SENSE DESCANS

2011-12-18T17:23:00.000+01:00

Viatge a Patagònia, novembre idesembre 2011

Divendres 25 de novembre

Sortim puntuals de Barcelona en direcció Frankfurt on farem escala peracabar agafant el vol transoceànic cap a Buenos Aires. Sense cap incidència aremarcar: puntualitat i eficiència de la companyia alemanya Lufthansa.

Dissabte 26 de novembre

Després d’un vol llarg de 14 hores que hem pogut portar força bé ambl’Arnau, per fi arribem a Buenos Aires. L’aeroport internacional d’Ezeiza ésuna mica antic, autèntic preludi de la resta de la ciutat. Tastem els primerstrets de la personalitat argentina a la recollida de maletes (lentitud i méslentitud). Amb un transfer arribem al centre de la ciutat. Durant el camí anemdescobrint com és la megalopolis de ciutat de Buenos Aires, amb infinitat debarris pobres escampats per tot arreu. De fet, la misèria aflora a cadacantonada.

La casa Rosada, palau presidencial argentí

Decidim anar fins a la Plaça de Mayo on hi ha la Casa Rosada, que és la casa presidencialdel país. Ho fem tot passejant pels carrers més cèntrics on abunden els comerçosmés elitistes i ho fan convivint amb les parades ambulants de qualsevol cosaque es situen al centre de la via. És una bona mostra de les diferències que hiha al país, on els seus habitants asseguren que ha desaparegut la classe mitjana.Els carrers adjacents es troben atapaïts d’edificis oficials, oficines ientitats bancàries, que ja fa temps que van viure els seus millors temps. Defet, i suposo que perquè era dissabte, gairebé tot és tancat.

Hem de caminar força per trobar un restaurant a l’eix més comercial dela ciutat. Provem un “asado”, que equivaldria a una parrillada de carn. La carnés exquisida però hi ha una part de intestins una mica difícils de menjar, jaque els cuinen tal qual, sense netejar-los.

Tornem puntuals cap al transfer que ens portarà al Aeroparque Newery onagafarem el vol cap a Trelew a Península Valdès. I en aquest aeroport començala nostra petita odissea. No fa ni deu minuts que som a l’aeroport quan enengegar el telèfon rebem la notícia que el nostre vol ha estat anul·lat percendres d’un volcà xilè. Després de fer una bona cua d’espera, arribem a lesoficines de la companyia Aerolíneas Argentinas. La solució que ens proposen éscanviar els passatges per posar-nos en llista d’espera d’altres vols apoblacions properes al nostre destí. Com que no ens asseguren poder volar enels propers dos dies, prenem la decisió de fer els 1400 km que ens separen delnostre destí en autocar. És un pal de viatge de 16 hores, però segurament seràmés fiable que esperar un vol. Val a dir que la companyia Aerolíneas Argentinasté una pèssima reputació nacional i nosaltres ho hem pogut comprovar deprimera mà. Més endavant, ens assabentem que en realitat més que un problemameteorològic, el que els passa és que tenen una vaga encoberta i per tal de nohaver de tornar els diners als passatgers fan “colar” el no volar amb elproblema del volcà. Vaja, uns impresentables!

L’autocar és molt còmode, de fet el seient baixa fins a 165º, quasihoritzontal. A més a més, incorpora un servei de càtering per tal de no haverde parar a menjar durant el trajecte. Ara bé, des del primer moment intuïmcerta despreocupació per part dels conductors...

Diumenge 27 de novembre

Dormim quasi tota la nit, i ja de bon matí comencen de nou els problemes.L’autocar s’espatlla i els conductors han de fer parades freqüents per tal dereparar-lo momentàniament. Al cap de dues hores no hem avançat ni 100quilòmetre i ens en queden quasi 400 fins al nostre destí. Fastiguejats peltracte mesquí dels conductors, que no serveixen ni l’esmorzar, i de les averiesconstants de l’autocar, decidim utilitzar un taxi per acabar d’arribar a PuertoPiràmides. Altre cop podem comprovar el tarannà dels argentins. I és quegairebé som els únics passatgers de l’autocar que demanen explicacions i que esqueixen (també som els únics estrangers). Tothom està força tranquil iresignat... tot i que hi ha gent que ha de fer el doble de trajecte quenosaltres!

El taxista, en Javier, és un home entranyable però argentí, i dic aixòperquè al cap de poc de sortir es rebenta una roda i descobrim que no té rodade recanvi. Sort que trobem la gomeria “el mono”, un petit establiment enmigdel semidesert argentí al més pur estil d’una pel·lícula d’en Clint Eastwood emplaçadaal migoest americà. L’Arnau persegueix el gat de la casa enmig d’un tallermecànic-menjador amb cuina inclosa. L’escena no té pèrdua, més propera altercer món que al primer.

Un cop resolt el problema de la roda, i havent de parar un parell decops més per afegir oli al motor (sembla que el perdia), al final arribem aPuerto Madryn on recollim el vehicle que teníem llogat. En total 20 hores entreautobús i taxi que s’han fet eternes i molt pesades per tots els entrebancs quehan sorgit!

Els llops marins descansen sobre les costes rocoses de Península Valdès.

Els 104 km que separen Puerto Madryn de Puerto Piramides els fem a totavelocitat (però amb seny). Tenim ganes de començar el viatge de veritat perquèportem dos dies sencers on només ens hem traslladat de forma precària. Però comsi el destí ens hagués escoltat, dos quilòmetres abans de Piramides, ens desviemfins a una “loberia” on podem veure en directe, per primer cop a les nostresvides, una vintena d’exemplars de lleó marí descansant plàcidament damunt lesroques.

El petit nucli de Puerto Pirámides.

Puerto Piramides és un racó de món d’allò més pintoresc. No hi viuen mésde 300 persones de forma permanent, però té un atractiu insuperable ja que desde les seves mateixes platges pots veure com salten les balenes a pocscentenars de metres!

L’allotjament és la Posada Piràmidesque regenta un argentí-australià molt entranyable. Com a molts llocsd’Argentina, veneren en Messi i el Barça (tenen la samarreta amb el número 10del Barça penjada al menjador).

Al vespre, anem a sopar a base de peix de la zona. Boníssim!

I, el més important i que ens estàvem esperant amb candeletes: dormim enun llit, i no veieu com de bé hi dormim!!!

Dilluns 28 de novembre

Avui ens aixequem aviat. De fet, a partir de les 5 de la matinada ja ésclar, i a Argentina sembla no existir les persianes. Esmorzem lleuger perquè nohi ha gran cosa, i sortim directe cap a l’oficina d’excursions que ens hanrecomanat els de l’hostal i que regenta un català que es diu Oriol. Com que aPiràmides no hi ha port, utilitzen tractors i uns gegantins remolcs per posar itreure les barques dins l’aigua. Anem acompanyats d’un grup tipus “imserso” iquan la barca és ben plena, ens empenyen a l’aigua amb el tractor i comencem elque ha de ser una travessia d’una hora i mitja.

Però per sort nostra, al cap de deu minuts de sortir ja es veuen elsprimers exemplars de balena austral fent salts i cabrioles fora l’aigua. Ensaproximem amb rapidesa i podem presenciar una de les experiències mésespectaculars que haguem vist mai. Fins a sis exemplars de balena franca es passegen al voltant de labarca mostrant més curiositat que por. En una ocasió les tenim a menys de dosmetres mirant-nos de costat. L’Arnau està impressionat i no para de dir-los“hola balena” mentre elles van traient el cap a tocar de la barca. Podem ferdesenes de fotografies.

Llom d'un exemplar de Balena Franca Austral.

Després de mitja hora contemplant-les, el capità decideix avançar latornada davant l’allau de “indispuestos” que hi havia a bord (la velocitatinicial i l’avançada edat d’alguns passatger ha desencadenat la situació que elmateix capità anomena “efecto dominó”).

De tornada a Piràmides, ens quedem a dinar al bar que hi ha a la mateixaempresa amb la qual hem fet la sortida. Parlem una bona estona amb l’Oriol iens explica i també ajuda a entendre trets d’aquest país. També ens explica queper culpa del volcà xilè, i en conseqüència per l’anul·lació de vols, PuertoPiràmides es troba gairebé desert. Això els ha fet perdre molts de diners enaquests últims tres mesos.

Després de dinar, agafem el cotxe. Ens esperen uns 400 km fins arribarfins al proper punt del trajecte, los Altares. Parem a posar benzina a Trelew iens adonem que com en la majoria de ciutats amb una mica d’entitat, hi ha moltsbarris pobres i amb mínims serveis.

Són tan infrequents les curves, que es molesten a senyalitzar-les.

A partir d’aquí, agafem la ruta 25 i, sorprenentment, tot i ser tambépart de la Pampa,el paisatge és molt més interessant i agradable. Hi ha molts tipus de paisatgeque van canviant a mesura que anem avançant en el trajecte. En arribar propdels Altares, l’entorn té semblances amb el Gran Canyó del Colorado tant perles formes com pels colors de les roques i muntanyes.

Los Altares és un nucli (no arribaria a dir que és un poble) amb els mínims serveis. Hi ha un motelque és on passem la nit. Nosaltres el catalogaríem entre elde Psicosis i el del Resplandor. Realment és molt retro i no massa còmode.Som els únics que hi passem la nit.

Pel que fa el sopar, abundant com ja comença a ser habitual. Mengem en un restaurant que més aviat passaria pelmenjador d'una casa particular, hi ha el sofà, una planta, la lampareta, la tele... i la noia fins i totels dóna el comandament a distància per si volem canviar el canal. Tot i així l'àpat és molt bo i molt econòmic.

Dimarts 29 de novembre

Ens llevem d’hora. L’esmorzar no està inclòs i per tant hem debuscar-nos la vida. Anem a la benzinera, que també és propietat dels amos delmotel.

Continuem la nostra ruta que avui serà llarga. Seguim avançant per laruta 25 i el paisatge continua sorprenent-nos a cada quilòmetre que recorrem.Veiem com canvia el temps en molt poc temps, i com des de lluny (gairebé des del’horitzó) s’apropen les tempestes en forma de cortines de pluja i, en algunscasos, de pedra i tot. Tot un espectacle de la naturalesa. Les carreteres continuen essent rectes infinites i molt poc transitades.

Al cap d’unes tres hores comencem a arribar a nuclis més habitats. Voramigdia, arribem a Esquel, una ciutat que és l’entrada al Parc Nacional de losAlerces però que per si mateixa, tot i que les guies diguin el contrari, no témassa encant. Això sí, en aquest punt el paisatge ja és més alpí, a diferènciadel que fins ara havíem vist. Ens hi parem a dinar i a partir d’aquí continuemel trajecte. A la tarda, i ja enfilant-nos en la darrera part del recorregutfins a San Carlos de Bariloche, passem per la bonica ciutat (aquesta sí) delBolson. Segons la guia és una ciutat amb molta presència hippie i motxillera.Realment és un entorn preciós al qual, si tinguéssim més temps, valdria la penaquedar-s’hi unes hores. Però no tenim aquest temps, i per tant continuemavançant en el camí. Cap a les 18 hores, arribem a San Carlos de Bariloche. Defet, quan hi entrem de forma oficial creiem que ens hem equivocat. A tot arreuhi diu que és un lloc preciós i la realitat és que hi veiem “chaboles” enmig decarrers sense asfaltar per tots costats. Continuem avançant i mica en mica lacosa va millorant, fins arribar al centre més turístic i comercial. De fet, elque passa és que hem entrat per la part més pobre de la ciutat. Com ja hemcomentat, la majoria de ciutats argentines tenen aquesta part més “fosca” fruït de les grans diferències socials i econòmiques. Quins contrastos dins un radi tan reduït!

San Carlos de Bariloche és una ciutat maca però ni molt menys tan macacom en alguns llocs la pinten. Té l’encant de tenir un entorn muntanyós moltobert, i estar propera a un llac força gran. Té un centre molt actiu turísticai comercialment, amb moltes botigues on venen tota mena de xocolates. Potserper aquests dos trets l’anomenen la Suïssa argentina??? Nosaltres la trobem molt diferent aSuïssa.

En arribar, ens dirigim a l’allotjament. És un hostal anomenat “ElGaucho” que es troba força proper al centre. El regenten un noi i una noiaforça joves i molt trempats. L’habitació i les instal·lacions són moltcorrectes i de fet ens animem a cuinar nosaltres mateixos.

Dimecres 30 de novembre

El dia es lleva espectacular. Avui tenim previst fer la ruta dels 7llacs, per tant decidim començar d’hora perquè és força llarga (més del queinicialment ens pensàvem).

La presència del riu dona vida enmig de la desolada estepa.

Sortim de Bariloche en direcció, en principi, a Villa La Angostura, però enssaltem el trencant i per tant comencem la ruta a l’inrevés. Això vol dir queens dirigim cap a San Martín de los Andes. El recorregut fins a aquestapoblació és llarg, aproximadament 250 km, però alhora és ple de contrastos iens permet descobrir paisatges tipus estepa, d’altres de mitja muntanya i jaarribant al poble en qüestió, paisatges que ja tenen un caire més alpí. Com java essent la tònica, les extensions són amplíssimes i gens encaixonades. Pelcamí tenim l’oportunitat de veure 4 guanacos que es paren al mig de lacarretera. Fascinant!

Guanaco.

Ens parem a dinar de pícnic a San Martín de los Andes, just al costatdel llac Lácar. Després de dinar anem a comprar uns iogurts i el noi de la botigaens diu que un bon regal (se suposa que per ell) seria la samarreta que portoposada (la del Barça). Jo li dic que sí però no em passa pel cap treure-me-la iquedar-me desproveïda de vestimenta!!! Altre cop, una senyal més que el Barçaestà traspassant fronteres!

Havent dinat, comencem el que purament és el trajecte dels llacs. Passemprimer pel mirador d’Arroyo Partido, més endavant pel Lago Machónico i LagoHermoso. En un determinat punt del trajecte, entrem al Parc Nacional de NahuelHuapi. A partir d’aquí, ens parem a veure la cascada Vullignanco (salt d’aiguade 20 m creat pel riu Filuco), i més endavant veiem els Lagos Villarino iFalkner els quals tenen zones de platja força àmplies i on hi podem veure deben a prop diferents tipus d’aus i fins i tot un niu amb ous i cries benpetites. Altre cop espectacular! L’Arnau s’estranya que aquests animals litinguin por. No entén que ell, amb les bones intencions que té, no siguicorrespost!

Parella de Cauquen real.

A partir d’aquí, la carretera està en obres i de fet també és la partque passa més per dins el bosc. Tot i ser un tram que es fa lent, el gaudimmolt tant per la frondosa vegetació que conté com per la multitud de màquines itractors que hi ha que fan les delícies de l’Arnau! Ja al final del recorregutpassem pel Lago Espejo Chico y el Lago Espejo Grande, y també el LagoCorrentoso, abans d’arribar a Villa La Angostura.

Cal mencionar que tot el recorregut que hem fet avui està ple de cendres(a excepció d’algun tram abans de San Martín de los Andes). El volcà xilè hacausat uns efectes molt importants i força devastadors en tot aquest terreny, ifruit d’això s’han vist afectats diferents sectors com l’agricultura, laramaderia i el turisme. De fet, a Villa La Angostura veiem camions que retiren cendres delscarrers i fan unes piles de vora 1 metre d’alt! I, evidentment, nosaltres acabem el recorregut amb moooooolta cendra alcotxe!

Arribem a San Carlos de Bariloche al vespre. Tornem el cotxe i anem acomprar per fer el sopar. Estem força cansats però contents del recorregut quehem fet.

Dijous 1 de desembre

Avui és l’últim dia en aquesta zona. El dia es lleva més ennuvolat peròalmenys no plou. Esmorzem d’hora i anem en direcció a les oficines de l’empresaque organitza el Cruce Andino,un recorregut que dura unes 12 hores i que etpermet creuar els Andes i passar així d’Argentina a Xile, mitjançant eltransport en autobusos i vaixells que naveguen per tres llacs diferents.

La pluja de cendra que va caure durant el dia provocava una mala visibilitat sobre un dels paisatges més bonics andins.

El primer tram surt de Bariloche fins a Llao-Llao. A l’autobús coneixemuna parella de la Seud’Urgell que ja és el tercer cop que viatgen a Argentina i Xile, i dels quals,al llarg del recorregut, n’aprendrem moltes coses. Com he comentat, el dia ésmés ennuvolat, però en realitat és la cendra volcànica que encapota el cel.Durant el trajecte, el guia argentí ens omple el cap d’informació sobre papersque hem d’omplir i tràmits que hem de fer relacionats amb el pas fronterer,durant el trajecte. Realment tot és molt liós. Seria molt més entenedor i fàcilsi ho donessin per escrit.

A Llao-Llao, agafem el primer vaixell amb el qual navegarem el tros queens queda del llac Nahuel Huapi fins a Puerto Frías. Després d’uns 40 minuts denavegació, arribem a port i a partir d’aquí agafem un autobús que recorre uns 3km ara ja per un paisatge totalment diferent al que hem vist fins ara. I és queestem entrant a la zona de la selva valdiviana. I ens sorprèn molt perquè noassociàvem un paisatge d’aquest tipus amb aquesta zona andina. El guia ens dónatota mena de detalls sobre la vegetació, en molts casos endèmica, de la zona ide les característiques climatològiques que donen lloc a aquest paisatge. Comhe comentat, el trajecte és curt però intens. Arribem a un embarcador des d’onagafem un altre vaixell que ens permet travessar el Lago Frías. Des d’aquí, ien unes condicions meteorològiques excel·lents (o sigui, mai) es podria veureel Cerro Tronador, un dels cims més alts d’aquesta zona. Tot i les cendres, elguia ens diu que hem tingut molta sort perquè en aquesta zona hi plou 367 diesa l’any d’un total de 365 (sí, sí, ho diu tal qual!). Arribem a Puerto Frías iallí ens hi parem una estona a fer tràmits duaners (encara, però, no estem a lafrontera). Aprofitem per dinar ja que un cop a la frontera haurem de deixar totallò que sigui comestible. Ho fem, asseguts vora el llac i enmig d’una pluja decendres. Un cop fets els tràmits, pugem a un autobús que, tot travessant uns 5km de selva per uns camins força abruptes, ens permet arribar fins a Peulla onsí que hi ha la frontera. El fet de viatjar amb un nen petit ens evita haver defer la llarga cua i passem els primers. Allà, les autoritats xilenes ensdemanen si portem aliments frescos; declarem la llet en pols, els cereals i elspotets de fruites però molt amablement ens diuen que no hi ha cap mena de problemai que ho podem passar tot. Llestos, doncs!

A l'entrada de la República de Chile, just abans de travessar el seu pas fronterer.

Peulla és un nucli on hi viuen aproximadament 150 persones. Hi ha uncomplex hoteler i algunes cabanes. Es troba enmig d’una plana que desemboca alLago de Todos los Santos. Caminem vora 1 km fins a l’embarcador on ens esperal’últim vaixell del dia que, a través d’un recorregut de 2 hores, ens permetràcreuar el llac. Aquí la cosa ja comença a millorar, i la quantitat de cendra ésmolt inferior. Gaudim moltíssim del trajecte, i és que podem veure molt claramentalgunes cascades i també dos volcans molt senyorials, un d’ells força actiu il’altre sense activitat coneguda. Tots dos estan força nevats. Val a dir que elguia xilè és molt amè i ens explica moltes coses durant tot el recorregut (tanta nivell turístic com també a nivell político-social de Xile).

Cim del volcà apagat, Puntiagudo.

Un cop creuat el llac, agafem l’últim transport del dia, un autobús queens portarà fins a Puerto Montt. Tot i que només hi ha uns 80 km, tardem 2hores en fer-los perquè per una part hi ha trams de la carretera en obres osense asfaltar, i perquè hem d’anar deixant a tothom als seus respectiushotels.

Puerto Montt ens sorprèn positivament. Abans ja ho havia fet el pobleanterior, Puerto Varas (un destí molt turístic i residencial). De fet, des quehem entrat a Xile que la impressió ha estat molt bona i és que tot sembla moltmés cuidat i sense tanta misèria com en alguns llocs d’Argentina.

Estem molt cansats. Decidim anar a sopar abans de localitzarl’allotjament (hostel Corina), però ens costa molt trobar un lloc. Per què?Doncs perquè a la majoria de locals està permès fumar i no està permès que hientrin els nens. Finalment, i ja cansats, demanem poder sopar en una terrassa.El sopar no val massa la pena.

Finalment, arribem a l’hostal. La propietària és molt agradable i quedaencantadíssima amb el “gordito” Arnau!

Divendres 2 de desembre

Aprofitem per descansar i no llevar-nos tan d’hora com en els darrersdies. Tot i així, com que les persianes són inexistents i, en alguns casos comen aquest hostal, les cortines opaques també, costa llevar-se tard ja que ésben bé clar a partir de quarts de sis del matí.

La mestressa de l’hostal ens prepara un esmorzar d’allò més casolà: pa imelmelada fets per ella, llet, cafè i pernil i formatge. És una dona molt atentai encantadora. Això sí, com la majoria de xilens que ens hem trobat, no acceptadòlars (a diferència del que havíem llegit a tot arreu), i per tant abans demarxar hem d’anar a buscar un caixer automàtic.

Dia de mercat a Puerto Montt.

Ens acomiadem i decidim baixar fins al centre del poble caminant (fabaixada). Pel camí podem anar veient com és Puerto Montt i com són elshabitatges. En general són força vells però amb cert encant i pintats de milcolors. Realment hi ha molta diferència amb tot el que fins ara havíem vistd’Argentina.

Arribem a la seu de Navimag vora les 10 h. Fem el “check in” i desprésanem a fer un volt pel centre del poble. Fan mercat i ens hi acostem. Hi haparadetes de tots tipus. Ens sorprèn molt el fet que hi ha venedors ambulantsde marisc, algues i altres productes que pensem que és molt arriscat comprarper consumir ja que el nivell d’higiene i seguretat alimentària queda moltentredit. Això sí, hi ha coses molt curioses com un pack d’algues que creiemque són les mateixes amb les quals en David va jugar a fer lianes a la illa deVancouver.

Passegem una estona i després anem a comprar provisions al supermercat.Allí comencem a veure tota la gent que compartirà vaixell amb nosaltres. I ésque tots tenen (o tenim) un perfil semblant. Això ens agrada. Coneixem unaparella de Barcelona, en David i la Rocio, que seran els nostres companys de viatge durant els 3dies al ferry.

El ferry Evangelistas.

Navimag és una companyia naviera que realitzava el trajecte a través dels fiords xilens transportant sobretot mercaderies i vehicles. Veient la gran demanda que tenia poder embarcar en els dos ferrys que realitzen aquest trajecte, la companyia es va veure obligada a adaptar els vaixells per admetre una petita quantitat de turistes, continuant de totes formes amb el transport de mercaderies.

Embarquem a les 12:30h i a les 14:00h iniciem el viatge. El ferry ésmolt auster però confortable. La tripulació és en general molt amable. Leshabitacions són petites però nosaltres tenim la sort que tot i estar en unahabitació de 4 persones, només som 3. D’aquesta manera tenim més espai. El banyés compartit i, per sort, separat homes i dones.

Només d’arribar ens donen un snack i ens expliquen una mica el que estàprevist pels propers dies. Aquesta mateixa tarda fan una xerrada sobre fauna dela Patagòniamolt interessant. En Mauricio, un dels guies, és una persona molt didàctica ientranyable, i en tot moment ens dóna explicacions sobre qualsevol temarelacionat amb la natura. Em diu que és biòleg i que a part de fer aquestscreuers també fa expedicions a diferents llocs del món per observar fauna iflora.

Sopem aviat, a les 19:30h. El menjar és molt bo i força abundant. Emsembla que no haurem de tirar de les provisions que havíem comprat. Estem unabona estona a coberta amb la Rocío i en David. Ens expliquen la seva vida i el que aramateix estan fent. I és que és sorprenent, perquè s’acaben de casar i hanagafat una excedència de 10 mesos per fer una volta al món molt i moltcomplerta i interessant. Jo els aconsello que, un cop acabat el viatgeescriguin un llibre sobre aquesta experiència perquè segur que donarà per molt.Ens agrada molt parlar amb ells i compartir experiències i aventures deviatgers.

L’Arnau és el viatger més petit de tot el ferry i tothom es sorprèn moltde com és i com de bé se sent a tot arreu, i també de l’energia, vigorositat isimpatia que desprèn. Realment el nostre fill és un autèntic crack!

Anem a dormir vora les 23h contents d’haver començat aquesta part delviatge que creiem que serà molt interessant.

Dissabte 3 de desembre

El matí es lleva força encapotat i plovent a estones. El tram d’avui ésel menys interessant dels 3 dies que dura el viatge ja que és el que es famenys encanyonat i en algun tram fins i tot a mar obert.

Al ferry cada dia posen un cartell amb el plàning referent a àpats, activitatsi també de la ruta. A més a més, hi ha diversos monitors que en tot moment etsituen d’on estem navegant.

Esmorzem a les 8h i a partir d’aquí passem el dia. I dic passem perquèel temps no acompanya gaire i el paisatge no és ni molt menys espectacular. Arabé, sí que hi ha una raó per passar estones a coberta i és el fet que podemveure, si estem atents, força tipus d’animals. En concret veiem una àmpliavarietat d’ocells, alguns pingüins i també algunes balenes. En David fins i totaconsegueix veure un parell de lleons marins.

A la tarda anem a veure un documental del National Geographic sobre la Patagònia. Hi anem tots tres, ia l’Arnau li agrada molt veure tota la fauna que allí hi apareix.

Parlem forces estones amb en David i la Rocío. Són gent molt maca i enshi sentim molt bé!

També coneixem en Sergi i la Dolors que viuen a Andorra i que també viatgen per aquestazona. Amb la Dolorscompartim moltes xerrades de “mames” ja que ella està embarassada.

A l’hora de sopar, en Mauricio ens fa el pla per demà. El ferry avança amolt bon ritme ja que el temps és molt bo, i per tant demà veurem tot el quehem de veure des de ben d’hora. Sembla que serà un dia emocionant.

Diumenge 4 de desembre

Ens llevem a les 06:30h perquè a aquesta hora passem pel costat d’unvaixell abandonat que està enmig dels canals, ara ja molt més encaixonats. Elpaisatge ha canviat i ara tot és més estret i la vegetació força frondosa.

El vaixell aquest, es veu que transportava sucre i es va quedar encallat.Ara només queda l’esquelet rovellat però amb molt d’encant. I està pleníssimd’ocells!

