Dissabte 17 d’agost
Aquest any som dels últims de la
feina que comencen vacances. Ja en tenim moltes ganes! A més a més aquest any
hem tornat a planificar un viatge d’aquells xulos. Anirem a visitar parcs
nacionals de la costa oest de Canadà i Estats Units. El 2010 vam visitar les
Muntanyes Rocalloses de Canadà i el 2014 vam estar un mes visitant més de 14
parcs nacionals de la costa oest d’Estats Units. I tots dos viatges ens van meravellar.
I com que encara queda molt per veure, i el tipus de viatge en furgoneta i a la
nostra ens atrau tant, aquest any hem decidit tornar a aquesta zona, això sí,
sense trepitjar massa res que ja prèviament hàgim fet.
El dissabte és el dia de trasllat.
Ens llevem ben d’hora i a les 10:30h agafem l’avió que surt de Barcelona i que
en unes 10 hores ens porta a Atlanta. Allà toca esperar vora 5 hores per
després agafar un altre vol, de 5 hores més, fins a Vancouver. Un dia molt
llarg però que finalment acabem amb èxit, sense retards i amb tots quatre
aguantant les llargues estones a l’aeroport i a l’avió (tenim uns nens que són
uns cracks!).
Arribem a Vancouver a quarts de
deu de la nit (per nosaltres és ja la matinada, gairebé matí) i agafem un taxi
que ens porta fins a la casa on tenim llogada una habitació. És una súper casa
de les típiques americanes, en un barri residencial típic americà (la part oest
de Canadà és molt americana), i on hi viuen una família de xinesos. L’habitació
està molt bé i ens permet descansar de tot el viatge que hem fet.
Diumenge 18 d’agost
Ens llevem força d’hora però amb
poc senyal de jet lag. Que bé! Sembla que ja li tenim força el peu al coll a
això del canvi horari.
Sortim a esmorzar a un Starsbuck,
que és la única cosa mig decent que hi ha a prop de la casa on ens allotgem.
Després tornem però a partir d’aquí, comença l’odissea de trobar un taxi que
ens porti al local d’Escape Campervans. Finalment, i després d’una hora i mitja
d’espera, és en Tom, l’amo de la casa, que ens fa de taxi fins allí. Un paio
agradable en Tom, tot i que no domina massa l’anglès (sorprenentment, i perquè
fa 10 anys que viu a Vancouver).
Un cop arribem al local d’Escape
Campervans tenim la mateixa sensació que fa 5 anys! Quines ganes de tornar a agafar
la furgo. Aquesta vegada ens donen una furgo pintada amb ànecs (goose) que són
típics de Canadà, en tons liles i taronges. La furgo és més gran que la de l’altra
vegada ja que la part de seients de darrera es manté, i la part de
llit/menjador és més àmplia i amb millor accés des de davant i també des dels
seients de darrera. La part de darrera on hi ha la cuina és igual.
Un cop tenim la furgo ja
disponible, ens dirigim al supermercat. Comprem menjar per un parell de dies i
també menjar xinès per dinar. Un cop hem menjat, comencem a tirar. És un pèl
tard però volem fer un bon tros fins a Kamploops (3 hores de conducció
aproximadament). Els nens estan molt cansats i s’adormen profundament, és per
això que vora quarts de nou decidim parar, sopar una mica, i que després ells
ja dormin i no els haguem de tornar a despertar. Tot i així, nosaltres també
estem cansats (el jet lag treu el nas!) i decidim que buscarem un lloc on parar
aviat. Malgrat les intencions, només trobem àrees per súper caravanes i autocaravanes
(RV parks) que no tenen cap mena d’atractiu i són molt cars. I com que per
només dormir no volem pagar gairebé 40$ decidim parar en un poble, Chase,
buscar un lloc tranquil i quedar-nos-hi a passar la nit.
Dilluns 19 d’agost
Hem dormit molt bé i hem
descansat el que ens convenia! Tot i així, a les 5 ja estem desperts i com que
no tenim més son decidim posar-nos en marxa. Conduïm fins a Salmon Arms, un
poblet amb encant amb molta activitat nàutica al costat d’un llac de grans
dimensions, i ens hi parem a esmorzar en un típic bar-restaurant. Tenim molta
gana i ens mengem un súper esmorzar a base de pancackes, patates i cafè (o
aquesta aigua xirri que ells anomenen cafè... de fet ja és mala senyal que et
deixin repetir d’una cosa, el cafè, tantes vegades com vulguis...).
Un cop ja amb la panxa plena, ens
dirigim cap a Revelstoke que és la porta d’entrada al primer Parc Nacional que
volem visitar. Ens parem al poble per anar a demanar informació a l’oficina de
turisme on ens donen plànols tant de Revelstoke NP com de Glacier NP, el
proper.
A partir de Revelstoke agafem una
carretera que discorre per la zona del parc. Al llarg dels 26 km de recorregut
podem meravellar-nos amb el paisatge de bosc de pins alts i prims (molt
diferents als que estem acostumats nosaltres) i a les vistes cada vegada més
enlairades que ens permeten tenir una visió de tota la zona de Revelstoke i
voltants, sobretot del majestuós llac. Un cop a dalt, aparquem la furgoneta i
pugem caminant per un sender fins a la part més alta. A partir d’allà comencen
d’altres camins que anem recorrent durant tot el matí i que ens permeten tenir
vistes espectaculars i passar enmig de camps de flors de tots colors. Trobem
uns naturalistes del parc que ens expliquen curiositats de l’os i també d’altra
fauna que resideix en aquesta zona. Es veu que tant hi ha ossos grizzleys com
negres, i que malgrat els temors, des del 1976 que no hi ha reportat cap atac a
humans. Tot i així, cada dia es veuen ossos per la zona. A la carpa que tenen
muntada hi ha maquetes de petjades d’ossos i altres animals i ens sorprèn, i
molt, les dimensions de la petjada de l’os grizzley...
Cap a l’hora de dinar tornem cap
a la furgoneta i baixem un tros fins que trobem una zona de pícnic, amb vistes
espectaculars, i parem per cuinar uns súper spaghetti amb salsa de tomata que
entren molt i molt bé!
A la tarda continuem avançant i
ens parem a visitar dos punts més del parc. El primer un sender que discorre a
través d’unes passarel·les per una zona semi-inundada i on podem veure granotes
i uns insectes molt curiosos que sembla que portin la casa de trastos a sobre i
que viuen submergits a les basses. El segon un altre sender que discorre per un
bosc de cedres centenaris i immensos; un lloc preciós i ple d’encant.
