Viatge a Patagònia, novembre i desembre 2011

Divendres 25 de novembre

Sortim puntuals de Barcelona en direcció Frankfurt on farem escala per acabar agafant el vol transoceànic cap a Buenos Aires. Sense cap incidència a remarcar: puntualitat i eficiència de la companyia alemanya Lufthansa.

Dissabte 26 de novembre

Després d’un vol llarg de 14 hores que hem pogut portar força bé amb l’Arnau, per fi arribem a Buenos Aires. L’aeroport internacional d’Ezeiza és una mica antic, autèntic preludi de la resta de la ciutat. Tastem els primers trets de la personalitat argentina a la recollida de maletes (lentitud i més lentitud). Amb un transfer arribem al centre de la ciutat. Durant el camí anem descobrint com és la megalopolis de ciutat de Buenos Aires, amb infinitat de barris pobres escampats per tot arreu. De fet, la misèria aflora a cada cantonada.

La casa Rosada, palau presidencial argentí

Decidim anar fins a la Plaça de Mayo on hi ha la Casa Rosada, que és la casa presidencial del país. Ho fem tot passejant pels carrers més cèntrics on abunden els comerços més elitistes i ho fan convivint amb les parades ambulants de qualsevol cosa que es situen al centre de la via. És una bona mostra de les diferències que hi ha al país, on els seus habitants asseguren que ha desaparegut la classe mitjana. Els carrers adjacents es troben atapaïts d’edificis oficials, oficines i entitats bancàries, que ja fa temps que van viure els seus millors temps. De fet, i suposo que perquè era dissabte, gairebé tot és tancat.

Hem de caminar força per trobar un restaurant a l’eix més comercial de la ciutat. Provem un “asado”, que equivaldria a una parrillada de carn. La carn és exquisida però hi ha una part de intestins una mica difícils de menjar, ja que els cuinen tal qual, sense netejar-los.

Tornem puntuals cap al transfer que ens portarà al Aeroparque Newery on agafarem el vol cap a Trelew a Península Valdès. I en aquest aeroport comença la nostra petita odissea. No fa ni deu minuts que som a l’aeroport quan en engegar el telèfon rebem la notícia que el nostre vol ha estat anul·lat per cendres d’un volcà xilè. Després de fer una bona cua d’espera, arribem a les oficines de la companyia Aerolíneas Argentinas. La solució que ens proposen és canviar els passatges per posar-nos en llista d’espera d’altres vols a poblacions properes al nostre destí. Com que no ens asseguren poder volar en els propers dos dies, prenem la decisió de fer els 1400 km que ens separen del nostre destí en autocar. És un pal de viatge de 16 hores, però segurament serà més fiable que esperar un vol. Val a dir que la companyia Aerolíneas Argentinas té una pèssima reputació nacional i nosaltres ho hem pogut comprovar de primera mà. Més endavant, ens assabentem que en realitat més que un problema meteorològic, el que els passa és que tenen una vaga encoberta i per tal de no haver de tornar els diners als passatgers fan “colar” el no volar amb el problema del volcà. Vaja, uns impresentables!

L’autocar és molt còmode, de fet el seient baixa fins a 165º, quasi horitzontal. A més a més, incorpora un servei de càtering per tal de no haver de parar a menjar durant el trajecte. Ara bé, des del primer moment intuïm certa despreocupació per part dels conductors...

Diumenge 27 de novembre

Dormim quasi tota la nit, i ja de bon matí comencen de nou els problemes. L’autocar s’espatlla i els conductors han de fer parades freqüents per tal de reparar-lo momentàniament. Al cap de dues hores no hem avançat ni 100 quilòmetre i ens en queden quasi 400 fins al nostre destí. Fastiguejats pel tracte mesquí dels conductors, que no serveixen ni l’esmorzar, i de les averies constants de l’autocar, decidim utilitzar un taxi per acabar d’arribar a Puerto Piràmides. Altre cop podem comprovar el tarannà dels argentins. I és que gairebé som els únics passatgers de l’autocar que demanen explicacions i que es queixen (també som els únics estrangers). Tothom està força tranquil i resignat... tot i que hi ha gent que ha de fer el doble de trajecte que nosaltres!

El taxista, en Javier, és un home entranyable però argentí, i dic això perquè al cap de poc de sortir es rebenta una roda i descobrim que no té roda de recanvi. Sort que trobem la gomeria “el mono”, un petit establiment enmig del semidesert argentí al més pur estil d’una pel·lícula d’en Clint Eastwood emplaçada al migoest americà. L’Arnau persegueix el gat de la casa enmig d’un taller mecànic-menjador amb cuina inclosa. L’escena no té pèrdua, més propera al tercer món que al primer.

Un cop resolt el problema de la roda, i havent de parar un parell de cops més per afegir oli al motor (sembla que el perdia), al final arribem a Puerto Madryn on recollim el vehicle que teníem llogat. En total 20 hores entre autobús i taxi que s’han fet eternes i molt pesades per tots els entrebancs que han sorgit!

Els llops marins descansen sobre les costes rocoses de Península Valdès.

Els 104 km que separen Puerto Madryn de Puerto Piramides els fem a tota velocitat (però amb seny). Tenim ganes de començar el viatge de veritat perquè portem dos dies sencers on només ens hem traslladat de forma precària. Però com si el destí ens hagués escoltat, dos quilòmetres abans de Piramides, ens desviem fins a una “loberia” on podem veure en directe, per primer cop a les nostres vides, una vintena d’exemplars de lleó marí descansant plàcidament damunt les roques.

El petit nucli de Puerto Pirámides.

Puerto Piramides és un racó de món d’allò més pintoresc. No hi viuen més de 300 persones de forma permanent, però té un atractiu insuperable ja que des de les seves mateixes platges pots veure com salten les balenes a pocs centenars de metres!

L’allotjament és la Posada Piràmides que regenta un argentí-australià molt entranyable. Com a molts llocs d’Argentina, veneren en Messi i el Barça (tenen la samarreta amb el número 10 del Barça penjada al menjador).

Al vespre, anem a sopar a base de peix de la zona. Boníssim!

I, el més important i que ens estàvem esperant amb candeletes: dormim en un llit, i no veieu com de bé hi dormim!!!

