Aquest any hem optat per fer les vacances un pèl més tard. I s’ha fet llarg arribar fins aquí! Avui, però, és el primer dia de vacances i també el dia que marxem
cap al nostre destí: Eslovènia!
De bon matí sortim de casa i ens dirigim a Barcelona on a les 12:00h ha de sortir el nostre ferry. Bé, això de les 12:00h acaba essent teòric perquè finalment surt a les
13:00h. Hem optat per fer el trajecte fins a Gènova en vaixell per la comoditat i per evitar haver de conduir durant dos dies seguits. Això ja ho havíem fet en anteriors viatges (Croàcia, Sardenya
i Còrcega) i l’experiència havia estat molt positiva. Aquest cop viatgem amb la companyia Grandi Navi Velocci i la veritat és que és el més fluix de tots els que hem agafat fins ara.
La netedat brilla força per la seva absència i a més està tot ple de musulmans perquè en relitat la ruta sencera és de Tànger a Gènova.
Passem la tarda jugant, al camarot, a la coberta i finalment sopem i anem a dormir. Això sí, descansem molt ja que estem a proa i durant tota la nit estem ben gronxats!
Dijous 16 d’agost
Al matí ben d’hora ben d’hora (05:45h) ens avisen per megafonia que el vaixell està previst que arribi a Gènova a les 07:00h i que hem de deixar els camarots a les 06:00h.
Ens llevem ben depressa, ens dutxem i ho recollim tot. Ens esperem a la cafeteria fins arribar a Gènova on encara estem una bona estona abans no ens deixen baixar del vaixell.
El dia no té massa res a comentar. Conduïm fins ben bé les 5 de la tarda i llavors arribem per fi a Eslovènia.
Ens aturem a Razdrto un petitíssim poble on hi ha un hostal que té zona d’acampada per autocaravanes. I disposa d’una piscina on hi fem un bon bany refrescant. L’entorn és
maquíssim. Tot verd i amb muntanyetes. Dormim molt bé amb una fresca recomfortant.
Divendres 17 d’agost
Avui dediquem el dia a visitar les atraccions turístiques més rellevants d’aquesta zona i segurament també del país: les coves de Postojna i el castell de Predjama.
Al matí ens dirigim a Postojna i ens sorprèn el complexe turístic que tenen muntat. Impressionant. Cobren per tot, i molt. Però segons totes les guies, val la pena veure les coves.
Fa uns anys quan vam viatjar a Croàcia, passant per Eslovènia, vam visitar les coves de Skocjan i per tant aquest cop ens hem decantat per les de Postojna. L’entrada a la cova, al vivàrium i al castell,
per tots quatre ens costa vora 120 euros! Primer visitem el vivàrium on s’hi poden observar petits animals que habiten a les coves i sobretot el Proteus o «human fish» que és una espècie
de salamandra molt típica d’Eslovènia, Croàcia i entorns propers que pot arribar a viure 100 anys i pot estar fins a 10 anys sense menjar gràcies al seu baix metabolisme basal. Una exposició
molt interessant que val molt la pena i que grans i petits gaudim moltíssim!
A les 12:00h entrem a la cova de Postojna amb un tren que ens condueix a uns 3-4 km endins de la cova. Un cop allà baixem i, amb un guia que no explica massa res (explica més l’audioguia
que portem) fem un recorregut a peu de vora 1 Km. La cova és meravellosa. S’hi poden observar multitud de formes geològiques (estalactites, estalacmites, columnes, banderes, etc.), i fins i tot hi ha una
sala amb estalactites molt primetes que pengen del sostre que ens recorden molt la cova de Meravelles de la Catalunya Nord. És impressionant com han habilitat la cova (potser massa pel nostre gust i pel nostre passat
d’espeleòlegs...), i ens fa pensar que molta de la gent que ens acompanya deu sortir de la cova pensant que és molt senzill accedir a un espai com aquest quan de senzill no en té res de res...
