Viatges

VIATGE AL SUD D'ALEMANYA – AGOST 2012

DISSABTE 11 D'AGOST

Avui és el dia, avui marxem de vacances! Han estat unes últimes setmanes dures de passar, però per fi comencen les desitjades vacances d’estiu, aquelles en què sempre agafem els trapaus i marxem a un lloc o altre del planeta. Aquest any el nostre destí és Alemanya.

El divendres a la nit anem a veure un gran concert dels Amics de les Arts, a les Ruïnes d’Empúries (una nit inoblidable!), i per això el dissabte no ens llevem fins cap a les 9 del matí. Esmorzem, acabem de carregar les darreres coses a l’autocaravana, ens acomiadem de la meva mare (per ella també comencen les vacances...!), i comencem el camí.

La nostra previsió inicial era arribar a Montpellier a l’hora de dinar però ens és impossible. I és que l’autopista catalana primer i sobretot francesa després està.... col·lapsadíssima de trànsit! Ens passem tot el matí per fer només 150 Km. Durant tot el trajecte anem xatejant amb la Marta i família que van una mica per davant nostre. Cansats de tanta cua, decidim parar a dinar i coincidim amb ells. Tots estem esgotats de la situació, però no podem fer res més que esperar i anar al ritme que marca la caravana de cotxes. Sortosament, després de la zona de Sigéan, la cosa millora i només trobem una mica més d’embotellament a la circumval·lació de Montpellier. La Marta han agafat el desviament cap a Marsella (ells van als Dolomites) i per tant ja no tenim cap llebre davant nostre.

La tarda és més plàcida i podem avançar a un bon ritme. Això ens permet, vora les 8 del vespre, arribar a les rodalies de Grénoble on decidim passar-hi la nit, concretament en una zona de servei al costat d’una altra autocaravana.

Estem esgotats de tant de camí (i l’Arnau de tantes pel·lícules de dibuixos animats). És per això que només tenim forces per sopar una mica i anar directes al llit.

DIUMENGE 12 D’AGOST

Aquesta nit hem dormit com uns autèntics socs i de fet no ens llevem fins a quarts de nou (onze hores seguides de son! Una cosa inaudita els dies de cada dia!). Esmorzem, i continuem avançant una hora aproximadament, fins arribar a Suïssa.

Ens parem a Ginebra per fer-hi visita turística. Com que és diumenge no hi ha gens de tràfic i podem aparcar en una zona molt cèntrica. Passem el matí visitant la ciutat. Tota la zona més turística es pot fer a peu: el centre, la zona propera al llac Léman, el Jet d’Eau (140 m de sortidor d’aigua espectacular), etc.

Són les festes d’estiu de la ciutat, i a tota la llera del llac Léman hi ha instal·lades atraccions infantils, paradetes de venta d’articles varis, i també una zona amb paradetes de menjar de diferents llocs del món. Com que és migdia i tenim gana, decidim provar alguna especialitat culinària i després de molt mirar ens decantem per la cuina tailandesa. Mengem uns “noodles” amb verdures i pollastre que són molt bons! Per postres, una mica de pinya (l’Arnau se la menja a queixalades) i després, i com no podia ser d’una altra manera sempre que ho trobem, un cafè a l’Starsbuck (l’Arnau es beu 3 gots de llet! És un autèntic vedell!!!).

Tornem cap a l’Autocaravana, amb un bon regust que ens ha deixat la ciutat, i enfilem camí cap a territori alemany. Travessem Suïssa tot passant per Neuchatel i Basilea, i entrem a Alemanya. El nostre destí és Freiburg. Hi arribem vora les 7 de la tarda. Aparquem en una àrea d’autocaravanes que es troba enmig d’una zona residencial plena de parcs i jardins. Anem a fer un volt per la zona i ens agrada molt.

Sopem, mirem una mica la televisió i cap a dormir que demà ens espera un altre fascinant dia!

DILLUNS 13 D’AGOST

Tot i que la meva idea inicial del vespre abans, era aixecar-me d’hora i anar a córrer, l’efecte autocaravana comença a treure el cap i fa que tots plegats dormim més de 10 hores de tirada. Ens llevem vora dos quarts de nou, i després d’esmorzar ens n’anem caminant fins al centre de Freiburg. El camí és molt agradable i transcorre paral·lel a un munt de tramvies (l’Arnau està del tot distret durant tot el trajecte).

El centre de la ciutat és molt maco i pintoresc. Hi ha moltes botigues, molt ben ambientades, que conserven la tradició de tenir un símbol marcat a la vorera, just a l’entrada, que indica el tipus de botiga de què es tracta. Un dels trets més distintius de la ciutat és la seva immensa catedral que veiem, en part, en obres. Al voltant de la catedral hi ha un mercat amb tot tipus de mercaderies: fruites, verdures, herbes, bijuteria, menjar vari, etc.

Diu la tradició, que qui posa els peus a l’aigua de Freiburg de forma accidental, es casarà amb un habitant de la ciutat. Si és així, l’Arnau no només es casarà amb alguna “freiburguesa” sinó que tindrà tot un harem... i és que posa els peus a l’aigua més d’un cop i de dos!!!

Ens embriaguem de l’aire de la ciutat durant bona part del matí, i també aprofitem per anar a demanar informació a l’oficina de turisme de la ciutat.

Cap al migdia tornem cap a l’autocaravana i sortim de Freiburg. Pel camí, ens parem en un supermercat per carregar provisions de iogurts i llet, i continuem enfilant per tal d’endinsar-nos al cor de la Selva Negra.

Tot i que la intenció inicial era pujar al Schaunisland, fem una part del recorregut en cotxe i com que déu n’hi do les vistes de les qual hem gaudit i s’ha encalitjat una mica, decidim deixar-ho.

Després de dinar, ens dirigim cap a les Todnauter Wasserfall, una cascada de 97 m d’alçada que es precipita sobre unes escarpades pedres rocoses. Fem tot un recorregut que voreja les dues parts de la cascada amb un desnivell força considerable. Hi ha molta gent (de fet, ja sabíem que és un lloc molt turístic), però aconseguim evitar una mica la marabunta, tot baixant pel cantó dret que és el menys concorregut.

De tornada, conduïm fins a Titisee, un poble molt encantador al costat d’un llac que porta el mateix nom. Hi anem a passejar una estona i decidim llogar una barca per fer una volta de mitja hora pel llac. És una barca molt curiosa perquè sembla una llanxa a motor, però el motor real són les nostres cames que pedalen (les d’en David i meves). L’Arnau ens ajuda a conduir. Ens ho passem d’allò més bé i ens fem un fart de riure. Quedem força cansats després de pedalar durant mitja hora... i és que ja és tard i el dia està essent força intens. Després de la volta, acabem de passejar una mica més pel poble i tornem cap a l’autocaravana. Decidim no quedar-nos aquí sinó conduir una mica més i arribar fins al següent punt de la ruta, Schattenmühle. Passem la nit al pàrquing, al costat d’una autocaravana gairebé igual que la nostra (i mira que ja és difícil trobar dues autocaravanes iguals...!).

DIMARTS 14 D’AGOST

Altre cop ens llevem després d’haver dormit 10 hores de tirada! Que bé que s’hi està a l’autocaravana!

La intenció d’avui és fer una ruta per un engorjat que va de Schattenmühle a Wutachmüle i que discorre paral·lela al riu. És una ruta de 13,5 km i, segons la guia, hi ha autobusos que et traslladen d’un punt a un altre. Nosaltres estem convençuts d’això, però després d’opinions diferents de vàries persones que anem trobant, no ens arrisquem i decidim no anar tots fins a Wutachmüle. El que fem és el següent: caminem tots tres junts fins al quilòmetre 9 i després jo torno enrere a buscar l’autocaravana i anar al punt final, i en David i l’Arnau acaben de fer els 4 km que queden fins a Wutachmüle. Ha estat una bona idea perquè així gairebé hem pogut fer tot el trajecte junts. És un camí molt maco, molt agradable perquè gairebé tot és ombrívol, i amb punts molt airats que permeten tenir unes vistes impressionants de les zones més encanyonades del riu. Hi ha força gent que fa el recorregut i, en determinats punts (sobretot quan jo torno enrere), es fa una mica pesat pel fet de tanta humanitat! Ens retrobem a les 3, i després de dinar, continuem el trajecte.