Dilluns 28 de novembre

Avui ens aixequem aviat. De fet, a partir de les 5 de la matinada ja és clar, i a Argentina sembla no existir les persianes. Esmorzem lleuger perquè no hi ha gran cosa, i sortim directe cap a l’oficina d’excursions que ens han recomanat els de l’hostal i que regenta un català que es diu Oriol. Com que a Piràmides no hi ha port, utilitzen tractors i uns gegantins remolcs per posar i treure les barques dins l’aigua. Anem acompanyats d’un grup tipus “imserso” i quan la barca és ben plena, ens empenyen a l’aigua amb el tractor i comencem el que ha de ser una travessia d’una hora i mitja.

Però per sort nostra, al cap de deu minuts de sortir ja es veuen els primers exemplars de balena austral fent salts i cabrioles fora l’aigua. Ens aproximem amb rapidesa i podem presenciar una de les experiències més espectaculars que haguem vist mai. Fins a sis exemplars de  balena franca es passegen al voltant de la barca mostrant més curiositat que por. En una ocasió les tenim a menys de dos metres mirant-nos de costat. L’Arnau està impressionat i no para de dir-los “hola balena” mentre elles van traient el cap a tocar de la barca. Podem fer desenes de fotografies.

Llom d'un exemplar de Balena Franca Austral.

Després de mitja hora contemplant-les, el capità decideix avançar la tornada davant l’allau de “indispuestos” que hi havia a bord (la velocitat inicial i l’avançada edat d’alguns passatger ha desencadenat la situació que el mateix capità anomena “efecto dominó”).

De tornada a Piràmides, ens quedem a dinar al bar que hi ha a la mateixa empresa amb la qual hem fet la sortida. Parlem una bona estona amb l’Oriol i ens explica i també ajuda a entendre trets d’aquest país. També ens explica que per culpa del volcà xilè, i en conseqüència per l’anul·lació de vols, Puerto Piràmides es troba gairebé desert. Això els ha fet perdre molts de diners en aquests últims tres mesos.

Després de dinar, agafem el cotxe. Ens esperen uns 400 km fins arribar fins al proper punt del trajecte, los Altares. Parem a posar benzina a Trelew i ens adonem que com en la majoria de ciutats amb una mica d’entitat, hi ha molts barris pobres i amb mínims serveis.

Són tan infrequents les curves, que es molesten a senyalitzar-les.

A partir d’aquí, agafem la ruta 25 i, sorprenentment, tot i ser també part de la Pampa, el paisatge és molt més interessant i agradable. Hi ha molts tipus de paisatge que van canviant a mesura que anem avançant en el trajecte. En arribar prop dels Altares, l’entorn té semblances amb el Gran Canyó del Colorado tant per les formes com pels colors de les roques i muntanyes.

Los Altares és un nucli (no arribaria  a dir que és un poble) amb els mínims serveis. Hi ha un motel que és on passem la nit. Nosaltres el catalogaríem entre el de Psicosis i el del Resplandor. Realment és molt retro i no massa còmode. Som els únics que hi passem la nit.

Pel que fa el sopar, abundant com ja comença a ser habitual. Mengem en un restaurant que més aviat passaria pel menjador d'una casa particular, hi ha el sofà, una planta, la lampareta, la tele... i la noia fins i tot els dóna el comandament a distància per si volem canviar el canal. Tot i així l'àpat és molt bo i molt econòmic.

Dimarts 29 de novembre

Ens llevem d’hora. L’esmorzar no està inclòs i per tant hem de buscar-nos la vida. Anem a la benzinera, que també és propietat dels amos del motel.

Continuem la nostra ruta que avui serà llarga. Seguim avançant per la ruta 25 i el paisatge continua sorprenent-nos a cada quilòmetre que recorrem. Veiem com canvia el temps en molt poc temps, i com des de lluny (gairebé des de l’horitzó) s’apropen les tempestes en forma de cortines de pluja i, en alguns casos, de pedra i tot. Tot un espectacle de la naturalesa. Les carreteres continuen essent rectes infinites i molt poc transitades.

Al cap d’unes tres hores comencem a arribar a nuclis més habitats. Vora migdia, arribem a Esquel, una ciutat que és l’entrada al Parc Nacional de los Alerces però que per si mateixa, tot i que les guies diguin el contrari, no té massa encant. Això sí, en aquest punt el paisatge ja és més alpí, a diferència del que fins ara havíem vist. Ens hi parem a dinar i a partir d’aquí continuem el trajecte. A la tarda, i ja enfilant-nos en la darrera part del recorregut fins a San Carlos de Bariloche, passem per la bonica ciutat (aquesta sí) del Bolson. Segons la guia és una ciutat amb molta presència hippie i motxillera. Realment és un entorn preciós al qual, si tinguéssim més temps, valdria la pena quedar-s’hi unes hores. Però no tenim aquest temps, i per tant continuem avançant en el camí. Cap a les 18 hores, arribem a San Carlos de Bariloche. De fet, quan hi entrem de forma oficial creiem que ens hem equivocat. A tot arreu hi diu que és un lloc preciós i la realitat és que hi veiem “chaboles” enmig de carrers sense asfaltar per tots costats. Continuem avançant i mica en mica la cosa va millorant, fins arribar al centre més turístic i comercial. De fet, el que passa és que hem entrat per la part més pobre de la ciutat. Com ja hem comentat, la majoria de ciutats argentines tenen aquesta part més “fosca” fruït de les grans diferències socials i econòmiques. Quins contrastos dins un radi tan reduït!

San Carlos de Bariloche és una ciutat maca però ni molt menys tan maca com en alguns llocs la pinten. Té l’encant de tenir un entorn muntanyós molt obert, i estar propera a un llac força gran. Té un centre molt actiu turística i comercialment, amb moltes botigues on venen tota mena de xocolates. Potser per aquests dos trets l’anomenen la Suïssa argentina??? Nosaltres la trobem molt diferent a Suïssa.

En arribar, ens dirigim a l’allotjament. És un hostal anomenat “El Gaucho” que es troba força proper al centre. El regenten un noi i una noia força joves i molt trempats. L’habitació i les instal·lacions són molt correctes i de fet ens animem a cuinar nosaltres mateixos.