M’he oblidat de comentar, que viatgen amb nosaltres un equip de latelevisió xilena que fa un reportatge sobre el creuer Navimag. En concret sóndos presentadors (un “rizitos” semblant a en Ricard de la PBG, i una noia“super-fashion” que durant el trajecte es lia amb un turista francès), elproductor, el càmera i un fotògraf. Durant el trajecte van fent entrevistes ala gent i gravant els llocs més interessants. De fet, en el cas d’aquestvaixell, i perquè hi són ells, el ferry Navimag hi fa una volta molt completaque ens permet fer moltes fotos.

Esmorzem a les 8 h, i després ens comencem a preparar perquè d’aquí apoc farem la única parada que fa el vaixell.

Les modestes casetes de pescadors de Puerto Eden.

En concret, baixem a Puerto Edén, un poblet on hi viuen aproximadament200 persones les quals es dediquen a la pesca i a l’artesania. Tenen la sevapròpia llengua i pertanyen a ètnies d’origen indígena.

El vaixell amarra i arribem al port mitjançant unes barques petites quepiloten gent del poble. Baixem i fem una caminada pel poblet a través d’unespassarel·les (no hi ha camins com a tals). Tot és força pintoresc però alhoraes pot palpar la manca de recursos que tenen aquesta gent. Tot i així, ensexplica un membre de la tripulació que el govern xilè ha donat força recursosal poblat per tal de construir-hi una escola (només per 7 alumnes) i també permillorar-los la qualitat de vida. Tot i així, ells són força reticents a totaixò, i se’ls veu força contents d’estar com estan. De fet, es veu que elsnens, tot i oferir-los estudis, s’estimen més continuar fent el que sempre hanvist fer a casa: la pesca.

Front de la glacera Pius XI.

Després de voltar 1 hora pel poble tornem al vaixell. Passem el quequeda del matí, contemplant la bellesa dels canals pels quals naveguem. Dinem,després anem a una xerrada sobre glaciologia, i ràpidament sortim tots acoberta perquè ens espera un paisatge impressionant: la glacera Pius XI.Realment només hi ha una paraula que la descrigui: meravellosa. A més a més,tot plegat té molt més encant pel fet de veure-la des de lluny i anar-nos-hiapropant mica en mica. Un cop davant, els flaixos de les càmeres treuen fum, iels comentaris i mirades d’expectació són constants. De tant en tant, se sentalgun “crack” tot i que no aconseguim veure d’on cau el bloc de gel.

Ens hi estem una bona estona i això ens permet gaudir-la plenament. Quanarriba l’hora de fer marxa enrere, ens sentim satisfets d’haver estat en aquestindret natural tan impressionant.

Acabem la tarda i el dia contemplant el paisatge i parlant amb elsnostres companys catalans. Ha estat un gran dia, ple de descobertes d’aquellesque et queden gravades per sempre a la ment.

A la nit hi ha un fi de festa amb un bingo. Nosaltres, però, estem forçacansats i anem a dormir.

Dilluns 5 de desembre

Avui ja arribem a Puerto Natales. De fet, a l’hora d’esmorzar ens diuenque hi arribarem vora les 11 h. Sí que és veritat, però pel fet d’haverd’amarrar i desembarcar, la cosa s’allarga gairebé una hora i mitja més.

Abans d’arribar a Puerto Natales, passem per un canal molt estret, elmés estret (fa només 80 m d’amplada) que s’ha de fer de dia perquè de nit hihauria el risc de xocar contra els illots que anem esquivant.

Al ferry Evangelistas és possible realitzar una visita al pont de comandament.

Abans de baixar del vaixell anem a la cabina del capità i l’Arnau fins itot té l’honor de poder seure en el “trono” del capità. Un autèntic grumet!!!

L’arribada a Puerto Natales també és molt maca. Fa un dia preciós i valla pena estar a coberta, tot i el vent fred que fa. Puerto Natales és un poblede pescadors no massa gran, i que des del mar sembla que té molt d’encant.

Baixem del Navimag, ens acomiademd’en David, la Rocío,en Sergi i la Dolors. Haestat un autèntic plaer compartir el viatge amb ells. Ens donem les adreceselectròniques i ens diguem un adéu que esperem que sigui un “fins aviat” (tande bo!).

Vista de Puerto Natales des de la cuberta del Evangelistas.

Al moll, tot i que ens costa, trobem el senyor Patricio Porras, un xilè queens porta el cotxe que serà el nostre company els propers dies (un NissanTerrano). Anem fins a la seva oficina i comença a explicar-nos mil i una coses.Jo tallo la conversa perquè l’Arnau comença a tenir son i encara hem de dinar.Ens recomana un restaurant proper i ens emplaça a després de dinar percontinuar la conversa.

Anem a dinar al restaurant Marítimo i ens posem les botes: centollo,salmó i congrio. Tot deliciós!

Després del dinar, tornem a l’oficina. L’escena no té preu: en PPassentat a la seva súper cadira, nosaltres a l’altre cantó de la taula, i ellamb un punter ens va indicant els diferents camins del Parc Nacional. Semblaben bé una classe magistral i nosaltres els alumnes! Tot i així, s’agraeix lainformació que ens dóna.

Cap a les 15 h, comencem la ruta cap al Parc Nacional de Torres delPaine. La tarda és radiant! La primera parada és la Cueva del Milodón, unaestructura geològica molt interessant a la qual fa milions d’anys hi va viureuna mena d’os anomenat milodón i del qual se’n van trobar restes fa uns anys.

Les carreteres dins el parc són de ripio.

Els "Cuernos del Paine" presenten una tonalitat més fosca pel canvi de materials respecte la seva base granítica.

Seguim avançant i ens aproximem al parc. De lluny es van veient lesfamoses torres i els “cuernos”. Som molt afortunats perquè es veuenperfectament, sense cap interferència meteorològica. El paisatge primer ésalpí, però a mesura que avancem va essent-ho menys. Entrem al parc per la Portería y GuarderíaSerrano i avancem en sentit nord. Veiem el Lago Toro, ens parem al Salto Chico,el Lago Pehoé, el Salto Grande, el Lago Nordenskjöld, las Lagunas Mellizas, elLago Sarmiento Chico, el Lago Sarmiento... i entremig ens parem a diversosllocs per admirar, des de diferents punts de vista el massís del Paine. Elpaisatge ens meravella i ens supera. No ens cansem de mirar-lo i admirar-lo!Pel camí veiem molts de guanacos, cada vegada més!

Les antigues Estancias presenten construccions a l'estil europeu.

Finalment, vora ja les 8 del vespre, arribem al nostre allotjament, l’Hosteríala Laguna Amarga.És una estància enmig d’una explanada iamb unes vistes immillorables a les Torres del Paine. De fet, hi ha un menjadordes del qual et pots asseure al sofà i contemplar, com qui mira una pel·lícula,l’entorn meravellós amb un primer pla immillorable de les torres. És per seure,mirar i no fer res més! A més a més, estem sols a l’allotjament, i per tantencara més tranquils!

Suposo que pel fet que arribem tard i demanem per sopar (no estavaprevist), que el menú no és massa galdós. Tot i així, les intencions del pobresenyor semblen bones.

Dimarts 6 de desembre

Nyandú.

Avui ens llevem d’hora perquè volem aprofitar el dia. El “puma”(anomenem així al senyor que regenta l’Hostería perquè en David i ell es passenel dia parlant de pumes), ens prepara un esmorzar a base de llet, cafè,torrades i una mena de pa de pessic amb crema. Li demanem que ens prepari unspícnics i tot s’ha de dir, ens intenta satisfer al màxim posant tot el que mésens agradi.

Estol de flamencs provant de volar contra el fort vent que bufava.

Amb el cotxe, anem pel “ripio” que ens permet anar a veure la Laguna Azul i la Laguna Amarga. El dia ésassolellat però cada cop fa més vent. Un vent calent que segons el “puma” ésindicatiu de mal temps. A Laguna Amarga el vent és molt i molt fort. En Davidbaixa per fotografiar uns flamencs que habiten en aquesta llacuna de pH moltalcalí (d’aquí li ve el nom) i gairebé queda tombat. Durant el camí veiem molts guanacos i.... sorpresa... ñandús!!! Estemmolt contents perquè es veu que no n’hi ha massa ja que són presa habitual ifàcil dels puma.

Vora migdia arribem a la zona de l’Hostería las Torres. Fins el momentno havíem trobat massa gent. De fet, ens semblava estar força sols a tot arreu.Però aquí sí que hi ha força muntanyencs que esperen per inicial alguna ruta,segurament la més coneguda la que condueix fins a la Base de las Torres i que éspart del famós circuit de la W. El tempscomença a empitjorar i cada cop les torres estan més tapades per núvols. Dinemde pícnic, anem a veure els cavalls i a caminar una estona, i just després començaa ploure. Aprofitem per comprar alguns records (no hi ha massa cosa), i enfilemcamí de tornada.

Pel camí, com ja hem fet com hem vingut, hem de passar per un pont moltestret de fusta que fa mitja basarda. Fem fotos per immortalitzar el moment!

Aquest és l'unic pont per dirigir-se al sector de Las Torres.

Passem la tarda a l’Hostería. Tornem a estar sols i tenim la casa totaper nosaltres. El temps va canviant (tal i com tothom d’aquí ens havia dit quepassava). Tan aviat plou, com fa vent, com es veu el massís, com es tapa... la Patagònia és així! 100%autèntica!

A última hora de la tarda arriben una altra parella amb una nena petita.Parlem una bona estona amb ells (com a bons argentins parlen mooooolt) tantabans de sopar com després. Realment, una de les coses més interessants deviatjar és conèixer gent i compartir i aprendre experiències. L’Arnau i la Delfina juguen durant totala sobretaula, i queden rebentats! Ah, i també descobrim que el “puma” és unseguidor acèrrim d’en Pinochet!

Dimecres 7 de desembre

Exemplar de guineu grisa patagonica.

Avui toca deixar les Torres del Paine. Ens llevem d’hora i el regal quetenim és dels millors que la natura ens podria oferir: una vista impressionantde les Torres del Paine (i mira que ahir a la nit estava tot tapat i emboirat).Continua fent vent, però no tant, i fa un sol espectacular. Realment estemtenint molta sort amb el temps!

Per sort, l’amo de l’hosteria ens pot subministrar benzina i això ensevita haver de recular fins a Puerto Natales. Comencem el trajecte en direccióal Calafate. La sortida del Parc és espectacular, com tot el que n’hem vistfins ara. Mica en mica ens anem endinsant a l’estepa i torna el paisatgeimmensament pla (fins on la vista albira l’horitzó). Tot i així, ens agrada, imolt. Pel camí trobem pocs cotxes i, per sort, una benzinera. Omplim el dipòsitperquè, tot i que calculem que tenim prou benzina, volem anar sobre segur.

Al cap de 3 hores i mitja aproximadament, arribem a El Calafate. Enssorprèn positivament (suposo perquè no n’esperàvem massa res fruit delscomentaris de la gent i de les guies). És un poble una mica dispers, amb uncentre concentrat en un carrer ple de botigues de tot tipus. El llac, tot ipertànyer al poble, queda allunyat i no s’ha explotat massa la seva riba.

Trobem l’hostal, el Buenos Aires, i també ens sorprèn molt positivament.Deixem les coses i anem a dinar (el restaurant no ens sorprèn tanpositivament). Després decidim que aquests dies cuinarem i per tant ens n’anemal supermercat a comprar provisions.

Acabem de passar la tarda organitzant els propers dos dies, els últimsque ens queden de viatge. Després de sopar, sortim a fer un volt per ElCalafate.

Dijous 8 de desembre

Altre cop ens llevem d’hora, esmorzem, i sortim aviat en direcció alPerito Moreno. El camí és molt maco, primer per enmig d’una estepa i poc a pocendinsant-nos en un paisatge ja més alpí.

Segons ens han dit, abans d’arribar hi ha un embarcador des d’on surtenels vaixells que t’apropen fins al front de la glacera, tot recorrent el Brazo Rico.Decidim començar per aquí. Agafem el catamarà de les 11:30 h que va ple avessar. Trobem en David i la Rocío que vénen de fer el recorregut de les 10 h i ensaconsellen un bon lloc per fer fotos.

La glacera remonta les roques del costat oposat. Cada cinc anys es trenca el pont
de roca i comunica els dos braços del lago argentino.

El dia és radiant però un cop el vaixell s’ha posat en marxa, el ventgèlid procedent de la glacera ens impregna. El recorregut és curt i de fet elque dura més és l’estada davant la paret. Ens impressiona, però també ensagobia el fet d’estar enmig de tanta gent ansiosa per fer fotos. Decidim anar al’altre cantó del vaixell i esperar que giri per veure de ben a prop elmagnífic paisatge. I fem ben fet, perquè un cop passats els primers 20 minuts,la gent ha perdut l’ansietat i quan gira no hi ha tanta aglomeració per veurela glacera.

Tornem cap a l’embarcador i agafem el cotxe per arribar, ara ja sí, al’aparcament del Perito Moreno. Dinem de pícnic gaudint de les magnífiquesvistes que ens ofereix el Lago Argentino, i després agafem un bus que en pocsminuts ens apropa fins la zona de passarel·les.

Impresionant vista del front nord de la glacera.

Aquí sí que el paisatge és immensament bonic i molt impressionant (moltmés que des del vaixell). S’aconsegueixen dues coses que el fan fascinant:estar molt a prop (gairebé a tocar) de la glacera, i tenir una vistalleugerament aèria que fa que es pugui admirar la immensitat de la glacera. Lespassarel·les discorren per enmig del bosc i permeten apropar-nos i tenir unesvistes immillorables dels grans blocs de gel que de tant en tant es vandesprenent. Ens parem molts cops durant el recorregut senzillament a contemplari escoltar el dinamisme d’aquesta gran massa de gel. El recorregut és molt macoi fins i tot ens decidim a agafar el camí que ens permet tornar al pàrquingsense haver d’agafar l’autobús, ja que així tenim molt bones vistes del frontnord de la glacera que desenboca en el canal de los tempanos, que no hem vistamb el vaixell.

Ens reca haver de marxar. És tot tan maco i el dia és tan meravellós quees fa difícil dir adéu.

Tornem al cotxe, contents del dia d’avui. Fem els 80 km de tornada a ElCalafate admirant el paisatge que tant ens agrada.

De tornada, anem a comprar les darreres provisions al supermercat i femtambé les últimes gestions. Sopem i després quedem amb en David i la Rocío per anar a fer un volti prendre alguna cosa. Ens acomiadem, ara sí, d’ells i ens desitgem molta sort!

Divendres 9 de desembre

Últim dia a la Patagònia. Hemcontractat una excursió per visitar la glacera Upsala. Ens hem de llevar d’horaperquè l’autobús ens ve a buscar a les 7 del matí.

Anem fins a Puerto Banderas i allà agafem un vaixell molt còmode i forçaràpid, que ens endinsa en el Lago Argentino (la massa d’aigua dolça més grand’Argentina) fins arribar al Paso del Demonio que és la porta d’entrada alcanal que arribaria fins al front de la glacera Upsala. I dic arribaria perquè,degut als despreniments que hi ha hagut ens els darrers anys, és gairebéimpossible poder accedir-hi. De fet, faria falta una embarcació molt més petitade la que anem. Per tant, ens hem de conformar en quedar-nos abans, però aixòsí, gaudint d’una vista espectacular dels enormes icebergs que ens envolten.Són realment molt grans i cal tenir en compte que el que veiem només és el 10%del total (el 90% es troba submergit).

Ens estem uns 30 minuts per aquesta zona i després prenem rumb endirecció a l’Estancia Cristina. Després d’un total de 2 hores i mitja de navegació,hi arribem. A la platja, ens esperen uns 4x4 als quals pugem i amb els qualscomencem un trajecte fins al mirador de la glacera Upsala. El nostre conductores diu Germán i té el mateix to de veu que en Messi. És molt agradable i ens famolt amena la “passejada”. L’Arnau i jo tenim la sort de poder seure alsseients de davant, però en David s’ha de conformar en anar a la part dedarrera. És ben bé com un transport de ramat!!!

El camí fins al mirador discorre per un camí estret i, en alguns trams,amb un pendent força pronunciat. En Germán, però, sembla que domina laconducció. Passem per una zona que anomenen el cementiri d’arbres, que està pled’arbres morts fruit d’un incendi intencionat que fa molts anys els amosd’aquelles terres van provocar per tal que el terreny es regenerés en formad’arbusts i herba per poder alimentar el bestiar. Com que en aquest ambient(fred i poc humit) la descomposició és tan lenta, encara s’hi poden apreciarmolts troncs intactes. A més a més, pel que sembla, també costa que els nousarbres creixin i s’hi estableixin.

També podem veure totes les muntanyes que envolten la zona, la glacerapenjant Masters, i el naixement del riu Cristina. Ens sorprèn molt la vermellord’algunes parts de la muntanya, i és que aquesta zona és rica en ferro i tambéen pirita, dos minerals molt apreciats.

El front de la glacera Upsala, ara en retrocés per la pèrdua del seu punt d'ancoratge natural.

Al cap d’1 hora de recorregut, arribem al peu del mirador. Hem decaminar un quilòmetre més per arribar fins a dalt. Un cop allí el que veiem ésimpressionant. Hi ha unes vistes immillorables de la glacera Upsala, en elsseus tres fronts, i també del llac Guillermo (anomenat així perquè el primerque el va veure va ser un treballador de la estancia que es deia així) amb uncolor blau impactant!

Tan enllà com arriba la nostra vista veiem glacera, és realmentimpressionant! De fet, la glacera Upsala és la segona més gran d’Argentina (laprimera és la Viedma),i la tercera del Campo de Hielo Sur (la primera és la Pius XI que vam veure des del Navimag) i lasegona és la Viedma. ElCampo de Hielo Sur no es pot considerar una massa de gel continental (tal i comho són l’Antàrtida i Groenlàndia) perquè no ocupa el tant per cent mínim decontinent que es requereix. Per això s’ha de dir camp de gel. Ara bé, ensuperfície de gel, el Campo de Hielo Sur és el tercer més gran del món desprésde l’Antàrtida i Groenlàndia.

Els despreniments, i per tant retrocés, d’aquesta glacera no és fruitdel canvi climàtic com moltes vegades s’ha comentat en diversos documentals,sinó que és degut a la pèrdua del punt d’ancoratge rocallòs que tenia aquestaenorme massa de gel.

Ens quedem una estona al mirador i de fet ens reca molt haver de tornar.Tal i com ens va passar ahir al Perito Moreno, tindríem ganes d’asseure’ns aquídurant una bona estona i senzillament mirar i escoltar. No caldria res més!

Tornem als 4x4, i pel camí en Germán ens ensenya dos tipus de fòssilsmarins molt evidents que es troben en aquestes roques. Hi ha l’opció de baixara peu per la vall dels Fòssils però nosaltres no ho hem contractat (no ens hovan oferir) i ara ja no hi ha l’opció de fer-ho.

Iniciem el retorn a l’Estancia Cristina en el 4x4. En arribar, anem adinar el nostre pícnic i després decidim sortir a fer un volt pels entorns. Favent i els núvols van i vénen (tan aviat fa sol, com està tapat, com cau unamica de pluja... vaja, el típic temps canviant de la Patagònia!). Anem aveure uns cavalls i l’Arnau s’ho passa d’allò més bé donant-los herba. Ben béque no té cap mena de por de cap tipus d’animal!

Després anem a veure el museu de l’Estancia i tot seguit comença lavisita guiada. Realment és molt interessant. A trets generals, dir que aquestaEstancia la van fundar uns anglesos, la família Masters, que es van instal·laren aquesta zona a principis del segle XX. Eren una parella que van tenir dosfills, en Herbert i la Cristina, i que realment van ser molt proactius iautosuficients. De fet, ells mateixos van construir tot el que represental’Estancia (les cases, estables, etc.) i també un vaixell i un molí d’aigua. Esguanyaven la vida venent llana a Europa ja que aquesta era molt preuadasobretot després de la Primera GuerraMundial. Durant la visita ens ensenyen tots els estris i mecanismes queutilitzaven per esquilar les ovelles, i el processat que seguia la llana fins aser posada en el vaixell i enviada pel seu transport fins a Puerto Natales, RíoGallegos i d’aquí cap a Europa. També ens mostren l’Estancia que s’ha conservatintacta. Es veu que en aquella època, la llei deia que si una persona ocupavaunes terres durant 30 anys, a partir d’aquí passaven a ser-ne propietaris. Quanla família Masters feia 23 anys que les ocupaven, la zona va ser declarada ParcNacional i per tant no hi havia aquesta opció. El que sí que se’ls va permetreés ocupar-les fins que l’últim hereu morís (el llinatge es va acabar amb enHerbert, el fill del matrimoni que va ocupar inicialment les terres).

Com a curiositat, mencionar que l’Estancia es diu Cristina, en memòriade la filla del matrimoni que va morir de jove d’una pneumonia (en aquellaèpoca, portar-la al metge implicava gairebé un mes de viatge fins a RioGallegos).

El darrer dia abans de la tornada.

Un cop feta la visita, ja és hora de tornar al vaixell que ens espera ala platja. Fem el recorregut a peu tot admirant la planícia enmig de les gransmuntanyes en la qual es troba aquest preciós indret. Fa vent, però éssuportable (no per massa estona!).

De tornada ens impregnem dels últims aires de la Patagònia i de la bonatarda que fa. També dormim una estona perquè estem força cansats.

Arribem vora les 8 del vespre a l’hostal. Fem el sopar, el “check in”pel vol de Lufthansa de demà, tenim temps de retrobar-nos amb en Patricio queve a buscar el cotxe, i acabem el dia fent un vol pel Calafate i comprant elsúltims records.

Dissabte10 de desembre

La nit a El Calafate ha estat molt ventosa. El dia eslleva altre cop radiant. Ens aixequem d’hora perquè l’autobús que ens ha de dura l’aeroport ens passa a recollir a les 07:30 h. Fins a última hora hem estatcomprovant que el vol amb LAN fins a Buenos Aires continua en peu (estem escaldatsfruit de l’experiència inicial amb Aerolíneas Argentinas).

L’aeroport de Calafate és molt petit i el servei defacturació de maletes i d’embarcament força lent. Tot i així, sorprenentment,sortim a l’hora.

Viatges

2011-08-31T22:05:00.003+02:00

Tornada als Alps

De fet aquest viatge ha estat part del viatge a Croàcia, però hem decidit tractar-lo a part ja que de fet són dues parts molt ben diferenciades.

6 d’agost

Aquest dia fem el camí de tornada que ens duu fins a la frontera de Croàcia amb Eslovènia, més tard a la frontera d’Eslovènia amb Itàlia, i després de molt buscar i de fer un intent de passar la nit a la “bonica” població d’Ospitaleto, acabem dormint en un pàrquing de Bergamo.

Venint d’un país com Croàcia, Itàlia ens torna a semblar caòtica i menys segura.

7 d’agost

Al matí conduïm fins a Como. Fa uns anys ja hi havíem estat i tot i que no hi ha cap mena de dubte que els llacs del nord d’Itàlia tenen molt d’encant, Como és potser un dels que per nosaltres en té menys ja que les seves lleres estan molt habitades. Passem el matí voltant per la ciutat, i descobrint alguns indrets realment bonics com la plaça amb el seu particular Duomo, i finalment sucumbim als encants d’una bona pizza italiana (la última del viatge ja que avui ja deixem aquestes terres).

A la tarda enfilem en direcció Lugano i travessem la frontera que ens endinsa cap a Suïssa. Tot i anar bé de temps, una monumental cua de 3 hores ens fa endarrerir molt. Aquesta cua és senzillament perquè el túnel va amb semàfors i aquest dia el trànsit és molt dens.

Per compensar aquest fet, el pas que fem d’entrada a Suïssa és immensament meravellós, amb paisatges que ens recorden que entrem a una de les terres més boniques que hi ha a Europa! Ah, i també ens retrobem, després de tants de dies, amb la pluja.

Arribem tard al poble de Lauterbrunnen i fem nit en un càmpig, molt proper a la cascada Staubbach (diuen que és la més alta de Suissa). Descartem el càmping principal perquè està pleníssim de gent (i gent no massa habituada al món muntanyenc sinó més aviat a la festa...).

La nostra intenció és quedar-nos aquí i fer diverses excursions, entre elles la del Jungfrau.

8 d’agost

De tornada a l’estació intermitja, i com que no portem dinar, valorem quines possibilitats tenim de fer un mos. Els restaurants són caríssims (de fet no hi ha massa ningú que hi dini), i finalment decidim entrar en una fleca i comprar uns entrepans i uns iogurts. Després de dinar, decidim fer l’últim tram a peu enlloc de tornar a agafar el telefèric de baixada. Són gairebé 700 m de desnivell de baixada en un tram força curt. Això vol dir que els pendents són molt pronunciats, i el pobre David ho pateix en pròpia pell (o millor dit, en propi genoll!).Ens llevem una mica tard, i després d’esmorzar ens equipem i anem al centre d’informació i a l’estació de ferrocarrils per tal de planificar quines excursions podem fer mentre estiguem per aquí. Evidentment, tot va condicionat a la meteorologia i pel que sembla la dels propers dos dies no pinta massa bé.

Com que avui encara la cosa s'aguanta, decidim pujar fins a l’Schilthorn. Aquest indret no és mític per la seva alçada en sí, sinó perquè és una de les estacions a més alçada, i a més conté el mític restaurant giratori que als anys 70 es va gravar una de les primeres pel·licules d’en James Bond.

El trajecte que ens condueix fins a aquest punt és espectacular. El primer telefèric ens puja fins a Murren, amb un pendent molt pronunciat. Un cop al poble, hi fem una passejada tot esperant el següent telefèric que té d’espectacular el llarg trajecte pendulant que fa fins arribar al cim del Schilthorn. Ben bé que hem tingut sort perquè hem pogut gaudir molt del paisatge durant tot el recorregut però al cap de poca estona de ser a dalt es comença a tapar i fins i tot ens hi neva!

De tornada al poble, fem una volta pel centre, comprem provisions per sopar i anem a descansar a l’autocaravana. Al capvespre, com ja és costum a Suïssa, fa una bona ruixada. Genial la imatge que tenim de la cascada des del nostre petit menjador de l’autocaravana!

9 d’agost.

La idea d’avui era pujar fins al Jungfrau amb el tren que surt a les 7 del matí. Però el dia es lleva molt tapat i decidim no gastar-nos 260 euros per no veure res. A més, les webcams del cim emeten una imatge completament boirosa.

Per tant, decidim seguir amb el nostre viatge i deixar aquesta excursió per una altra ocasió (facturat per segon cop).