Després de molt mirar quin recorregut fer a partir d’ara, decidim que avui farem la Schwarzwald Panoramastrasse que va de Hinterzarten a Walkirch. Tot i així, hi ha una zona tallada i hem de retallar per un altre punt i per tant començar-la una mica més enllà. La guia diu que és una carretera panoràmica i realment durant el primer tram de pujada i a dalt del coll és ben bé així. Paratges verds, plens de turonets i muntanyes farcides de pins negres. Un espectacle d’allò més pintoresc! Al coll ens parem una estona a veure una gent que s’està llançant en parapent. Un dels parapentistes ens demana si li podem baixar el seu cotxe. Al moment ens quedem una mica parats però finalment accedim. Així és com jo baixo l’autocaravana (per una carretera plena de corbes i força estreta) i en David baixa un Ford amb una escala a la vaca del cotxe fins a baix de tot.

Ja per acabar el dia, volem anar a un càmping que hem vist que hi ha a Simonswald, però està ple. Li demanem al simpàtic home que el regenta si, pagant, podem canviar aigües i dutxar-nos. Ens diu que sí i, després, de fer-ho, tirem una mica més per tal de buscar un lloc on dormir. El trobem al cap de no gaire, tot embadalits altre cop pel paisatge que ens envolta: Selva Negra en el seu estat més pur!

Estem molt cansats i tenim molta gana. És per això que sopem i al cap de poc ens quedem adormits! Ha estat, com sempre, un dia molt intens!

DIMECRES 15 D’AGOST

Ens llevem, altre cop, després de 10 hores d’intens son. Quin plaer!

A dos quarts de deu ens posem en marxa i ens dirigim cap a Triberg. La carretera discorre per uns paratges preciosos, ben bé d’ensomni: prats verds infinits i cases maquíssimes tot sota un cel blau radiant i un sol molt intens.

Triberg és una ciutat molt turística i coneguda principalment per tres coses: la cascada més alta d’Alemanya, el rellotge de “cuco” més gran d’Alemanya i el famós pastís de la Selva Negra. Nosaltres bàsicament tastem les dues primeres coses.

En primer lloc, visitem la famosa cascada que forma el riu Gutach. No és una única cascada sinó 7 trams que en conjunt sumen uns 163 metres de caiguda. El recorregut el fem inicialment tot de baixada i passem per un parell de ponts i boscos molt tupits. Arribem a baix al poble i anem a fer-hi un volt. Aprofitem per veure el rellotge de “cuco” més gran d’Alemanya i que em sembla que també és el rècord Guinness mundial. Després, fem tot el recorregut de tornada que ara és de pujada, i molt forta i intensa. Ben bé que va bé començar aviat pels llocs perquè de tornada trobem moltíssim gent. És migdia i sembla que han deixat anar a tots els turistes que volten per allí! Acabem el recorregut un pèl cansats i suant de valent per la calor i humitat que fan. Ens ha agradat molt. No tant per la gran cascada sinó per tot el conjunt que formen l’entorn i el poblet.

Continuem avançant amb l’autocaravana i ara sí ja deixem la zona de la Selva Negra. Ens dirigim cap a Konstanz. Però pel camí, i tot mirant el plànol, recordo que en Norbert ens va dir que visitéssim les cascades del Rhin. Em miro bé on són i finalment les trobo. Si les volem visitar implica canviar una mica la direcció i anar fins a Schaffhausen, en territori suís. Com que veiem algunes fotos que semblen espectaculars, decidim fer-ho. I realment, val molt la pena!

Dinem al pàrquing de les cascades i després de dinar ens hi dirigim. L’entrada no és excessivament cara (4 euros) i et permet fer un bon recorregut. Les cascades són espectaculars: fan uns 23 metres d’alçada i uns 100 d’amplada, i el cabal en aquesta època és d’uns 700 m³/s. Tot un espectacle de la naturalesa! Podem admirar-les molt bé des de diferents miradors, i finalment també des d’un vaixell que fa un recorregut inicialment riu avall i després remunta fins apropar-se moltíssim al salt d’aigua (de fet, ens quedem tots ben molls!). Durant el viatge en vaixell, recollim a una sèrie de banyistes que remunten el riu per llançar-se a l’aigua i baixar nedant (tal i com fa anys vam veure a Suïssa al riu Aar, aquí també és tradició això d’anar aigües avall pel riu!). Sortim molt satisfets de la visita inicialment no prevista però del tot recomanable.

Continuem avançant ja en direcció a Konstanz i pel camí ens parem a visitar un poble que diuen que té molt d’encant i que certament és així: Stein am Rhein. És un poble amb molt d’aire medieval i que sembla mentida que estigui tan ben acabat tenint en compte que durant la Segona Guerra Mundial va ser en bona part derruït per les bombes. Tots els edificis tenen quelcom de particular: pintures, escuts, anagrames, etc. i el centre de la ciutat és d’allò més pintoresc i agradable. Ens hi passaríem hores passejant! De tornada a l’autocaravana fem camí vora el riu que, a aquestes hores de la tarda amb el resol, es veu d’allò més bonic.

Ara sí, ja decidim acabar aquest dia tan intens, aparcant a Konstanz, una ciutat molt gran (massa) però amb un aire certament agradable. Trobem el pàrquing d’autocaravanes al centre de la ciutat i ens hi plantem. Anem a fer un volt però estem realment cansats! No tenim massa esma més que per fer el sopar, redactar la crònica i anar a dormir.

DIJOUS 16 D’AGOST

Ha plogut molt intensament tota la nit, i quan ens llevem encara continua plovent. Aquesta nit no hem dormit massa perquè feia molta calor. Fins ben bé la matinada en què la temperatura ha baixat, la part de d’alt de l’autocaravana semblava un autèntic forn.

Tot just quan ens llevem, consultem la previsió meteorològica a internet i diuen que plourà fins cap a migdia i que llavors el dia s’aclarirà. Esmorzem tranquil·lament, fem algunes coses de “menage” a l’autocaravana, i cap a les 10 del matí decidim sortir perquè veiem que ja ha parat de ploure (abans del que esperàvem!).

Passem el matí visitant la ciutat de Konstanz. És una ciutat gran però amb un centre antic que es pot fer perfectament a peu. Passegem pels carrers plens d’edificis històrics i peculiars, arribem fins al Rhin i veiem les dues torres que s’hi erigeixen, i finalment passegem per la zona del moll i del passeig que dóna directament al llac. Realment el llac Bodensee, més conegut com a llac Constanza, és un paratge molt bonic i des de la llera es poden admirar vistes precioses. Igual que Ginebra, Konstanz també té dos “jet d’eau” vora les ribes del llac. Al moll hi ha una figura espectacular coneguda com a Imperia que representa una prostituta que va fer el seu agost durant el Concili de Constanza.

Tornem a l’autocaravana cap al migdia (l’Arnau s’ha fet un autèntic fart de caminar), dinem, i continuem el nostre camí ara en direcció a la part nord del llac, tot resseguint-ne el seu contorn.