Dimecres 30 de novembre

El dia es lleva espectacular. Avui tenim previst fer la ruta dels 7 llacs, per tant decidim començar d’hora perquè és força llarga (més del que inicialment ens pensàvem).

La presència del riu dona vida enmig de la desolada estepa.

Sortim de Bariloche en direcció, en principi, a Villa La Angostura, però ens saltem el trencant i per tant comencem la ruta a l’inrevés. Això vol dir que ens dirigim cap a San Martín de los Andes. El recorregut fins a aquesta població és llarg, aproximadament 250 km, però alhora és ple de contrastos i ens permet descobrir paisatges tipus estepa, d’altres de mitja muntanya i ja arribant al poble en qüestió, paisatges que ja tenen un caire més alpí. Com ja va essent la tònica, les extensions són amplíssimes i gens encaixonades. Pel camí tenim l’oportunitat de veure 4 guanacos que es paren al mig de la carretera. Fascinant!

Guanaco.

Ens parem a dinar de pícnic a San Martín de los Andes, just al costat del llac Lácar. Després de dinar anem a comprar uns iogurts i el noi de la botiga ens diu que un bon regal (se suposa que per ell) seria la samarreta que porto posada (la del Barça). Jo li dic que sí però no em passa pel cap treure-me-la i quedar-me desproveïda de vestimenta!!! Altre cop, una senyal més que el Barça està traspassant fronteres!

Havent dinat, comencem el que purament és el trajecte dels llacs. Passem primer pel mirador d’Arroyo Partido, més endavant pel Lago Machónico i Lago Hermoso. En un determinat punt del trajecte, entrem al Parc Nacional de Nahuel Huapi. A partir d’aquí, ens parem a veure la cascada Vullignanco (salt d’aigua de 20 m creat pel riu Filuco), i més endavant veiem els Lagos Villarino i Falkner els quals tenen zones de platja força àmplies i on hi podem veure de ben a prop diferents tipus d’aus i fins i tot un niu amb ous i cries ben petites. Altre cop espectacular! L’Arnau s’estranya que aquests animals li tinguin por. No entén que ell, amb les bones intencions que té, no sigui correspost!

Parella de Cauquen real.

A partir d’aquí, la carretera està en obres i de fet també és la part que passa més per dins el bosc. Tot i ser un tram que es fa lent, el gaudim molt tant per la frondosa vegetació que conté com per la multitud de màquines i tractors que hi ha que fan les delícies de l’Arnau! Ja al final del recorregut passem pel Lago Espejo Chico y el Lago Espejo Grande, y també el Lago Correntoso, abans d’arribar a Villa La Angostura.

Cal mencionar que tot el recorregut que hem fet avui està ple de cendres (a excepció d’algun tram abans de San Martín de los Andes). El volcà xilè ha causat uns efectes molt importants i força devastadors en tot aquest terreny, i fruit d’això s’han vist afectats diferents sectors com l’agricultura, la ramaderia i el turisme. De fet, a Villa La Angostura veiem camions que retiren cendres dels carrers i fan unes piles de vora 1 metre d’alt! I, evidentment, nosaltres acabem el recorregut amb moooooolta cendra al cotxe!

Arribem a San Carlos de Bariloche al vespre. Tornem el cotxe i anem a comprar per fer el sopar. Estem força cansats però contents del recorregut que hem fet.

Dijous 1 de desembre

Avui és l’últim dia en aquesta zona. El dia es lleva més ennuvolat però almenys no plou. Esmorzem d’hora i anem en direcció a les oficines de l’empresa que organitza el Cruce Andino,un recorregut que dura unes 12 hores i que et permet creuar els Andes i passar així d’Argentina a Xile, mitjançant el transport en autobusos i vaixells que naveguen per tres llacs diferents.

La pluja de cendra que va caure durant el dia provocava una mala visibilitat sobre un dels paisatges més bonics andins.

El primer tram surt de Bariloche fins a Llao-Llao. A l’autobús coneixem una parella de la Seu d’Urgell que ja és el tercer cop que viatgen a Argentina i Xile, i dels quals, al llarg del recorregut, n’aprendrem moltes coses. Com he comentat, el dia és més ennuvolat, però en realitat és la cendra volcànica que encapota el cel. Durant el trajecte, el guia argentí ens omple el cap d’informació sobre papers que hem d’omplir i tràmits que hem de fer relacionats amb el pas fronterer, durant el trajecte. Realment tot és molt liós. Seria molt més entenedor i fàcil si ho donessin per escrit.

A Llao-Llao, agafem el primer vaixell amb el qual navegarem el tros que ens queda del llac Nahuel Huapi fins a Puerto Frías. Després d’uns 40 minuts de navegació, arribem a port i a partir d’aquí agafem un autobús que recorre uns 3 km ara ja per un paisatge totalment diferent al que hem vist fins ara. I és que estem entrant a la zona de la selva valdiviana. I ens sorprèn molt perquè no associàvem un paisatge d’aquest tipus amb aquesta zona andina. El guia ens dóna tota mena de detalls sobre la vegetació, en molts casos endèmica, de la zona i de les característiques climatològiques que donen lloc a aquest paisatge. Com he comentat, el trajecte és curt però intens. Arribem a un embarcador des d’on agafem un altre vaixell que ens permet travessar el Lago Frías. Des d’aquí, i en unes condicions meteorològiques excel·lents (o sigui, mai) es podria veure el Cerro Tronador, un dels cims més alts d’aquesta zona. Tot i les cendres, el guia ens diu que hem tingut molta sort perquè en aquesta zona hi plou 367 dies a l’any d’un total de 365 (sí, sí, ho diu tal qual!). Arribem a Puerto Frías i allí ens hi parem una estona a fer tràmits duaners (encara, però, no estem a la frontera). Aprofitem per dinar ja que un cop a la frontera haurem de deixar tot allò que sigui comestible. Ho fem, asseguts vora el llac i enmig d’una pluja de cendres. Un cop fets els tràmits, pugem a un autobús que, tot travessant uns 5 km de selva per uns camins força abruptes, ens permet arribar fins a Peulla on sí que hi ha la frontera. El fet de viatjar amb un nen petit ens evita haver de fer la llarga cua i passem els primers. Allà, les autoritats xilenes ens demanen si portem aliments frescos; declarem la llet en pols, els cereals i els potets de fruites però molt amablement ens diuen que no hi ha cap mena de problema i que ho podem passar tot. Llestos, doncs!

