Sortides

Trobada social al Santuari de Cabrera del Club Esquí Girona

El passat dia 8 de novembre, una trentena de persones vinculades al Club Esquí Girona ens trobem prop de Cantonigros, a la comarca d'Osona, amb l'objectiu de passar el dia caminant i dinar al Santurari de Cabrera. Fa un dia fred, potser el primer més fred de l'hivern que ja s'acosta. Nosaltres pujem pel camí directe perquè portem l'Arnau. Ell porta una mena de mono que no el deixa ni moure's. La resta de gent opta per pujar primer al Pla d'Aiats i carenejar fins a al pla de Cabrera, just abans de pujar les típiques escales.

Al cim hi trobem força gent, fins i tot un grup gros que venia de Gràcia. Ens quedem a dinar a l'hostatgeria, arròs i carn a la brasa, amb el fred que feia va entrar de nassos. Al camí de baixada les meves cames comencen a deixar sentir el pes de l'hereu, em faig una breu idea del que arriben a patir les dones!.

Viatges

VIATGE A ASTÚRIES (I UNA MICA DE CANTÀBRIA I PAÍS BASC)

Aquest octubre, i com que encara teníem alguns dies de vacances, varem decidir fer el primer viatge amb el nostre petitó, l’Arnau. I el destí escollit ha estat Astúries una regió que feia temps que teníem moltes ganes de conèixer i que no ens ha decebut gens ni mica!

El dissabte dia 10, després de carregar l’autocaravana, fem tot el viatge de tirada fins a Laredo, prop de Santander. L’Arnau, com tot un campió, aguanta bé el viatge i només es desperta quan toca menjar. Durant el viatge tenim el primer “incident” i és que ens vola la claraboia de sobre el llit de matrimoni. Per tant, encarem una setmana sense claraboia i en un país on hi plou força sovint... començant, per exemple, per aquella mateixa nit. L’endemà, i després de donar-hi moltes voltes, trobem una solució provisional a l’estil MacGyver, que ens va durar totes les vacances (afortunadament!).

El diumenge ens despertem amb el típic xiri-miri del nord d’Espanya. El temps, però, millora quan entrem a Astúries i fins i tot al migdia fa un sol espaterrant i força caloreta. Ens dediquem a visitar Llanes un poble costaner molt atractiu i amb platges precioses i geològicament amb estructures molt interessants. Hi dinem però ens sentim un pèl estafats... A la tarda anem costejant fins arribar a Ribadesella, un altre poble de la costa i que fa honor a la ria que desemboca en aquest indret. Fem un passeig per tota la zona que voreja la ria i que arriba fins al port. Un indret preciós!

L’endemà ens llevem i el dia es presenta molt emboirat. Deixem Ribadesella i ens dirigim a Covadonga on visitem el santuari i una petita capella curiosament encaixada enmig de les roques. En David aprofita per agafar la bicicleta de carretera i fer els 12 km i 1000 m de desnivell fins a dalts dels llacs. Quan torna, tots tres agafem el bus que ens porta fins als llacs Enol i Ercina. Amb l’Arnau a la motxilla fem una ruta pels llacs i per algunes antigues mines que hi ha a la zona. La boira, però, no ens deixa gaudir plenament del paisatge. A la tarda, ens dirigim cap a Posada de Valdeón, ja a la zona del Parc Nacional de Picos de Europa.

El matí següent tot i que tenim la intenció de fer un tros de la ruta del Cares sortint de Caín, hem de canviar els plans perquè la carretera que va de Posada de Valdeón a Caín està tallada per obres. Realment una pena perquè segons hem llegit el tros més maco de la ruta del Cares és el d’aquesta zona. El dia és esplèndid per tant decidim fer la volta al parc amb l’autocaravana. El paisatge natural és d’una gran bellesa i els colors de tardor brillen com mai! Al migdia arribem a Arenas de Cabrales i a la tarda visitem el Mirador de Camarmeña des d’on es tenen vistes immillorables del Naranjo de Bulnes i del poble de Bulnes (l’únic poble asturià sense accés per carretera; l’accés és mitjançant un telefèric que val 19 euros). Veient que l’Arnau es troba com peix a l’aigua en aquest indret, decidim fer un tros de la ruta del Cares amb ell, començant des del poble de Poncebos. Més o menys fem un terç del camí i podem gaudir dels escarpats cingles i les vistes meravelloses que s’observen des de tot el recorregut. Per primer cop i únic en aquestes vacances, dormim en un càmping a Arenas de Cabrales.

L’endemà decidim tornar a la costa i visitar San Vicente de la Barquera un bonic poble de Cantàbria conegut per ser el poble on va néixer en Bustamante. Però la veritat és que, tot i que la gent hi deu anar i deu ser conegut per això, és un poble amb molt i molt d’encant i amb unes vistes immillorables dels Picos d’Europa. És realment meravellós estar al costat del mar i veure els Picos allà mateix. A la tarda, fem parada a Santillana del Mar, un poblet molt turístic però molt ben restaurat i amb molt d’aire i essència medievals. La propera parada és ja passat Santander, a playa de Berria una platja immensa al costat del penal del Dueso. Ja cap a final de la tarda anem a passejar per Santoña i veiem la posta de sol espectacular.