Volem parar-nos a veure uns penya-segats però no trobem el lloc exacte. És per això que continuem conduint una estona més. La següent parada que fem és a Meersburg. Trobem un pàrquing d’autocaravanes molt tranquil que està ubicat a la part més elevada del poble, amb els inconvenients que això representa (sobretot de tornada!). Anem a visitar la ciutat que ens sorprèn per la multitud d’edificis i cases pintorescs que té. I una altra cosa que també és comú a la majoria de pobles que anem visitant és la presència de multitud de placetes petites amb les seves fonts i sortidors. Meersburg té a més a més l’atractiu de tenir dos castells que són fortaleses medievals. 
Des de vora el llac, veiem el zeppelin que sempre està sobrevolant aquesta zona. I és que a Friedrichshafen, una de les ciutats properes a Meersburg, hi ha el museu del zeppelin i de fet va ser on es va començar a gestar la idea d’aquest aparell i on precisament hi va haver més bombardejos dels aliats durant la Segona Guerra Mundial. No deixa de ser sorprenent estar caminant i veure que per sobre et sobrevola un zeppelin i que, depèn com, et tapa el sol i tot. Després de passejar una bona estona, decidim tornar a l’autocaravana i, com que estem ja força cansats i és una mica tard, creiem que la millor opció és quedar-nos a passar la nit aquí. El parquímetre només accepta monedes i com que evidentment no en tenim 14, que són les que necessitem, decidim ser pràctics i deixar un cartell al parabrises de l’autocaravana on hi diu, en anglès, que no tenim cap problema per pagar però que no tenim monedes. I de fet, ningú ens diu res!

DIVENDRES 17 D’AGOST

Inicialment pensem que avui serà un dia per banyar-nos al llac. La intenció ja hi era ahir però el mal temps ho va ajornar. Avui, tot i que ens llevem amb sol, l’aire és fresc i, per tant, no convida tant al bany. S’està molt bé perquè el sol és molt suportable i de fet s’agraeix ja que a l’ombra fins i tot fa una mica de fresca.

Després d’esmorzar conduïm fins al poble de Landau, també a la riba del llac Bodensee. Segons totes les guies és un lloc molt idíl·lic. És un poblet situat en una mena de península, amb els atractius principals concentrats en un centre històric ple de carrers i carrerons tots molt ben cuidats i altre cop, i com ja és tradició en aquesta zona, tots diferents i tots amb molt d’encant i peculiaritat. La zona del moll és molt concorreguda i plena de bars i terrasses. A la part final hi ha un far i una escultura d’un lleó que estan cara a cara (realment força espectacular). Decidim quedar-nos a dinar pel centre i, tot i que no entenem res de la carta (no hem trobat cap restaurant que tingui la carta en anglès!), ens aventurem. En David i l’Arnau l’encerten (guisat de porc i frankfurt amb patates, respectivament), però jo no tant (un plat de peix, amb molt poca quantitat, tot i que bo). Tot i així, l’entorn del restaurant és molt agradable i almenys passem una bona estona.

Tornem a l’autocaravana i ara ja sí s’acaba la zona del llac Constanza. Anem avançant i passem pel costat del llac Alpsee, enmig de paratges verds infinits i realment preciosos. Hi ha molta gent que s’està banyant al llac i també que està ocupant les zones de platja. I és que el dia és radiant tot i que per nosaltres no massa calorós.

Finalment arribem al nostre següent destí, Oberstdorf, un poble de muntanya a partir del qual volem fer unes quantes excursions. La primera sorpresa és la gentada que hi ha i el poc aparcament que també hi ha. Després de molt voltar, i de trobar que l’oficina de turisme ja està tancada (tenca a les 4 de la tarda!), trobem un pàrquing per autocaravanes que, tot i que car, està molt ben ubicat, és molt tranquil, i a més a més té molts serveis. Per tant, decidim aparcar-hi l’autocaravana. Anem fins al telefèric a buscar informació per demà i altre cop ens és tot molt complicat perquè en aquest país no saben altre idioma que no sigui l’alemany!

DISSABTE 18 D’AGOST

Ens llevem en un altre matí radiant sense cap núvol al cel. Entusiasmats pel dia que fa, després d’esmorzar ens dirigim al telefèric de Nebelhorn i pugem fins a la segona estació (Hofatsblick) a 1932 m. L’Arnau està bocabadat durant tot el trajecte, pel fet de veure com anem pujant. Això sí, a cada torre fa un crit per emular el moviment del telefèric en fer el canvi.

No arribem fins a dalt perquè la nostra intenció és pujar a peu fins a l’estació de Nebelhorn a 2224 m. El trajecte de pujada és d’1 hora i es fa molt bé per una pista en el primer tram fins i tot asfaltada. Arribem a dalt en menys d’1 hora i ens meravellem de veure les vistes que es poden contemplar des dels diferents miradors. Fem algunes fotos i seguidament busquem quin és el millor camí per fer de baixada. No tenim massa clar quin seguir però al final ens decidim per l’itinerari que recomana la guia i, que tot i la distància, sembla el més atractiu. El primer tram és complicat ja que discorre per una carena que, tot i que curta, cal anar en molt de compte cada pas que fem. És per això que gairebé tardem el mateix en baixar que en pujar (aquest primer tram ens condueix a la mateixa alçada que l’estació a la qual hem baixat amb el telefèric). A partir d’aquí comença l’itinerari que ens ha de portar als llacs alpins. I continua essent un trajecte complicat i en alguns punts fins i tot ens fa grimpar per roques. Jo porto l’Arnau i en David m’ajuda en aquests trams en què costa mantenir l’equilibri pel fet de portar més pes a sobre. Tot i això, ens en sortim molt bé i anem avançant per uns paratges espectaculars. Tot i que en principi hauríem de fer tot el camí de baixada, no és ben bé així sinó que anem fent puja-baixes. Després de fer un coll, a partir del qual ja sí només queda baixada, decidim dinar. Estem a ple sol i no fa gens d’aire i per aquesta raó no ens quedem massa estona al coll, només la justa per dinar i descansar una mica.
 De baixada, l’Arnau fa un tros de camí a peu amb un dels pals ajustat a la seva mida. Està maquíssim fent de muntanyer! I ell tot emocionat veient que fa el mateix que el papa i la mama! Passem per un llac petit i al cap d’una estona trobem el Geibalpsee i, com que el camí per arribar-hi ha estat també un pèl dur, decidim fer una altra parada. Fa força calor i estem cansats. Ens assentem vora la llera del llac i en David primer i l’Arnau més tard s’hi banyen! L’aigua està gelada però això no representa cap problema per cap dels dos. Són uns autèntics valents! Jo, que no ho sóc tant, només em mullo les cames. Hi ha un munt de peixos petits que, quan tens les cames en remull, se t’acosten i et fan com una mena de massatges que en alguns moments semblen pessigolles. Hi ha força gent que fa aquesta parada, i és que el lloc s’ho val i la refrescada encara més! Després d’aquesta parada reconfortant, continuem el camí ara amb l’Arnau caminant amb nosaltres. Déu n’hi do el tros que fa a peu! Ens quedem sorpresos de la capacitat muntanyera que té! Són els seus primers passos alpins i ens sentim contents de viure aquest moment! Després de baixar durant una bona estona per un camí que tampoc millora massa, trobem un refugi que és com aigua beneïda. És el típic refugi alpí, amb una terrassa a fora força plena de gent que té la mateixa pensada que nosaltres, i fins i tot un parc infantil ple de camions i tractors que fan les delícies de l’Arnau. Ens parem a berenar... un berenar d’aquells que no s’obliden, tant pel lloc, com pel moment, com pel propi berenar. En David es pren una cervesa de mig litre, jo una llimonada de també mig litre, i l’Arnau un got de llet de també mig litre que acaba compartint amb mi. Ah, i no ens oblidem del pastís de prunes que en David menja molt satisfet. 
Un autèntic gaudi! Li demanem a la senyora que regenta el refugi la localització exacta sobre el plànol i el que ens queda de camí. Però se’ns fa molt difícil entendre’ns perquè ni nosaltres parlem alemany ni ells gota d’anglès. Només entenem que ens pregunten si per baixar, en un punt més avall, anirem “by car or by bus”... nosaltres els diem que anirem “by walking”! I així és com arribem a Oberstdorf, a peu! El tram final, tot i que esperem baixada, inicialment puja una mica. La pista per on anem és molt agradable i en molts punts passa per mig de bosc per tant ombra que s’agraeix moltíssim.