A l'entrada de la República de Chile, just abans de travessar el seu pas fronterer.

Peulla és un nucli on hi viuen aproximadament 150 persones. Hi ha un complex hoteler i algunes cabanes. Es troba enmig d’una plana que desemboca al Lago de Todos los Santos. Caminem vora 1 km fins a l’embarcador on ens espera l’últim vaixell del dia que, a través d’un recorregut de 2 hores, ens permetrà creuar el llac. Aquí la cosa ja comença a millorar, i la quantitat de cendra és molt inferior. Gaudim moltíssim del trajecte, i és que podem veure molt clarament algunes cascades i també dos volcans molt senyorials, un d’ells força actiu i l’altre sense activitat coneguda. Tots dos estan força nevats. Val a dir que el guia xilè és molt amè i ens explica moltes coses durant tot el recorregut (tant a nivell turístic com també a nivell político-social de Xile).

Cim del volcà apagat, Puntiagudo.

Un cop creuat el llac, agafem l’últim transport del dia, un autobús que ens portarà fins a Puerto Montt. Tot i que només hi ha uns 80 km, tardem 2 hores en fer-los perquè per una part hi ha trams de la carretera en obres o sense asfaltar, i perquè hem d’anar deixant a tothom als seus respectius hotels.

Puerto Montt ens sorprèn positivament. Abans ja ho havia fet el poble anterior, Puerto Varas (un destí molt turístic i residencial). De fet, des que hem entrat a Xile que la impressió ha estat molt bona i és que tot sembla molt més cuidat i sense tanta misèria com en alguns llocs d’Argentina.

Estem molt cansats. Decidim anar a sopar abans de localitzar l’allotjament (hostel Corina), però ens costa molt trobar un lloc. Per què? Doncs perquè a la majoria de locals està permès fumar i no està permès que hi entrin els nens. Finalment, i ja cansats, demanem poder sopar en una terrassa. El sopar no val massa la pena.

Finalment, arribem a l’hostal. La propietària és molt agradable i queda encantadíssima amb el “gordito” Arnau!

Divendres 2 de desembre

Aprofitem per descansar i no llevar-nos tan d’hora com en els darrers dies. Tot i així, com que les persianes són inexistents i, en alguns casos com en aquest hostal, les cortines opaques també, costa llevar-se tard ja que és ben bé clar a partir de quarts de sis del matí.

La mestressa de l’hostal ens prepara un esmorzar d’allò més casolà: pa i melmelada fets per ella, llet, cafè i pernil i formatge. És una dona molt atenta i encantadora. Això sí, com la majoria de xilens que ens hem trobat, no accepta dòlars (a diferència del que havíem llegit a tot arreu), i per tant abans de marxar hem d’anar a buscar un caixer automàtic.

Dia de mercat a Puerto Montt.

Ens acomiadem i decidim baixar fins al centre del poble caminant (fa baixada). Pel camí podem anar veient com és Puerto Montt i com són els habitatges. En general són força vells però amb cert encant i pintats de mil colors. Realment hi ha molta diferència amb tot el que fins ara havíem vist d’Argentina.

Arribem a la seu de Navimag vora les 10 h. Fem el “check in” i després anem a fer un volt pel centre del poble. Fan mercat i ens hi acostem. Hi ha paradetes de tots tipus. Ens sorprèn molt el fet que hi ha venedors ambulants de marisc, algues i altres productes que pensem que és molt arriscat comprar per consumir ja que el nivell d’higiene i seguretat alimentària queda molt entredit. Això sí, hi ha coses molt curioses com un pack d’algues que creiem que són les mateixes amb les quals en David va jugar a fer lianes a la illa de Vancouver.

Passegem una estona i després anem a comprar provisions al supermercat. Allí comencem a veure tota la gent que compartirà vaixell amb nosaltres. I és que tots tenen (o tenim) un perfil semblant. Això ens agrada. Coneixem una parella de Barcelona, en David i la Rocio, que seran els nostres companys de viatge durant els 3 dies al ferry.

El ferry Evangelistas.

Navimag és una companyia naviera que realitzava el trajecte a través dels fiords xilens transportant sobretot mercaderies i vehicles. Veient la gran demanda que tenia poder embarcar en els dos ferrys que realitzen aquest trajecte, la companyia es va veure obligada a adaptar els vaixells per admetre una petita quantitat de turistes, continuant de totes formes amb el transport de mercaderies.

Embarquem a les 12:30h i a les 14:00h iniciem el viatge. El ferry és molt auster però confortable. La tripulació és en general molt amable. Les habitacions són petites però nosaltres tenim la sort que tot i estar en una habitació de 4 persones, només som 3. D’aquesta manera tenim més espai. El bany és compartit i, per sort, separat homes i dones.

Només d’arribar ens donen un snack i ens expliquen una mica el que està previst pels propers dies. Aquesta mateixa tarda fan una xerrada sobre fauna de la Patagònia molt interessant. En Mauricio, un dels guies, és una persona molt didàctica i entranyable, i en tot moment ens dóna explicacions sobre qualsevol tema relacionat amb la natura. Em diu que és biòleg i que a part de fer aquests creuers també fa expedicions a diferents llocs del món per observar fauna i flora.

Sopem aviat, a les 19:30h. El menjar és molt bo i força abundant. Em sembla que no haurem de tirar de les provisions que havíem comprat. Estem una bona estona a coberta amb la Rocío i en David. Ens expliquen la seva vida i el que ara mateix estan fent. I és que és sorprenent, perquè s’acaben de casar i han agafat una excedència de 10 mesos per fer una volta al món molt i molt complerta i interessant. Jo els aconsello que, un cop acabat el viatge escriguin un llibre sobre aquesta experiència perquè segur que donarà per molt. Ens agrada molt parlar amb ells i compartir experiències i aventures de viatgers.

L’Arnau és el viatger més petit de tot el ferry i tothom es sorprèn molt de com és i com de bé se sent a tot arreu, i també de l’energia, vigorositat i simpatia que desprèn. Realment el nostre fill és un autèntic crack!

