Després de passar els controls vam accedir a dins i ens vam separar. Entre els companys ens vam abraçar i ens vam desitjar sort, i vam quedar per després del partit. Nosaltres anàvem amb la Laia i en Miquel Vilar. Tots quatre vam entrar a l’estadi. Quina emoció quan vam veure’l per dins! Mai oblidaré aquell moment! Quedaven encara poc menys de dues hores perquè comencés el partit però volíem estar allà dins, impregnar-nos de l’ambient. I de fet, aquest temps va passar molt ràpid. No ens en vam adonar i ja estaven fent la cerimònia prèvia al partit. Val a dir que aquesta cerimònia va tenir alguns moments emocionants com quan van tocar la cançó de Cold Play “Sky full of stars” i tota l’afició del Barça es va posar a cantar i a onejar les banderes. Érem molt més efusius que els italians i estàvem creant un ambient magnífic. I després, un altre moment emotiu va ser quan van tocar la cançó de la Champions League i es fa fer el mosaic. Quins moments!

El partit va començar puntual a les 20:45h. El Barça va començar molt intens i als pocs minuts en Rakitic ja havia marcat el primer gol. Quina explosió d’alegria de tota la grada! La primera part va ser força plàcida i de fet a la mitja part vaig dir als meus companys que el Barça ho tenia guanyat. Però a la segona part va tocar patir. La Juve va sortir molt forta. Pressionava moltíssim i el Barça semblava adormit. Quan van marcar el gol ens vam enfonsar. Com podia ser? Com havia passat? Va costar tornar a animar-nos perquè el Barça no estava jugant bé. Però la grada culer va demostrar que és la millor i va animar l’equip en tot moment. Crec que durant la segona part ens vam asseure ben poc al seient. Tota l’estona drets, onejant les banderoles, cridant, animant i saltant. Mira si estàvem acollonits que el minut 17:14 no es va gairebé celebrar, a diferència de la gran celebració d’estelades que s’havia fet a la primer part (un moment que després tindria molt ressò a nivell internacional). Però va arribar el moment màgic, el moment en què el Barça va treure la seva ràbia i en Luis Suárez va marcar el gol que ens tornava a fer guanyadors. L’esclat va ser immens. Vam embogir!!! El Barça havia revertit el partit i tornava a ser el de sempre. Els darrers minuts van ser emocionants. Ara sí que ho teníem al sac, i vam gaudir cada minut. El regal final va ser el gol d’en Neymar que fins i tot vaig arribar a gravar.

I després d’això les celebracions. La unió de l’equip amb l’afició, el “We are the Champions”, l’himne del Barça... Vam donar-ho tot i més i els jugadors ho sabien. I per això ens ho van agrair, i nosaltres a ells.

No volíem marxar de l’estadi. Hi estàvem bé. Amb en David estàvem cansats però contents d’haver viscut plegats una altra victòria del Barça (la tercera en tres setmanes consecutives), i la segona Champions que vèiem junts “in situ”. Ben bé que som els Sense Descans!

La tornada a la ciutat va tornar a ser èpica per la gentada del metro i els càntics que la gent feia. Rebentats, vam arribar al pis vora les dues de la matinada. Vam dormir menys de 3 hores i, esgotadíssims, vam agafar l’avió de tornada a casa a les 7 del matí. Vam estar de sort perquè com que anàvem en vol regular no vam patir retards. Altres culers van tenir més problemes, sobretot els que anaven en xàrter. Realment l’aeroport no semblava alemany; no estava gens dimensionat a la quantitat de gent que aquell cap de setmana havia anat a Berlín amb avió.

En arribar a Barcelona encara vam veure alguns culers per l’aeroport. Tothom amb cara de cansats però immensament feliços, com nosaltres. Érem conscients d’haver viscut un cap de setmana històric. Molta gent segurament no ho entendrà, però val a dir que els sentiments que vam experimentar són difícils de descriure però que omplen immensament. El Barça és més que un club, és un sentiment, és una afició, són uns colors, és l’herència dels nostres pares. Perquè sí, el meu pare allà on fos també ho va viure.