Arribem al poble vora les set de la tarda. Hem estat unes 8 hores caminant. Déu n’hi do! Estem molt cansats i amb ganes de dutxa. Tot i que ens l’esperem ja que a l’àrea d’autocaravanes n’hi ha, ens trobem amb la desagradable sorpresa que si no has comprat la fitxa al matí... no hi ha dutxa! Ens ho podia haver dit el senyor a qui hem pagat aquest matí! Un altre símbol de la cordialitat alemanya de la qual a vegades gaudim... Res, que fem dutxa a l’autocaravana i tot seguit decidim marxar per ja anar al següent punt: el poble de Füssen. I és que demà volem anar a veure els castells que hi ha a prop d’aquí.

Arribem a Füssen i aparquem al pàrquing d’autocaravanes que hi ha al centre tot i que no caldria (no ho sabem fins l’endemà) ja que davant mateix dels castells s’hi permet la pernocta. Estem molt cansats i només tenim esma per sopar i anar directes al llit!

DIUMENGE 19 D’AGOST

Ens llevem molt d’hora perquè volem visitar els castells ben aviat. I és que hem llegit a la guia que són molt concorreguts i pensant que és diumenge i agost no ens volem arriscar a haver de fer moltes cues.

A les 8 ja estem a les guixetes comprant les entrades. Decidim visitar només un dels castells, el de Neuschwanstein que de fet és el més famós. Hi ha l’altre castell, el de Hohenschwangau, que veiem des de fora.

La visita dura uns 35 min i és amb audioguide. No hi ha opció de fer la visita si no és guiada. Aquest castell el va idear el rei Lluís II, conegut com “el rei boig”, amb l’ajuda d’un escenògraf. Va ser construït com un castell medieval romàntic. Les obres es van iniciar el 1869 i no va ser finalitzat, com la majoria de les seves obres. Aquest castell ha servit d’inspiració a moltes pel·lícules de Walt Disney. Durant la visita es poden veure la sala del tro, les estances personals del rei (dormitori inspirat en Tristan i Isolda, el seu despatx), i la Sangersalle que és una sala molt gran homenatge del rei al món medieval i que té canelobres amb un total de 150 espelmes. Tota una fastuositat que aquest rei va voler fer fruit de les seves obsessions.

Després de la visita, anem caminant fins al Marienbrücke, un pont que creua l’engorjat de Pöllat i des del qual es tenen unes magnífiques vistes del castell. De fet, és el lloc des d’on el rei admirava la llum de les espelmes de la Sangersalle al capvespre.

Tota aquesta zona està pleníssima de xinesos i japonesos. Per tant, un ja es pot imaginar la quantitat de màquines de fotografiar que hi ha a tot arreu i lo molt que costa trobar un lloc lliure per fer fotografies.

També és destacable les vistes que es tenen des de la zona del castell, de la població de Füsen i dels seus entorns, sobretot el llac Alpsee.

Vora migdia decidim tirar una mica més. A la carretera que condueix fins a Àustria (direcció Innsbruck), hi ha molt de trànsit. El nostre proper destí és Garmisch-Partenkirchen, una altra estació alpina àmpliament coneguda pels salts de l’1 de gener.

Tot i que potser havíem pensat pujar fins al Zugspitze, cim més alt d’Alemanya (2962 m), ens en decidim pel preu elevat del telefèric (vora 40 euros!). El poble no té massa res d’especial i, pel nostre gust, no gaire encant. Avancem fins a Mittenwald que la guia diu que és un poble més tranquil i bonic, però tampoc no ens agrada massa. I tampoc hi trobem massa rutes per fer. És per això que, després de descansar una estona a l’ombra d’un gran arbre, decidim recular fins a Garmisch-Partenkirchen i localitzar l’àrea d’autocaravanes. La trobem, com sempre un pèl allunyada del centre, i ens hi aparquem. Hi ha moltes autocaravanes aparcades i està al costat del telefèric de Wank. Ens mirem per demà fer una excursió per aquesta zona. Cal aprofitar aquests dies de bon temps perquè algun dia s’acabaran!

DILLUNS 20 D’AGOST

Altre cop el dia és radiant. Ja comença a ser habitual gaudir d’aquests dies assolellats i amb temperatures força altes, tot i que a la nit refresca una mica i es dorm bé.

Després d’esmorzar ens equipem (sobretot amb molta crema solar), ens calcem les botes i comencem a caminar en direcció al cim del Wank. El camí discorre per una zona boscosa de pi negre però tot i així hi ha trossos que es fan a ple sol que són molt durs de fer per la calor que ja es respira de bon matí. L’Arnau camina ben bé uns tres quarts d’hora i fa un desnivell de 200-300 m. Tot un rècord per ell! La pujada, en alguns trams, és molt pronunciada i cal anar a poc a poc sobretot pensant que porto l’Arnau a l’esquena. Ens hem de parar força vegades a beure i també a refrescar-nos en el cas que trobem un rierol. Tot i la duresa del camí, arribem a dalt havent superat els 1000 metres de desnivell en 3 hores. Com que arribem força fosos de forces i sobretot de calor, el primer que fem és anar a la terrassa del Berggasthof Sommenalm per dinar el que portem nosaltres (tot i que teòricament no es pot menjar res que un es porti de casa...) i beure per hidratar-nos fort. Jo demano una mena de suc de poma amb gas que no estic segura si porta alcohol o no (el que sí que sé és que és boníssim.... 400 ml), i en David una súper cervesa d’1 litre. Després de tot això, en David està a rebotir i alguna cosa més!!! Un cop ja dinats, anem a fer una passejada per la zona del cim per fer fotos. Es veu d’allò més bé el cim del Zugspitze i els cims que l’envolten, i també de tota la zona de Garmisch-Partenkirchen. Tot i que la ciutat no ens ha atret massa, cal reconèixer que els entorns són molt macos, potser no els millors que hem vist però sí amb un cert encant alpí. I, com no podia ser d’altra manera, també tenim una vista privilegiada del famós trampolí dels salts.

Un cop fetes les fotografies, i com que la cleca de sol és important, decidim no estar-nos més estona per allí. En David i l’Arnau baixen amb el telefèric i jo, que en previsió he portat les bambes Salomon, decideixo baixar corrent. Per si de cas, m’enduc diners per si no em veig en cor de fer tota la baixada i em cal agafar el telefèric. Però no em cal, i la veritat és que baixo molt bé en només 1 hora. Em sento genial baixant malgrat la calor!

De tornada a l’autocaravana ens anem a dutxar a les dutxes que hi ha a l’àrea i després agafem les coses i deixem aquest lloc. Ens dirigim, en primer lloc, a un supermercat per comprar provisions que ja comencen a baixar i molt. Tot seguit, ens mirem bé el plànol per decidir quin recorregut fer perquè ara sí que això ens condicionarà la última part de les vacances. Com que la previsió meteorològica apunta més bon temps a la zona del Berchstesgaden que a Munic pels propers dies, decidim primer fer el parc natural. De totes maneres, encara estem una mica lluny per tant caldrà un dia de transició que passarem visitant coses interessants que hem trobat pel camí.

La primera sorpresa la tenim quan, conduint una mica més enllà de Mittenwald, per una carretera secundària, els paisatges són d’allò més macos. Anem avançant pel costat d’un riu a través d’una vall del tot natural. Finalment, arribem a la petita població de Vorderrib on hi ha una àrea d’autocaravanes enmig del bosc i que només fan pagar 2 euros per 12 hores. Sense ni pensar-nos-ho dues vegades, aparquem l’autocaravana.

Després de sopar, veiem que el cel està tot tapat i que comença a tronar. Sembla que això, juntament amb els núvols i calitja que han aparegut durant la tarda, albiren un canvi de temps immediat...

DIMARTS 21 D’AGOST

Avui és un dia entremig ja que ens hem de desplaçar de zona. Aquesta nit passada ha tronat i llampegat molt però ha plogut poc. Tot i així, avui es nota certa millora en les temperatures tot i que molt lleugerament.

Després d’esmorzar continuem avançant i cap a mig matí ens aturem a la ciutat de Rosenheim que el plànol marca com a molt interessant. La curiositat ens fa parar ja que a la guia ni es menciona aquesta ciutat... I de fet, la ciutat en sí no és massa res de l’altre món. Suposem que l’interès rau en què està ubicada en una zona envoltada pels Alps i per diversos llacs importants com ara el Chiemsee en el qual s’hi localitza un altre dels castells importants de Lluís II, el Herrenchiemsee. Nosaltres fem una passejada per la ciutat, aprofitem per anar a comprar un pa d’aquests tan alemanys i tan bons, i en David sucumbeix als plaers de la pastisseria alemanya i es menja un pastís de maduixes farcit de crema.