Anem a dormir vora les 23h contents d’haver començat aquesta part del viatge que creiem que serà molt interessant.

Dissabte 3 de desembre

El matí es lleva força encapotat i plovent a estones. El tram d’avui és el menys interessant dels 3 dies que dura el viatge ja que és el que es fa menys encanyonat i en algun tram fins i tot a mar obert.

Al ferry cada dia posen un cartell amb el plàning referent a àpats, activitats i també de la ruta. A més a més, hi ha diversos monitors que en tot moment et situen d’on estem navegant.

Esmorzem a les 8h i a partir d’aquí passem el dia. I dic passem perquè el temps no acompanya gaire i el paisatge no és ni molt menys espectacular. Ara bé, sí que hi ha una raó per passar estones a coberta i és el fet que podem veure, si estem atents, força tipus d’animals. En concret veiem una àmplia varietat d’ocells, alguns pingüins i també algunes balenes. En David fins i tot aconsegueix veure un parell de lleons marins.

A la tarda anem a veure un documental del National Geographic sobre la Patagònia. Hi anem tots tres, i a l’Arnau li agrada molt veure tota la fauna que allí hi apareix.

Parlem forces estones amb en David i la Rocío. Són gent molt maca i ens hi sentim molt bé!

També coneixem en Sergi i la Dolors que viuen a Andorra i que també viatgen per aquesta zona. Amb la Dolors compartim moltes xerrades de “mames” ja que ella està embarassada.

A l’hora de sopar, en Mauricio ens fa el pla per demà. El ferry avança a molt bon ritme ja que el temps és molt bo, i per tant demà veurem tot el que hem de veure des de ben d’hora. Sembla que serà un dia emocionant.

Diumenge 4 de desembre

Ens llevem a les 06:30h perquè a aquesta hora passem pel costat d’un vaixell abandonat que està enmig dels canals, ara ja molt més encaixonats. El paisatge ha canviat i ara tot és més estret i la vegetació força frondosa.

El vaixell aquest, es veu que transportava sucre i es va quedar encallat. Ara només queda l’esquelet rovellat però amb molt d’encant. I està pleníssim d’ocells!

M’he oblidat de comentar, que viatgen amb nosaltres un equip de la televisió xilena que fa un reportatge sobre el creuer Navimag. En concret són dos presentadors (un “rizitos” semblant a en Ricard de la PBG, i una noia “super-fashion” que durant el trajecte es lia amb un turista francès), el productor, el càmera i un fotògraf. Durant el trajecte van fent entrevistes a la gent i gravant els llocs més interessants. De fet, en el cas d’aquest vaixell, i perquè hi són ells, el ferry Navimag hi fa una volta molt completa que ens permet fer moltes fotos.

Esmorzem a les 8 h, i després ens comencem a preparar perquè d’aquí a poc farem la única parada que fa el vaixell.

Les modestes casetes de pescadors de Puerto Eden.

En concret, baixem a Puerto Edén, un poblet on hi viuen aproximadament 200 persones les quals es dediquen a la pesca i a l’artesania. Tenen la seva pròpia llengua i pertanyen a ètnies d’origen indígena.

El vaixell amarra i arribem al port mitjançant unes barques petites que piloten gent del poble. Baixem i fem una caminada pel poblet a través d’unes passarel·les (no hi ha camins com a tals). Tot és força pintoresc però alhora es pot palpar la manca de recursos que tenen aquesta gent. Tot i així, ens explica un membre de la tripulació que el govern xilè ha donat força recursos al poblat per tal de construir-hi una escola (només per 7 alumnes) i també per millorar-los la qualitat de vida. Tot i així, ells són força reticents a tot això, i se’ls veu força contents d’estar com estan. De fet, es veu que els nens, tot i oferir-los estudis, s’estimen més continuar fent el que sempre han vist fer a casa: la pesca.

Front de la glacera Pius XI.

Després de voltar 1 hora pel poble tornem al vaixell. Passem el que queda del matí, contemplant la bellesa dels canals pels quals naveguem. Dinem, després anem a una xerrada sobre glaciologia, i ràpidament sortim tots a coberta perquè ens espera un paisatge impressionant: la glacera Pius XI. Realment només hi ha una paraula que la descrigui: meravellosa. A més a més, tot plegat té molt més encant pel fet de veure-la des de lluny i anar-nos-hi apropant mica en mica. Un cop davant, els flaixos de les càmeres treuen fum, i els comentaris i mirades d’expectació són constants. De tant en tant, se sent algun “crack” tot i que no aconseguim veure d’on cau el bloc de gel.

Ens hi estem una bona estona i això ens permet gaudir-la plenament. Quan arriba l’hora de fer marxa enrere, ens sentim satisfets d’haver estat en aquest indret natural tan impressionant.

Acabem la tarda i el dia contemplant el paisatge i parlant amb els nostres companys catalans. Ha estat un gran dia, ple de descobertes d’aquelles que et queden gravades per sempre a la ment.

A la nit hi ha un fi de festa amb un bingo. Nosaltres, però, estem força cansats i anem a dormir.

Dilluns 5 de desembre

Avui ja arribem a Puerto Natales. De fet, a l’hora d’esmorzar ens diuen que hi arribarem vora les 11 h. Sí que és veritat, però pel fet d’haver d’amarrar i desembarcar, la cosa s’allarga gairebé una hora i mitja més.

Abans d’arribar a Puerto Natales, passem per un canal molt estret, el més estret (fa només 80 m d’amplada) que s’ha de fer de dia perquè de nit hi hauria el risc de xocar contra els illots que anem esquivant. 

Al ferry Evangelistas és possible realitzar una visita al pont de comandament.

Abans de baixar del vaixell anem a la cabina del capità i l’Arnau fins i tot té l’honor de poder seure en el “trono” del capità. Un autèntic grumet!!!

L’arribada a Puerto Natales també és molt maca. Fa un dia preciós i val la pena estar a coberta, tot i el vent fred que fa. Puerto Natales és un poble de pescadors no massa gran, i que des del mar sembla que té molt d’encant.