Baixem fins a Interlaken i hi passem el matí. L’Arnau gaudeix veient com salten els de parapent i com aterren a l’immens parc que hi ha al centre. Segons ell, quan cauen es fan un pelat.

A la tarda, després de dinar, fem el Grimselpass (el recordàvem bonic i així continua essent!), i arribem a Tasch. Aquesta vegada, i a diferència del 2003, no passem d’aquí ja que tenim claríssim que fins a Zermatt no s’hi pot arribar en vehicle privat.

Dormim en un pàrquing per autocaravanes que regenta un tal Christopher i que, un cop hem parlat amb diversos catalans que també hi ha aparcats, ens adonem que fa preus segons persona. En David troba una noia que havia estudiat amb ell, i també trobem una gent de Sant Gregori. El món és un mocador! Ah, i en David fa la frase cèlebre de les vacances quan contesta al tal Christopher dient-li: “I think, sí”! I es queda tan ample!!!

10 d’agost.

Al matí pugem a Zermatt en tren. La xarxa ferroviària suïssa és excepcional. És un país farcit de trens que van a tot arreu. Això sí, els preus són astronòmics!

Fa un dia radiant i decidim pujar caminant fins a la segona estació intermitja abans d’arribar al Gornergrad. La primera pujada és dura ja que no dóna treva. Són 600 metres de desnivell amb rampes importants. Sort que el camí es fa per sota bosc i no rebem l’impacte directe del sol. Pel camí ens hem d’aturar perquè estan tal·lant arbres. Fa impressió i tot veure’ls caure!

Un cop a la primera estació, ens animem a caminar de pujada fins la segona. Potser és per l'esperit muntanyer que portem dins o per la impagable primer pla del matterhorn que ens acompanya. Tot i així, la calor i el fet de portar l’Arnau a l’esquena fa que el tram final sigui realment dur.

El darrer sector, ara sí, el fem en cremallera. Finalment arribem a dalt de tot, el cim del Gornergrad. No és l’excursió més mítica des de Zermatt , però sí que considerem que és la que et permet gaudir d’un ventall més ampli de vistes de cims mítics (zona del Monte Rosa, i també el Materhorn). I com que ja he dit que el dia és nítid i radiant, les vistes són espectaculars!

Un cop a dalt, dinem i després anem a fer un capuccino a la terrassa de més amunt amb vistes encara més espectaculars. I com que els cambrers no estan disposats a cobrar-nos res, ens surten gratis (capuccinos i iogurt per l’Arnau). Tot un luxe en un país on cal desembutxacar molt i per tot!

En David i l’Arnau fan el camí de baixada en tren, i jo m’animo a fer un parell d’estacions a peu. I la veritat és que ho gaudeixo moltíssim! Les vistes i el fet de no portar pes fa que sembli que voli en el paradís!

Ja de tornada a Tasch, decidim no quedar-nos més perquè déu n’hi do el que hem vist i a més a més, tot plegat ens sembla molt car. Ens traslladem a la vall veïna de Saas Fee i dormim vora el pantà que encapçala la vall, juntament amb altres autocaravanes i furgos, i sota un cel molt estrellat i una tranquil·litat envejable.

11 d’agost.

Avui altre cop ens llevem i el dia és radiant. Com s’agraeix! Decidim fer la volta a la presa i tot i que sembla una passejadeta, déu n’hi do el tros que fem. L’Arnau camina molt de tros animat per tots els salts d’aigua i pedretes que hi pot anar tirant.

El sol és de justícia i déu n’hi do la calor que fa!

Dinem i tot seguit fem camí cap a la frontera entre Suïssa i França. El nostre destí és Chamonix. En arribar-hi podem comprovar com de turístic és aquest indret i la gentada que s’hi concentra.

Dormim a Le Fayet per tal de demà agafar el Tramway del Montblanc.

12 d’agost.

Ben d’hora, agafem aquest tren, el Tramway du Montblanc, que ens porta al llarg d’un trajecte d’una hora i deu minuts aproximadament, fins al Niu d’Adge. A partir d’aquí, molts muntanyencs inicien el camí que els ha de dur fins al cim del pic més alt d’Europa: el Montblanc. I ho fan, fent parada al famós refugi de Gouter.

Nosaltres anem caminant fins al peu de la glacera de Bossoms i ens sorprenen els sorolls que hi sentim: blocs de gel que es trenquen, de tant en tant corrents d’aigua que baixen per la glacera, etc. Espectacular!

Tot i que inicialment no ho teníem previst, decidim fer mig camí de baixada fins a La Fayet a peu, tot i que alertin d’un pas d’escales (prèviament hem vist la foto del pas i no sembla pas complicat). El camí és molt maco, i efectivament el pas no és complicat. Ens alegrem d’haver decidit fer-lo a peu. A més, durant tot el dia, tenim vistes espectaculars i precioses del Montblanc.

Arribem just a temps per agafar el tren de baixada en una estació intermitja. Ha estat una excursió sorprenent i molt interessant.

Dinem a l’autocaravana i avui sí, fem migdiada. A la tarda tornem a Chamonix, fem un volt pel centre i per sopar comprem unes pizzes que venen al pàrquing del telefèric de l’Aiguille de Midi, lloc on dormim. (Per cert, per sorpresa de l’Arnau, hi ha una varietat de pizza semblant a la pizza margherita que es diu pizza “mimi”).

13 d’agost

Tot i que fa uns anys ja hi havíem pujat, decidim que val la pena tornar a pujar a l’Aiguille du Midi. A més, el dia és esplèndid i les vistes des de dalt són realment espectaculars.

El camí de pujada, tal i com el recordàvem, és de vertigen. A dalt, però, ens sorprèn que hi ha molts indrets que no recordàvem (bàsicament terrasses i miradors). Això fa que ens passi el temps volant i que quant ens n’adonem ja han passat gairebé dues hores des que hem arribat! Realment és un lloc en el qual sempre val la pena tornar-hi!

De baixada, ens parem a mig camí, al Pla de l’Aiguille, i des d’allà arribem caminant fins a la Mer de Glace pel camí que s’anomena la Balconade. I realment és un gran balcó des del qual admirar la vall en la qual es troba Chamonix i els immensos cims que hi ha en aquesta zona. El trajecte dura aproximadament 2 hores i mitja i consta de pujades i baixades no molt intenses.

Un cop a la Mer de Glace, dinem uns entrepans tot admirant amb certa nostàlgia aquesta glacera que cada any retrocedeix una mica més. Coincidim en què aviat deixarà de ser tan majestuosa com havia estat en el passat.

Agafem el tren de baixada a Chamonix i quan arribem fa una calor impressionant. Arribem a l’autocaravana, ens dutxem i fem camí ja de tornada. Dormim a Nimes. La nostra última nit a l’autocaravana.

Diumenge 14

Dia de tornada. Sempre és un dia trist i amb no massa res a destacar. En aquest cas ens parem a Valras Plage i la veritat és que l’experiència és nefasta: pleníssim de gent, cues per arribar-hi i platja que no té res a veure amb totes les que hem estat durant aquestes vacances. En fugim ràpid.

Arribem a casa a mitja tarda, amb la tristor que representa el final de les vacances. Però també, amb l’alegria de pensar que hem fet un viatge genial, intens, variat, meravellós. I que l’hem gaudit tots tres junts, segurament la part més maca de tot plegat!

Viatges

2011-08-21T21:42:00.021+02:00

Viatge a Croàcia

21 de juliol

Desprès de dues darreres setmanes força angoixants a la feina, per fi arriben les vacances, i sense més temps que per fer una dutxa ràpida i menjar quelcom, pugem a l’autocaravana en direcció al port de Barcelona. Sort en tenim que dies abans havíem estat preparant tota la logística per no deixar-nos res, i encara no estem segurs de si s’ha quedat res important a casa.

El ferri de Grimaldi Lines sembla més aviat un vaixell de càrrega que no pas un de passatgers. No hi ha gaire enlloc on passejar i sí molts camions a les diferents bodegues. El ferri ens porta al port de Livorno, que ens servirà per visitar Pisa, Florència i Venècia abans de dirigir-nos al nostre veritable destí, Croàcia. Gran part del trajecte es fa de nit, i això ens va de perles per poder descansar i començar a ple rendiment.

22 de juliol

Desembarquem del ferri al port de Livorno cap a les nou del vespre, i això perquè som dels primers en poder sortir. Ens dirigim directament a la ciutat de Pisa i passem una estona buscant el pàrquing d’autocaravanes, però al final el trobem. Està molt a prop de la Torre de Pisa.

23 de juliol.

Aquest matí hem visitat la plaça dels Miracles, on s’ubiquen la catedral, el Duomo, la Torre inclinada, el Baptisteri i el Cementiri monumental. Tot i que no entenem gaire d’art, les construccions són espectaculars. Tots aquests elements es troben ubicats en una gran zona enjardinada i envoltada de les antigues muralles de la ciutat. Sembla estrany pensar que cada pedra va ser tallada i col·locada a mà!

Aprofitem que hem acabat la visita aviat per fer camí cap a Florència. Només hi ha un centenar de quilòmetres i tenim previst un pàrquing prop del centre per deixar-hi l’autocaravana. Trobem que Florència és molt més maca i monumental, sobretot a la zona del Duomo, que és realment molt bonic. Però no ens oblidem de visitar el Palachio Vechio, el dels Ufizzi, el seu famós Ponte Vecchio, ple de joieries al seu cim, i el seu centre històric carregat d’antics i històrics edificis. Al final del dia gaudim d’una merescudíssima pizza i l’Arnau puja per primer cop a uns cavallets.

Aquella mateixa nit, després de sopar i una dutxa ràpida, aprofitem per dirigir-nos cap a Venècia. Tenim controlat un càmping (Fusini) fora de la ciutat que té un transport marítim cap al centre. Hi arribem a quarts d’una de la nit, i després de buscar un forat per aparcar-hi ens anem a dormir immediatament. Ha estat un dia llarg i molt intens; hem fet dues visites llampec a Pisa i Florència i per acabar hem travessat el país d’oest a est. Déu n’hi do!

24 de juliol

Ens llevem a quarts de vuit del matí. Ho tenim tot controlat i pretenem agafar el vaixell que porta al centre a les 9 en punt. A partir d’aquest moment, i de forma inexplicable, acabem perden dos transports consecutius!!!

Finalment, la visita a Venècia la realitzem sota l’amenaça constant de la pluja. Visitem la plaça de Sant Marc i travessem l’illa vaguejant despreocupadament pels nombrosos carrers i carrerons, i travessant els incontables canals que s’estenen com una xarxa per arribar a qualsevol racó. De fet, a Venècia deu ser el principal mitjà de transport, perquè és materialment impossible que hi accedeixi cap automòbil.

Tot i estar pleníssima de turistes, som capaços de trobar un raconet per dinar tranquil·lament un bon plat de pasta i fugir una mica de turistes i gòndoles. Tot esperant el vaixell de tornada al càmping, aprofitem per fer un capuccino.

Aprofitem que encara queden un parell d’hores de llum per conduir cap a Eslovenia. Ens guia el GPS, que de vegades es torna una mica boig i ens hi fa tornar a nosaltres també. El problema és que els mapes que té ja no són gaire actuals. Eslovènia ens sembla, d’entrada, un país molt verd, amb paisatges molt macos i també força tranquil. Ens dirigim directament al poble d’Skocjan, on hi trobem un càmping (un prat enorme sense quasi serveis). Demà visitarem unes coves declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

25 de juliol.

La Skocjan jame és de les coses més espectaculars que hem vist mai. Com a mínim així ho creiem la Laura i jo. Considerem que és una visita obligada si hi passes a prop. Es tracta d’un traçat adaptat dins les galeries d’una gran cova que disposa d’un curs d’aigua actiu visitable. Sense cap mena de dubte, les proporcions, alçades i l’enorme treball realitzat en passarel·les i ponts penjants fan fet d’aquesta visita un moment inesborrable. La visita ens la fan en anglès i és alhora molt didàctica.

Cap al migdia seguim conduint en direcció a Croàcia i, després de dinar, en travessem definitivament la seva frontera. La primera impressió de Croàcia és la d’un país net i ordenat, on ens sembla que es cuida cada detall (la mateixa impressió ens va donar Eslovènia). Potser només és el contrast que ofereix respecte Italià, que com ja se sap és un “campi qui pugui”.

Passem la tarda visitantla ciutat de Rovinj. Comencem a comparar preus i, tot i que sembla que la vida és més barata, ho és només en algunes coses. Al supermercat tot és una mica més barat, i la cervesa està tirada de preu (de fet he comprat dues cerveses de mig litre d’importació per poc més d’un euro cada una). Els peatges són caríssims en alguns trams però en d’altres no, i els pàrquings apliquen tarifes diferents si es tracta d’autocaravanes.

Poc abans d’arribar a Rovinj, veiem el canal Limski, i valorem la possibilitat de fer-hi una excursió en barca l’endemà, però finalment ens decantem per una altra excursió per unes illes de la costa que sembla més interessant.

26 de juliol.

Hem dormit al pàrquing del camp de futbol, que no s’ha de pagar i queda a prop del centre. Després d’esmorzar, dediquem el matí a passejar altre cop per Rovinj, tot esperant la sortida de la barca que ens durà a fer una excursió durant hora i quart per unes illes properes a la població.

Es dóna la situació que la única platja amb sorra que té el municipi es troba en una d’aquestes illes, i molts visitants aprofiten l’excursió per arribar fins aquesta indret. Per tant, la tornada la fem quasi “en família”. El patró de l’embarcació ens pregunta d’on som i davant la resposta quasi immediatament salta la paraula “Barça”. Aprofitem per parlar d’altres coses, com els efectes de la guerra, el sentiment d’independència, i evidentment el futbol.

Marxem de Rovinj amb un bon gust de boca, és una població entranyable on el turisme encara no és desbordant. Per cert, el turisme estranger és quasi tot alemany. Aprofitem havent dinat per dirigir-nos a Pula. Hi arribem a quarts de cinc i busquem un pàrquing gratuït.

Tot i que Pula té “a priori” molt de nom, no hi acabem de trobar gaire res que ens motivi quedar-nos-hi. Això sí, la visita a l’amfiteatre és molt interessant i ens ha agradat molt. Després d’un parell de voltes pel centre històric, decidim fer camí cap al nord, en direcció a Rijeka, però sense agafar l’autopista sinó conduint tranquil·lament per la carretera que voreja els penya-segats d’aquesta part d’Ïstria. És una carretera que val molt la pena fer ja que les vistes de la costa són increïbles tant per la seva bellesa feréstega com també per la sensació de vertigen que imposen.

Fem parada en un càmping a Moscenickha Draga que com indica el seu nom és una platja que, tot i que de pedres, és de les poques que hi ha en aquesta costa.

27 de juliol.

Aprofitem el matí per descansar una mica a la platja. Aigües molt netes i transparents amb certa tonalitat verdosa provocada pel fons calcari. Però ens adonem que la platja no és autèntica, vull dir que han afegit diversos camions de grava per tal de formar-la, ja que en alguns punts aflora el substrat rocallós. Provem de trobar el porc a l’ast que hem vist giravoltar en altres llocs, per dinar. Però no tenim sort.

A la tarda, conduïm fins al Parc Nacional de Risnjak. A mesura que ens hi acostem, el paisatge canvia dels boscos mediterranis fins arran d’aigua cap als boscos perennifolis densos entre prats alpins. Sembla estrany com pot canviar el paisatge en tant pocs quilòmetres. El fet és que l’alçada és la responsable d’aquest canvi tan radical, ja que a molt pocs quilòmetres de la costa s’aixequen serralades per sobre dels 1500 metres.

Arribem a l’entrada del Parc i aparquem l’autocaravana per fer-hi nit. Hi ha uns autocaravaneros que han al·lucinat ells mateixos i han aparcat al bell mig d’un prat i han parat el toldo! Amb l’Arnau anem a alimentar als ànecs de l’estany que hi ha al costat de l’autocaravana, amb pa sec que ens ha sobrat.Al final de la tarda, comença a plovisquejar.

28 de juliol.

Tota la nit ha estat plovent, i durant el matí encara continua. Mirem la previsió i veiem que no millorarà fins a darrera hora del dia i per això decidim marxar cap al parc nacional de Packlenica. Risnjak haurà d’esperar a una altra ocasió. Conduïm prop de 200 quilòmetres, la meitat dels quals per la carretera de la costa que porta de Senj fins a Zadar i que és realment molt pintoresca i totalment recomanable. Des de la costa es té en tot moment una visió privilegiada de les nombroses illes que voregen la costa de Croàcia.

Durant el trajecte per aquesta darrera carretera es poden trobar realment pocs nuclis de població i els que trobem no passen de quatre cases amuntegades utilitzades només en els mesos d’estiu. Com a tota la costa croata, les platges són molt escasses. Avui dormirem al pàrquing de l’entrada del parc nacional de Packlenica, en un indret molt tranquil i lluny del bullici que hi ha a pocs quilòmetres en els pobles costaners.

29 de Juliol.

Avui l’Arnau fa 2 anys. Si fa un any va celebrar el seu aniversari al Parc Nacional de Jasper, al Canadà, aquest any el celebra en un altre Parc Nacional, el de Packlenica a Croàcia.

Packlenica no és un parc nacional especialment espectacular, però sí que té uns quants elements interessants, La visita es pot realitzar des de due portes d’entrada que s’endinsen al parc a través de dos canons excavats en parets molt verticals. Això fa que Packlenica sigui un punt de trobada de nombrosos escaladors. Ens endinsem al parc pel canó de la porta d’Starigrad fins uns quants quilòmetres endins, on trobem un refugi de muntanya. Tracem una tornada circular passant per sobre les cingleres i realitzant una forta davallada prop del pàrquing on hem aparcat.

Hem fet part del camí acompanyats d’una parella de bascos molt agradables i amb ells hem pogut compartir vivències i històries. Després de dinar fem cap a Murter, avançant mig per autopista, mig resseguint la costa. Biograd és perillós si realment busques una mica de tranquil·litat. Però un cop ens allunyem d’aquest punt, Murter i els dos petits pobles que formen la península on es troben, són força encantadors i molt més tranquils.

De camí ens sorprèn la presència de moltes cases mig derruïdes. De fet ja fa uns dies que en vèiem, però no estem segurs que sigui degut a la recent guerra dels Balcans.

Un cop aparcats a Murter, hi fem una passejada, paguem l’excursió a les illes Kornati de l’endemà i comprem quatre queviures. Cal informar-se bé si no vols acabar en un vaixell ple de guiris beguts i amb un barret de pirata al cap!

30 de juliol.

Sortim de Murter a les 9 del matí en direcció al parc nacional de les illes Kornati, en un vaixell de fusta amb un cert aire antic. Les illes es troben a 20 km en línia recta des de la costa, i el trajecte dura més de dues hores. També hi ha d’altres petites embarcacions que realitzen el mateix trajecte.

Les Kornati formen un conjunt d’illes molt extenses, distribuïdes de forma paral·lela a la línia de costa continental. Aquestes illes presenten una forma molt arrodonida amb pendents suaus, llevat a la seva costa exterior, on són més escarpades, limitades de ben segur per alguna falla tectònica.

La vegetació a les illes és escassa, la qual cosa els hi dóna, en aquesta època de l’any, un color palla característic fruit de l’herba assecada per la calor. Malgrat tot, moltes d’elles es troben esquitxades per petits arbres o arbustos que creixen formant clapes arrapats a terra per l’acció del vent.

L’excursió continua rodejant nombroses illes, descobrint detalls i racons amagats per tot arreu. Com la resta del que hem vist fins ara, no hem estat capaços d’endevinar cap platja. Sí que apareixen, en llocs molt privilegiats, petits nuclis agrupats de dues o tres barraques, que sembla ser que són habitats durant l’estiu o actuen de petits bars o restaurants per a qui es vulgui acostar, sempre per mar.

Parem a dinar en un d’aquests petits nuclis, i mentre espero el dinar (que es troba inclòs en el preu de l’excursió) decideixo fer un tomb per gaudir del color verd turquesa característic de

les aigües poc profundes de la badia. Les casetes són molt antigues i els carrers d’unió entre unes i les altres és simplement el mateix terra rocallós de tota la illa.

El dinar es basa simplement en una mica de barat a la planxa i amanida, fet que provoca que al cap d’una hora tothom estigui consumint crepes al vaixell. La següent parada és en una de les poques cales que hi ha. Ens deixen un parell d’hores per realitzar un bany i gaudir de l’espectacular color turquesa de les aigües del litoral. Aprofitem per fer una mica d’snorkel, però no aconseguim veure quantitat de peix, això sí, força variat.

Amb tot la tornada es realitza en el mateix estil de l’anada, resseguint illes i travessant estrets per arribar a noves illes. Al final, durant el trajecte a mar obert de camí al port de Murter, aflora el cansament entre el passatge i per tot arreu hi ha gent estirada dormint.

30 de juliol.

Aquesta nit hem dormit al pàrquing del parc nacional de Krka, on hi vàrem arribar ahir al vespre. Avui dediquem el matí a visitar Krka, que pel nombre d’autocars que es troben preparats per baixar els visitants, semblarà la processó de setmana santa a mig matí. Sort que hi anem d’hora!

La part visitable a peu de Krka és potser la més espectacular, ja que inclou desenes de salts d’aigua i passarel·les, i a primera hora del matí encara no hi ha gaire gent. Els nombrosos salts són deguts a les parets que es formen per la deposició calcària sobre plantes i arrels. Sens dubte, és el fruit de milers d’anys de repetició d’aquest procés. A la part més baixa, hi permeten el bany, tot i que a primera hora no ve gaire de gust.

Havíem comprat les entrades per visitar el riu aigües amunt en un petit vaixell turístic. Cal arribar-hi aviat perquè les darreres places són a l’interior del vaixell on no es veu gaire res. L’excursió recorre el riu fins almonestir franciscà actiu de Visovac, Ens sorprèn encara la devoció cristiana entre la gent croata, i també lo joves que són alguns dels franciscans. Després d’una breu parada, ens dirigim cap a Roski Slap, on un altre grup de cascades, aquest cop menys espectacular, esperen visita. Tot i que no són tan espectaculars com les de baix, l’indret ens agrada molt més tant per la tranquil·litat com també pel traçat en forma d’una mena d’aigüestortes que fa el riu. La tornada en vaixell se’ns complica una mica perquè l’Arnau ja està molt cansat i no té ganes de ser massa diplomàtic...

Aquella mateixa tarda anem cap a Split on comprem els tickets del ferri cap a la illa de Korcula. Split és una gran ciutat i com que ja és foça tard, decidim que no perdrem ni un minut en visitar-la, de fet tampoc ens atreia massa. Busquem un càmping proper i hi passem la nit ja que l’autocaravana també necessita un “pit stop” per canviar aigües.

1 d’agost.

Ens llevem aviat per agafar el ferri cap a Korcula. El viatge dura unes tres hores que passen ràpidament. De vegades passa a tocar de la costa de les illes veïnes de Brac, Solta i Hvar. Les vistes de la costa croata són impressionants, encara que no serien un paradís per als banyistes amants de la sorra!. Al final arribem a la població de Vela Luka on regna el caos circulatori, sembla impossible com és pot organitzar el trànsit tan malament.

Conduïm pel centre de l’illa i ens desviem per una carretera que circula vora la costa entre les poblacions de Grscica i Brna. L’Arnau gaudeix molt del camí perquè com que s’estan fent obres a la carretera hi ha un munt de tractors diferents. Els paisatges són esplèndids, amb aigües amb colors turqueses i maragdes. Llàstima que el metre quadrat es troba molt cotitzat i no trobem cap racó per parar-nos a fer un bany.

Tornem a la carretera principal i després d’uns quilòmetres decidim passar a l’aventura... Ens endinsem en una pista pavimentada que porta a Pupnatska Luka. Les passem “canutes” per poder aparcar, però l’esforç queda recompensat amb la vista i el bany d’una de les millors platges que hem vist fins ara! De fet hi estem tan bé que ens hi quedem fins ben bé passades les vuit del vespre!

Per tal de facilitar la tornada cap a la carretera principal, com hem dit esperem fins tard per tal que marxi tothom. De fet vàrem estudiar la possibilitat de dormi-hi però el sol fet de pensar què passaria si al matí següent trobéssim algun vehicle baixant mentre nosaltres pujàvem ens esgarrifa. La pista és tan estreta que amb l’autocaravana eixamplem la vegetació per la via ràpida.

Passem la nit a la població de Lumbarda, al costat de Korcula.

2 d’agost.

Al matí ens llevem d’hora i ens dirigim a la platja Przina, a la mateixa població on hem dormit. Després d’un parell d’hores de bany en aigües cristal·lines (com a tot Croàcia), ens dirigim a visitar Korcula. La visita val molt la pena. Es tracta d’un petit nucli antic de població emmurallat que han sabut conservar i restaurar amb molt de gust. Hi destaquen el passeig fora muralles resseguint el traçat de les antigues torres i el recorregut interior de la ciutadella pels seus estrets carrers farcits de restaurants i edificis històrics.

Aprofitem per quedar-nos a fer un dinar mediterrani a base d’amanides, rissottos i peix i calamars a la planxa. A mitja tarda, després de passejar una estona més, ens dirigim cap a la central maritima per agafar el ferri que ens ha de portar a la peninsula de Peljesac. El trajecte dura només uns vint minuts i de seguida fem camí per travessar la península. Ens aturem a la platja de Prapratna, on ens allotgem en un càmping.

3 d’agost.

Després del bany de rigor a la platja, realitzem la visita a Ston i Mali Ston que tenen unes muralles de cinc quilòmetres de llarg, visitables en part. Ens fa gràcia la visita a la muralla, però a les 12 del migdia el sol és fustigador i decidim no fer-la. Al costat d’Ston també hi ha unes salines que han funcionat des de fa 4000 anys. Aprofitem les hores de màxim calor per dinar i avancem cap a Dubrovnik.

En arribar a Dubrovnik tenim veritables problemes per aparcar. És una ciutat molt turística, del mateix estil que Venècia. Al final aparquem molt lluny del centre i aprofitem una línia de bus per arribar a la Old city. Si es té poc temps, com era el nostre cas, el millor és fer el circuit per sobre les muralles, ja que en menys de dues hores pots fer-ne el recorregut de prop de 2 quilòmetres fent-ne una visió detallada de cada racó de la ciutat i també del fabulós mar Adriàtic (i més al capvespre!). Un cop finalitzada voltem erràticament pels seus carrers, agafant el carrer Placa com a eix principal.