Continuem el nostre camí i a l’hora de dinar (avui dinem tard) arribem al Parc Nacional del Berchtesgaden. A la tarda,  aprofitem per fer “Tourmak” i després ens intentem situar i, tot i que a l’oficina de turisme ens diuen que hi ha una àrea d’autocaravanes fora del poble de Berchtesgaden, som incapaços de trobar-la. Després de moltes voltes amunt i avall per les carreteres de la zona, decidim quedar-nos en una zona a prop del pàrquing d’accés al Niu de l’Àliga on demà volem anar.

Abans de sopar, coneixem una família de Reus que també aparquen allà mateix on estem nosaltres. Ens expliquem les rutes que fem uns i altres i l’home ens dóna una sèrie de fulletons que ens poden servir en aquesta part final del viatge.

DIMECRES 22 D’AGOST

Ens llevem i el dia està un pèl ennuvolat. S’agraeix no tenir aquell sol tan intens i a més a més es nota que les temperatures han baixat lleugerament. El nostre objectiu d’avui és visitar el Niu de l’Àliga, un refugi de muntanya, situat a 1834 metres d’alçada i que era la residència d’estiu d’Adolf Hitler, ordenada construir pel seu home de confiança, Martin Bormann, com a motiu del 50è aniversari del Führer. Està situat vora el pic de Kehlstein a la zona d’Obersalzberg.

Jo tinc ganes de fer quelcom d’esport, per tant decideixo pujar els vora 700 metres de desnivell a peu. En David i l’Arnau pugen amb l’autobús que passa per una carretera molt estreta (de fet només hi pot circular un vehicle per sentit) i, en alguns trams, amb un fort pendent. El trajecte a peu diuen que és de 2 hores i mitja, però jo el faig en 1 hora menys. Vaig força ràpid perquè em sento bé. Pujo gairebé sola i la vista perpètua del refugi m’acompanya durant tot el trajecte. Penso en el fet que potser alguns espies o soldats contraris a Hitler potser van pujar per aquella mateixa muntanya... tot allò és part de la història, una història força recent i molt sinistra. Quan arribo a dalt no localitzo als meus homes, és per això que decideixo trucar en David per demanar-li on son. Es veu que amb el tiquet d’anada, que inclou l’autobús i l’ascensor per fer els últims 100 metres, hi ha una hora de tornada assignada. Suposem que és perquè la gent no s’acumuli al cim. I per tant, just quan jo arribo al cim, ells han hagut de baixar i marxar. Per tant, no coincidim. Des de dalt les vistes són espectaculars. Ben bé que des d’aquí Hitler es devia sentir, si encara no s’hi sentia del tot, el rei del món. Es veu tota la zona del Berchtesgaden i, al fons, el grandiós Königssee. Baixo corrent i em trobo força gent que puja. Arribo a l’autocaravana, on ja hi ha en David i l’Arnau, al cap d’una hora. Que bé que em sento!

Després d’una dutxa i de fer un repàs a totes les fotos que portem fetes fins ara, preparem un bon dinar: un bon plat de macarrons amb el sofregit que ja portem preparat de casa. Després ens estirem una estona i, quan l’Arnau s’ha adormit, decidim que visitarem per separat el Dokumentation Obersalzberg. Es tracta d’una exhibició permanent de l’Institut d’Història Contemporània de Múnich-Berlín, a Obersalzberg que va ser encarregada per l’Estat Lliure de Baviera i que va ser inaugurada el 20 d’octubre de 1999. Aquesta exhibició no és limita solament a la història del lloc geogràfic (Berchtesgaden) sinó que entrellaça la història de l’Obersalzberg amb el sorgiment del Partit Nacional Socialista i la seva dictadura. ÉS la única exhibició a nivell mundial que és permanent i que tracta diversos temes relacionats amb l’obra” de Hitler. L’objectiu és proporcionar una reconstrucció històrica que satisfaci no només els experts sinó a totes aquelles persones prof0anes en la matèria. I sobretot, vol fer reflexionar sobre una època complicada, i també servir d’antídot per les velles i noves tendències de la dreta. És una exhibició summament interessant i coincidim en què caldria ben bé un dia sencer per poder integrar tot allò que s’hi explica. La part més interessant, però, és la visita al búnquer que Hitler va ordenar construir entre els anys 1943 i 1945. Es conserven intactes la majoria de les estances i fins i tot es pot veure la part que, si les coses haguessin anat diferents, s’hagués ampliat de forma molt important. Realment és impressionant caminar pels diversos túnels i pensar el que allí s’hi va gestar...

Després de la visita, i ja amb l’Arnau despert, decidim baixar al poble de Berchtesgaden. Ens aparquem a la zona per autocaravanes del pàrquing del Königssee i ens apropem fins al llac per informar-nos sobre horaris i preus pel trajecte de demà.

El dia ha estat històricament intens, i molt interessant. Hem conegut la petja del nazisme en aquesta zona. Una petja molt important ja que aquí és on Hitler va tenir bona part del seu centre de comandament. I d’això no fa gaire temps... Que ens serveixi a tots per reflexionar sobre tot el que se’n va derivar, i sobretot que ens serveixi, als humans, perquè res de tot això torni a passar.

Per cert, a la nit comença a ploure de forma molt intens i amb molts llamps i trons!

DIJOUS 23 D’AGOST

 La nit ha estat remoguda meteorològicament parlant. Ha plogut bastant i, de fet, el matí quan ens llevem continua plovent. No tenim clar què fer. Consultem internet pel que fa meteorologia i sembla que, tot i que en aquells moments pinta molt malament i ningú ho diria, el temps ha de millorar durant el matí. És per això que decidim esperar una estona a l’autocaravana i, per tant, fer cas a la ciència! I és ben bé així. Vora les 10 del matí ja ha passat tot el front de mal temps i comença a clarejar.

Agafem les coses i ens dirigim a l’embarcador del llac Königssee. Comprem les entrades per fer la ruta del llac que ja vam fer fa 6 anys però que ara ens plantegem una mica diferent. La nostra primera intenció és fer una parada a Kesel per pujar fins a un refugi, i després parar a St. Bartholomä per fer una altra excursió fins a una cova de gel. Ara bé, la caixera ens recomana no fer l’excursió de Kesel perquè, segons ella, és una bestiesa... i és que són 4 hores de pujada! Jo em quedo una mica decebuda pel fet que no fem prou pinta de muntanyencs, però decidim fer-li cas i comprar el bitllet que ens recomana. Suposo que no tinc massa ganes d’entrar amb discussió amb algú que per una banda ho diu tot de forma tan convençuda i contundent, i per l’altra parla els mínims d’anglès.

Pugem al vaixell i com que som els últims ens hem d’asseure on podem. Tot i així, tenim unes vistes prou bones. La visita, òbviament, és en alemany i per tant la gent que ni el parla ni l’entén s’ha de fer fotre! Això sí, quan el noi que toca la trompeta (Flügelhorn) al mur de l’ecoa d’eco, passa per recollir la propina, no li deixem res de res! Som catalans i a més a més no som burros. El llac és, com el seu nom indica, un gran rei dels llacs. Té una bellesa imponent tot rodejat d’elevades parets granítiques, en molts trams impossibles fins i tot d’escalar.

Fem la primera parada a St. Bartholomä, una capella molt pintoresca amb cúpules bulboses, situada a la llera occidental del llac. Comencem a caminar en direcció a l’Eiskapelle. El trajecte dura aproximadament 1 hora i quart i en una primera part discorre per un camí molt fàcil (amb cert desnivell al final), i després, just abans d’arribar, per una zona pedregosa i un pèl complicada, sobretot per la gent que va allà amb “xancletes”. Nosaltres anem ben equipats i per tant hi arribem sense cap dificultat. L’Eiskapelle és una congesta de gel foradada per un petit rierol. Quan hi arribem a davant, tot i que durant tot el camí hem patit força calor i xafogor, ens impregna un aire gelat que fa que ens haguem d’abrigar d’immediat. És una meravella de la natura que està situada en un escenari també meravellós, el fons d’una vall tota vorejada de parets imponents. Ja és migdia i decidim tornar. L’Arnau fa tot el camí pedregós a peu i amb molta destresa!