Finalment, ens dirigim cap al
Glacier on busquem un campground per passar-hi la nit. I sí, el trobem,
finalment. I fem el que més ens agrada: estar enmig del bosc, en un entorn
idíl·lic i màgic, i fent barbacoa per sopar. Rememorem els grans moments que
vam viure fa 5 anys! I els nens estan encantats amb això d’estar en plena
natura i fent foc per coure el sopar!
Dimarts 20 d’agost
Encara amb certs efectes del jet
lag, ens llevem molt d’hora i esmorzem aviat. Ens posem en ruta amb la intenció
de fer alguna caminada pel Glacier però la majoria són amb fort desnivell i
llargues, i decidim que observarem les glaceres que són visibles des de la part
més baixa del parc. Això sí, fem una visita molt interessant al centre de
visitants que té una part de museu amb informació sobre la flora, la fauna i
també l’omnipresent tren que travessa tota aquesta part del país.
Avancem cap al proper parc, que
fa 9 anys vam visitar molt de resquitlló i ens van quedar moltes ganes
d’aprofundir-hi més: Yoho. Una mica abans de migdia arribem a l’Emerald Lake,
un llac de color esmaragda que ben bé sembla un vidre en el qual s’emmiralla
els enormes pics que l’envolten. Una meravella de la natura però que, pel fet
de ser un punt classificat com a “highlight” està força ple de gent. Nosaltres
decidim fer la volta al llac caminant (uns 5,5 km) i després, com que encara
ens queden forces, decidim fer la volta amb barca, remant. Ens ho passem molt
bé intentant sincronitzar-nos amb les remades, i quedem força esquitxats tot i
que va força bé perquè fa calor. Ens adonem que el pas a Yoho ha implicat
canviar una hora i per tant acabem dinant a les 4 de la tarda! Dinem en un plis
al pàrquing de l’Emerald Lake perquè hem d’anar a buscar campground ja que Yoho
és un lloc amb molts de visitants i per tant preveiem que els campgrounds
estiguin força plens. En el camí de baixada parem un moment a veure el Natural
Bridge que no té res d’especial; de fet, és una gran roca que ha obstaculitzat
el curs del riu i fa que aquest surti amb força i empenta. Molta gent, moltes fotos,
i no massa res més.
Tal i com prevèiem, els
campgrounds de la zona estan plens. Al centre de visitants ens diuen que provem
al Hoodoo Creek i, per sort, sí que hi ha lloc tot i que hem de recular fins a
l’entrada del parc. El campground és molt bàsic i mica en mica es va omplint de
gent. Es troba en una zona molt exposada (res d’estar al mig del bosc) des de
la qual es poden contemplar les grans muntanyes de Yoho. Avui també tenim carn,
per tant decidim fer barbacoa. Mica en mica es va fent fosc, però més tard que
ahir perquè avui tenim una hora més malgrat estar només a pocs quilòmetres d’on
vam dormir ahir. La nit és molt agradable i silenciosa, tot i que el campground
està ple de caravanes, autocaravanes, furgonetes, i tendes.
Dimecres 21 d’agost
Ens llevem d’hora tot i que avui
una miqueta més tard que ahir, i esmorzem dins la furgoneta perquè fa força
fred. Tenim la intenció de fer una excursió vora el campground per veure uns
hoodoos. Comencem aviat, cap a les 8, i no hi ha ningú. Quan hem avançat només
uns 100 metres sentim un rugit estrany que ens fa posar en alerta. No tenim
clar si és un os o algun altre animal, però el so no pinta massa bé ni tampoc
sembla massa amical. Per tant, decidim girar cua preveient que fins ben bé
d’aquí a un parell d’hores no vindrà ningú, si és que ve algú, ja que no és una
zona molt coneguda del parc.
Canvi de plans. Decidim avançar i
anem a veure les Takakkawa falls, un salt d’aigua espectacular que és dels que
té més caiguda de tot Canadà. La carretera per arribar-hi no és gens fàcil ja
que té un parell de corbes en pujada força complicades. Això fa que, malgrat
ser un lloc molt conegut, no hi hagi massa gent. Fa un dia preciós i decidim
fer una excursió fins les Laughing falls, que en total són uns 8 km. Durant el
camí veiem alguns animals: un gos de les praderies i una pica. També veiem
petjades d’alguns animals que ens costa saber exactament de quins són. El camí
és molt agradable ja que discorre per una vall preciosa i al costat del Yoho
river. En arribar al salt d’aigua, parem una estona vora el riu.
De tornada, la calor apreta una
mica més. Arribem a la furgoneta a l’hora de dinar però decidim baixar fins al
centre de visitants. Dinem i després entrem a comprar adhesius i també una guia
de petjades d’animals, per poder anar identificant el que veiem.
Decidim continuar avançant per
tal de poder arribar al següent parc nacional, Kootenay. Per això, ens cal
tornar enrera, anar fins a Gold, i a partir d’aquí fer uns 100 km per la vall
de Columbia. Tot i que “a priori” no hi ha res de destacat, trobem que és un
paisatge preciós, una vall verda, envoltada de muntanyes majestuoses, i amb
ranxos i ramats de vaques dispersos. Un paisatge d’aquells que no pares de
contemplar perquè et meravellen. Finalment arribem a Radial Hot Springs, que de
fet és el poble que dóna entrada al Kootenay, i passem la resta de la tarda a
les piscines d’aigua calenta. Val molt la pena perquè són dues piscines que
estan a 29 i 39ºC (sí, la darrera un pèl massa calenta) a l’aire lliure. Ens relaxem
i els nens s’ho passen pipa baixant tobogans i l’Arnau també ens sorprèn amb el
seus salts des del trampolí.
Arribem al campground que ahir,
en previsió del que ens havia passat a Yoho ja havíem reservat per internet. És
el que està just al costat de les piscines i que es diu Redstreak. És un
campground molt gran, i amb tots els serveis. Tot i que fa vent i és tard, fem
barbacoa. Dormim com troncs de tant relaxats que hem quedat a les aigües
termals.
Dijous 22 d’agost
Avui ens llevem a les 07:30h (quin
récord!). El dia es lleva una mica ennuvolat. Després d’esmorzar conduïm una
mica fins al primer punt des del qual volem iniciar una excursió. Passem mig
matí fent una ruta fins al Dog Lake, un llac molt “salvatge” enmig d’un entorn
natural molt verge. El camí d’anada el fem pràcticament sols i intentem anar
parlant (i cantant) per espantar els ossos que hi pugui haver. Durant el camí,
també, i amb la guia que ja tenim, anem analitzant les petjades que veiem i
podem identificar que són bàsicament de llop. D’os no en trobem, per sort.