Realment Dubrovnik és una ciutat molt atractiva, tant per la seva història com pel seu patrimoni, però potser ho seria encara més fora de temporada turística. Hi arriba a haver tanta gent, que es fa difícil caminar en línea recta, només has d’anar esquivant gent embadalida. També vàrem tenir un punt de mala sort, ja que aquell dia hi havia quatre creuers que havien atracat a la ciutat, i havien alliberat autèntics ramats de visitants.

Fidels al nostre estil, unes hores després d’arribar a Dubrovnik, l’abandonem amb rapidesa: massa gent i massa problemes. Dormim en una raconada de la carretera, en el punt d’accés d’una bonica caleta de còdols on l’endemà tenim la intenció de fer-hi un petit bany.

4 d’agost.

Ens llevem i està plovent. Queda frustrada la possibilitat de bany i decidim començar a fer camí cap a Mostar. Les cues per creuar la frontera de Bosnia Herzegovina ja denoten que és un destí força concorregut. En arribar, un home mig vestit de paramilitar ens acompanya a un pàrquing.

Només d’arribar a Mostar ja confirmem el que havíem vist en entrar al país: si Croàcia es troba a un parell de passos d’altres països mediterranis, Bòsnia se’n troba a quatre o més. Mostar va ser una petita ciutat devastada per l’exèrcit serbi, tal com es pot veure en nombroses fotografies, malgrat que han fet un esforç de reconstrucció brutal.

Però ens ha semblat que la població viu en una terrible contradicció. Mentre als carrers més “turístics” s’han cuidat els detalls A cada racó, a la seva esquena nombrosos edificis enrunats mostren les seves cicatrius bèl·liques. Allunyant-nos una mica del petit centre històric, a la recerca de moneda nacional en un caixer, veiem una mica la vida quotidiana dels seus vilatans. A mig matí bars i cafeteries plenes (suposem que no hi ha massa feina) i sorprenentment moltes cases d’apostes (sobretot esportives). El pagament amb targeta de crèdit no s’ha fet extensiu, i de fet no hem trobat gaire llocs que les acceptin.

Quan ja era la una i ens trobàvem buscant un restaurant on poder assaborir els plats autòctons, sentim la crida a l’oració musulmana des de dalt d’un minaret. De primer ens sorprèn, però de fet la població de Bòsnia Herzegovina és en bona part musulmana. El dinar abundant, molt barat (de fet els preus són quasi irrisoris a tot arreu), i amb un toc musulmà: amanides amb salses de iogurt, hortalisses a la brasa, assortit de formatges i una mena safata de carn a la brasa on hi havia de tot menys porc. Sortim a rebentar per nomes 15 euros per cap. (Per cert a Mostar acceptem marcs bosnians, kunas croates i euros).

A la tarda decidim fer la ruta per la costa de Makarska. Al nostre gust, és totalment desaconsellable, ja que és potser la que s’assembla més a casa nostra, sobretot a partir de Makarska mateix. Cada metre quadrat sotmès a la màxima privatització fa que si no t’allotges en un hotel tipus Lloret de Mar ho tinguis cru per ni tan sols olorar el mar.

Mostar i Makarska han estat la cara i la creu del dia. Al final, vist que no trobem res que en satisfaci, agafem l’autopista i avancem cap al nord en l’inici del camí de tornada. Parem a Murter, on ja havíem estat, per assaborir el darrer dia de platja.

5 d’agost.

Hem llogat una barqueta, de les que no necessites llicència, per tal de gaudir del darrer dia de platja. La veritat és que ha estat formidable, i l’entorn de Muster permet gaudir-ho molt, ja que es troba ple d’illetes per navegar-hi pels passadissos que deixen entre elles. Et pots parar a qualsevol lloc, si tens prou destresa alhorade clavar l’ancora.

Al cap de poc de sortir de port veig una cosa sorprenent, una enorme serp nedant sobre la superfície em passa pel costat de la barca. Em quedo garratibat, i pensa que m’he de ficar a l’aigua. De totes formes decideixo no explicar-li a la Laura fins que haguem tornat, ja que afortunadament ella no l’ha vist. Passem tot el matí i migdia navegant i fent diverses parades per gaudir de les meravelloses aigües d’aquest indret. Fins i tot l’Arnau ens demana que vol saltar de la barca i fer una nedada! Dinem ancorats a una zona amb altres barques i ja cap a primera hora de la tarda tornem a port. Li explico a la Laura l’aventura de la serp i m’agraeix no haver-li dit ja que està segura que hagués demanat tornar a port immediatament! També li comentem a l’home que ens ha llogat la barca i ens diu que no té constància de serps marines però coïncideix que a la zona on l’hem vist, una de les illes es diu la “illa de les serps”... coincidència???

A la tarda ens desplacem fins Plitvice Jezera, on l’endemà visitarem el parc nacional. Fem nit en un càmping grandiós i al més estil de muntanya. Genial! Després d’uns quants dies de calor agraïm haver-nos de posar un jersei al capvespre.

6 d’agost.

Avui és el darrer dia a Croàcia i dediquem el matí a la visita del parc nacional de Plitvice Jezera, que és sens dubte el que hem trobat més concorregut. Tot i arribar aviat al pàrquing, aquest ja es troba força ple. Comprem l’entrada per un dia (la pots comprar per dos també) i ens endinsem a caminar pels seus camins i passarel·les.

La base més turística del parc, i que acull més gent, es basa en el mateix fenomen càrstic que a Krka. Es tracta d’un seguit de llacs encadenats que aboquen l’aigua d’un a l’altre. La visita es realitza per un camí preparat per tal facilitar-ne l’accés a totes les edats. Realment és molt bonic i val la pena visitar-lo tot i que nosaltres ho trobem massa massificat i ens ha donat la sensació que ens han portat a pasturar.

Tot i així, gaudim del recorregut en el qual abunden salts d’aigua, aigües cristalines i amb tonalitats verd turquesa, molta vegetació, molt de peix i alguns ànecs i d’altres aus que no hem sabut reconèixer. Tot i que hem escollit un circuit que marca 6-8 hores, no hem trigat més de tres en fer-lo sencer, ja que els enllaços en vaixell i tren turístic han estat ràpids.

Després de dinar abandonem definitivament Croàcia. Ha estat sense cap mena de dubte un viatge genial durant el qual hem pogut gaudir de magnífics paratges de platja i muntanya. Un contrast i diversitat admirables! Malgrat tot l’únic punt negatiu ha estat no ser capaços d’haver pogut provat el porc a l’ast! Sempre pot ser una raó per la qual tornar-hi!

Sortides

2011-05-30T17:33:00.004+02:00

FINAL DE LA CHAMPIONS LEAGUE 2011 A WEMBLEY

Feia temps que en David i jo disposàvem de les entrades per la final de la Champions League. Ens havien tocat en el sorteig que fa la UEFA el mes de març. Ara només faltava esperar que el nostre Barça arribés a la final.

I després d’un agònic mes d’abril en el qual ens vam enfrontar 4 vegades amb en Reial Madrid en qüestió de 3 setmanes, finalment i amb molt de mèrit i justícia (tot i que algun encara es pregunti “por qué?”), el Barça es va plantar a la final de la Champions League. Just quan l’àrbitre va xiular el final del partit, vaig apretar l’OK de la pàgina de Ryanair per tal d’així ja tenir els bitllets d’avió per anar a Londres. Mentrestant, en David estava gaudint de la festa al Camp Nou (festa molt remullada, per cert!).

Les setmanes prèvies a la final van ser molt mogudes. En primer lloc perquè havíem de veure quins eren els nostres companys de viatge (fruit del sorteig d’entrades que va fer el club, i el repartiment d’entrades a les Penyes). Després, perquè havíem de trobar allotjament per tots. I per últim pel punyetero volcà islandès que ens va tenir amb l’ai al cor fins ben bé tres dies abans de la final.

Però tot i els maldecaps i complicacions, finalment el divendres 27 de juliol iniciem un dels cap de setmana més emocionants de les nostres vides. La part amarga? Doncs haver de deixar l’Arnau. I és que amb l’experiència prèvia de València (on tampoc va venir) considerem que no és qüestió d’endur-nos-el; quan sigui més gran, ja serà una altra cosa. Tot i així el deixem tranquils i ell content amb la meva mare, la iaia.

Després d’esmorzar arriba en Carlos, altrament conegut com el “kiwi”. Tots 7 sortim de l’hotel ben equipats (amb samarretes del Barça, bufandes, estelades…) i ens dirigim a Hyde Park on hi ha instal·lada la zona UEFA. Tot i que les previsions no eren massa bones, sembla que el temps aguanta i tot i que no fa sol, almenys no plou. Això sí, fa fresca. Allí visitem alguns dels pavellons on hi ha exposicions que expliquen la història d’aquesta competició, també hi ha objectes mítics com les botes amb les que en Koeman va marcar el gol que ens va donar la primera Copa d’Europa, també hi ha una samarreta del nostre “estimat” Cristiano Ronaldo, un totxo de l’antic estadi de Wembley…Així doncs, sortim de Girona en David, en Dani, en Josep i jo. El vol està gairebé tot ocupat per culers que animen molt i que fins i tot fan pujar la mosca al nas de les hostesses que intenten donar les indicacions de seguretat enmig de càntics blaugranes. Arriem a Stansted a les 22:30h, hora local, i agafem l’autobús que ens porta fins a Londres. Tot seguit, hem d’agafar un altre autobús i finalment untaxi (intentem agafar un autobús però no arriba mai… tot i perseguir-lo…). Finalment, vora la mitjanit, arribem a l’hotel que es troba al barri de Golders Green, una mica allunyat del centre de Londres. Allí ens espera en Ramon (ell va arribar dijous a la nit) i ens explica que ha anat a un sopar organitzat per la Penya Barcelonista de Londres. Encara queden per arribar l’Enric i en Joan, i també en Jordi (amb ell ens hem anat comunicant via Blackberry i sembla que està en camí des de Gatwik). Nosaltres estem molt cansats i després de parlar una estona tots cinc, ens n’anem a dormir.

A mig matí, decidim abandonar la zona UEFA. En Ramon i en Carlos s’hi queden una estona més, i en Dani, en Josep, en Jordi, en David i jo ens dirigim al centre de Londres. La primera parada és Picadilly Circus on hi ha una bona culerada a la font. Fins i tot hi trobem en Xavier Trias, el flamant nou alcalde de Barcelona, donant-se un gran bany de masses (jo m’hi faig una foto i tot!). Ens estem una estona en aquest indret tan típic de Londres gaudint de l’ambient.Dissabte 28 de maig: comença el gran dia. Ens llevem i anem a esmorzar amb en Ramon, en Dani, en Josep i en Jordi. Com a curiositat destacar que estem en un hotel d’un barri jueu i que com a tal (tot i que alguns de nosaltres ho desconeixíem) tenen menjar Kosh i menjar “normal”. Això sí, us puc assegurar que la llet té el mateix gust independentment de si és Kosh o no.

Hi ha una cua interminable per fer-se una foto amb l’orelluda i nosaltres optem per fer-nos-hi una foto de perfil (val igualment, no?). També convencem perquè un periodista de TV3 entrevisti al nostre gran vicepresident, en Dani. El discurs no té pèrdua, tot i que finalment no s’ha emès pel TN, tal i com inicialment ens havien dit.

Després enfilem cap a Trafalgar Square, tot caminant, ja que ens han dit que a les 14h hi ha una concentració blaugrana. Per fer temps fins a aquesta hora, anem a fer una mica de turisme i arribem fins a Buckinham Palace on encara hi ha molt de guarniment del casament de fa un mes.

A les 14h tornem a Trafalgar Square i sí, realment ens hi trobem molts de culers. Al peu de l’estàtua central de la plaça hi ha una gran bandera de la Penya Blaugrana de Londres i tot al voltant multitud de culers cantant els ja famosos càntics blaugranes. De moment, ni rastre de l’afició del Manchester…

Dinem en un pub proper a la plaça i després decidim començar a tornar cap a l’hotel (en això ja hi triguem una estoneta). Un cop a l’hotel, aprofitem per canviar algunes coses i equipar-nos pel partit. Com que encara no hi ha rastre d’alguns companys que arribaven avui al matí (Ricard, Emili…), decidim començar a tirar cap a l’estadi per tal de poder estar una estona pels voltants gaudint de la prèvia. Just abans de sortir de l’hotel cau un xàfec de nassos. Uns seguidors del Manchester que també estan allotjats en el mateix hotel, ens diuen que no patim, que aquests xàfecs duren 10 min. I així és! Parlem amb ells i discutim amicablement sobre com pot anar el partit. També aprofitem per explicar-los que “Catalonia is not Spain” tot i que alguns s’entestin en dir que sí.

Després de fer un tros en autobús, agafem el metro. Pel camí, trobem en Ramon que ha quedat amb els “kiwis” fora l’estadi. El tram final en metro és espectacular. Els vagons van a vessar de gent. I els qui es senten més són els aficionats del Manchester (tenen veus més greus i més cervesa a les venes).

I què dir de l’arribada a l’estació de Wembley Park… inexplicable… Quan surts del metro hi ha unes escales que porten fins a una rampa interminable al final de la qual s’albira de forma espectacular el meravellós estadi de Wembley. Aquí ja sí que comencem a sentir que tot això forma part de la història. Al llarg de la rampa anem trobant aficionats dels dos equips, equipats amb tota mena d’estris i vestimentes. No tenim massa temps per voltar per fora el camp, però de fet tampoc hi ha una zona fan com la que hi havia a València, sinó que senzillament són diverses paradetes de merchandising de productes dels dos clubs i de la UEFA.

Primer ens acomiadem d’en Ramon, i després d’en Jordi. Ara ja només quedem en David i jo.

Entrem al camp. Hi ha molta seguretat i fa mitja basarda fer quelcom que els policies puguin considerar sospitós. Ens dirigim a la nostra boca i sortim al camp. Quin moment! Quina emoció! Wembley és un estadi meravellós, maquíssim, una obra de l’enginyeria moderna! Malhauradament nosaltres, i pel fet de tenir entrades UEFA, estem ubicats a la zona on domina principalment l’afició del United. Quina ràbia! Des del nostre lloc veiem tota la culerada ubicada a l’altra part del camp. Volem estar allà! En aquells moments, em dic a mi mateixa que no pot ser que una vegada que vaig a una final de la Champions que l’hagi de passar entremig de l’afició contrària. Agafo la ma d’en David i li dic que hem de desplaçar-nos de zona i buscar algú que ens vulgui canviar el lloc. Però ho hem de fer enmig dels seients perquè si sortim al passadís no ens deixaran entrar per una boca que no sigui la nostra. I això és complicat perquè ja hi ha molta gent als seus seients i cal que s’aixequin i ens deixin passar. A mesura que ens anem apropant a la zona blaugrana, demanem a gent del Manchester si ens vol canviar l’ubicació. Però sembla que no hi ha sort (alguns desconfien, altres van en grup i no es volen separar, altres ni tan sols ens responen…). Comencem a estar desesperats perquè veiem que ja gairebé estem a la zona on pràcticament tothom és del Barça. Quan ja gairebé estem a punt de desistir, veiem dos xinos amb samarretes del Manchester. Ràpidament hi anem i els fem la proposta. Ells encantats ens diuen que SÍ! Tots quatre estem feliços de poder estar amb la nostra afició!!!

I que bé que s’hi està al mig de la gent de casa ! Que bé que ens sentim onejant les banderoles que el club ha deixat pels aficionats!

Ja falta poquíssim perquè comenci el partit. Abans, però, la UEFA fa el seu show particular, aquest cop menys emotiu que el de Roma, i basat en uns bombins que amb paraigües dibuixen els escuts dels dos clubs.

Surten els equips al camp i sona l’himne de la Champions. Quina emoció! Tot és a punt per tal que comenci el partit. L’arbitre xiula i l’afició del Barça comença a donar una lliçó de compromís al seu club i no para d’animar i d’onejar les banderoles.

El partit, tots ja sabeu com va anar. El primer gol d’en Pedro va ser emocionant, vibrant. L’empat d’en Rooney, un gerro d’aigua freda i el responsable que a la mitja part no tinguéssim ni ganes de menjar res. El gol d’en Messi va ser màgic, propi d’un Deu del futbol com és ell; un gol que va fer vibrar tota la culerada i que ens va fer veure que allò era possible. I finalment el gol d’en Villa va fer ensorrar la grada fruit dels salts que tots plegats fèiem. A partir d’aquí, el partit es va convertir en una festa blaugrana, amb un cantar constant, amb una felicitat immensa.

I finalment l’àrbitre va xiular el final del partit. Quin moment tan emotiu! Ens abraçàvem els uns als altres, cridàvem i cantàvem d’alegria… el món estava aturat en aquell moment… tot allò era part de la història blaugrana, de la història del futbol ! Us ben asseguro que és un dels moments més emocionants que mai he viscut.

La festa posterior va quedar un pèl deslluïda d’inici perquè la Copa la van donar a la part alta de la grada i ens vam haver de conformar amb el que vèiem a través de les pantalles.

Ara bé, després els jugadors ho van compensar baixant al camp i oferint la copa a l’afició, una afició que havia deixat en entredit allò que sempre es diu que ningú anima tant com els aficionats anglesos. Mentida. Aquest 28 de maig es va demostrar que l’afició del Barça és més que una afició.

Sortim el camp sense trobar massa aglomeracions. Impossible contactar amb els altres companys per la saturació de xarxa que hi ha. Tot i així, ens acabem reunint gairebé tots (per casualitat). Compartim experiències (cadascú de la zona de camp on estava) i anem avançant. Mengem alguna cosa, ara sí que hi ha gana, i ens trobem a gent coneguda com periodistes de TV3, en Carles Reixach…

Alguns dels companys decideixen anar a Trafalgar Square a continuar la festa blaugrana, però nosaltres quatre (Dani, Josep, David i jo) ens n’anem a l’hotel perquè estem molt i molt cansats. Pel camí trobem molts anglesos que ens feliciten (segurament gent que no comulguen massa amb el United), i quan arribem a l’hotel, els aficionats del Manchester amb qui havíem parlat a la tarda, ens diuen que el Barça ha fet un gran partit i que no hi ha hagut color. Es rendeixen al nostre joc, i també a una bona ampolla de whisky (imagina si haguessin guanyat!).

Ens n’anem a dormir encara amb l’emoció a flor de pell. Quin dia tan especial! Sempre el recordarem!!!

El matí següent ens llevem amb molta ressaca (res d’alcohol, però!). Estem molt cansats, suposo que fruit de tota la tensió i emoció viscudes el dia abans. Esmorzem i intercanviem altre cop experiències. Els que van anar a Trafalgar Square ens diuen que no van trobar tant d’ambient com s’esperaven. I és que fruit de l’experiència dels que ja havien estat a Roma, intuïem que l’afició es diluiria (i més pensant que Londres és força més gran que Roma).Passem el matí fent turisme.

Visitem la zona del Parlament, el Big Ben, l’abadia de Westminster i tornem a Trafalgar Square. Dinem en un pub proper a la plaça i ens hi estem una bona estona perquè com ja he comentat tots ens sentim molt cansats.

Després comencem a anar cap a l’estació de tren de Liverpool St. per tal d’agafar el tren Stansted Express que ens duu fins a l’aeroport d’Stansted.

Altre cop a l’aeroport, i tal i com ja va passar a l’anada, hi ha molta culerada. Tot i haver guanyat no hi ha càntics perquè tothom reflecteix a les seves cares el cansament fruit d’un cap de setmana de vertigen. Però això sí, les cares són de gent feliç, molt feliç.

Arribem a Girona a les 21h. Ens acomiadem dels companys i tornem a casa per veure el nostre “ninu” que ens espera amb els braços oberts. Algun dia li explicarem el que hem viscut aquests dos dies. I ell podrà entendre que els seus pares han format part de la història, de la història que el Barça ha escrit amb lletres d’or el 28 de maig a l’estadi de Wembley. Arnau, això és per tu!

Sortides

2011-05-16T23:26:00.007+02:00

Cap de setmana a Vilafranca del Conflent i el tren groc

Aprofitem per sortir divendres al vespre quan l’Arnau ja ha sopat i ens dirigim cap a França sota la lleu pluja privameral que cau. Mentre conduïm per l’autopista aprofitem per escoltar la festa de celebració de la lliga al Camp Nou i riem una bona estona. Estem contents que molts dels jugadors provin de parlar en català i que ho celebrin portant els fills al camp, creiem que són bons senyals.

Ens llevem a temps per agafar el segon tren del matí que ens ha de portar a Mont-Lluis, però per mala estrugança nostra comprovem que hem mirat malament els horaris i aquest tren no funciona fins l’estiu. Sembla la maledicció del train jaune, és la segona vegada que no el podem agafar, en la primera ocasió va ser per la pluja. Però no volem desistir, canviem el planning i ens dirigim a comprar els fabulosos iogurts francesos i després visitem amb calma Vilafranca. L’arnau queda bocabadat quan troba en Pierre, el gegant del poble, tot i que sembla que li fa certa por.

Al final si, a les 13:30h agafem el tren en direcció oest cap a Mont-Lluis. Dubtem si pujar al vagó cobert o al descobert, al final veient com es va tapant decidim anar a l’interior, i encertem perquè al cap de mitja hora cau un ruixat impressionant i no hi ha possibilitat de canviar de vagó fins que el tren para.

El tren circula sobre rails molt antics que fa que es mogui incansablement, no hi ha catenària sinó un tercer rail d’on agafa el corrent elèctric. El trajecte és veritablement bonic i més ara que és primavera. Els passatgers van canviant de costat per poder observar les vistes de la vall per on ascendim. Es travessen diversos túnels i uns quants viaductes, un dels quals veritablement impressionant, ja molt aprop de l’estació de la Cabanasse.

A Mont-Lluis ens arreplega un ruixat i ens hem d’afanyar queda per no quedar xops. Passem l’estona fent un cafè i una crep en una cafeteria. L’Arnau aprofita per picar de peus dins dels bassals. El trajecte de tornada el fem sols en un vagó, i aprofitem per tancar uns minuts els ulls. El verd predomina en les vessants en totes les seves tonalitats possibles, més foscos pels boscos perennifolis i més clars pels caducifolis i boscos de ribera. Al dia següent aprofitem per fer una miniexcursió des de la població de Castell fins a l’abadia de Sant Martí de Canigó. Pugem per un corriol que també porta a les Gorgues del Cadí (aquesta queda pendent per una altra ocasió). Després de una forta però curta pujada, s’arriba a l’abadia, que es troba molt ben cuidada i restaurada. Des de dalt hi ha unes vistes espectaculars i fins i tot podem apreciar unes poques congestes de neu.

Sortides

2011-04-30T11:13:00.001+02:00

Final de Copa a València

Sortiem a les 6 del matí en direcció a València per tal de presenciar la final de copa del rei entre el Barça i el Madrid. A la sortida, les càmeres de TV3 ens gravaven mentre nosaltres encara fèiem cara d’adormits. Sense saber-ho la Laura seria protagonista dels informatius catalans, en sortir en tots els informatius com a imatge dels milers de catalans que es dirigien cap a la capital del Túria. Rebíem missatges de coneguts i amics diguen’t: Ei!, que us hem vist per la tele!

82 persones organitzades en 2 busos ens dirigien ràpidament cap al sud matant el temps jugant a la botifarra i fent córrer la ratafia. Al arribar a l’alçada de l’Hospitalet de l’Infant parem les taules amb un abundant esmorçar a base de pa i embotits del Pla de l’Estany.

A l’arribar a València ens acostem a la zona fan per fer-hi un cop d’ull i de seguida, com que ja era hora de dinar, busquem algun lloc on poder fer una paella. El dinar va ser insofriblement llarg, més de tres hores per ser mal atesos i servits amb un arròs mig fred.

A la tarda la zona fan del Barça es trobava petada de gent i amb un ambient genial. Bengales, càntics, cervesa fresca, ningú sense la samarreta del club, música, entreteniments, i molta i molta animació. Ja quedava menys i varem decidir tornar a l’autocar per descansar una estona, de fet portavem moltes hores desperts i calia omplir les piles pel partit.

Després de fer un petit entrepà, ens dirigim ja cap a Mestalla, la munió de gent pels carrers fa goig. Trobem a part de l’equip de basquet del Barça i aprofitem per fer un parell de fotos amb ells. A tocar del camp hi ha forces nacionals, fins i tot presenciem una minicàrrega contra uns aficionats que els increpaven. No tenim problemes per accedir al camp, però un cop a dins trobem que és força patètic, fa la sensació d’un estadi ampliat barroerament diverses vegades. Els seients són molt estrets i no pots ni passar-hi, molt claustrofòbic.
El partit no va ser molt brillant, que és el que sol passar quan un dels dos equips no vol jugar a futbol, de totes formes ens ho varem passar molt bé tot i que a la segona part de pròrroga perdéssim la copa. Com és sol dir l’important no és la fi, el partit en si, sinó el camí que es fa per arribar-hi.

Sortides

2011-04-26T23:38:00.004+02:00

Delta de l'Ebre

Després de la ressaca de la final de València, ens prenem un matí i una tarda per descansar i al vespre, un cop equipada l’autocaravana, marxem en direcció el Delta de l’Ebre. Arribem a l’Ametlla de Mar i hi passem la nit. Plou força.

És divendres al matí. Quan ens llevem continua plovent i aprofitem el matí per fer “dissabte” a l’autocaravana. Al migdia para de ploure i aprofitem per anar a donar un volt pel port. Dinem, i a la tarda ens dirigim al Delta de l’Ebre. En concret, anem a passejar per la platja de la Marquesa. Dormim a Deltebre.

L’endemà al matí, diada de Sant Jordi, anem a fer una ruta en BTT amb l’Arnau a la cadireta. Sortim de la Casa de Fusta (després que en David amb l’autocaravana gairebé es menja uns arbusts) i pedalem fins l’Encanyissada i Poblenou del Delta. Uns 20 km en total i un dia esplèndid!

En David té ganes de veure ocells i per tant aparquem l’autocaravana a la zona de l’Encanyissada per passar-hi una part de la tarda. Després, i com que és Sant Jordi, decidim anar a fer un volt per algun lloc on hi hagi paradetes de llibres. Pensem que Amposta és una bona opció, però quan hi arribem ens adonem que no. A part de ser una ciutat no massa maca (per no dir gens), no fan res de res perquè es veu que Sant Jordi el van celebrar el dimecres 20 d’abril (algú ho entén???). És per això que ens dirigim a Sant Carles de la Ràpita on sí que es respira ambient de llibres i flors.