Quan arribem a St. Bartholomä dinem. L’altre cop que hi havíem estat havíem vist que feien unes truites de riu a la planxa i decidim anar-ne a comprar per tal d’acompanyar els entrepans que portem. Però la senyora que ens ho ven ens diu que només en tenen de fumades. Nosaltres no ho entenem massa perquè veiem gent que se n’està menjant a la planxa, però suposem que si les vols a la planxa has d’entrar a la mena de restaurant que tenen habilitat. Per tant, una mica amb recança, comprem dues truites de riu fumades, envasades al buit, i decidim que ja ens les menjarem al vespre per sopar.

A la tarda tornem a agafar el vaixell que ens duu fins a la última parada del llac a Salet, on, l’altra vegada, ja hi havíem estat. En David està força cansat ja que la nit passada no ha dormit massa bé i diu que es vol quedar a la llera a descansar. Jo tinc la intenció d’anar a veure el llac Obersee i la Röthbachfall que, segons diuen, és la cascada més alta d’alemanya (no era la de Triberg???). L’Arnau em sorprèn dient que vol venir a caminar amb mi. Jo amb molt de gust li dic que i tant que sí, però em trobo que al cap de 100 metres ja el tinc a la motxilla dormint com un tronc. Camino a poc a poc, un pèl cansada pel pes de l’Arnau, però tot contemplant la bellesa del llac Obersee. Finalment arribo a la cascada però malauradament no s’hi veu gairebé aigua baixant. Això sí, el fons de la vall és preciós. Just a la cascada l’Arnau es desperta i anem parlant durant el trajecte de tornada. Ja cansada, i després d’un pas una mica difícil, li dic que camini i de fet es fa gairebé la meitat del camí ell tot sol, caminant alegrement.

Arribem al moll i trobem en David que ens explica que ha descansat i que fins i tot ha anat a banyar-se al llac Obersee. Realment li convenia aquesta estona de pau i tranquil·litat!

Agafem el vaixell de tornada que ens porta fins a l’embarcador. El trajecte de tornada se’ns fa un pèl llarg perquè estem cansats. El dia ha estat intens i el temps ha acompanyat d’allò més (ha acabat fent un sol radiant). Tornem a l’autocaravana i ara el proper objectiu  és trobar un càmping amb wifi on poder connectar l’ordinador i escoltar el partit del Barça contra el Madrid corresponent a la Supercopa d’Espanya. Els dos càmpings que trobem a Königssee no en tenen i decidim tirar una mica més. En direcció a Salzburg, a un parell de quilòmetres de Berchtesgaden, trobem un càmping que compleix les expectatives. I realment val la pena. Ens dutxem, sopem i connectem l’ordinador. Escoltem la prèvia del partit a RAC1 amb tot l’equip del “Barça juga a RAC1”, i el partit comença... en David, però, té una pensada genial i, tot buscant pels canals alemanys, troba un canal on fan el partit! El Barça finalment guanya el partit per 3-2. Quina delícia estar a l’autocaravana, escoltant i mirant el Barça, mentre a fora cau la tempesta del segle amb uns llamps i trons espectaculars!

DIVENDRES 24 D’AGOST

Al matí quan ens llevem continua plovent. El dia no pinta massa bé, però a nosaltres no ens importa massa perquè durant el matí volem fer la última visita a la zona de Berchtesgaden: les mines de sal “Salzzeitreise”. Abans, però, ens quedem una estona a l’autocaravana, definint la ruta pels propers dies aprofitant que encara tenim wifi.

Les mines de sal ens sorprenen molt positivament. L’explicació que es fa és molt didàctica i completa, i el recorregut és molt amè: es puja en tren, en telefèric, en vaixell, i fins i tot es baixa en dos tobogans amb un desnivell prou important. Una visita molt i molt recomanable.

Abans de marxar de Berchtesgaden, passem pel supermercat a comprar algunes provisions. Després de dinar, enfilem camí cap a la zona de Munich. El cel està molt ennuvolat i, en alguns trams, van caient gotes. Decidim anar a Starnsberg, una ciutat al costat del llac Starnberger, i aparcar-nos-hi per tal de demà agafar el tren i anar a Munich (no podem entrar a la ciutat amb l’autocaravana perquè no tenim l’adhesiu que ens acredita com a vehicle ecològic). Tot i que no ens convenç massa perquè a la ciutat no hi ha autocaravanes (almenys que hàgim vist) ni tampoc pàrquings habilitats, ens aparquem en una zona al costat del llac i de l’estació de trens.

Acabem de repassar les coses que volem visitar a Munich, tot i que estem molt a l’expectativa del temps ja que per demà pinten bastos!

DISSABTE 25 D’AGOST

Les previsions del temps per avui són nefastes. De fet, ha plogut tota la nit i ara al matí continua plovent. De totes maneres, decidim no deixar per un altre dia els plans i per tant ens n’anem a Munich. Som conscients que si continua plovent haurem de fer més coses d’interior i deixar les coses d’exterior per demà.

Quan sortim de l’autocaravana fa una mena de plovisqueig fluix. Agafem el tren ben d’hora i ens plantem al centre de Munich a les 9 del matí. I sortim de la boca de metro ben bé al cor de la ciutat, a la Marienplatz. És un lloc increïblement bonic. El nou ajuntament (Neues Rathaus) és l’estrella de la plaça. Es tracta d’un edifici d’un color negrós amb multitud d’estàtues gravades. També té unes altres estàtues que, en determinats moments del dia, quan és hora en punt, fan una escenificació de diferents situacions com ara una cacera o un casament. Prop d’aquí, també hi ha la torre impressionant de l’església de Frauenkirche. Al centre de la plaça hi estan muntant diversos llocs en els quals es practicaran diferents esports paralímpics, i hi ha molt d’ambient. El dia de moment aguanta bé, i per tant decidim aprofitar-ho per tal de fer les visites exteriors (a veure si hi ha sort!).

Ens dirigim  al Viktualienmarkt que està molt a prop d’aquí. Es tracta d’un mercat a l’aire lliure amb moltes parades de diferents i exquisits productes. És un goig veure les diferents paradetes amb tot tan ben posat i amb la diversitat d’aliments que s’hi venen. També hi ha llocs per seure i degustar el que s’ha comprat. És d’hora, però ja es veu gent menjant de tot: cafès, pastes, salsitxes, etc.

Un cop vist tot això, agafem el metro i ens dirigim cap al Englischer Garten. Es tracta d’un parc immens (més gran que el Hyde Park de Londres o el Central Park de Nova York). De tant en tant va plovisquejant, però tot molt suportable. Ens endinsem al parc i quan veiem un bar, el primer que fem és comprar uns cafès per endur-nos-en. Ens revitalitzen a l’instant, i és que no sé per què però avui estem una mica adormits i cansats. El parc és maquíssim. Tot és tan verd (com tot arreu a Alemanya!). Hi ha multitud de camins per passejar, córrer, anar en bicicleta... Passem pels punts més típics com són el Japanisches Teehaus i la Torre Xinesa.

Tornem al metro i, abans de dinar, decidim arribar-nos fins  a l’Olympiapark. Es tracta del complex esportiu que va ser escenari de la celebració dels Jocs Olímpics del 1972. Els símbols més destacats són la torre Olympiaturm  i l’estadi olímpic. De fet, és en aquest últim on decidim entrar i la veritat és que ens agrada moltíssim. Avui hi estan fent un campionat mundial d’escalada i hi ha molta gent. L’estadi és molt gran i amb una coberta molt original que intenta emular unes muntanyes d’acer. Passegem una estona pel seu interior i també pels afores. És una zona molt agradable i plena d’espais verds, ideal per caminar o fer-hi qualsevol tipus d’esport.