Baixem del Navimag, ens acomiadem d’en David, la Rocío, en Sergi i la Dolors. Ha estat un autèntic plaer compartir el viatge amb ells. Ens donem les adreces electròniques i ens diguem un adéu que esperem que sigui un “fins aviat” (tan de bo!).

Vista de Puerto Natales des de la cuberta del Evangelistas.

Al moll, tot i que ens costa, trobem el senyor Patricio Porras, un xilè que ens porta el cotxe que serà el nostre company els propers dies (un Nissan Terrano). Anem fins a la seva oficina i comença a explicar-nos mil i una coses. Jo tallo la conversa perquè l’Arnau comença a tenir son i encara hem de dinar. Ens recomana un restaurant proper i ens emplaça a després de dinar per continuar la conversa.

Anem a dinar al restaurant Marítimo i ens posem les botes: centollo, salmó i congrio. Tot deliciós!

Després del dinar, tornem a l’oficina. L’escena no té preu: en PP assentat a la seva súper cadira, nosaltres a l’altre cantó de la taula, i ell amb un punter ens va indicant els diferents camins del Parc Nacional. Sembla ben bé una classe magistral i nosaltres els alumnes! Tot i així, s’agraeix la informació que ens dóna.

Cap a les 15 h, comencem la ruta cap al Parc Nacional de Torres del Paine. La tarda és radiant! La primera parada és la Cueva del Milodón, una estructura geològica molt interessant a la qual fa milions d’anys hi va viure una mena d’os anomenat milodón i del qual se’n van trobar restes fa uns anys.

Les carreteres dins el parc són de ripio. 

Els "Cuernos del Paine" presenten una tonalitat més fosca pel canvi de materials respecte la seva base granítica.

Seguim avançant i ens aproximem al parc. De lluny es van veient les famoses torres i els “cuernos”. Som molt afortunats perquè es veuen perfectament, sense cap interferència meteorològica. El paisatge primer és alpí, però a mesura que avancem va essent-ho menys. Entrem al parc per la Portería y Guardería Serrano i avancem en sentit nord. Veiem el Lago Toro, ens parem al Salto Chico, el Lago Pehoé, el Salto Grande, el Lago Nordenskjöld, las Lagunas Mellizas, el Lago Sarmiento Chico, el Lago Sarmiento... i entremig ens parem a diversos llocs per admirar, des de diferents punts de vista el massís del Paine. El paisatge ens meravella i ens supera. No ens cansem de mirar-lo i admirar-lo! Pel camí veiem molts de guanacos, cada vegada més!

Les antigues Estancias presenten construccions a l'estil europeu.

Finalment, vora ja les 8 del vespre, arribem al nostre allotjament, l’Hostería la Laguna Amarga. És una estància enmig d’una explanada  i amb unes vistes immillorables a les Torres del Paine. De fet, hi ha un menjador des del qual et pots asseure al sofà i contemplar, com qui mira una pel·lícula, l’entorn meravellós amb un primer pla immillorable de les torres. És per seure, mirar i no fer res més! A més a més, estem sols a l’allotjament, i per tant encara més tranquils!

Suposo que pel fet que arribem tard i demanem per sopar (no estava previst), que el menú no és massa galdós. Tot i així, les intencions del pobre senyor semblen bones.

Dimarts 6 de desembre

Nyandú.

Avui ens llevem d’hora perquè volem aprofitar el dia. El “puma” (anomenem així al senyor que regenta l’Hostería perquè en David i ell es passen el dia parlant de pumes), ens prepara un esmorzar a base de llet, cafè, torrades i una mena de pa de pessic amb crema. Li demanem que ens prepari uns pícnics i tot s’ha de dir, ens intenta satisfer al màxim posant tot el que més ens agradi.

Estol de flamencs provant de volar contra el fort vent que bufava.

Amb el cotxe, anem pel “ripio” que ens permet anar a veure la Laguna Azul i la Laguna Amarga. El dia és assolellat però cada cop fa més vent. Un vent calent que segons el “puma” és indicatiu de mal temps. A Laguna Amarga el vent és molt i molt fort. En David baixa per fotografiar uns flamencs que habiten en aquesta llacuna de pH molt alcalí (d’aquí li ve el nom) i gairebé queda tombat. Durant el camí veiem molts guanacos i.... sorpresa... ñandús!!! Estem molt contents perquè es veu que no n’hi ha massa ja que són presa habitual i fàcil dels puma.

Vora migdia arribem a la zona de l’Hostería las Torres. Fins el moment no havíem trobat massa gent. De fet, ens semblava estar força sols a tot arreu. Però aquí sí que hi ha força muntanyencs que esperen per inicial alguna ruta, segurament la més coneguda la que condueix fins a la Base de las Torres i que és part del famós circuit de la W. El temps comença a empitjorar i cada cop les torres estan més tapades per núvols. Dinem de pícnic, anem a veure els cavalls i a caminar una estona, i just després comença a ploure. Aprofitem per comprar alguns records (no hi ha massa cosa), i enfilem camí de tornada.

Pel camí, com ja hem fet com hem vingut, hem de passar per un pont molt estret de fusta que fa mitja basarda. Fem fotos per immortalitzar el moment!

Aquest és l'unic pont per dirigir-se al sector de Las Torres.

Passem la tarda a l’Hostería. Tornem a estar sols i tenim la casa tota per nosaltres. El temps va canviant (tal i com tothom d’aquí ens havia dit que passava). Tan aviat plou, com fa vent, com es veu el massís, com es tapa... la Patagònia és així! 100% autèntica!

A última hora de la tarda arriben una altra parella amb una nena petita. Parlem una bona estona amb ells (com a bons argentins parlen mooooolt) tant abans de sopar com després. Realment, una de les coses més interessants de viatjar és conèixer gent i compartir i aprendre experiències. L’Arnau i la Delfina juguen durant tota la sobretaula, i queden rebentats! Ah, i també descobrim que el “puma” és un seguidor acèrrim d’en Pinochet!

Dimecres 7 de desembre

Exemplar de guineu grisa patagonica.

Avui toca deixar les Torres del Paine. Ens llevem d’hora i el regal que tenim és dels millors que la natura ens podria oferir: una vista impressionant de les Torres del Paine (i mira que ahir a la nit estava tot tapat i emboirat). Continua fent vent, però no tant, i fa un sol espectacular. Realment estem tenint molta sort amb el temps!