Al vespre ens dirigim a prop de l’embarcador de Riumar per passar-hi la nit. Escoltem per la ràdio el Barça 2 – Osasuna 0 (ja tenim un tros més de lliga!). El diumenge al matí tornem a agafar les bicis i ens decidim a fer una ruta per la zona dels arrossars de Riumar i Deltebre. A mig camí se’ns posa a ploure i ens hem de refugiar en un mirador. Quina aventura! L’Arnau, però, ho gaudeix i fins i tot al final del trajecte s’adorm mentre nosaltres intentem trobar un camí que ens dugui a Riumar perquè estem totalment perduts!

Arribem a l’embarcador just a temps per agafar la última taula que queda al restaurant de ca la Nuri. Encara vestits amb la roba de bicicleta, degustem uns musclos a la marinera i un peix fregit de primer, i una paella marinera boníssima!!! Tots tres ens llepem molt els dits i no deixem ni un gra a la paella.

Després una bona migdiada i cap al capvespre una passejada relaxant per la zona d’aiguamolls de Riumar.

Dilluns de Pàsqua, últim dia de vacances. Al matí anem a fer una excursió en barca pel Parc Natural del Delta. És una excursió alternativa a la clàssica d’anar fins a la desembocadura, i en un vaixell molt més petit i amb moltes i més interessants explicacions per part del guia. Veiem molts ocells durant el recorregut, i fins i tot algun peix saltant. Ens parem en un mirador des d’on podem gaudir d’unes vistes espectaculars i també podem albirar amb els binocles diferents aus típiques del Delta.

Arribem a port cap al migdia i ja iniciem el camí de tornada per tal de no trobar gaire retencions. Han estat unes vacances genial, ideals per desconnectar i gaudir d’un indret tan meravellós com és el Delta de l’Ebre. I sobretot, l’oportunitat d’empapar-nos de natura i de bons aliments!

Sortides

2011-03-28T23:19:00.002+02:00

Sant Miquel del Fai

És divendres 25 de març, i arribada la primavera tenim unes ganes immenses d’agafar l’autocaravana i anar a passar un cap de setmana fora. Després de sopar enfilem cap a Sant Miquel del Fai. Hi arribem vora la mitjanit.

L’endemà al matí quan ens llevem, quedem impressionats de les magnífiques vistes que ens envolten i que ahir, pel fet d’arribar de nit, no vam poder gaudir. A més a més, fa un dia fantàstic! Agafem les motxilles i anem a fer una excursió per la zona (fem uns 300 m de desnivell i caminem vora 3 hores). Quan arribem a l’autocaravana, la zona solitària a la qual havíem aparcat ahir a la nit s’ha convertit en un cúmul de cotxes i gent que transita per fer pas cap al complex de Sant Miquel del Fai. Nosaltres també decidim visitar-ho tot i que sense pròpiament entrar al Monestir. La vista dels salts d’aigua és impressionant i més després d’haver estat uns dies plovent. Hi ha brolls d’aigua per tot arreu! L’Arnau s’ho passa pipa posant mans i peus a l’aigua!

Ara bé, decidim anar a dinar una mica apartats d’aquí perquè tanta gent ens agobia una mica. Més amunt trobem un raconet per dinar i fer la migdiada.

A la tarda ens arribem a Tona. Anem a comprar, al parc i a fer una passejada. Dormim a Collsuspina.

El diumenge al matí ens llevem en un dia gris i plujós. Decidim que no hi ha opcions d’anar a caminar a muntanya i per tant decidim passar el matí per Vic. A la plaça de la vila fan una exposició de cotxes de competició i hi ha força gent voltant.

Dinem a l’autocaravana, fem altre cop la migdiada (quin vici!) i a la tarda, tot tornant cap a casa, ens parem a fer un volt a Espinelves.

Viatges

2010-11-21T18:08:00.003+01:00

Nova York

Divendres 29 d’octubre
Ens llevem ben d’hora perquè hem quedat a casa en Ramon, a Aiguaviva, per tal que el taxi ens reculli i ens porti fins a l’aeroport del Prat. El nostre vol surt a les 11:20h i tot i anar amb temps suficient, no ens queda massa estona per fer res perquè hi ha força controls.
L’avió de Delta Airlines surt puntual en destí Nova York. Tot i que el vol dura 9 hores, la veritat és que no se’ns fa llarg ja que l’Arnau dorm força estona i nosaltres aprofitem per revisar la guia i acabar-nos d’il·lusionar amb totes les coses que ens esperen durant aquesta propera setmana!

A les 14:20h hora local, arribem a Nova York. Quina emoció! Tot i així, l’aeroport no fa honor a la ciutat: és vell i sense gaire comoditats. Ens costa moltíssim trobar un taxi i, quan finalment el trobem, penes i treballs del taxista per saber on ens ha de portar! Tardem vora una hora des de l’aeroport fins a l’hotel, i és que és divendres a la tarda i hi ha força trànsit a les rodalies de la ciutat. Tal i com ja ens va passar a Vancouver, quedem embadalits mirant-ho tot des de la finestra del taxi…
El nostre hotel (o millor dit, “hostel”) es troba al barri de Brooklyn, en una zona que es podria considerar com una mena de polígon però amb força vida “nocturna”. Hi ha una botiga de queviures que està oberta 24 hores i on a tota hora hi ha força gent.

Quan arribem a l’hotel, la resta de companys ja hi han arribat (el seu vol arribava un pèl abans que el nostre). Aprofitem per desfer maletes, descansar uns minuts, però per tal de combatre el jet lag, ens obliguem a seguir actius com a mínim fins al vespre. Per això, agafem el metro i ens dirigim al pont de Brooklyn per tal de tenir un primer contacte amb la ciutat de nit. Fa força fred i vent. Des del pont es tenen vistes espectaculars de tota la zona de Manhattan i dels gratacels il·luminats. És una primera instantània que mai oblidarem! Travessem el pont i hi fem algunes fotos.
Després, ja cansats, ens n’anem a sopar. Tot i que la intenció és anar a un restaurant que es diu “The River”, ens parem abans en un italià on hi mengem molt i molt bé. L’Arnau ja no aguanta més i s’adorm a mig biberó (altre cop, ha aguantat com un autèntic campió!). Nosaltres, després de sopar, decidir retirar perquè encara ens queda una tirada en metro i estem acusant molt el cansament i el jet lag.

Dissabte 30 d’octubre
Tot i que durant la nit s’ha notat el canvi horari (ens hem despertat moltes vegades i ha costat tornar a agafar el son), podem considerar que portem prou bé el desfasament horari.
Al matí prenem el primer contacte amb la vida de l’hotel. Bàsicament perquè baixem a esmorzar i veiem com funciona tot plegat. L’esmorzar consisteix en tot de coses deixades sobre una taula en els seus gegantins paquets originals, i un autoservei basat en la utilització i neteja del material que cadascú fa servir. Això fa que tot sigui bastant caòtic i amb un grau de netedat si més no sospitós. De totes maneres, hi ha una mica de tot per tant ens considerem satisfets i hi esmorzem. D’altres companys de grup, ja comencen a planificar sortides alternatives per esmorzar!

Al matí, després de comprar la targeta de metro per una setmana, i comprovar que el metro de Nova York és vell, ronyós i sense cap mena d’adaptabilitat pel que fa accessos, ens dirigim a Manhattan, en concret vora la zona del Rockefeller Centre. Després de visitar la famosa plaça amb la pista de gel, on per Nadal hi coloquen l’enorme arbre de Nadal, decidim pujar al “Top of the Rock”, és a dir, a dalt de tot de l’edifici. Des de dalt es tenen vistes espectaculars de la ciutat. Comencem a palpar què és Nova York i la immensitat de tot plegat! Fa bon dia, i és agradable estar a la terrassa i contemplar tot aquest espectacle!
Quan baixem, anem a passejar per la famosa Cinquena Avinguda. Tot i que encara no hem vist la part més “chic”, ja que caminem direcció sud des del Rockefeller Centre, ja ens sembla impressionant la diversitat de botigues de totes les marques possibles, ubicades allí.
Per dinar, i com que fa molt bon dia, decidim comprar alguna cosa en un carretó d’aquests de menjar i asseure’ns en una plaça en un dels entrecreuaments de Brooklyn amb la Sisena Avinguda, i dinar al sol.
A la tarda, passegem per un mercat ubicat prop de la Cinquena Avinguda, on ja comencem a palpar l’ambient de Halloween. Jo fins i tot em faig una foto amb els que semblen els autèntics “Caçafantasmes”. Després ens arribem fins a l’Estació Central, lloc mític i que apareix en moltes pel·lícules, i que realment és un emplaçament extraordinari tant per la seva grandesa com per com està tot cuidat fins l’últim detall malgrat ser un lloc de pas per tanta gent.
Continuem caminant cap al sud fins al final de la Cinquena Avinguda on hi ha el districte de Flatiron, i el seu edifici angular més conegut, el Flatiron. És un edifici en forma de triangle que immediatament et duu a pensar com deuen moblar els interiors! Vist des de davant sembla que no tingui amplada.

Ja cap al vespre, decidim acabar aquest primer dia a la zona mítica de Times Square. Realment impressionant!!! Es tracta de la confluència de dos carrers (Setena Avinguda i Brooklyn) en una mena de plaça en la qual tots els edificis del voltant tenen panells lluminosos. Allí hi ha publicitat de tot tipus i de tota mida! La llum que es desprèn és inquantificable! Sembla ben bé que continuï essent de dia i que no s’hagi fet fosc. Personalment, m’impressiona moltíssim.

Estem força cansats i decidim tornar a l’hotel i menjar alguna cosa a l’habitació. De tornada, trobem molta gent disfressada al metro. Halloween s’aproxima…

Diumenge 31 d’octubre
Al matí, i com que és diumenge, decidim anar fins a Harlem a veure una missa Gospel. La veritat és que crec que és una cosa que s’ha de veure, però no deixa de ser quelcom MOLT turístic i no se sap fins a quin punt original i vertader.
És a dir, no es tracta d’assistir com un fidel més a una missa, sinó que a la missa hi ha 80% de turistes i 20% de feligresos. Fins i tot hi ha animadors que promouen que els feligresos cantin i s’expressin més per tal que els turistes puguin palpar més l’essència de tot plegat (com en un programa de televisió, vaja!). El reverend és una barreja entre Spike-Lee i Jazz (del Príncep de Bel Air), i les coristes de mitjana fan 100 Kg cada una. Això sí, de passió n’hi posen molta, tant cantant com demanant almoïna !
En resum, que val la pena veure-ho, però que ningú s’esperi assistir a una missa “normal” sinó més aviat a un espectacle tipus Broadway.
Ens passegem una estona pel barri de Harlem, i com que no hi ha massa res per veure, decidim dirigir-nos a Central Park perquè fa un dia preciós.

Passem el que queda de matí i part de la tarda passejant per Central Park i palpant tot el que s’hi fa un cap de setmana. Els colors de la tardor són maquíssims (ataronjats, marronosos, groguencs…). Quan ja cau el sol i comença a apretar el fred, ens refugiem en uns Starsbuck a fer un cafè d’aquells que tant ens agraden. L’Arnau aprofita per berenar.
Agafem el metro fins a la zona de Greenwich Village per on hi passa la desfilada de Halloween. Quan sortim del metro comprovem la marabunta de gent que hi ha per allà. Com que som incapaços de trobar-nos amb els altres companys, decidim anar a una zona no tant concorreguda (la veritat, però, és que costa trobar alguna zona amb no massa gent) i esperem que passi la desfilada. Hi ha molta gent disfressada per tot arreu! Tot i així, la desfilada en sí ens decep una mica ja que més que carrosses i comparses, es tracta d’una “parade” en la qual tothom qui vol hi desfila vestit com sigui o com pugui.
Ens trobem una dona a la qual no em resisteixo a fer-li algunes preguntes i és que porta un cartell de suport a l’Obama (dona de vora 60 anys). M’explica tot el que per ella i el seu marit ha representat el president i que per això li dona tot el seu suport i ajuda en el que humilment ella pot, de cares a les eleccions al Senat del proper dimarts.

Com que això de Halloween està bé però no mata, decidim anar-nos-en a sopar en un restaurant xinès que precisament ens ha recomanat aquesta senyora i el seu marit. I la veritat és que no té desperdici! Mengem molt bé, en molta quantitat i a un preu raonable. Fins i tot l’Arnau no es pot resistir als famosos “noodles”.

Dilluns 1 de novembre
El dilluns al matí, i com que tot i el fred fa un dia radiant, decidim canviar de plans i avui agafar el ferry que passa pel costat de l’Estàtua de la Llibertat. Es tracta d’un ferry que en realitat fa el trajecte des del Downtown fins a Staten Island i que en el seu recorregut passa pel costat de la mítica estàtua. Hi ha altres ferrys específics que s’aturen a la illa on està ubicat aquest icone, però a tot arreu hem llegit que no val tant la pena. I de fet les vistes que tenim són molt bones, tant de la illa de Manhattan com de la pròpia Estàtua de la Llibertat. Personalment, em decep una mica, i és que al costat dels immensos gratacels es veu petita (ben bé que hi ha mites que a vegades cauen a plom!).

Un cop fet el trajecte d’anada i tornada, comencem una ruta a peu pel districte financer o també conegut com a Wall Street. Ens impressionen molt els carrers estretíssims i els edificis faraònics que el formen. Hi ha banderes americanes per tot arreu i un cert frenesí d’homes i dones de negocis que corren pels voltants.
Prop d’allí també hi ha la famosa Zona Zero, amb el que queda de l’antic World Trace Centre, però bàsicament omplert d’obres. No trobem que sigui un lloc ni molt menys especial, almenys tal i com està ara. Més aviat és una enorme zona en obres sense cap essència del que això havia estat i del que ara representa (a excepció d’un mural en record a les víctimes i sobretot als bomberts morts, que està en un racó d’un carrer secundari).
Continuant per aquesta zona bàsicament financera en la qual destaquen un parell d’esglèsies de tipus gòtic enmig de tant edifici (com un bolet aïllat enmig del bosc), arribem al City Hall (ajuntament) un edifici arquitectònicament molt maco. També veiem els palaus de justícia, i altre cop recordem les imatges que en tenim de tantes i tantes pel·lícules en les quals vèiem els advocats fent conferències a peu d’escalinata.
Ja per finalitzar el trajecte, arribem al barri de Chinatown. En qüestió d’un parell de carrers passem de la Nova York més financera, arreglada i ben posada, al caòtic Chinatown. És ben bé com estar a Xina! Tots els rètols estan en xinès i costa trobar gent que no sigui oriental. No ens hi acabem de trobar còmodes ni segurs, i per tant decidim fer una volta per un parell de carrers que ens semblen els més importants i concorreguts, i marxem. Sí que hi ha molta botiga, però els articles que s’hi venen no tenen massa interés per nosaltres! Això sí, de coses rares n’està ple!

Al vespre quedem amb tots els companys per sopar en un restaurant típicament americà del Downtown (amb partit de bèisbol per la televisió inclòs). Per 25 dòlars mengem fins a rebentar: carn, carn i més carn… amb algun acompanyament… i repetint fins que no puguis més!

Dimarts 2 de novembre
Al matí, amb en David i l’Arnau ens n’anem al zoo del Bronx que està considerat un dels més importants d’Estats Units. El trajecte fins al Bronx és llarg i de fet estem a l’espera de com serà el barri. I la sorpresa, quan hi arribem, és que almenys la zona en la qual està el zoo és una zona completament normal i sense cap sensació d’inseguretat. Això sí, tot té un toc de vell i poc cuidat en sintonia amb la major part de la ciutat.
El zoo és realment interessant. No és dels que té més diversitat d’animals, però els que hi ha estan molt ben ambientats en el seu hàbitat natural. No hi ha massa gent, el dia és esplèndid i per tot això gaudim al màxim del matí que se’ns acaba fent curt i tot!
L’Arnau és el que gaudeix més veient els diferents animals. Ell sol gairebé fa tot el parc a peu !

Al migdia agafem el metro per tornar a la zona de Manhattan. L’Arnau dina al mateix metro perquè el veiem molt cansat i abans que s’adormi decidim donar-li el menjar. Quan arribem a la zona de Central Park, cau rodó al cotxet!
Amb en David anem a dinar quelcom ràpid en un restaurant de menjar ràpid i després ena n’anem al Museu d’Història Natural. Intentem recòrrer tantes sales com podem (animals, fòssils, civilitzacions, evolució, plantes, pedres, dinosauris…). Tot és tan impressionant que ben bé caldrien alguns dies per poder recòrrer el museu amb la calma i tranquil·litat que es necessiten. L’Arnau dorm tota la tarda i d’aquesta manera també podem gaudir més de la visita. És un lloc magnífic, tot i que personalment crec que el de Londres està un pèl més ben ambientat.

A les 5, hora en què tenquen el museu, ens trobem amb la resta del grup fora del museu. Avui toca partit de la NBA i per tant ens afanyem a agafar el metro cap a la zona del Madison Square Garden. Però quan hi arribem ens trobem que el partit s’ha anul·lat!!! Es veu que en el darrer partit van caure algunes coses del sostre i per seguretat s’ho estan mirant i intentant arreglar-ho. Quina decepció!
Després d’una estona d’estar pels voltants intentant dilucidar el què ha passat i les alternatives que tenim, amb en David i l’Arnau decidim acabar el dia agafant el ferry que va a Staten Island de nit. Tot i que ja havíem fet el recorregut de dia, de nit és un món completament diferent. Veure Manhattan, el pont de Brooklyn i l’Estàtua de la Llibertat de nit i des del mar no té preu! I a més fa un vespre molt temperat sense ni mica de vent, ideal per estar a coberta.

Estem molt cansats i decidim tornar a l’hotel i menjar alguna cosa a l’habitació.

Dimecres 3 de novembre
Al matí, amb tot el grup, decidim anar a fer una passejada per la zona del Soho, Nolita i Greenwich Village, barris que tots estan ubicats a la zona sud de Manhattan. Mentre que Greenwich Village és una zona més residencial, Soho i Nolita són districtes molt més “pijo-bohemis”. En concret, al Soho, hi abunden les sales d’exposicions i tallers d’art. Acabem el recorregut en una de les zones més comercials on, finalment, trobem botigues de “gangues” on molts dels nostres companys acaben comprant Levi’s a meitat de preu!
En David, l’Arnau i jo acabem de passar el matí voltant per la Cinquena Avinguda i voltants, i dinem en una plaça assolellada prop del Madison Square Garden amb menjar de “carrito”. A la tarda, acabem de fer la Cinquena Avinguda fins arribar a Central Park i després agafem el metro en direcció l’Empire State Building, i és que volem veure la posta de sol des de dalt. I gairebé no la veiem…! I és que quan arribem a l’edifici, vora les 5 de la tarda, hi ha una cua de gent immensa que ha tingut el mateix pensament que nosaltres. Després dels múltiples controls, finalment accedim a dalt l’edifici (no és l’últim nivell, però les vistes són espectaculars; pujar 6 pisos més implica 15$ més) s’està ponent el sol. Les vistes són impressionants!!! Tot i que hi ha força gent, podem contemplar i gaudir de l’espectacle sense cap problema. En David té set de fotos i com un autèntic professional fotografia Manhattan des del nord, sud, est i oest. L’Arnau i jo estem embadalits davant la imatge del capvespre de Manhattan i tots els edificis que de forma progressiva es van il·luminant. Mica en mica, la llum del sol va donant pas a la llum artificial dels milers de focus que composen l’ skyline de Manhattan.

Per acabar el dia, decidim, tot i que és una mica llarg arribar-hi, anar a sopar a la que diuen que és la pizzeria més famosa de Nova York, la pizzeria Grimaldi, que es troba ubicada molt a prop del pont de Brooklyn a la riba del barri de Brooklyn. I les pizzes ni molt menys ens deceben! És un sistema diferent al que estem acostumats. Aquí demanes una base i els ingredients els vas triant tu en funció dels teus gustos. Pots escollir base de 6 o 8 porcions. Nosaltres escollim la de 8 que és del tot suficient per nosaltres dos. Ens la porten en una mena de base alçada i cada un va agafant els trossos que vol al seu plat. I el servei és molt i molt ràpid ja que el forn de llenya que tenen els permet coure les pizzes en 3 minuts!

Dijous 4 de novembre
Tal i com ja havia apuntat la previsió meteorològica, avui plou. Per tant, decidim fer coses que no impliquin massa estar fora, al carrer.

Al matí, amb tota la colla anem a la seu de la ONU. Però ens diuen que els nens menors de 6 anys no poden entrar. Això implica que, durant la visita guiada, l’Arnau i jo ens hem de quedar a fora. Aprofitem per recòrrer la part que sí és visitable (poca) i sobretot les botigues i la llibreria de productes d’arreu del món.
En David em comenta que la visita ha estat molt interessant, i sobretot li ha agradat les coses que s’han anat explicant. Fins i tot han pogut veure una sessió plenària tot i que com que el tema no era molt puntal, no hi havia massa delegats.

Un cop acabada la visita, com que els companys volen anar al MoMA, ens separem. La nostra intenció és anar a veure l’Intrèpid, un museu aeronaval. Abans d’arribar-hi, però, fem una parada a l’Estació Central per tal d’aixoplugar-nos una estona i aprofitar per dinar.
A la tarda, doncs, visitem aquest museu que en realitat és un porta-avions i que es troba ubicat a la part oest de Manhattan. És molt interessant i alhora curiós veure diferents models d’avions que van participar en la Segona Guerra Mundial i durant la Guerra Freda. Podem visitar, també, el Concorde per dins i un submarí. Realment una experiència diferent al que havíem vist fins ara! I a més a més, el temps sembla que ha pactat una treva i durant les visites exteriors para de ploure.

Sortint d’aquí, ens dirigim cap a la zona de Times Square i Broadway, on aprofitem per acabar de visitar la zona dels teatres i també per entrar a una jogueteria per tal que l’Arnau pugui jugar una estona (aquí les jugueteries són immenses i molt ben caracteritzades!).

Sopem en una mena de pub americà situat al Downtown, on s’hi menja força bé i on l’ambient és molt tranquil. Ah, i hi fan futbol europeu!

Divendres 5 de novembre
Avui, de fet, és l’últim dia “sencer” a Nova York. Fa més bon dia però continua fent molt de fred. Al matí decidim anar a Central Park per tal d’acabar de fer el recorregut que ens va quedar pendent. Hi ha molt d’ambient de Marató, i és que l’arribada és en aquest mític lloc de la ciutat. Tan de bo ens poguéssim quedar a veure-la… o fins i tot a córrer-la!
Central Park té uns colors de tardor que són indescriptibles. És un lloc on no et cansaries mai de passejar-hi. Sembla mentida com enmig d’una ciutat que va a mil revolucions per minut, hi puguis trobar un indret on es respira tanta pau i tanta natura! Tothom hi té el seu lloc: els qui corren, els qui passegen, els qui s’asseuen a contemplar el paisatge en un banc, els que s’estiren a la gespa, els qui juguen...

Fem algunes compres a la zona de Columbus Circle (un llibre que és una autèntica ganga però que pesa com un mort!).

Al migdia ens dirigim a la zona portuària de l’est de Manhattan, Seaport, on hi ha tot un complexe força nou amb molts començos i botigues. Al port també s’hi poden veure vaixells més o menys antics però tots ells impressionants. També es veu molt bé l’heliport i tot el tràfic d’helicòpters que hi ha. Dinem en un restaurant take-away xinès i després acabem de passejar per la zona, sempre intentant perseguir els coloms que ronden per allà (bé, de fet és l’Arnau qui els intenta perseguir! Nosaltres l’anem seguint a ell!).
Des d’aquest punt, agafem un ferry fins a la zona de Brooklyn que recorre tota la riba est de Manhattan. Les vistes des de l’aigua són genials! Val molt i molt la pena i a més el ferry és molt còmode i sorprenentment barat. Una molt bona alternativa al metro.

I arriba el punt culminant de les vacances. Com que hem aconseguit entrades a la reventa (no donaré més detalls), ens n’anem a veure un partit de la NBA!!! Els NY Knicks juguen contra els Washington Wizards a les 19:00h, al mític Madison Square Garden. Aquest cop sí, no s’ha anul·lat res, i tot està a punt per tal que poguem gaudir d’aquest espectacle! Quina emoció!!!
I la veritat, és que ens ho passem molt i molt bé (tots tres)! Un partit de la NBA és una autèntica festa. El bàsquet és una cosa més. Hi ha gent actuant, DJ’s posant música, cheerleaders, concursos, etc. L’èxtasi ens arriba en el moment en què pels altaveus sona Empire State of Mind de l’Alicia Keys. El partit és vibrant, i hi ha tantes coses al nostre entorn per mirar que a vegades perdem el fil del bàsquet i tot. L’Arnau no para de ballar totes les cançons que sonen, i queda sorprès quan veu la gent animar el seu equip amb passió. Al final, els Knicks guanyen per 21 punts.
Una experiència inoblidable i única que segur que recordarem sempre més com una de les millors coses de Nova York.

En sortir, estem tan cansats i ja comença a ser tard, que per això decidim comprar alguna cosa per menjar en un dels molts carritos que hi ha pel voltant, i sopem a l’habitació de l’hotel abans de caure fregits! Ha estat un dia molt intens, la cirereta al pastís magnífic d’aquestes vacances.

Dissabte 6 de novembre
Últim dia a Nova York... els darrers dies sempre són tristos. Per una banda fa pena que s’acabin les vacances, però per l’altra el fet de tenir aquest sentiment implica que ens ho hem passat d’allò més bé. I altre cop, ha estat així!

Al matí ens acomiadem dels companys que agafen el vol tres hores més tard que nosaltres i que per tant se’n van a Manhattan a passar el dia. Nosaltres no tenim tant de temps, per tant decidim anar a passejar per Prospect Park, el parc més famós de Brooklyn i considerat, en moltes guies, equivalent al Central Park. I sí, les guies tenen raó, és un lloc que val molt la pena visitar.

Prop d’aquest indret, hi ha el Tom’s restaurant, un lloc que hem trobat que és molt típic i realment ho és. Avui és dissabte, i com ja veníem avisats, hi ha molta cua de gent esperant per entrar. Però el més sorprenent és que per fer més portable l’espera, l’amo del local surt a fora per tal d’oferir als que esperen cafè, bolleria, bacon, etc. Ben bé que si agafes de tot del que ofereix, quan t’asseus a taula ja estàs tip! És un senyor que és molt amable i que curiosament a nosaltres en particular ens dóna molta conversa, ens ofereix moltes coses (fins i tot ens dóna 1 dòlar per l’educació del nostre fill!), i ens explica que va conèixer el rei mentre esquiava a Aspen. Tot un personatge (nosaltres deduïm que és el fill del famós Tom, ja que el local data dels anys 30). Els cambrers molts són hispans i el que suposem que és el fill d’en Tom té molta pinta a mafiós italià! El lloc és molt conegut per la quantitat de menjar bo que s’hi pot degustar i els preus raonables. Nosaltres hi fem el brunch i quedem molt satisfets! De postres (bé, nosaltres no tenim la intenció de fer-ne) el senyor fill d’en Tom ens regala un batut de xocolata. Tot i que ja estem molt tips, no li fem un lleig i ens el prenem. No és gaire bo, pel nostre gust, ja que sembla que té gas, amb xocolata, i llet...