A l’hora de dinar, tornem al centre en metro, i tenim molt clar el nostre destí: la Hoftbräuhaus, una cerveseria mundialment famosa en la qual també s’hi serveix menjar. És tant un lloc per beure i menjar, com per visitar. I de fet, enmig de les taules s’hi van passejant els turistes que entren a fer-hi una ullada. Nosaltres ens hi assentem i demanem cervesa (1 litre) i menjar. En David prova el “codillo” bavarès, jo la vedella i l’Arnau les típiques salsitxes de Frankfurt. Tot plegat acompanyat de patates cuinades en diferents estils i algunes verdures. L’ambient és de festa, i fins i tot hi ha una orquestra tocant i molta gent vestida amb els típics vestits bavaresos. I el més sorprenent és que no hi ha cap celebració, sinó que és un dissabte qualsevol! Ens impregnem d’aquest ambient i ens hi sentim molt a gust. Un gran dinar tant pel menjar com per l’entorn! Abans de marxar comprem una gerra de cervesa amb les lletres HB gravades.

Tot seguit agafem el metro i ens n’anem als afores de Munich per fer una visita de la qual en tenim moltes ganes: l’Allianz Arena, estadi on juga el Bayern de Munich. És un estadi impressionant, d’una altra òrbita... De fora sembla encoixinat, i de fet, si no ho saps, costa veure que és un estadi de futbol. Aquí és on el Barça hauria d’haver guanyat la seva cinquena Champions aquest maig passat... Entrem al camp i comprem entrades pel tour que dura una hora i que realment val molt la pena. Ens ensenyen els diferents racons del camp, els més interessants i emblemàtics: les grades, els vestuaris, el túnel d’accés al camp, la sala de premsa. Com que aquest camp el comparteixen el Bayern de Munich i un altre equip de la segona divisió alemanya, el color que predomina és el blanc (color neutral) i en funció de l’equip que jugui es caracteritza amb vermell o blau respectivament. Això també aplica a la il·luminació de fora l’estadi. Ens sorprèn que es permet vendre cerveses amb alcohol en molts de partits. Només en els de la Champions i en alguns de la Bundesliga es prohibeix. L’estadi de fora és impressionant. De dins, tot i que ens agrada molt, ens sembla menys impactant que el del Barça (de fet, hi caben 70000 espectadors, uns 30000 menys que al Camp Nou). Quan acabem, anem a la botiga del club i l’Arnau i en David es compren unes camisetes molt xules!

Tornem cap a l’estació del metro, molt contents per la visita que hem fet. Ens parem altre cop al centre, i hi fem el darrer passeig, ara ja sí sense un rumb fix i només deixant-nos embriagar per l’ambient que s’hi respira. Tot i així, passem per altres llocs emblemàtics com la Max Joseph Platz, la Frauenkirche (església gòtica símbol inequívoc de la ciutat, i que de fet ja hem vist al matí), el Residenz i l’Òpera.

Ja molt cansats, decidim agafar el tren de tornada a Starnberg. El temps ha acompanyat molt durant el dia i estem contents d’haver pogut visitar més coses de les que teníem inicialment pensades. Fem broma pensant en l’home del temps que ha fet la previsió i en la bronca que deu haver rebut després de veure què res s’ha complert! Això sí, quan arribem a Starnberg plou i ja més al vespre ho fa més de valent. Per primera nit en aquestes vacances, repetim lloc de pernocta.

DIUMENGE 26 D’AGOST

Ha plogut de forma molt intensa durant tota la nit. Hi havia moments en què era impossible sentir res més que no fos la pluja, dins l’autocaravana. A la matinada, però, ha deixat de ploure. Això sí, ha refrescat molt i l’ambient aquest matí no és gens xafogós, tot el contrari. 

Agafem altre cop el tren des de Starnberg, en direcció a Dachau. Volem anar a veure el camp de concentració que hi ha en aquesta població. Va ser el primer camp de concentració dels nazis i va ser construït el març de 1933. Al final, va acabar encabint a més de 200000 persones, de les quals unes 43000 van morir. Tot un horror i barbàrie. El camp està en bona part restaurat ja que es van derruir la majoria de barracons i torres de vigilància. Tot i així es conserven algunes zones que fan posar la pell de gallina. En concret, ens impressiona molt poder veure els barracons per dins i, sobretot, el crematori en el qual hi ha els forns incineradors, les sales on s’amuntegaven els cadàvers i les cambres de gas. De fet, el crematori es considera una mena de cementiri dels milers de persones que van morir sense deixar rastre ja que no van ser comptabilitzades com a tal. 
A més a més, a dins el camp, hi ha una exposició en la qual s’expliquen els diferents racons del camp, per què s’utilitzaven, com es tractava als presos, les raons per les quals eren portats allà i com es classificaven, etc. Tot acompanyat de fotografies, moltes inèdites, que fan posar la pell de gallina. La visita impacta molt tant pel contingut, com pel fet de trepitjar el mateix terra que fa menys de 80 anys trepitjaven aquells assassins, com per la immensitat del camp (ens quedem bocabadats davant la magnitud del recinte). A més a més, també es projecta un documental de 22 minuts que, en forma d’imatges, permet recrear des dels inicis del camp fins a l’alliberament per part de l’exèrcit americà, l’abril de 1945.

Com he dit, tota una barbàrie que ens impacta d’allò més. Fem la visita amb audioguia, però no som capaços de compartir massa cosa. Estem callats, commoguts per tot el que anem llegint, escoltant, veient i sentint. Tot plegat representa una època molt fosca de la història. Una època que esperem que mai més es repeteixi. I és per això que considero que hauria de ser visita obligada per molts de joves, per tal que reflexionessin, sobretot ara que la memòria històrica en forma de la gent que ho va viure cada vegada és més minoritària.

Després de dinar, tornem agafar el tren en direcció a Munich. El nostre següent destí és molt més banal: el museu de la BMW. Es tracta d’un museu, que en realitat no visitem, perquè el més interessant, si és que no ets un súper aficionat als cotxes, és l’edifici en sí. Les instal·lacions consten de dues parts: el museu i la joia arquitectònica, el BMW Welt, un edifici en forma de núvol que acull exposicions interactives. Ambdues parts estan unides per un pont exterior. Al fons, hi ha l’edifici de la seu de BMW que vol semblar uns cilindres. Tot plegat molt espectacular. A dins hi podem veure alguns exemplars de cotxes i motos d’última generació, i fins i tot pujar a alguna de les motos (els cotxes no estan disponibles a menys que vulguis comprar-ne un... i no és el cas!).

Després de passar una bona estona, tornem cap al centre de Munich. En David té ganes de menjar un frankfurt però no trobem enlloc obert on en puguem comprar un. A més a més, es posa a ploure de forma intermitent, i és per això que després de tornar a meravellar-nos amb la Marienplatz i els seus voltants, agafem el tren de tornada a Starnberg.

Aquesta nit ja no volem quedar-nos aquí. Ens desplacem fins al nostre destí de demà, Andechs, i aparquem al costat de moltíssimes autocaravanes. Que bé tornar a estar entre “companys”; això dóna molta tranquil·litat!

DILLUNS 27 D’AGOST

Ens llevem després d’haver descansat com reis! Fa un dia magnífic i radiant, tot i que cal posar-se un jersei per sortir a fora.

Després d’esmorzar ens dirigim al centre del poble que a primer cop d’ull sembla desert. Veiem l’església (molt bonica) i part del monestir, des de fora. Però no sembla haver-hi res obert ni intenció d’obrir-ho. Per tant, ens quedem amb les ganes de veure els famosos monjos i les seves cerveses. Un cop feta la volta pel poble, decidim continuar endavant en el trajecte i, ara sí, ja canviar de zona.