Per sort, l’amo de l’hosteria ens pot subministrar benzina i això ens evita haver de recular fins a Puerto Natales. Comencem el trajecte en direcció al Calafate. La sortida del Parc és espectacular, com tot el que n’hem vist fins ara. Mica en mica ens anem endinsant a l’estepa i torna el paisatge immensament pla (fins on la vista albira l’horitzó). Tot i així, ens agrada, i molt. Pel camí trobem pocs cotxes i, per sort, una benzinera. Omplim el dipòsit perquè, tot i que calculem que tenim prou benzina, volem anar sobre segur.

Al cap de 3 hores i mitja aproximadament, arribem a El Calafate. Ens sorprèn positivament (suposo perquè no n’esperàvem massa res fruit dels comentaris de la gent i de les guies). És un poble una mica dispers, amb un centre concentrat en un carrer ple de botigues de tot tipus. El llac, tot i pertànyer al poble, queda allunyat i no s’ha explotat massa la seva riba.

Trobem l’hostal, el Buenos Aires, i també ens sorprèn molt positivament. Deixem les coses i anem a dinar (el restaurant no ens sorprèn tan positivament). Després decidim que aquests dies cuinarem i per tant ens n’anem al supermercat a comprar provisions.

Acabem de passar la tarda organitzant els propers dos dies, els últims que ens queden de viatge. Després de sopar, sortim a fer un volt per El Calafate.

Dijous 8 de desembre

Altre cop ens llevem d’hora, esmorzem, i sortim aviat en direcció al Perito Moreno. El camí és molt maco, primer per enmig d’una estepa i poc a poc endinsant-nos en un paisatge ja més alpí.

Segons ens han dit, abans d’arribar hi ha un embarcador des d’on surten els vaixells que t’apropen fins al front de la glacera, tot recorrent el Brazo Rico. Decidim començar per aquí. Agafem el catamarà de les 11:30 h que va ple a vessar. Trobem en David i la Rocío que vénen de fer el recorregut de les 10 h i ens aconsellen un bon lloc per fer fotos.

La glacera remonta les roques del costat oposat. Cada cinc anys es trenca el pont
de roca i comunica els dos braços del lago argentino. 

El dia és radiant però un cop el vaixell s’ha posat en marxa, el vent gèlid procedent de la glacera ens impregna. El recorregut és curt i de fet el que dura més és l’estada davant la paret. Ens impressiona, però també ens agobia el fet d’estar enmig de tanta gent ansiosa per fer fotos. Decidim anar a l’altre cantó del vaixell i esperar que giri per veure de ben a prop el magnífic paisatge. I fem ben fet, perquè un cop passats els primers 20 minuts, la gent ha perdut l’ansietat i quan gira no hi ha tanta aglomeració per veure la glacera.

Tornem cap a l’embarcador i agafem el cotxe per arribar, ara ja sí, a l’aparcament del Perito Moreno. Dinem de pícnic gaudint de les magnífiques vistes que ens ofereix el Lago Argentino, i després agafem un bus que en pocs minuts ens apropa fins la zona de passarel·les.

Impresionant vista del front nord de la glacera. 

Aquí sí que el paisatge és immensament bonic i molt impressionant (molt més que des del vaixell). S’aconsegueixen dues coses que el fan fascinant: estar molt a prop (gairebé a tocar) de la glacera, i tenir una vista lleugerament aèria que fa que es pugui admirar la immensitat de la glacera. Les passarel·les discorren per enmig del bosc i permeten apropar-nos i tenir unes vistes immillorables dels grans blocs de gel que de tant en tant es van desprenent. Ens parem molts cops durant el recorregut senzillament a contemplar i escoltar el dinamisme d’aquesta gran massa de gel. El recorregut és molt maco i fins i tot ens decidim a agafar el camí que ens permet tornar al pàrquing sense haver d’agafar l’autobús, ja que així tenim molt bones vistes del front nord de la glacera que desenboca en el canal de los tempanos, que no hem vist amb el vaixell.

Ens reca haver de marxar. És tot tan maco i el dia és tan meravellós que es fa difícil dir adéu.

Tornem al cotxe, contents del dia d’avui. Fem els 80 km de tornada a El Calafate admirant el paisatge que tant ens agrada.

De tornada, anem a comprar les darreres provisions al supermercat i fem també les últimes gestions. Sopem i després quedem amb en David i la Rocío per anar a fer un volt i prendre alguna cosa. Ens acomiadem, ara sí, d’ells i ens desitgem molta sort!

Divendres 9 de desembre

Últim dia a la Patagònia. Hem contractat una excursió per visitar la glacera Upsala. Ens hem de llevar d’hora perquè l’autobús ens ve a buscar a les 7 del matí.

Anem fins a Puerto Banderas i allà agafem un vaixell molt còmode i força ràpid, que ens endinsa en el Lago Argentino (la massa d’aigua dolça més gran d’Argentina) fins arribar al Paso del Demonio que és la porta d’entrada al canal que arribaria fins al front de la glacera Upsala. I dic arribaria perquè, degut als despreniments que hi ha hagut ens els darrers anys, és gairebé impossible poder accedir-hi. De fet, faria falta una embarcació molt més petita de la que anem. Per tant, ens hem de conformar en quedar-nos abans, però això sí, gaudint d’una vista espectacular dels enormes icebergs que ens envolten. Són realment molt grans i cal tenir en compte que el que veiem només és el 10% del total (el 90% es troba submergit).

Ens estem uns 30 minuts per aquesta zona i després prenem rumb en direcció a l’Estancia Cristina. Després d’un total de 2 hores i mitja de navegació, hi arribem. A la platja, ens esperen uns 4x4 als quals pugem i amb els quals comencem un trajecte fins al mirador de la glacera Upsala. El nostre conductor es diu Germán i té el mateix to de veu que en Messi. És molt agradable i ens fa molt amena la “passejada”. L’Arnau i jo tenim la sort de poder seure als seients de davant, però en David s’ha de conformar en anar a la part de darrera. És ben bé com un transport de ramat!!!