Ja som dijous i decidim anar tornat per tal que el viatge de tornada no es faci tan llarg. Ens parem a Getaria, ja al País Basc, un poble pesquer amb un port molt maco. A la tarda anem a passejar per Zarautz i anem a prendre un cafetó al bar d’en Karlos Arguiñano. Ens sorprèn que no és un restaurant de molt de luxe sinó més aviat “normalet” i a l’abast de moltes butxaques. A la nit, tornem a Getaria per dormir-hi i, tot i que inicialment ens aparquem al port al costat d’altres autocaravanes, ens hem d’acabar desplaçant un tros perquè els motors dels vaixells de pesca no ens deixen dormir!

L’endemà decidim passar tot el dia a Donostia una ciutat que ens fascina i que quantes més vegades la visites, més ganes tens de tornar-hi. Durant el matí anem a passejar pel casc antic i el mercat. A l’hora de dinar, i mentre l’Arnau menja, anem a una taverna a fer uns pinxos bonííííííssims!!! Com saben viure aquesta gent! I després a fer un bon dinar! Sí, sí... en David es menja un “xuletón” de mig quilo i jo una cua de lluç farcida de gambes. Una delícia!!! A la tarda anem a passejar per la part més nova de la ciutat i pel passeig de la platja de la Conxa. Dormim en una zona habilitada per autocaravanes prop de la Universitat.

Ja som dissabte i de tornada ens parem a Pamplona. Visitem el casc antic (els famosos carrers de l’Estafeta i Mercaderes, i la plaça de l’Ajuntament). Fa un dia esplèndid però molt de fred! A la tarda anem tirant i ens quedem a dormir a Lleida. L’endemà diumenge acabem de tornar fins a casa. Han estat uns dies inoblidables pels llocs que hem visitat però sobretot perquè ha estat la primera sortida amb autocaravana amb l’Arnau i cal dir que s’ha portat molt i molt bé! És un sol!!!

BTT

PEDALS DE FOC 2009

Tot i haver-ho parlat prèviament, el moment de deixar l’Arnau (té només un mes) i la Laura, per anar a fer Pedals de Foc, va ser una mica dur. Tot i que em feia il·lusió els sentiments eren contradictoris.

Pedals de foc és una ruta de 220 km i 5500 metres de desnivell aproximats, al voltant del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Tot i que hi ha diverses modalitats de temps per realitzar-la, crec que en 4 dies dóna temps per poder-la gaudir al màxim. L’arribada al punt d’inici, l’hotel Pirena de Viella, va ser tard i només va donar temps a sopar i conèixer els nous companys de viatge: en David, en Marc, la Pineda i l’Ivan, ja que les dues Annes ja les coneixia d’abans.

Després de carregar piles al matí, el transport de la prova ens porta fins a la boca sud del túnel, prop del refugi de Conangles, veritable inici de la ruta. Els primers kilòmetres es realitzen descendint la vall de Barravés, seguint el curs de la Noguera Ribagorçana. S’enllacen trams de pista, corriols i senders poc marcats vora el riu, on els enormes còdols “precalenten la relació cul-seient”.

Al arribar a la població de Vilaller, iniciem el que és el primer coll de la ruta, el de Serreres, per continuar posteriorment descendint cap a Llesp, on cal agafar un tram de la ruta de l’aigua. Aquest tram és força estret, i en algun cas força tècnic, de fet de vegades ho és tant que cal anar a peu! El corriol desemboca a la pista que puja cap a Iran, Irgo i Igüerri. Al arribar a Gotarta trobem el segon allotjament de la ruta, la casa Vilaspasa. D’aquest allotjament en recordo l’era amb servei self-service de begudes fresques i el fet que vaig ser convidat a marxar de l’habitació i dormir al passadís pels meus insofribles ronquets.

El dia següent, la ruta començava de forma suau, fins arribar al poble de Malpàs. Allí començàvem a guanyar alçada per una pista que ens portava als colls de Peranera i Sas, primers punts culminants del dia, per descendir de forma vertiginosa cap al poble de Les Esglésies. Cal dir que tots aquests poblets que travessàvem aquests dos primers dies, no eren més que petits grups de cases mig abandonades. De fet, ens van comentar que alguns d’ells només es trobaven habitats durant els mesos d’estiu. De tant en tant aprofitem per fer parades i reposar forces, ja portem una bona tirada i encara quedava el Coll de l’Oli, potser el més desagradable de tota la ruta.