Kootenay és un parc molt menys
concorregut. La carretera principal està tancada durant bona part de l’any i
això fa que en tot el parc no hi hagi ni pobles, ni serveis ni tampoc cobertura
telefònica. Això el fa més salvatge i, per nosaltres, molt més atractiu.
Com que ja és gairebé migdia, i
la intenció és passar la nit a Kootenay, decidim anar a buscar lloc al
campground de Marble Canyon, i dinem allà. Al campground hi ha avisos que en
aquesta zona hi ha os grizzley... i de fet veiem algunes senyals d’os (pel i
urpades als arbres) que fan que tinguem l’atenció al màxim. El campground és
petitonet i molt tranquil, i la parcel·la és molt maca enmig d’arbres.
Després de dinar, descansem i
juguem una mica a jocs, i després anem a veure el Marble Canyon que, per obres
al pàrquing, només s’hi pot accedir des de Paint Pots. El Marble Canyon no té
massa res de destacat perquè és un engorjat molt petit que, això sí, té una
aigua d’un color blau-turquesa molt atractiu. El millor és el camí fins allí
que discorre per una zona de bosc amb la majoria d’arbres cremats (suposem que
per un incendi força recent) i que a sota està ple de nous arbres que hauran de
lluitar per fer-se un lloc i arribar a poder tenir la llum suficient per anar
creixent. 
Red Pots és una zona en la qual
hi ha basses de color taronja intens fruit de la presència d’òxids de ferro. Es
veu que els indis feien quilòmetres per arribar a aquest lloc i agafar aquests
fangs per fer pintures. Un indret curiós.
Ja de tornada al campground,
tenim temps de jugar a alguns jocs i començar a fer foc per fer barbacoa.
Divendres 23 d’agost
Aquesta nit ha fet molt de fred i
malgrat a la furgo hi estem bé, en algun moment s’ha notat que les temperatures
han baixat. El matí es lleva mig ennuvolat i amb 4ºC! Avui decidim esmorzar a
dins la furgo.
Deixem Kootenay amb molt bon
regust de boca perquè realment ens ha agradat molt. Abans de marxar, però, ens
parem al Continental Divide, un punt geogràficament interessant perquè és on es
defineix cap on cau l’aigua: bé cap a l’oest en direcció a l’oceà Pacífic, o bé
cap a l’est en direcció a l’oceà Atlàntic. Per tant, pocs milímetres determinen
el destí final d’una gota de pluja.
Seguim avançant i el proper Parc
Nacional és el megaconegut Banff. No tenim intenció de quedar-nos-hi perquè fa
9 anys ja el vam visitar força a fons. Això sí, fem una paradeta per fer una
caminada. Concretament ens dirigim al Johnston Canyon, un engorjat que permet
fer un recorregut a través d’unes passarel·les i visitar un parell de salts
d’aigua que són força impressionants (Lower i Upper falls). Sort que hi anem
aviat perquè és un punt amb força visitants (bé, de fet com tot Banff), i
encara ho trobem força bé, i podem fer els 5,5 km (anada i tornada) amb
relativa tranquil·litat. Durant el camí veiem força esquirols tant dels
vermells com també dels de ratlles negres.
Ja és migdia, i decidim parar al
poble de Banff, el centre neuràlgic del parc. És un poble amb molta oferta
gastronòmica i comercial, que conserva cert encant i sobretot pels voltants que
té i les immenses muntanyes que l’envolten. Com que ja comencem a tenir gana
optem per quedar-nos a dinar un súper entrepà i després anem a fer un súper
cafè amb un pastís de pastanaga. Per primer cop durant el viatge provem un cafè
com deu mana! Només per això ja ha valgut la pena la parada a Banff.
Vora les 3 comencem a fer camí
per arribar avui al nostre proper destí, Drumheller. Hem de conduir en direcció
oest fins passat Calgary. Arribem a Drumheller, el poble dels dinosaures i el
primer que fem és anar a l’oficina d’informació per demanar on podem trobar un
supermercat gran, on podem trobar campground per passar la nit, i també per
demanar informació sobre les rutes que demà volem fer. Ens atén una senyora
molt amable que ens explica moltes coses, fins i tot que a l’hivern, en aquesta
zona, es poden veure aurores boreals.
Passem la nit al campground de
“11 bridges”, una mena de càmping que té molt bons serveis però que ni molt
menys té l’encant d’un típic campground. A més a més, com que està al costat
del riu, està ple de mosquits!!! Això sí, com sempre en els campgrounds, la nit
és molt tranquila.
Dissabte 24 d’agost
Ens llevem d’hora perquè avui
volem esprémer al màxim aquesta zona.
Primer de tot ens dirigim al Suspension
bridge, un pont penjant espectacular que travessa el riu Red Deer, i que no
permet més de 20 persones alhora. El terra permet veure el riu i en alguns
moments fa una mica de cosa estar caminant-hi...
Seguidament ens dirigim més cap
al sud per visitar els hoodoos, unes formes geològiques peculiars que ens
recorden molt el que fa uns anys havíem vist a Bryce Canyon. Els antics creien
que eren gegants que forces del mal havien convertit en pedra. Com que hi
arribem aviat no hi ha massa gent i pugem fins ben amunt i això ens permet
tenir unes vistes immillorables de la vall del Red Deer.
Seguim avançant cap al sud fins
arribar a l’Atlas Coal Mine, una mina de carbó molt ben conservada. Es poden
fer diferents tipus de visita i, com que ens interessa molt, decidim fer la que
creiem més completa que et permet entrar a la mina caminant. Abans de la visita
anem a veure les màquines que s’utilitzaven i també els estances que hi havia a
la colònia minera. Ens toca una guia molt trempada que ho explica molt bé i amb
molt d’entusiasme. Primer de tot ens explica què es feia en el “Wash House” que
era la caseta on els miners deixaven la roba neta penjada del sostre (per no
embrutir-la i mantenir-la seca i calenta) i on es dutxaven. De fet, els miners
eren uns “privilegiats” pel que fa la dutxa perquè eren dels pocs de l’època
que es podien dutxar diàriament... bé, això és perquè evidentment sortien molt
bruts de la mina. A les seves dones se’ls permetia anar a dutxar-se al mateix
lloc el diumenge, abans d’anar a missa. També ens expliquen que durant la
dutxa, que només durava 2 min, un company netejava l’esquena de l’altre, per
tal de poder ser més eficients i anar més ràpid. Seguidament visitem una altra
estança on ens explica com han evolucionat els sistemes d’il·luminació a la
mina.