Agafem el bus de tornada i arribem a l’autocaravana vora les 6 de la tarda.
Ens dirigim cap a la zona de la vall de Loz on hi ha un llac, el de Cerknica, que és intermitent ja que apareix i desapareix durant les estacions. És un paratge molt bonic que d’alguna
manera té una semblança a la sabana africana. Caminem una estona per allí i fins i tot acabem un pel enfangats. Passem la nit al pàrquing que hi ha allí a la vora.
Dissabte 18 d’agost
Cap al migdia ens dirigim a Ljubljiana. Aparquem en un carrer, dinem i després ens dirigim a peu cap al centre. És una ciutat preciosa amb carrers històrics, amb botiguetes especials
no gens habituals, amb terrassetes i molta vida al carrer.
Decidim pujar a peu al castell que vigila la ciutat. La pujada és una mica durilla però no massa llarga. I des de dalt es tenen vistes espectaculars de la ciutat. Una ciutat que ens enamora
i on coïncidim que seria un bon lloc per viure.
Baixem i ens perdem pels seus carrers i les seves places, i fem un cafè (boníssim) en un bar molt peculiar i pintoresc que fins i tot té taules enmig de les escales de pedra!
Diumenge 19 d’agost
Tot i que el pàrquing sí que és un lloc tranquil de nits, el fet que sigui cap de setmana i que aquest lloc sigui un punt d’inici de diverses rutes fa que ja ben d’hora al
matí hi hagi excursionistes per tot arreu aparcant, parlant i preparant-se per marxar. Així doncs, ens llevem molt d’hora.
Després d’esmorzar ens dirigim al funicular que ens puja mitjançant dos trams (un primer molt empinat i un segon amb telecadira més suau) fins al cim de la muntanya de Velika Planina.
Hi ha moltes cases típiques d’aquesta zona que són una mena de cabanes fetes amb fusta que recorden les cases dels hobbits i que es veu que només una és original ja que la resta són
totes reconstruccions de les originals que van ser destruïdes durant la Segona Guerra Mundial. Comencem la ruta a dalt de tot i baixem per Mala Planina, Planina Kisovec i finalment arribem a Stahovica. La ruta és
dura i exigent, d’uns 1200 metres de desnivell negatiu, però alhora d’una bellesa impressionant ja que permet passar per diferents tipus de paisatge i contemplar vistes impressionants i, en alguns llocs,
fins i tot de vertigen. A Stahovica estem de sort perquè no ens hem d’esperar gaire perquè passi l’autobús i ens dugui fins on tenim l’autocaravana.
Dinem, que ja ens ho mereixem, i després conduïm fins a Luce, un petit poble on hi ha un càmping molt acollidor i on hi fem parada perquè ens cal fer canvi d’aigües i
també dutxar-nos! I com que tenim el riu al costat, i l’Arnau ens ho demana, anem una estona a pescar. Tot i que no acabem pescant res, l’Arnau està ben a punt de treure un peix que ha sucumbit al
nostre asquer (un bon tros de pa integral que és la única cosa que els podem oferir!). Passem una bona estona!
Dilluns 20 d’agost
Al matí en David agafa la bici de carretera i se’n va a fer una súper ruta de vora 50 Km i força desnivell. Nosaltres tres ens quedem al càmping jugant i després els nens agafen les bicis i jo els segueixo caminant i anem fins al poble. Trobem un parc i ens hi estem una estona i després anem a comprar algunes coses al supermercat. El poble és molt pintoresc, d’aquells que semblen sortits d’un conte infantil: cases amb els jardins molt ben arreglats, rierols amb ànecs, petits molinets, horts petits i ben cuidats, etc. Cap a migdia tornem a la utu i al cap de poc arriba en David. Dinem, preparem les coses, fem quatre xuts amb la pilota de futbol, i marxem ja que ens han permès quedar-nos fins després de dinar però suposem que no més temps...