I res, que després d’això ja només ens queda temps per tornar a l’hotel, recollir les maletes i anar cap a l’aeroport. El taxista que ens porta és un porto-riqueny amb qui parlem de moltes coses durant tot el trajecte.

El viatge de tornada fins a Amsterdam està ple de turbulències per una pertorbació que hi a al mig de l’Atlàntic. Tot i així, l’Arnau dorm totes les 7 hores fins a Amsterdam, i les següents 2 hores fins a Barcelona. Tot un campió!

El viatge s’ha acabat. Han estat uns dies inoblidables per moltes coses: per la ciutat, per l’estil de vida que s’hi viu, per tantes coses que hem vist, pels companys amb els que hem anat, per tot el que hem rigut, i sobretot perquè altre cop hem estat tots tres junts fent allò que més ens agrada, viatjar sense descans!

Sortides

2010-10-12T15:20:00.002+02:00

VISITA A LA MINA DE SAL DE CARDONA

En aquest pont passat per aigua, hem decidit agafar l’autocaravana per fer una petita sortida i visitar la mina de sal de Cardona.

Realment és una visita espectacular, ja que només existeixen explotacions de sals similars a Bulgària i Colòmbia. Es tracta d’una capa de sals dipositada fa 40 milions d’anys, provinent d’un braç de mar càlid i poc profund que s’obria en direcció a l’actual cantàbric. El plegament i compressió d’aquests terrenys produïts per la fase orogènica pirenaica, en propicià l’acumulació d’aquests materials en forma de diapir de prop de 2 km de gruix.

Dins de l’explotació que s’inicià a cel obert fa uns dos cents anys, el recurs més buscat eren les sals potàssiques. Que s’utilitzen per a processos químics farmacèutics i per adobs inorgànics. La mina arribà a una profunditat de 800 metres, on les condicions ambientals es feren massa dures per continuar-ne l’explotació.

La visita es realitza per unes galeries de prospecció i ventilació arran del nivell superficial. Es poden veure les capes dels diversos sediments superposats i encorbats fins a posicionar-se verticalment. La infiltració de l’aigua de pluja provoca la dissolució de les sals i la seva deposició a nivells inferiors i sovint dins de les galeries excavades. Tot i l’abandonament de les activitats subterrànies, a l’exterior s’està realitzant un reaprofitament del munt de runam, on abunda la sal comú.

També cal destacar-ne la sala de maquinària que servia per elevar els ascensors del castellet del pou principal, on es conserva la bobina que enrotllava el cable.

Sortides

2010-09-27T17:22:00.002+02:00

DUATLÓ DE NÚRIA (26/09/10)

El dissabte al matí preparem les coses i marxem amb l’autocaravana cap a Queralbs. Arribem a mig matí i aprofitem per anar a fer un volt pel poble. De moment no s’hi veu gaire moviment més que uns quants turistes de cap de setmana. Dinem i a la tarda en David, com a bon escipió i mànager (autoproclamat), se’n va a fer el coll de Fontalba per tal d’explicar-me com és el trajecte i en quant de temps es pot fer. Mentrestant, l’Arnau i jo berenem i després ens arribem fins a l’alberg de la Farga on, a les 6, comença l’entrega de dorsals. En David arriba vora les 6 i m’anima molt ja que em diu que la pista, tot i que llarga, es pot fer bé i a una velocitat raonable que em permeti en menys de dues hores ser a dalt del coll. Gràcies pels ànims ninu!
Recullo el dorsal 527 i tot el “merchandising” associat. Ara sí que començo a palpar l’ambient de duatló. I haig de dir que per una persona novella en aquest camp com jo, m’espanta una mica... i és que veig que hi ha gent preparadíssima i amb moltes ganes de competir. Però bé, jo vinc a fer el meu repte personal, el que fa tant de temps que tinc ganes de fer: una duatló. I el meu repte és poder superar el primer control del Puigmal abans del tancament (3 hores i mitja) i, si es pot, acabar la cursa dins el temps màxim establert per l’organització (6 hores).
En el briefing ens expliquen com serà el recorregut i quines coses cal que tinguem en compte. Ja falta poc!!!

La nit és freda i bufa el vent de tramuntana. Al matí em llevo ben d’hora per esmorzar una mica i, per esperar, me’n torno al llit perquè fa un fred que pela.
En David m’ajuda a preparar el material; què faria sense ell! Quan me’n vaig, l’Arnau encara no s’ha despertat.

Vaig a la sortida a la plaça de Queralbs. Fa força fred i el dia és claríssim. Sembla que el vent ha minvat força. Tot esperant el tret de sortida penso que no sembla que siguem vora 600 persones. També em sento un pèl rara enmig de tanta gent professional. Però em sento bé d’haver-me decidit a provar-ho. Comença l’aventura!

- Primer tram: collada de Fontalba (12 Km i vora 900 m de desnivell). La pista, tal i com m’havia dit en David, es fa bé. No hi ha grans rampes i es pot agafar una bona velocitat de pujada. La bicicleta d’en David és una canya, molt més lleugera que la meva. Tot i així hi ha l’inconvenient del seient que em fa veure una mica les estrelles en els últims 5 Km de pista. La vista és espectacular, però tot i així els últims quilòmetres es fan durs. Arribo al coll al cap d’1 hora i 37 minuts. Vaig bé!
- Segon tram: ascensió al Puigmal (5 Km i vora 900 m de desnivell). La transició és duríssima. Mai havia sentit els músculs de les cames cremar tant. Sembla ben bé que el quadríceps estigui a punt de sortir de lloc. Veig a molta gent fent estiraments i algun amb rampes importants que fins i tot necessita atenció mèdica. Les rampes són duríssimes i només hi ha un parell de mini planers que permeten recuperar les cames ni que sigui durant un parell o tres de minuts. L’ascensió és dura però molt maca. Trigo 1 hora i 25 minuts en arribar al cim del Puigmal. Per tant, el meu primer repte aconseguit!!! He arribat al primer control abans de les 3 hores i mitja (en concret a les 3 hores i pocs minuts). Estic contenta, molt contenta. Tant, que demano a un noi del control que em faci una foto a la creu del Puigmal. Fa un fred que pela i força vent. Menjo una mica i començo la baixada. No cal perdre temps perquè encara queda molt de recorregut.
- Tercer tram: baixada fins a Núria (4 Km i vora 900 m de desnivell). La baixada és molt més dura que la pujada, tant física com psicològicament. Se’m fa llarg arribar fins a Núria. Potser és perquè ja crema tot o potser perquè aquest camí ja me’l conec i no és tan impressionant com el que he fet fins ara. Quan arribo al pla de Núria em noto cansada, però tot i així intento còrrer una mica per tal de guanyar alguns minuts ja que el meu segon repte és acabar la duatló en menys de 6 hores. De lluny veig el control i també veig la meva mare i l’Arnau. Quina alegria! Gairebé que em poso a plorar només de veure que la mare, en David i l’Arnau m’estan esperant i em van donant ànims! Només d’arribar a ells (he baixat en 1 hora), m’abraço al meu petitó! En David i la mare em donen tants ànims (que macos que són!!!). Menjo una mica i marxo amb les forces renovades (bé, és un dir, perquè les cames estan com estan...). Realment ells tres són el motor de la meva vida!
- Quart tram: Núria – Fontalba (5 Km i un puja i baixa amb vora 300 m de desnivell). No sé si perquè acabo de veure la meva família o perquè el camí ni puja ni baixa fort, però aquest tram és el que faig més bé. Em sento bé i intento anar a pas ràpid. Em sorprenc a mi mateixa veient que sóc capaç d’avançar a altres participants. Les vistes són excepcionals i fins i tot faig alguna foto. Arribo a Fontalba al cap d’1 hora i 10 minuts d’haver sortit de Núria. Queden unes 20 bicicletes al control. Això ja s’està acabant! Amb alguns companys compartim experiències de la duatló i ens desitgem una bona baixada.
- Cinquè tram: Fontalba – Queralbs (12 Km de baixada i vora 900 metres de desnivell). La baixada, tot i que pot semblar que no és res, per mi és dura ja que la pista és molt punyetera. Té molta pedreta petita i gravilla i has d’anar molt en compte quan prems els frens. A més a més, em trobo algun accidentat, ambulàncies i fins i tot l’helicòpter de rescat. Tot i així, intento deixar-me anar una mica per tal d’intentar, si es pot, completar la duatló en menys de 6 hores. I finalment ho aconsegueixo! Pels pèls, però ho aconsegueixo! Tardo 35 min en fer la baixada i per tant creuo la línia de meta a les 5 hores i 55 minuts.

Arribo a la Farga i ja gairebé tothom és allà. Estic tan contenta d’haver-ho acabat! I estic tan cansada i em fan tan de mal les cames!!!

He aconseguit dur a terme un dels meus reptes, i això em fa sentir molt i molt bé. Però em sembla que tardaré força temps a fer una cosa com aquesta! Gràcies als amics que han estat pendents d’aquest repte, i sobretot gràcies als meus motors personals: mare, David i Arnau!

Viatges

2010-07-31T07:53:00.012+02:00

Per fi a les Rocky Mountains!

29/07/10
Per fi, de camí cap a les Rockies. Els boscos es tornen espessos a costat i costat de carretera i els turons s’enfilen cada cop més amunt. Parem a dinar prop del riu a pocs quilòmetres de Jasper. En entrar a Alberta cal actualitzar l’hora. I al cap de poc la primera sorpresa, un elk pastant al marge de la carretera. Jasper s’acosta però la primera rebuda és la del Mont Robson, al parc provincial del mateix nom i annex al parc nacional de Jasper. El Robson és el pic més alt de les rocalloses i fa prop de quatre mil metres. És de formació piramidal i segons ens han explicat força difícil de fer-ne el cim que sempre es troba nevat. L’aparcament, el mirador, la botigueta, l’oficina d’informació i sobretot el bar-restaurant, estan a petar de gent. Però la veritat és que no es veu gaire predisposició per realitzar alguna ruta, no s’allunyen de la seva font de glucosa i greixos.
En arribar a Jasper busquem el següent allotjament, la Miette Guest House. Realment un allotjament molt correcte, amb semi dret a cuina i tot. El supermercat és desesperadament car, hi ha productes que doblen el preu dels que ja havíem comprat abans, i això que ja ho trobàvem car. Per contrapartida la benzina és un deu per cent més barata. De bojos!!!

30/07/10

Ens dirigim a Maligne Valley. 44 quilòmetres de preciosa carretera que s’endinsa a una vall sense més sortida i que té dos llacs impressionants, el Maligne Lake i el Medicine Lake. Aquest darrer és estacional degut al drenatge inferior que alimenta a un sistema subterrani immens. Avui decidim fer el Bald Hill Trail que ascendeix pel marge esquerre de la vall i des del qual es poden contemplar unes bones vistes del Maligne Lake. A peu de camí decidim esperar cinc minuts a veure si puja algú més i fer-ho en companyia, ja que així ho recomanen al parc pel tema ossos. Cap problema, nosaltres tres, dos suissos i dos holandesos (com la millor rèplica de la "comunitat de l'anell"). Pujant trobem un antic guarda del parc i la seva parella, biòloga. Ens expliquen un munt de coses, sobre ossos, costums, política....Nosaltres posem el nostre granet de sorra i la Laura explica per tercer cop en un matí la realitat nacional catalana. Potser la Generalitat ens hauria de donar la creu de Sant Jordi!

De baixada parem a fer fotos al Medicine Lake, on trobem una mena d’isard i m'hi puc acostar a tres metres per fotografiar-lo. Continuem baixant i de cop veiem un munt de vehicles aturats a la carretera. No m’ho puc creure, la nostra primera “trobada ossal”!!! Es tracta d’un juvenil d’ós negre, segons ens expliquen, menjant uns fruits vermells al costat de la carretera mentre una dotzena de persones l’immortalitzen amb les seves càmeres.

Continuem baixant i visitem Maligne Canyon, un engorjat espatarrant. Hi ha diversos ponts que el travessen en punts estratègics i té algun punt amb 70 metres de profunditat. Per avui s’ha acabat, estem trinxats.

31/07/10

Avui ens dirigim a la vall del riu Astoria a través de la carretera que puja al pàrquing del Mont Edith Cavell. L’excursió que tenim previst fer es diu Cavell Meadows i té un recorregut d’aproximadament 10 Km amb uns 500 m de desnivell. El camí és molt distret ja que contínuament ofereix vistes espectaculars de les diverses glaceres (Angel Glacier, Ghost Glacier, Mont Edith Glacier) que hi ha per sota del Mont Edith Cavell. Sembla ben bé que les poguem tocar amb les puntes dels dits des dels diversos miradors! De tant en tant, i si es para bé l’orella, es pot sentir algun bloc de gel que cau (veure on ja és més complicat). Arribem fins al punt més alt del camí (2250 m) i com que les vistes són extraordinàries, no hi ha mosquits i fa un molt bon dia, decidim dinar allà mateix. Ens trobem una parella de catalans que també viatgen amb el seu petitó de 7 mesos i passem una estona agradable amb ells compartint experiències de viatges.

Durant la baixada veiem diverses morses i algun esquirol. La part final del recorregut permet arribar fins a la vora del llac de la glacera on hi ha molta gent i també molts imprudents que pretenen arribar fins a zones de glacera on hi ha un perill important de despreniments.

De tornada a Jasper dediquem una estona a donar un volt pel poble per tal de fer algunes compres.

01/08/10

L’últim dia a Jasper fem l’excursió del Sulphur Skyline. El camí en cotxe fins al pàrquing des d’on se surt és espectacular. De fet, l’hem catalogat com el típic paisatge que esperàvem de les Rockies: una vall molt ampla amb aigua a banda i banda de la carretera en forma de llacs i rius, i les espectaculars muntanyes al fons.

L’excursió en sí es tracta de pujar fins al cim del Mont Sulphur que fa 2050 m, per tant representen uns 9 Km amb un desnivell de 700 m. El camí transcorre en una primera part per un frondós bosc, fins arribar a la part final en la qual hi ha una zona planera amb molt bones vistes, prèvia a la última pujada fins al cim, la qual és un pèl feixuga tot i que curta. Altre cop, i per recomanacions dels diversos cartells que hi ha en aquesta zona del parc, decidim pujar en companyia d’altra gent per tal d’evitar una “trobada ossal”. En aquest cas ens acompanyen una parella de gallegs. Tot i així, el camí és molt concorregut i no creiem que calgui patir pel fet d’anar sols.

Des del cim les vistes, com sempre, són espectaculars. Es veuen molt bé les crestes d’Ashlar Ridge, així com tota la vall del riu Fiddle. També s’albiren valls que semblen molt aïllades i a les quals no s’hi aprecia cap camí d’accés.

Tornant al pàrquing, decidim anar a veure unes sorgències termals que alimenten els banys termals de Miette. De fet, després d’aquesta parada, decidim anar a provar les aigües termals sulfuroses d’aquests banys. En total hi ha 4 piscines, 2 de fredes i 2 de calentes. Els nostres músculs agraeixen el contrast fred-calent de les diferents piscines!

El final del dia el temps canvia i comença a ploure. Ens parem a fer un cafè a Pocahontas i veient que la pluja no para, decidim no fer un sender curt que porta a unes antigues explotacions mineres. Tornem a Jasper ja tard, només amb temps de fer una parada al supermercat. Estem força cansats!

02/8/10

Abandonem Jasper en direcció sud est cap a Lake Louise. Toca fer la Icefields Parkway, autoanomenada “the most beautiful road in the world". I realment és una carretera impressionant, com a mínim els primers cinquanta quilòmetres abans que es tapi el dia i comenci a ploure. De tota forma, abans dels ruixats i en els entremitjos que es donaven, tenim prou temps de veure Athabasca Falls, Sunwapta Falls, Mistaya Canyon i l’espectacular Peyto Lake, d’aigües d’un blau clar intens. Després de dinar fem el cafè a Sunwapta Falls, amb la sorpresa que era la happy hour 2x1 en cafès. Arribem a Lake Louise a mitja tarda i decidim que si l’endemà fa bon dia, repetirem la carretera de les glaceres per poder veure les muntanyes sense núvols.

03/8/10

Ens despertem a l’habitació de l’alberg de Lake Louise que vàrem llogar. Instal·lacions molt correctes i amb cuina hiperample, però saturada de gent cuinant a les hores punta. Com que fa bon dia decidim retrocedir la carretera d’ahir, fins a mig camí de Jasper per visitar l’Athabasca Glacier que pertany al gran camp de gel del Mont Columbia. En un autocar ens acosten fins a la glacera, on amb un transport especial hi ascendim uns centenars de metres. Quedem saturats de japonesos que dóna la casualitat que són força mal educats. Quan volen fer fotos aparta't del seu camí o se’t tiren a sobre. El transport és un gran autocar amb 6 rodes motrius de tipus Big Foot americà. Trenca el cor veure com retrocedeixen totes les glaceres de la zona. En fotografies de fa només cent anys s’hi aprecien els centenars de metres que han perdut.

El camí de tornada el fem a poc a poc contemplant la immensitat del paisatge. Es tracta de la connexió de tres o quatre valls a través de diversos colls. Les valls, encara de profund caràcter glacial en forma de U, es troben serpentejades per rius cabalosos procedents d'incomptables salts d’aigua de valls superiors penjades. Pel camí observem com a mínim una dotzena de glaceres, d’aquí ve el nom de la carretera. Els fons de les valls i les vessants fins allà on és físicament possible es troben reblerts d’un bosc de coníferes atapeïdes. Més de cinquanta pics superiors als 3000 metres envolten tot aquest escenari. Sens dubte, els 230 quilòmetres de carretera es fan curts i provar de veure o fotografia cada racó significaria passar-hi alguna nit.

Arribant a la tarda a Lake Louise, decidim visitar el llac que porta el mateix nom. En un extrem hi ha el que anomenen Chateau, que es tracta d’un enorme hotel d’estil indefinible, però que jo el definiré com a rollo Wald Disney. Depenent de la mirada que l’observi, pot trobar l’edifici situat en el llac, com a una exquisitesa paisatgística o com una aberració cerebral. Això sí, hi varem berenar molt bé.

04/8/10

Decidim visitar el veí i proper parc nacional de Yoho. Cal dir que ha estat una sorpresa total. Molt menys conegut i visitat que Jasper i Banff, hi hem trobat molt poca gent, molt menys concorregut i amb moltes menys construccions i serveis.

Al matí hem pujat per la Vall del riu Yoho per veure les Takakkay Falls: 380 metres de caiguda lliure, quasi res. Amb les motxilles a l’esquena, hem seguit caminant per la vall fins les Laughing Falls i dues hores més tard fins les Twin Falls. Aquestes darreres són impressionants. Es tracta de dos torrents d’aigua que conflueixen molt propers i donen com a resultat dos salts d’aigua simètrics. Baixant, ens parem a dinar en una zona d’acampada propera al riu, on l’Arnau ha decidit que el purè se’l mengi un altre i que vol entrepà. Quin remei, toca compartir l’entrepà amb l’hereu.

De tornada, ens desviem cap a Emerald Lake, però abans visitem un pont de roca natural excavat pel riu. El llac és acollonant. Aigües turqueses, com sempre, arbres fins a tocar de l’aigua, parets de roca altíssimes i glaceres penjades quasi sobre els nostres caps. Hi ha un petit restaurant en un extrem on la Laura es desespera amb la cambrera. Aquí el cafè és serveix a gairebé a galledes i és aigualit a matar. Això de la cremeta i les varietats ho deixen pels europeus.

També hi ha un petit embarcador on lloguen canoes i decidim agafar-ne una. Amb la poca estona de què disposem, aconseguim fer la volta al llac sense còrrer gaire. I fins i tot remuntem un petit riu amb la intenció d’agafar aigua clara per eixugar la meva set. L’Arnau al davant de tot marcant el ritme amb el seu da,da,da.

A la tornada passem a comprar quatre coses i ens tornen a atracar al super. I durant l’espera, trobem a en Jaime, un company de feina de la Laura que també s’ha quedat a passar les vacances amb la família.

05/08/10

Últim dia a la zona de Lake Louise i ens decidim a fer el treking del Sentinel Pass, uns 11 km amb 700 m de desnivell. L’excursió comença al costat del meravellós Lake Morraine. Té un aspecte molt semblant al Lake Emerald i fins i tot l’entorn és força igual. Això no treu, però, que tingui el seu encant especial. Segurament és la caminada en què més recomanacions (gairebé diria obligacions) trobem de no anar sols per tot el tema de la presència ossal. Nosaltres, com a bons ciutadans, ens ajuntem a un grup de francesos i dos americans que també han decidit fer aquesta ruta. Amb els francesos ens hi acabem fent força, suposo per la proximitat i perquè en el fons tenim més coses en comú que amb els americans.

El camí puja de forma constant per un bosc tupit, fins arribar a una zona més aèria des de la qual podem començar a palpar el meravellós paisatge que ens espera. Al final d’aquesta mena de plana (que va pujant però molt més tranquil·lament) hi trobem dos llacs que de fet estan al peu del coll del Sentinel Pass. És espectacular! En David, com a bon escipió que sempre és, dedueix el per què del nom i és que les roques amb la seva forma punxeguda són com una mena de sentinelles que marquen el camí. Des de baix del coll el camí sembla molt dur però, tot i que puja força, no ho és tant com un s’espera. A dalt les vistes d’un i altre costat són espectaculars. Fa molt bon dia i decidim dinar a dalt. L’Arnau queda sorprès de la quantitat d’esquirols que volten per allà. I nosaltres hem d’evitar que se li mengin l’entrepà!

Tot baixant, podem comprovar des d’una certa alçada que el color del llac no és ben bé igual que al matí, i és que ara té un to més blavós mentre que al matí tirava més a verd turquesa. Realment és un espectacle visual difícil de descriure. I meravellats per l’entorn, en arribar a baix decidim tornar a llogar una canoa i fer la volta al llac. Altre cop, igual que al Lake Emerald, l’experiència és fantàstica!

Al vespre arribem a Banff, una ciutat molt i molt diferent a Jasper. Hi ha molts comerços, molts hotels, molts restaurants, molta gent... molt de tot. Tot i així, encara conserva un encant especial.

06/08/10

El dia no acompanya massa ja que hi ha força núvols i de tant en tant va plovent. És per això, i pel fet que estem força cansats del dia anterior, que decidim fer cosetes curtes.

Al matí visitem el Johnson Canyon que de fet és un recorregut de 4 km d’anada i tornada que discorre per unes passarel·les al costat del Johnson Creek, i durant el qual es poden anar veient diferents salts d’aigua i passos encanyonats, fins al final arribar a la cascada final d’uns 30 m d’alçada. És un recorregut maco però molt concorregut, massa pel nostre gust. Durant el trajecte de tornada en cotxe ens parem tres vegades per presència d’”elks” i “mule deers”.

A la tarda anem a veure el Lake Minnewanka que vol dir “llac dels esperits”. En realitat és un llac que s’utilitza com a embassament i que és l’únic de Canadà en el qual es pot navegar amb embarcació de motor. Al costat d’aquest immens llac n’hi ha uns altres dos de més petits amb molt d’encant (Johnson Lake i Two Jack Lake). Durant el recorregut veiem de força a prop unes cabres anomenades “big horn sheep” suposem que per la seva prominent cornamenta.

De tornada anem a passejar i a fer les últimes compres (i també cafès!) a Banff. Ens comença a envair la nostàlgia de pensar que tot això s’està acabant...

07/08/10

Avui sí... ja és l’últim dia a les Rockies... Val més no pensar-hi gaire perquè ens fa molta pena deixar aquest lloc tan meravellós. Segurament podríem dedicar el dia abans de la tornada a descansar, a passejar tranquil·lament per Banff... però com ja tothom pot imaginar no ho hem fet (no faríem honor al nostre etern sentiment i nom d’aquest blog!).

Decidim fer la última excursió i per això en triem una de força mítica i recomanada com és el Healty Pass. Es tracta d’un recorregut lineal de 18,5 km d’anada i tornada amb un desnivell de 700 m. El camí passa en un primer tram a través d’un bosc força tupit (com ja comença a ser típic) fins arribar a una zona més elevada plena de camps plens de flors de tot tipus de colors. L’espectacle de les flors i de les muntanyes que es veuen des d’aquest indret és excepcional. L’últim quilòmetre i mig fins arribar al coll ens ofereix vistes espectaculars de cims, glaceres i llacs. El dia està mig ennuvolat i fa una mica de “rasquilla”, per tant decidim parar només un moment a estirar les cames (bàsicament les de l’Arnau que com un campió ha aguantat totes les excursions que hem fet) i a parlar amb tres canadencs molt agradables.

La baixada la fem força a pinyó per risc de tempesta i perquè ens estimem més poder dinar a baix ja que tot el tram de bosc està força farcit de mosquits. La conseqüència és que rebentem els cronòmetres i fem l’anada i tornada en 4 hores i mitja quan a totes les guies indiquen un temps aproximat de 5-6 hores.

Després de dinar decidim passar per Banff a fer un últim volt i sobretot a fer un últim cafè a l’Starsbuck. Passegem pels carrers sense ganes de tornar al cotxe, parant-nos a qualsevol lloc per fer temps... i és que no volem marxar de les Rocalloses!!! Però ho hem de fer, i tots tres amb molta nostàlgia agafem el nostre Ford Explorer i fem camí cap a Calgary, el nostre últim destí.

Com a rematada final decidim fer un bon sopar i optem per una bona amanida (amb el gran desconegut a Canadà oli d'oliva) i pasta italiana cuinada amb una deliciosa salsa de salmó o de bolets amb pollastre. Després de tants de dies de precarietat alimentària, aquest sopar se'ns posa d'allò més bé! No tenim temps per res més. Veiem el downtown de Calgary des del cotxe i ja de fosc.

I res, a dormir que demà ens espera un dia llarg (bàsicament sense nit pel canvi horari de la tornada). Només ens queda dir que ha estat una gran experiència, un gran viatge, tres setmanes inoblidables en un entorn que mai oblidarem.