A continuació, ens posem tots un
casc (cadascú amb el sistema d’il·luminació que escull) i accedim al túnel
d’entrada a la mina. És un passadís estret on hi ha l’espai just per avançar i
al costat esquerra hi ha una cinta que permetia treure el carbó que s’extreia
de la mina. Seguim avançant i entrem a un passadís d’accés que aquest ja no té
finestres a l’exterior i és completament fosc. De fet, la guia, en un moment
determinat, ens fa apagar els llums dels cascs i ens quedem a les fosques...
una sensació que fa posar la pell de gallina i més perquè mentrestant ens
explica la història d’un miner i de com va viure i sobreviure un esfondrament
d’una galeria, i malgrat això va continuar anant cada dia a la mina durant 40
anys més. Als miners se’ls pagava per la quantitat de carbó que extreien i per
tant això comprometia la seguretat dels passadissos que escavaven ja que feien
el mínim imprescindible per cabre-hi i poder treure tot el carbó que poguessin.
També ens explica la història d’un miner que era molt forçut i extreia molt
carbó però malgrat això en el registre sempre li’n sortia menys. Preveient que
algú l’estava estafant, va demanar dues monedes (cada miner posava el que havia
extret en una vagoneta i hi penjava una moneda amb el seu número) per posar-ne
una al lloc on tothom la posava, i una altra d’amagada; d’aquesta manera va
poder saber qui l’estava estafant... i d’aquest estafador, no se’n va saber res
més... Al final del passadís sortim a fora i estem a dalt del turó des d’on tenim
unes vistes aèries de la mina impressionants. Acabem la visita on l’havíem
començat molt contents perquè ha valgut molt la pena.
Són vora les 12 i ens dirigim cap
a Drumheller per, a partir d’aquí, fer el Dinosaur Trail, un recorregut
circular d’uns 60 km que discorre per les zones on s’han trobat una gran
quantitat de restes fòssils, sobretot de dinosaure. Hi ha un parell de punts al
camí, Horse Thief Canyon i Orkney viewpoint des d’on es tenen vistes
espectaculars de la zona de canyó que al llarg dels anys ha anat escarvant el
riu. Com a curiositat, a la zona de Horse Thief Canyon, recentment s’hi ha
gravat la pel·lícula “Ghostbusters 2020”, un clàssic de la nostra infantesa!
Al punt mig del recorregut, hem de travessar el riu amb un ferry, a Bleriot Ferry.
Dinem pel camí, i ja de tornada a
Drumheller, ens dirigim al Royal Tyrrell Museum, un museu fantàstic,
impressionant, imprescindible, que conté la major quantitat de fòssils,
sobretot de dinosaures, del món. De fet, la zona d’Alberta és de les més riques
del món en jaciments fòssils. Quedem meravellats amb tots els originals (que
són la majoria) i reconstruccions (alguns) d’esquelets de grans dinosaures, i
també d’altres rèptils. Una col·lecció interassantíssima que val molt la pena
visitar. Ah, i com a curiositat també des de les galeries es pot veure el
laboratori en el qual treballen els paleontòlegs!
Sortim del museu ben contents
perquè ha estat una visita que ens ha entusiasmat.
Per acabar el recorregut dels
dinosaures, pugem al dinosaure que és la reconstrucció més gran del món d’un
T-rex. S’hi accedeix per dins l’oficina d’informació i pujant 105 escalons
arribes fins a la boca del dinosaure.
Contents d’haver aprofitat molt
bé el dia, i també contents perquè ens ha agradat aquesta zona i ens ha permès
trencar amb els paisatges que des de fa una setmana estàvem veient, enfilem
carretera per intentar avançar una mica. Demà volem arribar al Glacier americà
i per tant s’està acabant la part canadenca. Fem nit a Vulcano en un pàrquing
amb altres furgos i autocaravanes. A la nit fa una tempesta amb molts llamps i
trons!
Diumenge 25 d’agost
Ens llevem ben d’hora i anem fent
camí. A quarts de nou ja estem gairebé a tocar de la frontera d’USA. Ens parem
a esmorzar en una cafeteria un súper esmorzà d’aquests que es mengen per aquí:
ous, bacon, salsitxes, torrades, pancakes... i l’Arnau una súper hamburguesa!
Estem una estona resguardant-nos dels 10ºC que hi ha a fora i també consultant
informació que ens cal per internet.
Creuem la frontera sense massa problemes.
Només ens fan deixar les tomates...
El temps avui és gris i ennuvolat
i a l’horitzó es perceben pluges. Ens parem a Saint Mary, un poble que és
l’entrada al Parc Nacional de Glacier. Posem benzina i anem a la botiga a
comprar alguns souvenirs que ens fan el pes.
Quan entrem a Glacier ja plou.
Parem al punt d’informació del Parc per agafar informació de campgrounds i
rutes, i seguim endavant. La previsió meteorològica diu que a la tarda ha de
millorar una mica el temps i que demà ha de fer sol. Per tant, paciència.
Decidim anar a buscar lloc al campground per no quedar-nos-en sense (a
l’oficina d’informació donen una informació interessant i és l’hora en què el
campground es va omplir, si ho va fer, el dia abans; així pots tenir una idea
de quant t’has d’afanyar!). Ens decantem pel campground de Rising Sun on trobem
força alertes de presència d’os grizzley. De fet, en aquest campground, les
tendes estan prohibides pel risc d’un atac d’os grizzley (el més agressiu de
totes les espècies d’os). Dinem allí i ens esperem que pari de ploure. Cap a
quarts de tres para i surt un bon sol. Per tant, aprofitem per sortir i anar a
caminar una estona. Conduïm fins un tros més amunt i comencem a fer el camí que
ens ha de dur fins a St. Mary falls. Però a mig camí hem de recular perquè
comença a ploure un altre cop. Però quan arribem al punt d’on hem sortit, ha
tornat a sortir el sol i ens animem a caminar en sentit contrari fins al Sun
Point, i hi arribem. Però de tornada ens torna a enganxar la pluja! Total, que arribem
ben remullats a la furgoneta. El paisatge és preciós. Glacier és majestuós. El
llac Saint Mary és molt gran, de fet fins i tot té onades. Pel camí podem veure
la perspectiva del llac i de les immenses muntanyes que el voregen des de
diferents punts de vista, tots ells espectaculars. Segur que valdrà molt la
pena conèixer i explorar aquest parc! Avui ha estat el primer tastet però demà
més!