El nostre proper destí, i que de fet és prop d’on estem, és Logarska Dolina una vall glacial de 7.5 Km de llarg i no més de 500 m d’amplada que és parc regional
des del 1987. Tot i que sol quedar a l’ombra de la regió més alpina del país, es considera la «perla negra» de la regió dels Alps ja que té més de 40 atraccionaturals
entre manantials, cims, torres de roca i salts d’aigua. Logarska Dolina és la vall central i n’hi ha dues més de paral·leles que són Matkov Kot i Robanov Kot que és precisament
aquesta última on decidim fer-hi una parada. És una vall molt maca, verdíssima com tot arreu per on anem, i no massa habitada ni concorreguda. Aparquem la utu al darrer pàrquing i fem una caminada
de vora 3 Km d’andada i 3 Km de tornada fins a una granja que es troba al final de la vall i on, durant el dia, fan demostració de tasques habitual
s en una granja pels nens. És un entorn magnífic envoltat per les majestuoses parets dels cims que tanquen la vall. A més a més, el fet que hi hagi poca gent caminant per allí, encara fa més màgic i especial aquest indret. Una bona estona i una bona caminada per acabar el dia!
s en una granja pels nens. És un entorn magnífic envoltat per les majestuoses parets dels cims que tanquen la vall. A més a més, el fet que hi hagi poca gent caminant per allí, encara fa més màgic i especial aquest indret. Una bona estona i una bona caminada per acabar el dia!
Tot i que ens sembla que podríem dormir en aquest aparcament (amb unes vistes magnífiques) decidim anar cap a Logarska Dolina perquè aquesta carretera és molt estreta i marxar
demà al matí potser implicaria tenir problemes amb els cotxe que poguessin pujar ben d’hora.
Dormim en un pàrquing gratuït (no asfaltat) vora l’entrada de la vall, amb altres autocaravanes i furgonetes.
Dimarts 21 d’agost
Per dormir, conduïm uns 25 Km més, en direcció Bled, fins a Kranj on hi ha una àrea d’autocaravanes que per 10 euros pots passar la nit i disposar dels serveis típics.
La zona no té res d’especial però ens permet tenir aquest punt intermig abans del proper destí.
Dimecres 22 d’agost
Després de dinar aprofitem per anar a comprar al supermercat i a la tarda anem a visitar les Gorgues de Vintgar que es troben a tan sols 3 Km de Bled. Com que ja és tard no hi trobem massa gent
(sobretot de tornada). Es tracta d’un engorjat que es fa, en una primera etapa, per uns ponts de fusta que van creuant el riu Vintgar, i ja finalment per terra ferma fins arribar a un pont i un salt d’aigua espectaculars.
També cal destacar el «camp de fites» que hi ha cap al final, amb moltíssimes fites a la llera del riu algunes d’elles gairebé impossibles d’aguantar-se. Els nens baixen a jugar-hi
a posar pedres sobre cada fita que troben i l’Elna fins i tot acaba «banyant-se» per accident al riu! En resum, una visita molt recomanable.
Dijous 23 d’agost
Al matí ens llevem d’hora i conduïm fins al llag de Bohinj, el segon llac més famós del país. Pel nostre gust, molt més maco i amb molt més encant que
Bled perquè no està ni molt menys tan explotat com aquest. És més gran i el color de les aigües és més turquesa (sobretot a les vores).
Ens dirigim cap al pàrquing del telefèric de Vogel per pujar fins a l’estació d’esquí del mateix nom. La pujada és molt pronunciada (1000 metres en poc més
de 5 minuts) però un cop a dalt les vistes del llac i dels entorns són simplement espectaculars. Tot i així, el nostre objectiu no és només contemplar les vistes sinó també
anar a caminar. Després de fer un tros a peu, agafem un telecadira que ens puja una mica més, i al cap d’una hora i mitja aproximadament aconseguim fer el Sija un dels cims mítics de la zona que,
tot i que en general és fàcil de fer, té un tram final molt empinat que cal grimpar. Les vistes des de dalt són altre cop espectaculars!