Després de segellar el control a la casa Batlle, iniciem la pujada que ens portarà al Coll de l’Oli. El inici és pedregós i amb fort pendent, després el segueixen 4 kilòmetres amb algunes rampes remarcables, superem dos petits colls i arribem a la zona on desapareix el camí i cal posar-se la bici a l’espatlla. Superat el coll seguim en descens ja per un corriol estret i en algun punt perillós. Tot i que no són molts kilòmetres, aquest tipus de terreny que et fa pujar i baixar constantment de la bicicleta es fan molt llargs. Al final arribem a la casa Gris d’Oveix, el nostre tercer allotjament.

La mestressa és una gran amfitriona, i té un delit especial en les arts culinàries, encara recordo l’arròs de muntanya i l’entrecot de vedella!!!. Però només arribar calia fer els deures, estiraments i una bona cervesa. Aquest cop hi havia habitacions de sobra i vaig poder dormir tot solet. Sense el perill d’haver d’abandonar l’habitació a mitja nit.

Abans de sopar, varem anar a donar un passeig fins l’ermita de Sant Cristau, des d’on hi havia una vista espectacular sobre la Vall Fosca. També varem poder observar les destrosses d’una pedregada recent, no havia quedat cap teulat sencer.

Al matí següent, la ruta ens porta per la carretera que puja fins a la central de Cabdella. A la població d’Espui travessem el riu i comencem la llarga pujada que ens porta fins al Coll del Triador. Si no recordo malament són 16 kilòmetres de pista. A mitja pujada podem observar l’intent de construcció de l’estació d’esquí de la Vall de Filià, i el seu complex immobiliari mig penjat al poble d’Espui. Durant l’ascens, els paisatges van canviant, del bosc de ribera a l’inici, passant per les pinedes pi roig a mitja alçada, fins als prats i pastures alpines a 2268 metres d’alçada al Coll de la Portella.

En aquest punt, les vistes es tornen infinites, els 11 kilòmetres que separen el coll del Triador i el de la Portella es poden seguir sense perdre en cap moment de vista la pista que els uneix. Estem contents perquè la pujada s’ha fet molt entretinguda i no ens ha castigat en excés. Després d’uns kilòmetres més en planer i una petita sorpresa final (Coll de la Creu de l’Eixol), iniciem la baixada més excitant de tota la pedals de foc. Es tracta d’uns 12 kilòmetres de pista en baixada on pots arribar a superar els 70 km/h. Al final arribada a Espot i parada per dinar.

El dinar, memorable. En resum i per no donar més detalls, varem acabar omplir una fulla en el llibre de reclamacions de l’establiment. Per llogar-hi cadires. Sort que hi havia una fleca al davant!. A la tarda seguim en direcció a Son, alguns per carretera i altres per la ruta marcada. Parem a Son a segellar i seguim pel camí del Calvari. Per algú aquell camí si que va ser un calvari. La Pineda decideix provar les seves habilitats de “free style” i baixar un marge per la via ràpida. Resultat del campionat individual de “free style”: Guanyadora, la Pineda amb set punts, tots cosits al seu braç esquerre.

Després de negociar amb el cap de manteniment de l’Hotel els Avets, que es veu anava pel món sense pantalons, aconseguim pujar les bicicletes amb furgoneta per tal d’arribar a l’hotel. I sort perquè quedaven 3 kilòmetres de forta pujada i teníem 7 bicicletes a repartir entre 4 (la resta eren a l’hospital).

Nota curiosa: els pastors d’ovelles de la Vall d’Àneu pasturen els seus ramats d’ovelles dalt d’un Renault 21 Chamade. El gos de tura fa de copilot. Com que el pastor deu ser sort, escolta alguna emissora de “radiomuerete” a tot drap. El ramat és dirigit intel·ligentment a cops de clàxon. I les ovelles impedides que no poden caminar, s’acomoden entre els seients posteriors i el maleter, suposo que depenen de l’status social de cada ovella.

El darrer dia toca fer una estona més de carretera en direcció a Isil i Alòs d’Isil, ja dins el parc natural de l’Alt Pirineu. Aviat comença la pista de nou i comencem a enfilar la pujada en direcció a Montgarri, sempre seguint el curs de la Noguera Pallaresa. El paisatge és tremendament bonic i parem multitud de vegades a fer fotos. Potser aquesta és l’etapa més bonica de totes. Parem a fer un mos a Montgarri sense gaire temps per perdre. De seguida enfilem de nou cap al Plan de Beret. El cansament acumulat es comença a notar a les cames, han estat 4 dies amb més de 200 kilòmetres fins ara i més de 5500 metres de desnivell positiu. Acabem la ruta ja de tornada a Viella. Com que la botiga de Pedals de Foc està tancada, aprofitem per netejar les bicicletes i a nosaltres mateixos i també per fer el darrer àpat plegats.

A les 17, recollim els maillots d’obsequi, que per cert són força bonics (Pineda, l’any que ve seran millors) i cap a casa que hi falta gent.

Records a tots i a veure que passa amb el sopar!!!!