De tornada ens anem a dutxar i a
comprar llenya. Com que tot i tenir una barbacoa no tenim graelles, hem d’improvisar-ne
unes a base de troncs que hem recollit durant l’excursió. Sort que en David és
molt enginyós! Tot i així, és una barbacoa una mica “interruptus” perquè va
plovent i parant... al final, però, ens podem menjar la carn!
Dilluns 26 d’agost
Ha parat de ploure. El dia avui
és una mica més assolellat tot i que hi ha restes de núvols i boires. Després
d’esmorzar anem avançant per la carretera del Parc. Passat el llac Saint Mary,
que ja vam visitar ahir, ens parem en alguns punts a observar els pics i les glaceres
imponents del parc. Ens anem enfilant fins arribar al Logan Pass. No hem
calculat massa bé el temps i hi arribem un pèl massa tard ja que el pàrquing ja
està ple (no és massa gran i la gent que va a fer caminades l’omple ja de bon
matí). Per tant, no ens queda més remei que aparcar la furgo un tros més avall
i pujar caminant 1 km aproximadament per la carretera.
El Logan Pass és el punt central del Glacier. A partir d’aquí comença la mítica excursió del Highline trail que discorre per uns penyasegats impressionats des dels quals es pot veure molt bé tota la vall de Glacier; aquesta excursió és molt dura tant pel que fa desnivell com distància. Nosaltres ens decantem per anar a veure el Hidden Lake. El camí fins al llac no es pot fer complet perquè la baixada fins al llac està tancada ja que fa uns dies un os grizzley va atacar una cabra en aquesta àrea, i per precaució ho han tancat. Això fa que avui tampoc es puguin veure massa cabres, perquè estan avisades... De totes maneres la pujada fins al punt on es pot veure el llac és molt maca i essent una caminada per zona oberta permet gaudir de les immenses muntanyes que formen el Parc Nacional de Glacier. El llac també és preciós. Un cop a dalt fa realment molt de fred!
De tornada al Logan Pass anem al
centre de visitant a veure les exposicions i després anem baixant. La carretera
de baixada està considerada com una de les més maques dels parcs nacionals
d’Estats Units, la Going
to the Sun Road. I sí, és realment així. Les vistes són de vertigen!
En arribar a la vall, com que el
campground d’Avalanche i el de Sprague Creek (ja al llac McDonald) estan plens,
decidim anar al del final del llac i també del parc, el d’Apgar. Ens sorprèn
que, tot i ser el campground més gran del parc, és molt maco i amb molta essència.
La nostra parcel·la està ben bé enmig del bosc i, tot i haver-hi altres
parcel·les aprop, la sensació és que estem sols. Fa un solet molt agradable i
dinem a fora gaudint del bon temps. A la tarda, anem caminant fins al poble
d’Apgar a fer el cafè, a caminar vora el llac, i a comprar una mica de llenya.
És un entorn idíl·lic, amb molta pau, i immers dins la natura. Aquí no hi ha
ossos grizzley i de fet ens diuen que un dels campgrounds de l’est del parc ha
hagut d’evacuar-se per presència de grizzley. Déu n’hi do amb els ossos! Una
cosa que aprenem avui és que a Glacier no hi ha brases a les barbacoes per tal
de mantenir els ossos lluny dels campgrounds ja que es trobaven que a la nit hi
entraven a llepar el que quedava a les brases.
Sopem en la tranquil·litat del
capvespre. La barbacoa i el foc ens acompanyen...i també un esquirol que viu a l’arbre que tenim
al costat!
Dimarts 27 d’agost
Avui ens llevem molt d’hora
perquè toca conduir molt ja que volem arribar fins a la zona de Mount Rainier.
Són molts quilòmetres i passem el dia a la carretera. Conduir tant és dur però
intentem anar-nos rellevant i, en el cas dels nens, anar jugant, mirant alguna
peli, parlant, etc.
Ens va molt bé que avui tornem a
guanyar una hora, perquè tornem a anar cap a l’oest. Ja cap al final de la
tarda parem al supermercat, a Yakima, a proveir-nos de menjar.
Arribem cap a les 7 de la tarda
al campground de Little Naches, just abans d’entrar al Parc Nacional de Mount
Rainier. És un campground molt bàsic i molt salvatge (amb el mínim
imprescindible) i al costat del riu. Tot i que és tard, busquem llenya per fer
barbacoa. La nit és tranquil·la, ja que som poca gent al campground, i amb un
cel estrellat com poques vegades l’havíem vist.
Dimecres 28 d’agost
Ens llevem d’hora, esmorzem i
comencem a avançar per entrar ja al Mount Rainier National Park. Entrem per la
zona est, pel Chinook Pass, i des d’aquí es té una vista immillorable de la
vall, però encara no del Mount Rainier. Fem una excursió molt maca fins al
Sheep Lake i ens sorprèn que, tot i estar a força alçada (més e 1000 m) fa una
calor que déu n’hi do (31ºC)!
Just després del coll, apareix
com un gegant imponent el Mount Rainier. Veure’l així de cop fa que et quedis
sense alè! És una muntanya majestuosa tota coberta de neu i glaceres al
voltant.
Avancem una mica més i entrem
altre cop al Parc per l’entrada del sud est, Ohanapecosh. Ens parem a dinar en
una zona de pícnic de l’Stevens Canyon i després de dinar anem a veure el canyó
que resulta ser espectacular: molt estret i profund (uns 30 m), i amb unes
aigües molt braves. Mica en mica, a mesura que avancem per la carretera, el Mount
Rainier torna a aparèixer majestuós. Ens parem a la zona de Paradise, el punt
més emblemàtic del parc i anem a fer un cafè i també al centre de visitants.
Allí, amb el wifi, ens assabentem d’una notícia molt trista: en Dentetes ha
mort. No ens en sabem avenir. Tot ha estat molt sobtat però sembla que no ha
patit. El trobarem molt a faltar i sempre viurà en els nostres cors. Tot i que
estem molt tristos, la vida i el viatge continuen. Des del centre de visitants
fem una excursió que té força desnivell amb poc tros, però que permet arribar
fins a un punt des del qual es té una vista privilegiada del Mount Rainier i de
la glacera. És d’aquells llocs en els quals t’hi quedaries molta estona
senzillament contemplant la bellesa de tot l’entorn. Ja és força tard, i a la
baixada no trobem massa gent. Això ens permet veure animals com ara morses
(molt més grans de les que estem acostumats a Europa) i també una família de 4
membres de “black deers” una mena de cabirols. I òbviament, molts esquirols de
molts tipus diferents.