De baixada, decidim aturar-nos a fer un cafè però enlloc d’això, com que ja gairebé és hora de dinar, acabem menjant al restaurant típic de l’estació
que està especialitzat en plats de senglar. De fet, un dels plats que tastem és el guisat de senglar. I ens hi estem una bona estona, fins i tot veient ploure, llampegar i tronar, perquè els propietaris
s’ho agafen tot amb molta calma...
Després de dinar agafem el telefèric de tornada i tornem a la utu. Per acabar d’explorar la zona, decidim anar fins al salt d’aigua de Savica que es troba a un dels extrems del llac.
De fet, es pot arribar amb autocaravana fins a un pàrquing que, sorprenentment costa 6 euros, i després pagant uns 7 euros podem accedir al camí que consta d’uns 550 esglaons fins arribar al salt
d’aigua. Tot i que és maco, no val ni molt menys tot el que se’n fa pagar!
Passem la nit en un pàrquing al costat d’un càmping de Bohinj que està pleníssim de tendens i autocaravanes en un entorn caòtic. Per sort, tot i que teòricament
no s’hi pot passar la nit, ningú ens ve a dir res. Ni a nosaltres ni a la multitud d’autocaravanes i furgonetes que també hi ha aparcades.
Divendres 24 d’agost
Al matí anem a fer un volt fins al poble i a fer un cafetó. Després, agafem les coses per anar-nos a banyar al llac però només en David hi és a temps perquè
tot de sobte es posa a ploure. I plou, plou i plou durant tot el migdia, tarda i nit.
Passem la tarda jugant a jocs a la utu, veient alguna pel·lícula...
Com que no podem passar la nit on estem aparcats, vora el poble i el llac, i de fet ja ens ho ve a recordar un agent municipal, anem a aparcar en una àrea en una estació d’esquí
propera (recomanada per l’agent municipal) on també hi ha d’altres autocaravanes.
Dissabte 25 d’agost
Com que al matí continua plovent, aprofitem per moure’ns ja que el trajecte és un pèl llarg. Des de Bohinj anem fins a la vall del riu Sôca, un entorn molt destacable pel
fet de ser ja a tocar del Parc Nacional del Triglav i també per les múltiples activitats que es fan a l’entorn del riu. De fet, en línia recta és un trajecte molt curt, però per carreteretes
de muntanya s’acaba convertint en un trajecte de vora 2 hores per carreteres estretes i amb molts revolts!
Abans de dinar s’obre una escletxa de bon temps i aprofitem per anar a veure el salt d’aigua de Kozjak al qual s’hi accedeix per un camí que es pot fer en uns 15 minuts. El salt d’aigua
és molt maco a les fotos, i segurament a la realitat també, però per la seva ubicació amagada costa de captar plenament. Tot i així, és una visita que val la pena. Tornant passem per
un parell de ponts interessants: un fet amb cordes i taulons, i l’altre el mític pont de Napoleó.
Dinem a l’autocaravana i just després de dinar decidim anar a visitar el poble, Kobarid. Com a elements destacables dir que hi ha el que anomenen la «Ruta de la Pau» que discorre
per diferents llocs del poble com un turó amb un viacrucis que condueix fins a una església fortificada amb les restes de més de 7000 soldats italians de la Primera Guerra Mundial. Des d’aquesta
construcció faraònica es poden observar unes vistes immillorables del poble i ide la vall.
Després de sopar comença a ploure i no para en tota la nit.
Diumenge 26 d’agost
Al matí continua plovent i pel que sembla no ha de parar fins després de dinar (o més enllà). Per tant, i com és obvi, no fem l’excursió que teníem prevista
fins als llacs i decidim anar fent camí per no perdre temps ja que aquesta zona dels Alps, tot i ser maca, creiem que no ho és tant per hipotecar-hi més dies. I segons en David, els Dolomites ens esperen!