Viatges

2010-07-28T08:09:00.005+02:00

Inside Passage

Sense cap mena de dubte, el viatge en ferri per excel·lència. El recorregut des del port de Port Hardy, al nord de l’illa de Vancouver, fins a Prince Rupert, a tocar de les costes d’Alaska (USA), es realitza sobre un comodíssim ferri anomenat Northerm Expedition que només fa un any que funciona en substitució del Queen of the North. El vaixell té comodíssims camarots, recomanables si viatges amb infants com és el nostre cas, ja que l’estada és d’unes quinze hores.

Després d’un primer tram a mar obert, on et pots recordar de l’esmorzar, el ferri s’endinsa per Canals interiors del Fitz Hugh avançant en direcció nord est en direcció a Namu. Namu, Bella Bella i Butedale, que es troben més endavant, són antics nuclis de pescadors que ara més aviat han esdevingut indrets de pesca esportiva selecta. La resta són inacabables quilòmetres de costa recoberts de l’impressionant i frondós bosc plujós canadenc, el rainforest.

Els canals de l’Inside passage no s’assemblen als fiords noruecs sinó que són més aviat com grans valls comunicades en forma de xarxa i inundades pel mar. L’amplada dels canals varia entre els 500 metres el més estret i fins a 2 o 3 quilòmetres el més ample. Les vores ocupades pel tupit bosc s’eleven de forma pronunciada fins els 400 o 500 metres en la majoria del trajecte.

La bellesa salvatge del paisatge és increïble, centenars de quilòmetres quadrats de boscos verges que creixen fins els límits dels canals i que inunden fins més enllà del que es pugui arribar a veure. També, i amb paciència, hem pogut arribar a veure balenes. Al matí han fet dues tímides aparicions i a la tarda hem pogut veure nítidament una orca que pujava a la superfície a respirar. Dofins, foques i lleons marins també hi són representats, però no hem tingut la sort de poder veure’n cap.

Viatges

2010-07-24T03:32:00.007+02:00

Primers dies al Canadà

17/07/10

El primer dia de viatge sembla el dia que no s’acaba mai. Ens aixequem a les 4 de la matinada per agafar el primer vol de connexió cap a Londres, a l’aeroport de Heathrow. De temps no ens en sobra perquè hem de passar nous controls policials. Obliguen a la Laura a provar els potitos de l’Arnau i es comencen a generar sospites quan la Laura vol provar el de carn en comptes del de verdures; la policia insisteix en que provem el de verdures ja que temen que sigui el potito verdura bomba!!!

El viatge transoceànic va de perles, passem sobre Islàndia i Groenlàndia. La costa est de Groenlàndia ens sorprèn molt perquè és força muntanyosa i les seves glaceres aboquen milers de trossos de gel al mar, on sembla que hi pasturin un exèrcit d’ovelles. Però el més important és l’acte de clemència descomunal de l’Arnau que es passa més de quatre hores dormint!!

A l’arribar a Canadà, passem primer per les inhabitades terres del nord, on sembla que hi ha més aigua que terra. Després travessem les Rocky Mountains, espectaculars vistes d’aquests paratges naturals. Em sorprèn el fet que hi ha moltíssimes valls on no s’hi veu ni un trist camí ni una trista edificació. Encara falten dies per visitar-les però ja en tenim ganes.

Finalment, a les 12h hora local (les 21h pel nostre rellotge biològic) aterrem a l’aeroport de Vancouver. No es pot considerar un gran aeroport però sí molt pintoresc i en el qual s’ha cuidat fins l’últim detall. Comencem a veure i palpar de què va tot el control policial i com se les gasten els policies canadencs.

Per sort les maletes ens han seguit, i també el cotxet!

Agafem un taxi conduït per un hindú que ens porta fins a l’hotel. Passem per tot d’urbanitzacions on hi podem veure les típiques cases i barris americans. L’hotel segurament és el més espectacular en què mai hem estat. És un edifici de 23 plantes situat just davant de la badia. Des de l’habitació de la planta 22 tenim espectaculars vistes de la ciutat, la badia i de les muntanyes. Realment és per asseure’t al sofà i quedar-te hores davant del vidre contemplant el meravellós espectacle que ens ofereix aquest escenari.

Intentem des de bon principi adequar-nos a l’hora local per tal de vèncer el jet lag. Ens dutxem, anem a passejar, a comprar quatre queviures al supermercat i després a sopar (en un restaurant on hi ha més cambrers que clients!). Quan tornem, a tots tres, especialment a l’Arnau, ens cauen les parpelles però fem l’esforç d’aguantar una mica més. Finalment, a les 20:30h hora local (05:30h hora nostra) l’Arnau se’n va a dormir. Nosaltres esperem una hora més, el que significa que hem estat més de 24 hores desperts. Però estem contents perquè sembla que li tenim el peu al coll a això del canvi horari.

Segurament ha estat el dia més llarg de les nostres vides! I pel nostre petitó un dia important i en el qual ha demostrat que tot i ser petit és un campió del qual n’hem d’aprendre molt!!!

18/07/10

Al llevar-nos hem decidit fer l’esmorzar al buffet de l’hotel i posteriorment en veure el compte, hem decidit que no ho tornaríem a fer (68 dòlars). Avui tocava fer una visita fins a les afores de Vancouver, concretament el Capilano Suspension Bridge i després a Grousse Mountain. Per arribar a aquesta zona cal agafar un transbordador que creua la Badia en direcció nord, allà un autocar de línea t’acosta a aquests indrets, travessant un barri de casetes típiques.

El primer indret, Capilano, tal com diu el seu nom es tracta d’un pont penjat sobre un engorjat i situat enmig d’un d’aquests boscos magnífics amb arbres de centenars d’anys. A part també hi ha un circuit de passarel·les penjades entre els arbres, art indígena, edificacions típiques i fins i tot un petit grup que cantava cançons semblants a les de les pel·lícules del far west.

Grouse Mountain és una estació d’esquí amb “certes activitats” a l’estiu. Bàsicament el bitllet del telecabina inclou també un show, i visites a un tancat d’ossos grislys i un espectable amb aus rapinyaires. La resta s’ha de pagar tot. Tot i així és interessant la visita per les magnífiques vistes al sud sobre la ciutat de Vancouver. Tot i que el centre comercial i econòmic de la ciutat és relativament petit, els barris de casetes residencials es perden fins on arriba la vista gairebé. Però a Canadà, el segon país més extens del món, l’espai no és un problema. Mirant al nord, immensitat de boscos inalterats.

De tornada descobrim que hi ha un bus gratuït que ens pot tornar fins a la porta de l’hotel. De fet avui només hem pagat el primer bitllet del transbordador, ja que al veure que ningú te’l demana ni s’ha de validar en cap màquina hem pensat que això del transport públic és un xollo.

19/07/10

Aquest matí amb l’Arnau hem decidit visitar el magnífic i immens Stanley Park i el seu Aquàrium. El parc és immens ja que té més de 400 hectàrees i prové d’una zona boscosa autòctona molt ben conservada i readaptada a parc públic. Existeixen molts corriols que el travessen per totes bandes, però hi ha un camí pavimentat a tot el voltant que es troba a vessar de gent caminant, en bici o fins i tot amb patins. L’aquàrium tot i no ser exageradament gran té moltíssims hàbitats de tot el món representats. Però crec que el que li dóna més importància és la recreació d’hàbitats marins propers de la costa del Pacífic.

Al vespre quan retrobem la Laura que arriba del congrés decidim anar a sopar. Tot i que et donen la carta i allà es troba especificat de què consta cada plat, seria més útil que posessin una fotografia del que suposa que has demanat, perquè la sorpresa es troba assegurada.

20/07/10

Visita a Yaletown, més ciutat, sense història. Al vespre tornem a sopar en una hamburgueseria, la varietat culinària és petita, l’àpat més elaborat són els natxos amb mil salses i formatges.

21/07/10

Últim dia de congrés. En David i l’Arnau passen el dia voltant per Vancouver. Entre d’altres coses han de sortir gairebé corrents de Chinatown... i és que d’atractiu poc i de perillositat molta!

Pel que fa el congrés, només tenim sessió de xerrades fins després de dinar. A la tarda aprofitem per anar tots tres a comprar quatre coses que ens falten pel viatge i també a fer un últim volt pel Downtown.

Al vespre jo me’n vaig al sopar de gala del congrés i deixo a l’Arnau i en David a l’hotel (en David menjant un frondós plat de “teriyaki” i un immens bol de fruita). El banquet és espectacular i ens meravellem de les actuacions del Circ du Soleil i de la magnífica organització de tot. Tornem a l’hotel vora mitjanit i ens acomiadem dels que ja marxen demà.

22/07/10

Comencen les vacances de debó!

Al matí, després d’acomiadar-nos d’alguns companys, agafem el taxi que ens duu a l’aeroport on recollim el cotxe. Com ja és habitual en nosaltres, ens acaben donant un cotxe de categoria superior al que havíem reservat: un Ford Explorer immens!!! El “problema” és que té el canvi automàtic i de tant en tant fem alguna frenada amb el peu esquerre...

Ens dirigim a Tsawwassen a agafar el ferri que ens duu, en unes 2 hores, fins a Nanaimo. El trajecte és molt maco tot i que la temperatura és un pèl fresca a coberta.

Arribats a Nanaimo vora les 3 de la tarda, ens dirigim cap a Tofino. Durant el camí ens parem a Cathedral Grove un indret on s’han habilitat uns senders enmig d’un bosc plujós (“rainforest”) amb arbres immensos i molt antics. Espectacular.

Arribem a Nanaimo i al vespre quedem per sopar amb la Marta i en Jordi que també han vingut a passar un parell de dies per aquesta zona. A mig sopar sortim a la terrassa del restaurant per contemplar la posta de sol i algunes foques que neden tranquil·les per la badia. Realment un paisatge per no oblidar!

El motel on ens allotjem, Dolphin Motel, és típic americà i està regentat per una oriental que cataloguem com una mica sonada... i és que no para de repetir sempre el mateix i cridar i riure!

23/07/10

Al matí ens llevem d’hora i amb la Marta i en Jordi decidim anar a fer algunes caminades pels senders marcats del Parc Nacional del Pacific Rim. N’hi ha molts de descrits i n’escollim uns quants per tal de fer-nos una idea i veure el major nombre de paisatges diferents.

Comencem per una volta circular prop d’Ucluelet que passa vora el mar. Ens meravella tot el que veiem: platges desertes plenes d’algues desconegudes per nosaltres, paratges rocosos, boscos molt frondosos a tocar del mar, aus de diferents tipus per tot arreu... ens anem parant a tot arreu perquè tot ens sembla espectacularment preciós!

Fem algun sender més, no tan espectacular però també maco de veure, i al migdia dinem en una platja de Florencia Bay plena de surfistes. L’Arnau s’ho passa molt bé jugant a la sorra i quedant arrebossat com una croqueta! En Jordi fa un intent de banyar-se al Pacífic però desisteix quan posa el peu a l’aigua i nota la fredor de l’aigua (i la temperatura exterior que tampoc acompanya massa: 21-23ºC).

A la tarda anem a caminar per un sender a través d’un “rainforest” espectacular com els que ja havíem vist. Semblava com si en qualsevol moment hagués de sortir un dinosaure dels de Jurassic Park! Ens passegem també, per un altre sender que ens és més familiar i és que és una pineda (hàbitat al qual estem més acostumats). Per ells això és molt diferent i és que estan acostumats a molts cedres i altres tipus d’arbres que no acostumem a trobar a les nostres contrades. En tots aquests camins ens alerten que hi ha la possibilitat de trobar-nos amb un jaguar...

Ja per acabar, ens anem a asseure una estona vora el mar a la badia de Grice. Sembla ben bé com si estiguéssim en un llac immens, però en realitat és el mar. És un indret molt tranquil, molt adequat per fer-hi excursions en kaiac o canoa.

Al vespre anem a sopar a una “pizzeria” i ens acomiadem de la Marta i en Jordi que l’endemà volen anar a veure balenes i ja tornar cap al continent per agafar l’avió diumenge.

24/07/10

Dia de transició. Avui toca fer quilòmetres i és que hem d’anar des de Tofino fins a Port Hardy que està al nord de l’illa. Uns 450 Km aproximadament que anem fent tranquil·lament.

Al migdia, i veient que això dels “potitos” no acaba de convèncer a l’Arnau, ens parem ens uns grans magatzems i comprem una olla elèctrica i un triturador.

El camí fins a Port Hardy és molt maco per la frondositat i verdor dels boscos que anem travessant. En un moment arribem a veure el Mont Washington, el més alt de l’illa, i que es troba força ple de neu. A mesura que ens acostem al nostre destí, cada cop hi ha menys terreny habitat i menys cotxes circulant.

Arribem a Port Hardy a mitja tarda i aprofitem per anar a comprar per sopar i anar a donar un volt vora la platja. No té massa res el poble en sí, però tot i així li trobem cert encant.

L’allotjament és una mena d’alberg, força senzill, però que pel fet de disposar de cuina ens permet fer un sopar com els de casa.

25/07/10

Inside Passage. Al vespre arribem tard al Black Rooster i coïncidim amb altra gent que ha estat al ferry. Com que és tard, no veiem gaire res, però l’allotjament és molt correcte.

26/07/10

Sortim de Prince Rupert després d’anar a fer quatre compres, entre elles l’esmorzar. Avui toca fer quilòmetres però ens ho agafem amb calma. Per la carretera hi ha molts cartells que avisen de la presència de camions carregats amb troncs, i és que l’explotació forestal és intensa. De totes formes ho fan amb molt de compte, ja que realitzen clapes al bosc i deixen la resta. A través dels petits pobles que travessem, cada cop notem més l’estil de vida americà. Els poblets són curiosos perquè la poca gent que hi viu, ho fa de forma molt dispersa en casetes de fusta amb molt de jardí. Els nuclis dels pobles els formen els centres comercials i els carrers s’ordenen per números i no per noms. Ah, i aquí tothom té un pick-up, cosa que em fa preguntar... que hi porten al darrera?

Fem parada al Lakelse Lake desviant-nos una mica del nostre trajecte. Es tracta d’una petita àrea protegida on ets pots anar a banyar en un petit llac (com a mínim el doble del de Banyoles). A la tarda seguim en direcció Smithers, però fem parada a New Hazelton on hi ha un pont viari penjant de 76 metres d’alçada.

Arribant a Smithers, de seguida localitzem la Guesthouse on ens allotjarem les dues següents nits. La porten una parella d’austríacs exiliats al Canadà. Es venen el negoci perquè se’n volen anar a viure a Victoria, a l’illa de Vancouver i ens plantegem comprar-los la casa. Jejeje! El motiu del canvi és la durada i intensitat de l’hivern que, com ja ens havien informat abans, aquí dura sis llargs mesos.

Abans d’anar a sopar decidim anar a fer un volt per un parc urbà proper al riu. L’austríac ens diu que no patim que els ossos només hi són de nit i si et senten surten corrents. Nosaltres el tema “ossal” no l’acabem de veure clar, però aquí la gent ho té molt assumit i de fet ho viuen freqüentment.

27/07/10

Avui dediquem a fer una excursió pel parc provincial de Babine’s Mountain. Ens han recomanat el Silver King Basin Trail, i realment és preciós. El camí puja durant 9 quilòmetres enmig d’un espès bosc de pins fins que a dalt de tot surt a un espai molt més obert on es poden observar les muntanyes tancant-se en forma de circ digne dels millors paisatges alpins. Arribem fins a una cabana de fusta que serveix de refugi no guardat. Cal dipositar 5 dòlars i omplir una butlleta si et quedes a passar-hi la nit. Realment són una societat amb uns valors diferents als nostres, això allà no funcionaria.

Tot i trobar gent pel camí, esperàvem que cap de les nostres trobades fos negre i es trobés a quatre potes, ja que em sembla que ens costarà això que propaguen a tots els prospectes de consells davant la trobada “ossal”. Acabem el dia rebentats i decidim sopar i anar a dormir d’hora. Però l’Arnau no hi està d’acord i ens dóna batalla.

28/07/10

Després d’abandonar la població d’Smithers, fem el trajecte cap a la industrial Prince George. Pel camí, sovintegen les granges arran de carretera, encara que no sabem exactament que hi crien. També ens trobem amb molts camions de troncs, i és que la industria principal de Prince George és la de la transformació de la fusta.

El motel és d’un mal gust increïble, té una gran zona interior amb plantes tropicals i un parell de mini-piscines carregades de clor fins al capdamunt. Devien voler imitar un resort de baix cost. En fi, donem una volta buscant una àrea comercial per comprar sopar i veient els preus decidim anar a comprar menjar xino. No trobem res i al final comprem un pollastre a l’ast.

Sortides

2010-05-05T22:02:00.003+02:00

MONTSERRAT I SANT LLORENÇ DEL MUNT

Malgrat el cap de setmana plujós que es preveia ens vàrem aventurar a passar-lo amb l'autocaravana per visitar la muntanya de Montserrat. Sortíem dissabte ben d'hora i a mig matí arribàrem a l'aparcament de Monistrol de Montserrat per agafar el cremallera. Després d'unes corredisses per tal de poder aparcar (ningú no preveu que algú tingui un vehicle de més de 2.5 metres d'alçada) agafem el tren que fa via per enfilar-se cap al santuari. Tot i el mal temps, està de gom a gom i aprofitem al matí per fer una excursioneta cap a la capella de Sant Joan i Sant Onofre. És curiósa aquesta capella de Sant Joan, perquè antigament els monjos devien viure en una estreta i allargada balma arran de precipici. Seguint per aquest passadis ple de parets i antigues construccions es pot arribar a pujar a un d'aquests doms característics del relleu de Montserrat.

Després de fer una cua descomunal per un parell d'entrepans, dinem i ens dirigim a la basílica on tenim la sort de poder escoltar l'espectacular orgue que es troba instal·lat. Després de voltar per aquí i per allà decidim tornar perquè el temps empitjora. Arribem just a l'autocaravana i la resta de la tarda no para de ploure. Ens dirigim a Matadepera on ens quedem fins l'endemà amb l'intenció de coronar el pic de la Mola, al parc natural de Sant LLorenç del Munt.

Tot i que durant la nit ha plogut, al matí s'atura i ens pengem la motxila amb l'hereu en direcció a la Mola. A l'inici el camí és força dret i portar els 12 kilos extres fa que les cames pateixin una mica (al matí següent ho notaríem de debó), encara sort que ens el turnàvem amb la Laura. Al cim de la Mola hi havia molta boira i per tant de vistes res de res. Hi ha un antic monestir i un bar on molta gent hi esmorza.

Viatges

2010-04-10T19:11:00.003+02:00

VIATGE A ANDALUSIA (SETMANA SANTA 2010)

Aquest ha estat el primer viatge en avió que hem fet amb l’Arnau i la veritat és que l’experiència ha estat molt positiva.
El destí escollit ha estat Sevilla. Bé, de fet a Sevilla només hi hem estat de pas. L’objectiu principal ha estat conèixer alguns indrets prou interessants, sobretot pel que fa natura, d’Andalusia.

El divendres Sant, a primera hora del matí agafem l’avió que surt de Girona amb destí Sevilla. El vol és relativament curt (1 hora i mitja aproximadament) i l’Arnau es passa bona part del viatge dormint. Després d’algun inconvenient en el lloguer del cotxe, arribem a la ciutat de Sevilla vora migdia. Visitem el centre antic de la ciutat on hi destaquen per sobre de tot la impressionant catedral i la Giralda. L’ambient que es respira és de ressaca post-nit de processons (cal tenir en compte que el dijous Sant a la nit es fa una marató de processons per tota la ciutat). A l’hora de dinar ens entaulem en un bar en un carreró estret molt típic i mengem d’allò més bé unes fabuloses tapes (bonito con pimientos asados, revuelto de gulas y langostinos, chocos, aliño de gambas y merluza). Tot per llepar-se els dits i a un preu molt i molt raonable! A la tarda veiem una processó i ens impressiona l’ambient que s’hi respira. Penso que jo, tot i no ser creient ja m’he emocionat, per tant entenc els plors i emocions de creients i devots. Una senyora ens va explicant com funcionen les cofradies i quins graus hi ha dins cada una d’elles (nazarenos, costaleros, etc.).
Després d’això, ens dirigim cap a la casa rural on ens hem d’allotjar que es troba a uns 60 Km als afores de Sevilla, concretament al poble de Montellano. És l’Hacienda el Huerto i és un lloc típicament andalús, ubicat en una zona de camps de conreu, ara molt verds, molt tranquil·la i bonica. La propietària és una noia francesa que ens dispensa un tracte excel·lent sobretot per tot el que comporta la logística de viatjar amb un nen de 8 mesos.
Decidim sopar al poble que pel fet de ser divendres Sant també està de “festa” i organitzen una processó. Anem directes al bar del poble i hi sopem molt bé i molt bé de preu.

L’endemà al matí ens dirigim a la província de Huelva per tal de visitar el Parc Nacional de Doñana. El centre de visites del parc és una zona habilitada per fer un recorregut d’aproximadament 5 Km per tal d’observar ocells. En aquesta època, però, no se n’albiren masses. El que sí que veiem són moltes cigonyes. Després de fer part d’aquest recorregut, ens dirigim a Matalascañas on anem a fer un recorregut pel Circuito Dunar que també és part del Parc Nacional. Fa un dia esplèndid i la platja està força plena de gent. Dinem ja tard en un restaurant del poble de Matalascañas i aprofitem per prendre una mica el sol a la terrassa.
A la tarda, i aprofitant el camí de tornada, ens parem al poble, o “aldea”, del Rocío. És un indret molt curiós que fa frontera amb el parc i des del qual es tenen vistes molt boniques de Doñana. El poble en sí és peculiar perquè cap dels carrers està asfaltat sinó que tots estan plens de sorra. Suposem que és perquè el mitjà de transport més habitual al poble són els cavalls. Tot i així, ens fa la impressió de ser un lloc de segones residències més que un poble on la majoria de la gent hi viu de forma habitual. Aquí és molt típic la romeria del mes de maig perquè és el destí final dels peregrins que fan el Rocío, i que tenen el punt culminant a la “madrugada” durant la qual es fa “el salto de la reja” i posteriorment els almonteños treuen la verge per tal que tothom la pugui veure.
Al vespre tornem a anar a sopar al bar del poble de Montellano on, avui, hi degustem un bon assortit de tapes tot veient com el Barça guanya per 4 a 1 a l’Athletic de Bilbao.

El diumenge decidim tornar a la província de Huelva però aquest cop més al nord, en concret a la zona de Riotinto. Ens sorprèn la verdor dels boscos que voregen aquesta zona. Després de fer gairebé curt amb la benzina, aconseguim arribar amb penes i treballs al poble de Riotinto per tal de visitar-hi les mines.
Primer de tot fem una visita guiada a la mina de Peña de Hierro on se’ns explica una mica d’història de l’explotació minera de Riotinto que data de l’època dels romans i que va tenir el seu esplendor durant bona part de la segona meitat del segle XX sota la gestió dels anglesos. Actualment l’explotació està tancada però hi ha un projecte de reobertura per l’any 2011 pel fet que el preu del coure ha augmentat. També ens expliquen que hi ha un projecte d’investigació coordinat per la NASA que estudia el metabolisme microbià d’aquestes aigües (vermellíssimes i a pH 2!) per tal de fer extrapolacions amb el que es troba a Mart i poder determinar si en aquest planeta hi ha hagut mai vida.
La segona part de la visita consta d’un trajecte de 22 Km amb ferrocarril que recorre tota l’explotació i que ressegueix el curs del riu, ja als afores d’aquesta. És impressionant veure els colors àrids del terreny i el vermell intens del riu sobretot en contrast amb la verdor de la vegetació del voltant. Ens diuen que sobretot no toquem l’aigua perquè ens cremaríem! L’Arnau s’ho passa d’allò més bé en el vagó descobert en el que anem durant el viatge de tornada!
A la tarda, i ja de tornada al poble, ens parem a Dos Hermanas, un poble al costat de Sevilla, per anar-hi a fer un volt. Coincideix que veiem la processó de diumenge Sant que s’hi fa.
Al vespre, decidim menjar fruita i iogurts a l’habitació de la casa ja que hem dinat tard i força contundentment.

L’últim dia el dediquem a visitar la província de Cadis. La nostra idea era inicialment fer un dia de platja però la metereologia no ens acompanya ja que el dia és força gris i fa vent. De fet, per culpa del vent, no podem gaudir de la costa sud de Cadis (Los Caños de Meca i Tarifa) ja que sortir a donar el volt implica haver de fer front a un vent molt huracanat. Per tant ho passem força per alt. Això sí, gaudim molt del paisatge de la costa de Cadis que, en contra del que pensàvem, és molt verd i amb paratges impressionants.
A la tarda ens arribem fins a Gibraltar on, encara pel vent, no podem agafar el funicular que puja fins a dalt del penyó perquè està tancat. Fem un volt pel poble i ens impressiona l’ambient tan anglès que s’hi respira (potser fins i tot exagerat).
El viatge de tornada el fem pel Parc Natural de los Alcorconales i per la Sierra de Grazalema, dos indrets que ocupen bona part del territori de la província de Cadis i que impressionen pel fet de ser una zona muntanyosa força important, i en aquesta època amb una verdor molt intensa. Veiem les anomenades “aldeas blancas”, entre elles Ronda, que són pobles encaixats enmig de les muntanyes i amb totes les cases blanques. Això implica que es veuen molt de lluny i tenen un encant molt especial.
Arribem força tard a Montellano i només hi ha temps de donar el sopar a l’Arnau i anar a menjar alguna cosa a l’únic lloc del poble on encara tenen quelcom a la carta després de la intensa Setmana Santa andalusa.

El dimarts al matí, ben d’hora, ens llevem per agafar l’avió de tornada a casa. Han estat unes vacances molt especials i sorprenents. L’Arnau ens ha seguit d’allò més bé i tots tres ens ho hem passat molt i molt bé! Hem decidit tornar-hi alguna altra vegada perquè Andalusia ens ha sorprès molt positivament.

Sortides

2009-11-09T18:09:00.002+01:00

Trobada social al Santuari de Cabrera del Club Esquí Girona

El passat dia 8 de novembre, una trentena de persones vinculades al Club Esquí Girona ens trobem prop de Cantonigros, a la comarca d'Osona, amb l'objectiu de passar el dia caminant i dinar al Santurari de Cabrera. Fa un dia fred, potser el primer més fred de l'hivern que ja s'acosta. Nosaltres pujem pel camí directe perquè portem l'Arnau. Ell porta una mena de mono que no el deixa ni moure's. La resta de gent opta per pujar primer al Pla d'Aiats i carenejar fins a al pla de Cabrera, just abans de pujar les típiques escales.