Són gairebé els 7 de la tarda...
tot i que és tard ha valgut molt la pena dedicar la tarda a aquesta zona. Anem
fins al campground més proper, el Cougar Rock i, per sort, trobem una de les
darreres places lliures. Ens hem d’afanyar a cuinar i fer foc perquè ja es
comença a fer fosc. Estem molt cansats però molt contents d’haver descobert
aquesta perla que és el Mount Rainier National Park. Ens ha agradat molt i
recomanaríem a tothom que visiti aquesta zona que no deixi de visitar-lo.
Dijous 29 d’agost
Durant la matinada ha plogut i de
fet, al matí, encara cauen algunes gotes. Esmorzem tranquil·lament enmig dels
grans cedres que hi ha al campground i que ens envolten, i després avancem fins
al darrer punt de visita del Parc, la zona de Longmine. Fem una excursió curta
però molt interessant que discorre pels boscos d’arbres immensos, i on també hi
ha sortidors d’aigües termals en alguns punts. A més, com que és un itinerari
interactiu de natura, podem aprendre moltes coses sobre la flora, sobretot, i
també la història, d’aquest indret.
De tornada, visitem el museu i el
centre de visitants.
Ja cap a mig matí, sortim del
parc i ens dirigim cap a l’oest, per ja arribar al Pacífic. El camí és llarg i
decidim parar abans d’arribar per tal de poder dinar. El dia és força gris i
tapat i de tant en tant cauen gotes. Finalment arribem a Bay Center, ja a tocar
del Pacífic, i decidim anar a un càmping Koa perquè ens cal fer bugada i
disposar de serveis. Passem la resta de la tarda explorant la platja més propera,
que com que hi ha força propietat privada no ens permet avançar massa, i
gaudint del lleure que ens ofereix el campground. Al vespre fem barbacoa, com
ja és habitual.
Divendres 30 d’agost
Ens llevem i intentem arrencar
d’hora perquè avui ja volem fer part de l’Olympic National Park. Aquest és un
parc que té una part tant de costa com també de muntanya i això precisament,
aquesta diversitat d’ambients i paisatges, és el que el fa molt atractiu. Té
una carretera, la 101, que fa la volta al parc i si es vol fer tot es
necessiten uns quants dies perquè l’extensió és considerable.
Nosaltres entrem pel sud oest, a
tocar de la costa, després d’haver passat per algunes ciutats amb més entitat,
abans del parc, que no tenien massa bona pinta (Aberdeen, per exemple, que hem
vist plena de “tarats”). Això ens fa valorar encara més el tipus de viatge que
fem, amb total autonomia d’on anem i d’on ens volem quedar, perquè si haguéssim
fet la ruta sobre plànol des de casa, potser haguéssim decidit parar a dormir
en un lloc com Aberdeen que, a priori, semblaria un bon punt d’inici per
explorar l’Olympic.
L’entrada al parc, però, és una
altra cosa. Comencem a tenir aquella sensació que fa anys vam viure a l’illa de
Vancouver i també al Red Woods. Carreteres envoltades de boscos frondosos i
arbres immensos, amb pinzellades de costa pacífica. La primera parada la fem a
Kalaloch per demanar informació a l’oficina dels rangers. A partir d’aquí, fem
una altra parada per veure el Big Cedar Tree que és un cedre de magnituds espectaculars,
però que seguint el camí pots comprovar que està envoltat d’altres arbres
igualment impressionants. Val la pena fer una foto amb panoràmica i també amb
algun referent humà per veure la magnitud d’aquests arbres.
A continuació, ens parem a 
Una mica després de Ruby Beach
parem a dinar perquè estem afamats! Com que és el cap de setmana del Labor Day
preveiem que tindrem problemes per trobar lloc als campgrounds. De fet, el
primer que hem passat i que estava fora el parc, estava tot reservat... per això
decidim arribar fins a la zona de Mora, més al nord i tocant a la costa, per
veure com està el campground que hi ha allí i que, teòricament, és de “first
come, first serve” (qui primer arriba, primer agafa plaça). Doncs bé, hi
arribem i per sort trobem una plaça! Hi deixem les coses i ens n’anem a
explorar unes platges properes que ens han dit que són molt maques. Els
americans no s’hi maten massa a l’hora de posar nom a les coses, i les platges
són la primera, la segona i la tercera. Doncs bé, la primera està en una
reserva índia i hi ha certa activitat turística (alguns motels, lodge i RV
park). Aquesta platja té l’encant de tenir uns illots rocosos força importants
a davant, i també és el primer lloc on, amb paciència, veiem unes foques a vora
la costa. També val a dir que els troncs que hi ha a la platja són d’unes
dimensions espectaculars!
Després d’aquesta platja, conduïm
fins al pàrquing de la tercera platja i, a través d’un camí d’1 milla i mitja,
ens hi acostem. El camí discorre enmig d’un “rain forest” que, sobretot de
tornada i pel fet de no trobar massa gent i ser ja tard, fem ràpid pensant en
la possible presència d’animals com el puma... La platja és molt salvatge i hi
ha algunes persones que hi ha acampat per passar-hi la nit. Un indret que transmet
molta pau i molt essència.
Arribem al campground que ja
fosqueja i ens afanyem a fer el sopar. Avui, però, no tenim sort amb la
barbacoa i no podem encendre foc perquè la llenya que tenim és massa humida. De
fet, aquest indret és un lloc amb una humitat molt elevada. Ens hem de
conformar amb la carn feta a la paella que, tot i no tan deliciosa com a la
barbacoa, també és prou bona.
Dissabte 31 d’agost
Durant la matinada ha plogut però
al matí quan ens llevem ja ha parat. Tornem a tenir les cadires molles...
Després d’esmorzar ens dirigim
cap a la part nord del parc. Durant el matí fem una excursió vora el Lake
Crescent fins arribar a les Marymere falls; un camí que val molt la pena.
Tornant observem com hi ha gent que es prepara per fer una ruta en llac amb
kaiak, malgrat va plovisquejant.
A partir d’aquí, agafem una
carretera secundària que ens porta fins a la zona de Hurricane Ridge, la zona
més alpina del parc. Per cert, la vall abans està tancada perquè aquesta
temporada han tirat a terra la presa ja que veien que estava disminuint la
població de salmons que podien arribar a la capçalera del riu per reproduir-se,
i en conseqüència part de la vall ha quedat inundada.