El camí fins al mirador discorre per un camí estret i, en alguns trams, amb un pendent força pronunciat. En Germán, però, sembla que domina la conducció. Passem per una zona que anomenen el cementiri d’arbres, que està ple d’arbres morts fruit d’un incendi intencionat que fa molts anys els amos d’aquelles terres van provocar per tal que el terreny es regenerés en forma d’arbusts i herba per poder alimentar el bestiar. Com que en aquest ambient (fred i poc humit) la descomposició és tan lenta, encara s’hi poden apreciar molts troncs intactes. A més a més, pel que sembla, també costa que els nous arbres creixin i s’hi estableixin.

També podem veure totes les muntanyes que envolten la zona, la glacera penjant Masters, i el naixement del riu Cristina. Ens sorprèn molt la vermellor d’algunes parts de la muntanya, i és que aquesta zona és rica en ferro i també en pirita, dos minerals molt apreciats.

El front de la glacera Upsala, ara en retrocés per la pèrdua del seu punt d'ancoratge natural.

Al cap d’1 hora de recorregut, arribem al peu del mirador. Hem de caminar un quilòmetre més per arribar fins a dalt. Un cop allí el que veiem és impressionant. Hi ha unes vistes immillorables de la glacera Upsala, en els seus tres fronts, i també del llac Guillermo (anomenat així perquè el primer que el va veure va ser un treballador de la estancia que es deia així) amb un color blau impactant!

Tan enllà com arriba la nostra vista veiem glacera, és realment impressionant! De fet, la glacera Upsala és la segona més gran d’Argentina (la primera és la Viedma), i la tercera del Campo de Hielo Sur (la primera és la Pius XI que vam veure des del Navimag) i la segona és la Viedma. El Campo de Hielo Sur no es pot considerar una massa de gel continental (tal i com ho són l’Antàrtida i Groenlàndia) perquè no ocupa el tant per cent mínim de continent que es requereix. Per això s’ha de dir camp de gel. Ara bé, en superfície de gel, el Campo de Hielo Sur és el tercer més gran del món després de l’Antàrtida i Groenlàndia.

Els despreniments, i per tant retrocés, d’aquesta glacera no és fruit del canvi climàtic com moltes vegades s’ha comentat en diversos documentals, sinó que és degut a la pèrdua del punt d’ancoratge rocallòs que tenia aquesta enorme massa de gel.

Ens quedem una estona al mirador i de fet ens reca molt haver de tornar. Tal i com ens va passar ahir al Perito Moreno, tindríem ganes d’asseure’ns aquí durant una bona estona i senzillament mirar i escoltar. No caldria res més!

Tornem als 4x4, i pel camí en Germán ens ensenya dos tipus de fòssils marins molt evidents que es troben en aquestes roques. Hi ha l’opció de baixar a peu per la vall dels Fòssils però nosaltres no ho hem contractat (no ens ho van oferir) i ara ja no hi ha l’opció de fer-ho.

Iniciem el retorn a l’Estancia Cristina en el 4x4. En arribar, anem a dinar el nostre pícnic i després decidim sortir a fer un volt pels entorns. Fa vent i els núvols van i vénen (tan aviat fa sol, com està tapat, com cau una mica de pluja... vaja, el típic temps canviant de la Patagònia!). Anem a veure uns cavalls i l’Arnau s’ho passa d’allò més bé donant-los herba. Ben bé que no té cap mena de por de cap tipus d’animal!

Després anem a veure el museu de l’Estancia i tot seguit comença la visita guiada. Realment és molt interessant. A trets generals, dir que aquesta Estancia la van fundar uns anglesos, la família Masters, que es van instal·lar en aquesta zona a principis del segle XX. Eren una parella que van tenir dos fills, en Herbert i la Cristina, i que realment van ser molt proactius i autosuficients. De fet, ells mateixos van construir tot el que representa l’Estancia (les cases, estables, etc.) i també un vaixell i un molí d’aigua. Es guanyaven la vida venent llana a Europa ja que aquesta era molt preuada sobretot després de la Primera Guerra Mundial. Durant la visita ens ensenyen tots els estris i mecanismes que utilitzaven per esquilar les ovelles, i el processat que seguia la llana fins a ser posada en el vaixell i enviada pel seu transport fins a Puerto Natales, Río Gallegos i d’aquí cap a Europa. També ens mostren l’Estancia que s’ha conservat intacta. Es veu que en aquella època, la llei deia que si una persona ocupava unes terres durant 30 anys, a partir d’aquí passaven a ser-ne propietaris. Quan la família Masters feia 23 anys que les ocupaven, la zona va ser declarada Parc Nacional i per tant no hi havia aquesta opció. El que sí que se’ls va permetre és ocupar-les fins que l’últim hereu morís (el llinatge es va acabar amb en Herbert, el fill del matrimoni que va ocupar inicialment les terres).

Com a curiositat, mencionar que l’Estancia es diu Cristina, en memòria de la filla del matrimoni que va morir de jove d’una pneumonia (en aquella època, portar-la al metge implicava gairebé un mes de viatge fins a Rio Gallegos).

El darrer dia abans de la tornada.

Un cop feta la visita, ja és hora de tornar al vaixell que ens espera a la platja. Fem el recorregut a peu tot admirant la planícia enmig de les grans muntanyes en la qual es troba aquest preciós indret. Fa vent, però és suportable (no per massa estona!).

De tornada ens impregnem dels últims aires de la Patagònia i de la bona tarda que fa. També dormim una estona perquè estem força cansats.

Arribem vora les 8 del vespre a l’hostal. Fem el sopar, el “check in” pel vol de Lufthansa de demà, tenim temps de retrobar-nos amb en Patricio que ve a buscar el cotxe, i acabem el dia fent un vol pel Calafate i comprant els últims records.

Dissabte 10 de desembre

La nit a El Calafate ha estat molt ventosa. El dia es lleva altre cop radiant. Ens aixequem d’hora perquè l’autobús que ens ha de dur a l’aeroport ens passa a recollir a les 07:30 h. Fins a última hora hem estat comprovant que el vol amb LAN fins a Buenos Aires continua en peu (estem escaldats fruit de l’experiència inicial amb Aerolíneas Argentinas).

L’aeroport de Calafate és molt petit i el servei de facturació de maletes i d’embarcament força lent. Tot i així, sorprenentment, sortim a l’hora.