Passem tot el que queda del matí conduint i arribem, després de dinar a Baden-Baden. Segons la guia és una ciutat maquíssima. I potser ho és però nosaltres no li acabem de trobar el què. És una ciutat molt elitista en la qual costa moltíssim accedir i aparcar. És per això que, després de fer una compra necessària al supermercat, decidim tirar més i anar-nos-en a una zona més rural. I és que arribem a la conclusió que les ciutats grans són més fàcilment accessibles que les ciutats de mida mitjana, ja que l’oferta de transport públic és millor.

Des de Baden-Baden, agafem la Schwarzwald Hochstrasse que és una carretera que discorre per uns paratges típics de la Selva Negra i des de la qual es tenen unes vistes espectaculars. Que bé que ens hi sentim! Decidim que passarem la nit en aquesta zona. Ens parem al costat del llac Mummelsee pensant que demà farem alguna activitat per aquests entorns.

El llac és molt petit i està al costat d’un hotel (això li treu una mica d’encant). L’Arnau s’ho passa pipa jugant al parc que hi ha habilitat, tot ple de tractors i camions de diferents mides.

DIMARTS 28 D’AGOST

Avui ens llevem amb un dia molt assolellat però mica en mica van apareixent núvols. La temperatura és molt agradable.

Tot i que primerament teníem la idea de fer una excursió, decidim que no i que ens ve més de gust jo anar a córrer i en David anar en bicicleta. Començo jo, després d’esmorzar. Vull fer la ruta nº5 que està indicada al panell informatiu del costat del llac, que fa uns 12 Km i amb un desnivell de 600 metres aproximadament. Sóc capaç de fer la meitat de la ruta però, a partir d’aquí, els senyals són inexistents i per tant decideixo tornar per on he vingut. Tot i així, els camins pels quals passo permeten tenir vistes immillorables de la vall. Penso que m’agradaria viure en un ambient com el de la Selva Negra: mitja muntanya apta per fer tot tipus d’esports i, sobretot, per anar a córrer i perdre’t pels nombrosos camins que hi ha. Al cap de 2 hores i poc més, torno a l’autocaravana i ara és en David el que agafa la bicicleta de carretera i fa uns 30 quilòmetres també per unes carreteres amb vistes espectaculars. Mentrestant, amb l’Arnau, anem a comprar uns records a la botiga del costat del llac i, per indicacions i desitjos expressos d’en David, li comprem un tall de pastís típic de la Selva Negra (és el que li falta per provar!).

Ens retrobem a l’hora de dinar, a Freudenstadt. Dinem com reis, i per postres en David es menja el tall de pastís. Es tracta d’un pastís amb força alçada en el qual hi ha una part de pa de pessic (amb xocolata), confitura de cireres, i nata muntada amb licor (amb molt de gust de licor, massa).

A la tarda, després de fer una mica de migdiada, continuem avançant. Arribem fins a Alpirsbach. Aquí hi ha una fàbrica de cervesa que en principi volem visitar demà. Però després de demanar informació (en alemany) aconseguim entendre que només es pot visitar una mena de museu, i nosaltres de fet el que volíem visitar era una fàbrica. Per tant, decidim deixar-ho, pensant també que la visita guiada només és en alemany.

Com que ja estem força cansats de visites, i el temps diu que acompanyarà demà dimecres però no dijous, decidim canviar els plans i anar cap a l’EuropaPark. I és que ens fa molta il·lusió poder anar-hi amb l’Arnau i no voldríem que el temps ens ho aixafés.

Així doncs, arribem a l’EuropaPark vora les 8 del vespre. És un parc enorme! Aparquem l’autocaravana enmig de moltes altres. Anem a fer un volt i demanar informació. Ens sorprèn que l’hora de tancament del parc és variable. Variable? En funció de què? Doncs del temps i de la gent que hi ha dins. Ja semblen argentins aquests...

DIMECRES 29 D’AGOST

Ens llevem ben d’hora perquè quan obrin les portes del parc d’atraccions volem ser allà. En tenim moltes ganes. Esmorzem, ens preparem i anem cap a comprar les entrades. Fa un dia assolellat i al parc hi estan arribant força gent.

A les 9 en punt obren les portes i nosaltres hi entrem. Europa Park és enorme. Està ambientat en diferents països europeus com Alemanya, Àustria, Itàlia, Islàndia, Espanya, Grècia, etc. Passem el dia d’atracció en atracció i entremig també tenim temps per alguns espectacles. L’Arnau s’ho passa d’allò més bé pujant a cotxes, trens, avions, globus... També li agrada molt la pel·lícula en 4D sobre un ratolí i els seus amics que van a buscar un tresor. Nosaltres també ens permetem el luxe de pujar a algunes atraccions per grans. Jo pujo a una muntanya russa del tipus “Estampida” a la qual haig de fer 1 hora de cua. En David puja a una muntanya russa més suau però més marejadora. I tots dos pugem a un parell d’atraccions de les d’aigua que ens remullen una mica! El moment àlgid del dia, però, és quan a la tarda l’Arnau troba una mena de rierol i el que inicialment era només posar els peus a l’aigua es converteix en un bany integral! A mi també m’agrada molt un espectacle amb cançons d’Abba que fa que revisqui aquella famosa “Mamma mia!”.

En total passem unes 11 hores al parc. Acabem esgotats però molt contents i havent-nos divertit d’allò més. Ha estat una bona decisió acabar les vacances així! Realment durant un dia aconsegueixes evadir-te del món i entrar en el fabulós univers de la diversió i fantasia. Val a dir que Europa Park és un parc amb molts atractius. No només per la multitud d’atraccions de tota mena i per totes edats que té, sinó per la recreació tan ben feta dels diferents països i entorns. I, sobretot, s’agraeix el fet que hi hagi tantes zones arbrades!

Tornem a l’autocaravana ja tard. Com que ens diuen que si passem una altra nit allà ens faran pagar 22 euros més, decidim marxar i tirar una mica. I com que avui torna a jugar el Barça, decidim arribar fins a l’àrea de Freiburg on hi ha wifi. Hi arribem vora les nou.

En David comença a muntar la logística que ens permet escoltar els de Futbol a RAC1. Ara bé, en aquesta ocasió no tenim tanta sort i no hi ha cap canal que emeti el partit. El Barça finalment perd el partit i la Supercopa d’Espanya... tot i així, ha demostrat que és un gran equip i amb moltes perspectives de cares a aquesta temporada.

DIJOUS 30 D’AGOST

I avui és el dia que no volíem que arribés... el dia de tornada. Bé, sí que és veritat que tenim unes miques de ganes d’arribar a casa, però només unes miques, ja que la sensació és que voldríem estar voltant amb la nostra autocaravana molts dies més.

El dia no acompanya massa. Plou fort, i d’alguna manera ens sentim contents d’haver pres la decisió d’avançar un dia l’anar a l’Europa Park.

Passem la major part del dia conduint. Al vespre arribem a Sète i aparquem l’autocaravana en un pàrquing habilitat i molt a prop de la platja. Fa un capvespre molt agradable. És per això, i pel fet que ens hem passat el dia tancats a l’autocaravana que sortim tan bon punt hem aparcat. Agafem l’estel que hem comprat durant aquests dies i ens n’anem a la platja. En David i l’Arnau intenten, sense massa sort, fer-lo volar. Això sí, ens fem un tip de riure! I que maco és veure com es pon el sol al costat de la platja!

DIVENDRES 31 D’AGOST

Ens queden pocs quilòmetres per arribar a casa. És per això que ens prenem el dia amb calma. Esmorzem tranquil·lament i després conduïm una estona fins arribar a Perpinyà. Allà, ens parem a comprar a l’Auchan. Com sempre que passem per França, carreguem fort de iogurts, formatges i llet. I a més a més, també comprem altres coses que trobem que estan força bé.

I res, després de la compra, avancem una mica més fins a parar per dinar. L’últim àpat de vacances a l’autocaravana... Després, ja només queda netejar, arribar a casa, endreçar les coses i poca cosa més.

Això sí, ens queda el record inoblidable d’aquestes vacances (gairebé 4000 km recorreguts). Unes vacances que ens han agradat molt, que ens han permès descobrir un país molt atractiu i ple de racons bonics com és Alemanya, i al qual segur que tornarem.