Quan arribem a la
carretera que connecta amb la principal que puja a Hurricane Ridge hi ha força
cua i és que molta gent accedeix al parc i no té el passi. Nosaltres hem
d’esperar una estona però, com que ja el tenim, arribat a un punt entrem
directe. El primer que fem és anar a buscar lloc al campground de Heart of the
Hills i, per sort, en trobem! Dinem aviat i després fem 12 milles fins arribar
a la zona més alta del parc, el Hurricane Ridge Visitor Center. Des d’aquí es
tenen unes vistes espectaculars de les muntanyes més altes del parc i també del
mar i de l’illa de Vancouver. Cal estar alerta perquè hi ha núvols i de tant en
tant hi ha ullades de sol que permeten admirar nous paisatges que van quedant
amagats. Fem una caminada que puja bastant i permet tenir vistes d’encara més
amunt. Senzillament impressionant estar contemplant, alhora, l’oceà Pacífic, i
glaceres. De baixada tenim la sort de trobar una parell de “white tailed deers”
que no s’espanten de res i ens permeten veure’s i fotografiar-los de ben a la
vora.
Encara ens queda una mica de
tarda per endavant, i decidim baixar fins a Port Angeles, la ciutat amb més
entitat de la zona i centre neuràlgic de les oficines del Parc Nacional, perquè
demà volem anar a veure balenes i ens cal tenir informació. Aconseguim trobar
una empresa que ens fa força el pes i decidim que, si demà fa bon temps, hi
anirem.
Arribem al campground cap a
quarts de set, amb temps suficient de fer el sopar (avui sí, amb barbacoa) i
menjar amb llum del dia.
Diumenge 1 de setembre
Ens llevem d’hora i veiem que el
dia es desperta força serè. Que bé! Esmorzem i ens dirigim cap a Port Angeles
per reservar el nostre viatge per anar a veure balenes.
Embarquem a les 09:00h i ens
endinsem cap al mar a les 09:30h. El creueu surt de Port Angeles i es dirigeix
cap al nord per l’estret de San Juan de Fuca, arribant fins a les costes de
l’illa de Victoria (de fet, a tocar de Victoria). Durant el trajecte de gairebé
5 hores podem veure “humpback whales” i sobretot orques. I quina sort hem
tingut amb les orques perquè no n’havíem vist mai, i perquè no són gens fàcils
de veure. I no només en veiem una sinó que en veiem fins a 7!!! Una experiència
inoblidable!
També podem veure força foques i
lleons marins que es situen sobretot en illots, i sorprèn com criden i es
comuniquen.
Ens ha agradat molt i molt i
molt! Quan arribem a Port Angeles tenim molta gana i decidim cuinar allà mateix
un súper plat de macarrons.
Tot seguit ens dirigim cap a Port
Townsend, ja deixant enrera l’Olympic, per tal d’agafar el ferry que ens ha de
dur cap a l’est, en direcció al Parc Nacional de North Cascades. L’Olympic ens
ha entusiasmat i ha complert perfectament totes les expectatives que en teníem.
El ferry surt puntual a les
16:15hi amb menys de mitja hora ja estem a Couperfield. Conduïm una hora i
mitja aproximadament. Els llocs per on passem són molt macos. Primer, tot just
sortint del ferry, passem per una zona de penínsules amb un pas molt estret i
molt impressionant, i amb un paisatge molt verd i blau. A mesura que anem terra
endins el paisatge canvia i veiem molts més prats i zones verdes envoltades de
muntanyes. Anem avançant i no tenim clar on dormirem perquè essent cap de
setmana festiu preveiem que els càmpings estaran força plens. Per això quan
trobem un Koa decidim parar-nos-hi i buscar lloc. I de fet està força ple, però
per sort la zona d’acampada, sense llum ni aigua, està molt buida i ens hi
podem posar. El càmping no té res a veure amb el Koa de Bay Center. Aquest és
molt més maco, molt més verd, i força semblant al que seria un campground.
Sopem, avui sense poder fer barbacoa perquè a la zona d’acampada no en tenim, i
tampoc tindríem llenya per fer-ne, i just després anem a veure una pel·lícula
que fan a l’aire lliure: Willy Wonka (la pel·lícula en la qual es van basar per
fer Charlie i la fàbrica de xocolata. Tot molt americà!
Dilluns 2 de setembre
Com que avui estem en una zona de
més clariana, i no endinsats dins el bosc, els primers rajos de sol del matí ja
ens desperten. I fa un dia espectacular. Aprofitem per esmorzar a fora gaudint
del sol de bon matí i de la tranquil·litat ja que molta gent encara dorm.
Després d’esmorzar comencem a
tirar i entrem al darrer Parc Nacional que visitarem, el North Cascades. Ens
sorprèn una mica perquè pensàvem que era un parc que es podia visitar de més
alçada però la realitat és que és un parc de difícil accés a aquesta alta
muntanya i la carretera que el travessa, que és una carretera de connexió, està
força transitada. Per tant, d’alguna manera perd una mica l’encant de Parc
Nacional. Parem al centre de visitants, que està molt bé, i decidim anar a
buscar campground. Com que és aviat, trobem lloc al primer que parem i agafem
plaça. Està al costat d’un embassament. No hi trobem massa atractiu però
decidim passar el darrer dia a la natura, gaudint-ne al màxim. És per això que
anem a la llera de l’embassament on els nens es diverteixen equipant la seva
illa! Ben bé que unes vacances així, desconnectats de tot, fa que tornin als
jocs de tota la vida i també utilitzin molt l’enginy per trobar coses per fer,
i que en realitat acaben essent molt més divertides que el que fan
habitualment.
Dinem al campground i fins i tot
encenem el foc. A la tarda decidim anar a caminar i tirem riu amunt per un
sender que passa paral·lel al riu i que arriba a un pont amb unes bones vistes.
De tornada trobem un altre sender que s’enfila una mica més però que és molt
maco (tot un descobriment) ja que passa per un bosc de cedres.
Tornem al campground i juguem una
estona tots plegats a jocs (aquestes vacances ha triomfat l’Exploding Kitten) i
al cap d’una estona comencem a fer la darrera barbacoa. L’Arnau, que ja és tot
un mestre, és l’encarregat de fer-la i se’n surt molt bé. Amb l’Elna fem unes
truites, i tots plegats sopem en la foscor ja del capvespre gaudint d’aquests
darrers moments tan especials.
Dimarts 3 de setembre
Avui hem de tornar la furgoneta.
Al matí ens llevem sense presses, esmorzem, preparem les coses i comencem a
tirar cap a Vancouver. Tenim un parell d’hores de viatge que fem amb calma.