Durant el matí fem la carretera que condueix fins al pas de Vrsic. El trajecte de pujada i baixada té 50 corbes (paelles en el sentit més literal!) molt tancades i amb espectaculars vistes
a mesura que ens acostem al pas. Un cop a dalt, fa molt i molt fred, tant que només ens atrevim a sortir un moment per fer quatre fotos del paisatge increïble que des d’aquí es pot contemplar.
Dinem i seguim tirant ja amb l’objectiu d’arribar als Dolomites. Deixem Eslovènia amb un bon regust de boca d’un país que ens ha agradat molt i que ens ha sorprès amb
els seus paisatges verds, immensos i molt pintorescs trets d’un imaginari que tots tenim fruit dels contes que ens llegien quan érem petits.
Després de 3 hores de conducció travessant diversos ports de muntanya arribem a la zona dels Dolomites. Ens quedem a dormir prop del pas de Tre Croci, en un pàrquing d’una estació
d’esquí, des d’on tenim una primera visió impressionant de la magnitud dels Dolomites.
Dilluns 27 d’agost
Fa un dia radiant i abans d’anar al càmping de Cortina d’Ampezzo, decidim anar a fer una ruta mítica d’aquesta zona que és la de «Tre Cime di Lavaredo».
Agafem un autobús de línia urbana al pas de Tre Croci que ens duu fins al Lago de Misurina i allí agafem un altre bus que es porta fins al refugi d’Auronzo. El paisatge està nevat i de fet hi ha força neu. A mesura que anem pujant les vistes cada cop són més espectaculars. Immenses parets de roca calcària s’erigeixen davant nostre amb el fons d’un cel de color blau elèctric i sense ni un núvol. Durant unes 5 hores fem una ruta circular que voreja i permet contemplar des de diferents punts de vista els tres cims impressionats que donen nom a la ruta i que passa per diferents refugis: Auronzo, Lavaredo, Locatelli i Tre Cime.
En el de Locatelli fem parada i ens prenem un cafè i un pastís de formatge que es posen d’allò més bé no només pel gust sinó també per les vistes que podem contemplar des d’allí. Els nens s’ho passen molt bé i ni es cansen ja que durant tot el camí estan jugant amb la neu llançant-s’hi a sobre, llançant boles de neu, escalant-la... Tot i que el desnivell no és massa important (400 m aproximadament) el fet de caminar 12 Km per la neu fa que el camí sigui dur. Arribem a Auronzo ben cansats però molt contents d’haver gaudit d’aquest espectacle de la natura!
Agafem un autobús de línia urbana al pas de Tre Croci que ens duu fins al Lago de Misurina i allí agafem un altre bus que es porta fins al refugi d’Auronzo. El paisatge està nevat i de fet hi ha força neu. A mesura que anem pujant les vistes cada cop són més espectaculars. Immenses parets de roca calcària s’erigeixen davant nostre amb el fons d’un cel de color blau elèctric i sense ni un núvol. Durant unes 5 hores fem una ruta circular que voreja i permet contemplar des de diferents punts de vista els tres cims impressionats que donen nom a la ruta i que passa per diferents refugis: Auronzo, Lavaredo, Locatelli i Tre Cime.
En el de Locatelli fem parada i ens prenem un cafè i un pastís de formatge que es posen d’allò més bé no només pel gust sinó també per les vistes que podem contemplar des d’allí. Els nens s’ho passen molt bé i ni es cansen ja que durant tot el camí estan jugant amb la neu llançant-s’hi a sobre, llançant boles de neu, escalant-la... Tot i que el desnivell no és massa important (400 m aproximadament) el fet de caminar 12 Km per la neu fa que el camí sigui dur. Arribem a Auronzo ben cansats però molt contents d’haver gaudit d’aquest espectacle de la natura!