Arribem vora migdia i abans de
tornar-la dinem una mica. Ens fa una mica de pena (molta, diria) perquè hi hem
estat molt bé. Ha estat un bon mitjà de transport i una manera de poder gaudir
al nostre aire d’aquests parcs naturals. Hi hem cuinat, hi hem dormit tots
quatre, hi hem passat estones... ha estat la perfecta companya de viatge! Per
tant, molt bona experiència amb Escape Campervans i la nostra Goose!
Un taxi ens porta fins a l’hotel
que tenim reservat al downtown de Vancouver. Després de 9 anys tornem a aquesta
ciutat. L’hotel és una mena d’apartament en un pis número 11 amb unes bones
vistes. Com que tenim cuina decidim que demà hi podem esmorzar i per tant anem
a comprar algunes coses al supermercat. Aprofitem la tarda per passejar per
Vancouver: el waterfront, zona del port, Stanley Park... Vancouver és una de les
ciutats més boniques del món, sempre mirant al mar i, tal i com representa una
escultura semblant a la de la sireneta de Copenhagen, la dependència que sempre
n’ha tingut. També passegem pels immensos parcs verds plens de pica-soques,
esquirols i corbs.
Després de passejar durant una
bona estona, tenim molta gana i decidim fer un kebab per sopar.
Abans de tornar a l’hotel anem a
fer un volt ja que volem veure la ciutat de nit. Els nens estan impressionats
de tota la lluminària que es veu.
Dimecres 4 de setembre
Avui és dia de vols. Al matí,
esmorzem a l’apartament i després agafem un taxi que ens porta fins l’aeroport
de Vancouver. El primer vol és fins a Toronto, unes 4 hores, i després allà
aprofitem per menjar una mica i agafar el segon vol que ens duu fins a Nova
York. Arribem en retard perquè el vol també ha sortit tard. I és que a Toronto
ja hi ha el control americà, malgrat ser territori canadenc, i per tant ens han
mirat no sé pas quantes vegades el passaport abans no ens han deixat entrar
tots a l’avió. Una mica caòtic tot plegat!
Quan arribem a Nova York són
gairebé les 11 de la nit. I després toca agafar un taxi al caos que hi ha a
l’aeroport de la Guardia
i arribar fins a New Jersey. Sembla increïble com a les 12 de la nit d’un dia
entre setmana, a Nova York hi hagi el trànsit que hi ha. I és que és ben bé la
ciutat que mai dorm!
Quan arribem a la casa que hem
reservat per Airbnb ja són quarts d’una de la nit. Ens costa una mica trobar la
clau però finalment ho fem. Ens n’anem a dormir directe perquè estem molt
cansats.
Dijous 5 de setembre
Avui toca superar una mica el jet
lag de 3 hores que tenim. Al matí costa llevar-se però fem un esforç per
anar-nos adaptant. Com que l’apartament té cuina, surto a comprar de bon matí
per poder esmorzar i sopar aquí. El barri és un mig mig. Té carrers com el que
estem de cases familiars, però altres carrers annexos amb un ambient “dubtós”.
De fet, així és NYC i els seus voltants.
Després d’esmorzar, anem a buscar
el bus seguint les indicacions que ens ha deixat en Pierre, l’amo de la casa.
Ens en sortim prou bé i amb una combinació de bus i tren (Path) podem arribar
en aproximadament una hora a la zona del World Trade Center, al sud de
Manhattan.
Quan sortim de l’estació ens
impressiona la vista de l’edifici més alt de Nova York al qual volem pujar
avui: el One World Observatory.
Ara bé, el primer que fem és anar
caminant fins a Battery Park per agafar el ferry que ens duu a la illa on hi ha
l’estàtua de la llibertat. És una visita obligada però que alhora és molt maca
i val molt la pena. Veure l’estàtua de ben aprop és emocionant i en ser en una
illa et permet veure-la des de tots els angles possibles. Fem un cafè i després
agafem el ferry que ens duu fins a Ellis Island on parem a veure el centre que
acollia els immigrants que fa més de 100 anys arribaven a Amèrica buscant una
esperança. És un lloc amb un gust agredolç per les experiències que s’hi van
viure i que semblen tan vigents avui en dia.
Cap a migdia tornem amb el ferry
a Battery Park i aprofitem per dinar un kebab al parc.
Tot seguit ens dirigim cap a la
zona sud est de Manhattan per veure els famosos “piers” i també perquè volem
anar al pont de Brooklyn, una meravella arquitectònica i de les més
emblemàtiques de Nova York.
Al final de la tarda, i després
de parar a fer un cafè, pugem al One World Observatory. I val a dir que és
impressionant. Primer de tot l’entrada, amb un audiovisual molt innovador,
després la pujada en ascensor que és senzillament espectacular i finalment la
posada en escena un cop arribes a la planta 102 que et deixa esmaperdut! I les
vistes... quines vistes tan magnífiques de la ciutat dels gratacels. T’hi
quedaries hores i hores contemplant tots els indrets que pots arribar a veure
des d’aquesta alçada que és la més alta de l’hemisferi nord. Una visita que ens
ha agradat moltíssim i que és molt i molt recomanable.
De baixada, aprofitem per visitar
la zona del memorial, on hi havia hagut les famoses torres bessones. Ara, al
lloc de cada torre, hi ha unes piscines gegants amb un forjat que les envolta i
on hi ha gravats els noms de totes les víctimes. Un espai pel record d’allò que
va passar aquell fatídic 11 de setembre de 2001.
Havent exprimit el dia al màxim,
i havent caminat 16 km, tornem cap a New Jersey. Sopem, mirem una pel·lícula de
riure i ens n’anem a dormir.
Divendres 6 de setembre
El dia es lleva més ennuvolat que
ahir. Avui hi ha previsió de força mal temps a partir de migdia ja que es
preveu que passi per sobre la costa oest les restes de l’huracà Dorian.
Aprofitem el matí per caminar per
les principals avingudes i carrers del downtown de Manhattan i visitar punts
emblemàtics com l’Empire State Building, Times Square, Rockefeller Center,
Broadway, Cinquena i Sisena Avinguda, etc. Cap a l’hora de dinar comença a plovisquejar
i parem a dinar.
Passem la tarda en un lloc
imprescindible de Nova York i que a tots quatre ens apassiona: el Museu
d’Història Natural. Passem més de 3 hores recorrent-ne les sales i sobretot
explorant tota la part relacionada amb animals (mamífers, rèptils, ocells,
peixos, dinosaures...). Una experiència inoblidable!
Quan sortim ja només plovisqueja
i per tant decidim anar caminant fins al carrer 33. Tornem a passar per Times
Square, ara amb més impacte de tota la il·luminació, i també visitem el Madison
Square Garden.