Agafem l’autobús de tornada que ens deixa altre cop al Lago de Misurina i consultant els horaris del proper autobús ens adonem que falta... una hora i mitja encara perquè passi
el següent. Primer de tot decidim seure en un banc del costat del llac i descansar. Al cap d’una estona, i davant la insistència de l’Arnau, lloguem una barca de patins per fer una volta de mitja horeta
pel llac. Com és evident, acabem padalant en David i jo tot i que els nens ens intenten ajudar tant com poden, però amb el problema que no arriben massa bé als pedals. L’entorn del llac és
idílic amb gespa per tot arreu i unes vistes impressionants dels Dolomites. Gaudim molt de la passejada i acabem de cansar (encara una mica més) les nostres cames! El millor, que l’Arnau ens digui que ha
estat la millor excursió que ha fet mai!
Dimarts 28 d’agost
Avui decidim agafar-nos un dia una mica relaxat i per tant estem força pel càmping jugant i descansant. A la tarda, però, anem a fer un volt i pugem fins al Lago d’Aial que està
proper al càmping (mitja horeta caminant) i hi fem un cafetó. Tornant anem a jugar al mini-golf amb els nens i ens divertim una estona!
Comencem a fer plans per la ruta que farem demà.
Dimecres 29 d’agost
Ens llevem d’hora perquè, després d’esmorzar, a les 8 del matí, agafem l’autobús urbà que ens duu fins al centre de Cortina d’Ampezzo. Allí,
agafem un altre autobús que ens porta fins a Falzarego.
Allí comencem la ruta. Després d’una primera pujada intensa durant la qual acabem superant vora 400 m de desnivell per un bosc alpí, arribem fins al refugi de Cinque Torri que està just a sota dels famosos cinc cims de roca calcària que s’erigeixen gairebé del no res. Una visió espectacular d’una zona mítica dels Dolomites. A partir d’aquí es pot fer la vosta als Cinque Torri però no és el nostre objectiu.
Nosaltres continuem pujant fins al refugi Scoiattoli on ens parem a fer un cafè. Aquí hi arriba un telefèric i està força ple de gent força «pija» que solament pugen a contemplar les vistes. Ens fa gràcia veure com es vesteixen segons quins personatges! El refugi no té gens d’essència muntanyenca sinó que és totalment el contrari: un lloc on prioritzen el luxe en tot allò que fan: àpats, decoració, personal, etc. Continuem pujant fins al refugi d’Averau i ja portem vora 800 metres de desnivell. Tot i que la nostra intenció és, a partir d’aquí baixar, l’Arnau sorprenentment ens diu que vol pujar fins al refugi Nuvolau que es troba ubicat al cim del mateix nom de 2575 m i que, des de baix, sembla espectacular. L’Elna ja no pot més i per tant anem alternant esquena i caminar. Però quan troba neu s’anima i li tornen les forces! La pujada no és massa llarga (ho semblava més des de baix) però amb un pendent exigent i constant. A mesura que anem ascendint, els Cinque Torri cada vegada semblen més petits. I és que estem superant la seva alçada de força metres i, com tot a la vida, la seva magnitud acaba essent relativa. Arribem a dalt molt contents d’haver aconseguit la fita i ens adonem que hem arribat als 1000 metres de desnivell! Tota una heroïcitat pensant que estem caminant amb dos nens de 5 i 9 anys! Mengem els entrepans i amb en David compartim una súper cervesa, que es posen d’allò més bé. Aprofitem per embadalir-nos amb les impressionants vistes que des d’allí es tenen de tota la regió dels Dolomites i no parem de fer fotos. Però és evident que cap fotografia pot captar el que estem veient, de la manera que ho estem veient, sentint i vivint! Per tant, ho aprofitem al màxim. El refugi, aquest sí, és típic de muntanya i ens n’alegrem! Comprem un parell d’adhesius per recordar la fita.
Allí comencem la ruta. Després d’una primera pujada intensa durant la qual acabem superant vora 400 m de desnivell per un bosc alpí, arribem fins al refugi de Cinque Torri que està just a sota dels famosos cinc cims de roca calcària que s’erigeixen gairebé del no res. Una visió espectacular d’una zona mítica dels Dolomites. A partir d’aquí es pot fer la vosta als Cinque Torri però no és el nostre objectiu.
Nosaltres continuem pujant fins al refugi Scoiattoli on ens parem a fer un cafè. Aquí hi arriba un telefèric i està força ple de gent força «pija» que solament pugen a contemplar les vistes. Ens fa gràcia veure com es vesteixen segons quins personatges! El refugi no té gens d’essència muntanyenca sinó que és totalment el contrari: un lloc on prioritzen el luxe en tot allò que fan: àpats, decoració, personal, etc. Continuem pujant fins al refugi d’Averau i ja portem vora 800 metres de desnivell. Tot i que la nostra intenció és, a partir d’aquí baixar, l’Arnau sorprenentment ens diu que vol pujar fins al refugi Nuvolau que es troba ubicat al cim del mateix nom de 2575 m i que, des de baix, sembla espectacular. L’Elna ja no pot més i per tant anem alternant esquena i caminar. Però quan troba neu s’anima i li tornen les forces! La pujada no és massa llarga (ho semblava més des de baix) però amb un pendent exigent i constant. A mesura que anem ascendint, els Cinque Torri cada vegada semblen més petits. I és que estem superant la seva alçada de força metres i, com tot a la vida, la seva magnitud acaba essent relativa. Arribem a dalt molt contents d’haver aconseguit la fita i ens adonem que hem arribat als 1000 metres de desnivell! Tota una heroïcitat pensant que estem caminant amb dos nens de 5 i 9 anys! Mengem els entrepans i amb en David compartim una súper cervesa, que es posen d’allò més bé. Aprofitem per embadalir-nos amb les impressionants vistes que des d’allí es tenen de tota la regió dels Dolomites i no parem de fer fotos. Però és evident que cap fotografia pot captar el que estem veient, de la manera que ho estem veient, sentint i vivint! Per tant, ho aprofitem al màxim. El refugi, aquest sí, és típic de muntanya i ens n’alegrem! Comprem un parell d’adhesius per recordar la fita.
Comencem a baixar altre cop fins al refugi d’Averau i a partir d’allí emprenem la darrera part de la ruta que ens porta per un camí amb poc desnivell (només alguns puja-baixa)
a través del qual, i amb poc més d’una hora, arribem al Passo Giau. Estem molt cansats i assedegats. Com que encara queda una hora perquè passi l’autobús, aprofitem per fer un toc: en
David una cervesa i jo un Sky Wasser (beguda a base de xarop de fruites del bosc, llimona i aigua amb gas) que és deliciós!
Agafem el bus i com que tarda vora 40 minuts fins arribar a Cortina d’Ampezzo, ens hi quedem adormits i tot (tots quatre!). En arribar al poble, decidim que encara tenim prou forces per anar caminant
fins al càmping. Ens ho agafem amb molta calma i anem a fer un volt pel poble (massa pijo pel nostre gust) i mica en mica anem tornant. Arribem al càmping amb forces només per dutxar-nos i sopar (i jugar
un parell de partides a l’Unno). Ha estat un dia intens però innoblidable. Una ruta impressionant en un entorn immillorable. Finalment, han sortit 17,5 Km i 1000 m de desnivell, tot un rècord pels nostres
fills que mica en mica es van convertint en autèntics excursionistes alpins!
Dijous 30 d’agost
La previsió meteorològica per avui, i per a partir d’avui, no és massa bona. Tot i així, en llevar-nos veiem que tot i que el dia és gris, encara no plou. I tot i
que estem cansats de l’esforç d’ahir, decidim aprofitar el matí.
Un cop al càmping, i ja amb molta gana, preparem el dinar i passem la tarda descansant, netejant, endreçant, i preparant-nos per demà ja anar tornant cap a casa...