Al cim hi trobem força gent, fins i tot un grup gros que venia de Gràcia. Ens quedem a dinar a l'hostatgeria, arròs i carn a la brasa, amb el fred que feia va entrar de nassos. Al camí de baixada les meves cames comencen a deixar sentir el pes de l'hereu, em faig una breu idea del que arriben a patir les dones!.

Viatges

2009-10-30T23:48:00.004+01:00

VIATGE A ASTÚRIES (I UNA MICA DE CANTÀBRIA I PAÍS BASC)

Aquest octubre, i com que encara teníem alguns dies de vacances, varem decidir fer el primer viatge amb el nostre petitó, l’Arnau. I el destí escollit ha estat Astúries una regió que feia temps que teníem moltes ganes de conèixer i que no ens ha decebut gens ni mica!

El dissabte dia 10, després de carregar l’autocaravana, fem tot el viatge de tirada fins a Laredo, prop de Santander. L’Arnau, com tot un campió, aguanta bé el viatge i només es desperta quan toca menjar. Durant el viatge tenim el primer “incident” i és que ens vola la claraboia de sobre el llit de matrimoni. Per tant, encarem una setmana sense claraboia i en un país on hi plou força sovint... començant, per exemple, per aquella mateixa nit. L’endemà, i després de donar-hi moltes voltes, trobem una solució provisional a l’estil MacGyver, que ens va durar totes les vacances (afortunadament!).

El diumenge ens despertem amb el típic xiri-miri del nord d’Espanya. El temps, però, millora quan entrem a Astúries i fins i tot al migdia fa un sol espaterrant i força caloreta. Ens dediquem a visitar Llanes un poble costaner molt atractiu i amb platges precioses i geològicament amb estructures molt interessants. Hi dinem però ens sentim un pèl estafats... A la tarda anem costejant fins arribar a Ribadesella, un altre poble de la costa i que fa honor a la ria que desemboca en aquest indret. Fem un passeig per tota la zona que voreja la ria i que arriba fins al port. Un indret preciós!

L’endemà ens llevem i el dia es presenta molt emboirat. Deixem Ribadesella i ens dirigim a Covadonga on visitem el santuari i una petita capella curiosament encaixada enmig de les roques. En David aprofita per agafar la bicicleta de carretera i fer els 12 km i 1000 m de desnivell fins a dalts dels llacs. Quan torna, tots tres agafem el bus que ens porta fins als llacs Enol i Ercina. Amb l’Arnau a la motxilla fem una ruta pels llacs i per algunes antigues mines que hi ha a la zona. La boira, però, no ens deixa gaudir plenament del paisatge. A la tarda, ens dirigim cap a Posada de Valdeón, ja a la zona del Parc Nacional de Picos de Europa.

El matí següent tot i que tenim la intenció de fer un tros de la ruta del Cares sortint de Caín, hem de canviar els plans perquè la carretera que va de Posada de Valdeón a Caín està tallada per obres. Realment una pena perquè segons hem llegit el tros més maco de la ruta del Cares és el d’aquesta zona. El dia és esplèndid per tant decidim fer la volta al parc amb l’autocaravana. El paisatge natural és d’una gran bellesa i els colors de tardor brillen com mai! Al migdia arribem a Arenas de Cabrales i a la tarda visitem el Mirador de Camarmeña des d’on es tenen vistes immillorables del Naranjo de Bulnes i del poble de Bulnes (l’únic poble asturià sense accés per carretera; l’accés és mitjançant un telefèric que val 19 euros). Veient que l’Arnau es troba com peix a l’aigua en aquest indret, decidim fer un tros de la ruta del Cares amb ell, començant des del poble de Poncebos. Més o menys fem un terç del camí i podem gaudir dels escarpats cingles i les vistes meravelloses que s’observen des de tot el recorregut. Per primer cop i únic en aquestes vacances, dormim en un càmping a Arenas de Cabrales.

L’endemà decidim tornar a la costa i visitar San Vicente de la Barquera un bonic poble de Cantàbria conegut per ser el poble on va néixer en Bustamante. Però la veritat és que, tot i que la gent hi deu anar i deu ser conegut per això, és un poble amb molt i molt d’encant i amb unes vistes immillorables dels Picos d’Europa. És realment meravellós estar al costat del mar i veure els Picos allà mateix. A la tarda, fem parada a Santillana del Mar, un poblet molt turístic però molt ben restaurat i amb molt d’aire i essència medievals. La propera parada és ja passat Santander, a playa de Berria una platja immensa al costat del penal del Dueso. Ja cap a final de la tarda anem a passejar per Santoña i veiem la posta de sol espectacular.

Ja som dijous i decidim anar tornat per tal que el viatge de tornada no es faci tan llarg. Ens parem a Getaria, ja al País Basc, un poble pesquer amb un port molt maco. A la tarda anem a passejar per Zarautz i anem a prendre un cafetó al bar d’en Karlos Arguiñano. Ens sorprèn que no és un restaurant de molt de luxe sinó més aviat “normalet” i a l’abast de moltes butxaques. A la nit, tornem a Getaria per dormir-hi i, tot i que inicialment ens aparquem al port al costat d’altres autocaravanes, ens hem d’acabar desplaçant un tros perquè els motors dels vaixells de pesca no ens deixen dormir!

L’endemà decidim passar tot el dia a Donostia una ciutat que ens fascina i que quantes més vegades la visites, més ganes tens de tornar-hi. Durant el matí anem a passejar pel casc antic i el mercat. A l’hora de dinar, i mentre l’Arnau menja, anem a una taverna a fer uns pinxos bonííííííssims!!! Com saben viure aquesta gent! I després a fer un bon dinar! Sí, sí... en David es menja un “xuletón” de mig quilo i jo una cua de lluç farcida de gambes. Una delícia!!! A la tarda anem a passejar per la part més nova de la ciutat i pel passeig de la platja de la Conxa. Dormim en una zona habilitada per autocaravanes prop de la Universitat.

Ja som dissabte i de tornada ens parem a Pamplona. Visitem el casc antic (els famosos carrers de l’Estafeta i Mercaderes, i la plaça de l’Ajuntament). Fa un dia esplèndid però molt de fred! A la tarda anem tirant i ens quedem a dormir a Lleida. L’endemà diumenge acabem de tornar fins a casa. Han estat uns dies inoblidables pels llocs que hem visitat però sobretot perquè ha estat la primera sortida amb autocaravana amb l’Arnau i cal dir que s’ha portat molt i molt bé! És un sol!!!

BTT

2009-09-09T00:41:00.003+02:00

PEDALS DE FOC 2009

Tot i haver-ho parlat prèviament, el moment de deixar l’Arnau (té només un mes) i la Laura, per anar a fer Pedals de Foc, va ser una mica dur. Tot i que em feia il·lusió els sentiments eren contradictoris.

Pedals de foc és una ruta de 220 km i 5500 metres de desnivell aproximats, al voltant del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Tot i que hi ha diverses modalitats de temps per realitzar-la, crec que en 4 dies dóna temps per poder-la gaudir al màxim. L’arribada al punt d’inici, l’hotel Pirena de Viella, va ser tard i només va donar temps a sopar i conèixer els nous companys de viatge: en David, en Marc, la Pineda i l’Ivan, ja que les dues Annes ja les coneixia d’abans.

Després de carregar piles al matí, el transport de la prova ens porta fins a la boca sud del túnel, prop del refugi de Conangles, veritable inici de la ruta. Els primers kilòmetres es realitzen descendint la vall de Barravés, seguint el curs de la Noguera Ribagorçana. S’enllacen trams de pista, corriols i senders poc marcats vora el riu, on els enormes còdols “precalenten la relació cul-seient”.

Al arribar a la població de Vilaller, iniciem el que és el primer coll de la ruta, el de Serreres, per continuar posteriorment descendint cap a Llesp, on cal agafar un tram de la ruta de l’aigua. Aquest tram és força estret, i en algun cas força tècnic, de fet de vegades ho és tant que cal anar a peu! El corriol desemboca a la pista que puja cap a Iran, Irgo i Igüerri. Al arribar a Gotarta trobem el segon allotjament de la ruta, la casa Vilaspasa. D’aquest allotjament en recordo l’era amb servei self-service de begudes fresques i el fet que vaig ser convidat a marxar de l’habitació i dormir al passadís pels meus insofribles ronquets.

El dia següent, la ruta començava de forma suau, fins arribar al poble de Malpàs. Allí començàvem a guanyar alçada per una pista que ens portava als colls de Peranera i Sas, primers punts culminants del dia, per descendir de forma vertiginosa cap al poble de Les Esglésies. Cal dir que tots aquests poblets que travessàvem aquests dos primers dies, no eren més que petits grups de cases mig abandonades. De fet, ens van comentar que alguns d’ells només es trobaven habitats durant els mesos d’estiu. De tant en tant aprofitem per fer parades i reposar forces, ja portem una bona tirada i encara quedava el Coll de l’Oli, potser el més desagradable de tota la ruta.

Després de segellar el control a la casa Batlle, iniciem la pujada que ens portarà al Coll de l’Oli. El inici és pedregós i amb fort pendent, després el segueixen 4 kilòmetres amb algunes rampes remarcables, superem dos petits colls i arribem a la zona on desapareix el camí i cal posar-se la bici a l’espatlla. Superat el coll seguim en descens ja per un corriol estret i en algun punt perillós. Tot i que no són molts kilòmetres, aquest tipus de terreny que et fa pujar i baixar constantment de la bicicleta es fan molt llargs. Al final arribem a la casa Gris d’Oveix, el nostre tercer allotjament.

La mestressa és una gran amfitriona, i té un delit especial en les arts culinàries, encara recordo l’arròs de muntanya i l’entrecot de vedella!!!. Però només arribar calia fer els deures, estiraments i una bona cervesa. Aquest cop hi havia habitacions de sobra i vaig poder dormir tot solet. Sense el perill d’haver d’abandonar l’habitació a mitja nit.

Abans de sopar, varem anar a donar un passeig fins l’ermita de Sant Cristau, des d’on hi havia una vista espectacular sobre la Vall Fosca. També varem poder observar les destrosses d’una pedregada recent, no havia quedat cap teulat sencer.

Al matí següent, la ruta ens porta per la carretera que puja fins a la central de Cabdella. A la població d’Espui travessem el riu i comencem la llarga pujada que ens porta fins al Coll del Triador. Si no recordo malament són 16 kilòmetres de pista. A mitja pujada podem observar l’intent de construcció de l’estació d’esquí de la Vall de Filià, i el seu complex immobiliari mig penjat al poble d’Espui. Durant l’ascens, els paisatges van canviant, del bosc de ribera a l’inici, passant per les pinedes pi roig a mitja alçada, fins als prats i pastures alpines a 2268 metres d’alçada al Coll de la Portella.

En aquest punt, les vistes es tornen infinites, els 11 kilòmetres que separen el coll del Triador i el de la Portella es poden seguir sense perdre en cap moment de vista la pista que els uneix. Estem contents perquè la pujada s’ha fet molt entretinguda i no ens ha castigat en excés. Després d’uns kilòmetres més en planer i una petita sorpresa final (Coll de la Creu de l’Eixol), iniciem la baixada més excitant de tota la pedals de foc. Es tracta d’uns 12 kilòmetres de pista en baixada on pots arribar a superar els 70 km/h. Al final arribada a Espot i parada per dinar.

El dinar, memorable. En resum i per no donar més detalls, varem acabar omplir una fulla en el llibre de reclamacions de l’establiment. Per llogar-hi cadires. Sort que hi havia una fleca al davant!. A la tarda seguim en direcció a Son, alguns per carretera i altres per la ruta marcada. Parem a Son a segellar i seguim pel camí del Calvari. Per algú aquell camí si que va ser un calvari. La Pineda decideix provar les seves habilitats de “free style” i baixar un marge per la via ràpida. Resultat del campionat individual de “free style”: Guanyadora, la Pineda amb set punts, tots cosits al seu braç esquerre.

Després de negociar amb el cap de manteniment de l’Hotel els Avets, que es veu anava pel món sense pantalons, aconseguim pujar les bicicletes amb furgoneta per tal d’arribar a l’hotel. I sort perquè quedaven 3 kilòmetres de forta pujada i teníem 7 bicicletes a repartir entre 4 (la resta eren a l’hospital).

Nota curiosa: els pastors d’ovelles de la Vall d’Àneu pasturen els seus ramats d’ovelles dalt d’un Renault 21 Chamade. El gos de tura fa de copilot. Com que el pastor deu ser sort, escolta alguna emissora de “radiomuerete” a tot drap. El ramat és dirigit intel·ligentment a cops de clàxon. I les ovelles impedides que no poden caminar, s’acomoden entre els seients posteriors i el maleter, suposo que depenen de l’status social de cada ovella.

El darrer dia toca fer una estona més de carretera en direcció a Isil i Alòs d’Isil, ja dins el parc natural de l’Alt Pirineu. Aviat comença la pista de nou i comencem a enfilar la pujada en direcció a Montgarri, sempre seguint el curs de la Noguera Pallaresa. El paisatge és tremendament bonic i parem multitud de vegades a fer fotos. Potser aquesta és l’etapa més bonica de totes. Parem a fer un mos a Montgarri sense gaire temps per perdre. De seguida enfilem de nou cap al Plan de Beret. El cansament acumulat es comença a notar a les cames, han estat 4 dies amb més de 200 kilòmetres fins ara i més de 5500 metres de desnivell positiu. Acabem la ruta ja de tornada a Viella. Com que la botiga de Pedals de Foc està tancada, aprofitem per netejar les bicicletes i a nosaltres mateixos i també per fer el darrer àpat plegats.

A les 17, recollim els maillots d’obsequi, que per cert són força bonics (Pineda, l’any que ve seran millors) i cap a casa que hi falta gent.

Records a tots i a veure que passa amb el sopar!!!!

Sortides

2009-08-07T17:16:00.004+02:00

Tour de France 2009

El passat 9 i 10 de juliol, aprofitàrem la sortida d’una de les etapes del Tour des de Girona, per seguir-lo en el transcurs de les terres catalanes i andorranes. El dijous es va aixecar un dia genial per veure tot el “cotarru” que havia muntat l’organització de la cursa a la ciutat de Girona. Tot i això, l’accés a l’àrea més chic es trobava reservada a personalitats i altres “convidats”. Tot i així podies passejar tranquil·lament enmig de tota la caravana publicitària i veure en primer pla l’arribada dels autocars dels equips ciclistes.

No sé si mitja ciutat feia festa aquell dia, però els carrers eren plens de gent per veure l’espectacle ciclista per excel·lència. Després del ràpid pas dels corredors varem agafar l’autocaravana per dirigir-nos a Arcalís, l’arribada en alt de l’etapa de divendres. Tinguérem dificultats per tal de trobar lloc per passar la nit, perquè els darrers quilòmetres de carretera ja eren plenes a vessar de gent preparada pel dia següent. Després d’un parell de temptatives, varem poder aparcar en un prat habilitat per passar-hi la nit a desenes d’autocaravanes i campers.

El dia següent, vaig aprofitar per davallar la carretera fins al inici de la pujada, a la Cortinada, juntament amb l’Anna i en Toni que havien arribat la nit passada, i fer de nou tota la pujada fins al final d’etapa, a l’aparcament d’Arcalís. La Laura va decidir pujar a peu els darrers vuit quilòmetres. A la tarda l’arribada de la caravana publicitària va precedir l’emocionant final d’etapa, que aquell dia va guanyar el francès Feillu al capdavant d’uns quants escapats. Contador va donar el seu primer cop prop del final d’etapa en deixar enrere el seu “company d’equip” i màxim rival Lance Armstrong.

La mateixa tarda, i després d’esperar prop de dues hores per tal que s’alliberés una mica la carretera de baixada, varem dirigir-nos cap al port d’Envalira, passant pel coll d’Ordino. Per cert, és una bonica carretera per fer una escapada amb la bicicleta. Ja entrada de fosc arribàvem al port i provarem d’aparcar allà on varem poder, ja que tornava a estar ple d’autocaravanes i una boira espessa feia que no veiéssim a més de cinc metres.

Al matí següent, vaig baixar amb la bicicleta fins a Canillo per tal de remuntar de nou fins al port d’Envalira. La Laura va aprofitar per fer una excursioneta matinal prop de Pessons. Aquell mateix matí varen arribar en Dani i la Nancy que s’havien llevat a les cinc per poder arribar a temps a veure passar la cursa. El mateix ritual, la caravana i després els ciclistes. Tot i que portaven molts pocs quilòmetres, el grup venia ja molt trencat i amb forces diferències entre ells. Després de dinar, varem conduir fins a Puigcerdà. Volíem arrasar el supermercat de Bourg Madame de iogurts i altres làctics (mira que en saben els francesos de fer iogurts!). Més tard ens trobarem amb en Ramón i en Norbert que es trobaven a la zona preparant-se pels Carros de Foc.

El diumenge ens dirigirem cap a l’embassament de Les Bulloses, base natural per ascendir al Carlit i punt d’inici de nombroses excursions. El recorregut que realitzarem fou a través dels estanys naturals que hi ha a la zona que són producte de l’antiga activitat glacial. Per cert, en aquestes dates cal accedir a la zona amb servei públic ja que el trànsit de vehicles privats es troba prohibit.

Kayak

2009-07-04T22:59:00.000+02:00

En Kayak de Llafranc a la platja de Castell

Es tracta d’un trajecte de prop de 14 kilòmetres entre l’anada i la tornada que passa per un dels millors racons de la Costa Brava (segons el meu modest criteri, és clar). Sortint des del baixador de Llafranc, cal travessar el port i després la zona d’amarament esportiu. Es travessa el petit sortint rocós que separa aquesta zona i Calella de Palafrugell, separant-se una mica de les roques per evitar ser atrapat per alguna canya de pescar. L’aigua es troba molt neta i força tranquil·la, com a mínim fins que comencen a passar embarcacions d’esbarjo.

Al passar per davant de Calella, veig la grada que han muntat a la platja del Portbó, i és que avui es el dia de les havaneres. Tot i que encara falten hores, a la vora de la platja hi ha desenes de barques fondejades esperant l’esdeveniment.

La platja del Golfet és la més apartada del nucli de Calella i potser la més bonica. Al sud-est d’aquesta cala existeix una zona entre illots que fa les delícies dels que volen passar el dia sobre una barca fondejats arran de costa. En aquest punt he de vigilar per no “atropellar” a ningú, ja que l’snorkeling (o l’observació submarina amb ulleres i tub) és molt comú.

Just després de passar el Cap Roig i la Cala del Crit, em fico pel petit pont de roca per accedir a l’anomenada Banyera de la Russa, en honor a l’antiga propietària del castell de Cap Roig. Continuo el camí costejant entre roques i illots, ara ja a Cap de Planes he de fer un petit esforç per superar-lo ja que les aigües poc profundes porten força corrent. Darrera aquest cap, s’estenen les platges de Cala Estreta, una d’elles de tradició nudista.
Després d’un parell de cales més i d’una zona molt escarpada, arribo a la petita badia creada a la platja de Castell. Se’ns dubte una de les platges més grans que han arribat verges als nostres dies a tota la Costa Brava. Allà aprofito per fer una parada i un merescut bany, ja que la calor apreta de valent.

Sortides

2009-06-29T22:10:00.000+02:00

Cap de setmana a Cotlliure

El passat divendres dia 26 de juny, sortia a les 19h des de Girona amb el grup Dones BTT en direcció a Sant Antoni de Calonge, en la ja mítica nocturna a Sant Antoni. Passat Llagostera, la llum natural ja començava a minvar, i el grup va començar a encendre llums i frontals. Mentre nosaltres avançavem cap a la costa, una tempesta remullava Girona. No ens va enganxar per minuts!.

Al arribar a la platja de Sant Antoni de Calonge ja era negra nit, i ens va sorprendre el castell de focs artificials que esclataven sobre la badia de Palamós, en motiu de la fi de la festa major de Palamós. La Laura m’esperava amb l’autocaravana vora la platja per anar-nos a ventilar un bon sopar en un italià.

Al matí següent varem conduir fins a Cotlliure, on a les afores del poble hi ha un pàrquing per autocaravanes i altres vehicles. Pagant 10 euros tens dret a 24 hores de pernoctació amb tots els serveis i un servei de bus gratuït fins al centre del municipi (molt apreciat degut al fort desnivell).

Cotlliure és un bonic poble que dona la impressió de viure ancorat al passat. Només cal travessar la frontera per veure com la fam urbanística no ho ha espatllat tot. Les platges ben cuidades, les fortaleses i esglésies arran d’aigua, un petit port esportiu, els carrerons farcits de botiguetes del centre i una estètica general molt cuidada fan d’aquest poble un indret molt pintoresc. Suposo que el que crida més l’atenció és justament l’absència de grans urbanitzacions que destrossin el paisatge.

Sortides

2009-06-15T22:50:00.003+02:00

Racons del Berguedà

Aprofitant que volia participar a la Nargona 2009, la cursa de BTT que es celebrà a Coll de Nargó, varem passar el cap de setmana amb l’autocaravana pel Berguedà. El dissabte després d’una visita llampec a Berga, ens dirigirem a veure el pantà de La Baells, ple a vessar amb el desgel d’aquest any. Per estirar una mica les cames ens arribarem al petit nucli del Castell de l’Areny, que crec que pertany al municipi de Vilada. A partir d’aquí seguirem a peu per un GR en direcció a l’ermita de Sant Romà de la Clusa. El camí de seguida s’enfila, ja que cal superar la vessant sud d’una petita carena que guanya verticalitat. Al seu cim trobem les runes d’un antic baixador de fusta.

Un cop a l’altra banda, un suau descens ens porta al fons d’una petita però ampla vall. El verd envaeix el paisatge, i unes crestes de roca calcària s’alcen enmig del bosc. Aquí les capes de roca sedimentària han estat profundament plegades pels esforços de compressió tectònica i aquestes crestes són el testimoni d’aquests moviments i d’una erosió diferencial.

Sant Romà de la Clusa i la casa pairal propera, avui reconvertida en refugi d’excursionistes, té centenars d’anys d’història. Segons ens va comentar la guarda, el seu origen es remunta a èpoques feudals. Actualment hi ha una pista que hi puja des de Vilada i que arriba fins a la Pobla de l’Illet. Aquesta pot ser una interessant excursió per fer amb BTT.

Al matí següent, després d’una calorosa nit, s’iniciava la cursa BTT de Coll de Nargó. 42 Km de recorregut per l’entorn del municipi on es podien observar racons molt interessants i amb baixades de vèrtig.

Sortides

2009-05-30T23:51:00.003+02:00

És Roma Pou!

6 de Maig de 2009, 22:40h, Rambla Xavier Cugat, en un bar qualsevol, Iniesta marca un dels gols més apoteòsics de la història del Barça!!!. L’eufòria és enorme, pujo a la taula del bar endut per no se què, potser la bogeria, Baixo per abraçar la Laura i m’enduc un cop fort al genoll amb el canto de la taula, però avui no fa mal. Dies abans del partit la Laura li demana a un company de feina que ens deixi els carnets dels seus pares per entrar al sorteig.

Col·locant estratègicament les entrades en el sorteig intento assegurar al màxim les meves possibilitats d’èxit. Malgrat tot i gràcies a la meva mandra innata, col·loco un dels carnets massa tard, i va i em toca.

Després de patir una mica pel tema del canvi de nom i lligar el viatge puc començar a gaudir del xup-xup que fa tot, hi ha molta eufòria. El viatge cap a Roma amb alguns membres de la penya de Girona és una mica rebuscat, Girona-Bergamo-Milà-Roma-Venecia-Treviso-Girona. L’hotel, tot un espectacle, només entrar a l’habitació cacera de papallones nocturnes i altres petites bèsties, l’aire condicionat totalment decoratiu, el televisor en blanc i negre i la mampara del bany subjectada amb cinta aïllant. Acollonant. La pols era tan intensa que un asmàtic hauria durat 3 mil·lèsimes de segon en caure fulminat. No m’estranyaria que el brot de grip porcina hagués començat aquí!. Però l’hotel era el de menys, l’ambient era al carrer.

Tot i que se suposava que l’afició contraria era majoria, no donava aquesta sensació el dimecres passejant per la ciutat eterna. Les zones habilitades per la Uefa es trobaven atestades de gent i després de visita Fontana di Trevi, el Col·liseum i plaça Navonna ens dirigírem al Trastevere, a un restaurant recomanat.

Després de dinar, la gent comença a estar nerviosa, ja queda menys, un petit descans a l’hotel i enfilem cap al camp. L’organització té el tema ben muntat, des d’una estació de metro organitza autocars llançadora d’aficionats cap a la zona de l’estadi que els pertoca. En grups de diversos autocars i escoltats per la policia, travessem la ciutat en direcció a la zones exteriors de l’Olimpic. Els autocars fan putrum-putrum perquè la gent no para de cantar i saltar, a fora els romans saluden i animen l’afició del Barça. Al voltant del camp l’ambient ja és espectacular, no hi ha cap ànima sense la samarreta de l’equip, i es respira un gran ambient catalanista, senyeres i estelades onegen al vent mentre sona l’Empordà i una pancarta assenyala que “avui cap equip espanyol jugarà a Roma”. No podia faltar tampoc en aquesta gran carpa exterior el Viva la Vida de Cold Play.

És hora d’entrar i es formen forces cues per culpa del maleït xip d’identificació. Al final ja som dins el recinte, ens acomiadem i ens desitgem sort amb els companys fins d’aquí a dues hores. Pujo els graons cap al meu seient, el cor batega fort. Hi ha una gran cridòria, penso que potser deuen sortir els jugadors a escalfar, però no, aquest és el nivell basal de decibels durant tot el partit. L’ambient s’encomana i de seguida ja soc de peus al seient fent voleiar l’estelada que porto, és impressionant. Em quedo bocabadat mirant la corba sud, si els jugadors ho havien de donar tot al camp, els aficionats ja feia estona que ho donaven tot a la grada.

Comença el partit, cal dir que amb la feina que tens a animar el futbol a la gespa passa a un segon pla. Al principi es pateix una mica, però de cop i volta comença la catarsi, gol d’Eto’o. Crec que m’abraço al paio que tinc a la dreta, després pujo a la cadira, passo a estrènyer els braços del noi del darrere i xoco les mans amb el de davant. Estic cridant però me n’adono que ja no em surt la veu, no he dosificat i ja estic mig afònic!. Els meus companys que es trobaven més amunt em diuen que el formigó de la grada tremolava. La gent, embogida pel gol no para de cantar i saltar durant tot el partit, per mi em podrien haver tret el seient, perquè tampoc el vaig utilitzar gaire.

La resta del partit va seguir la mateixa tònica que mitja hora abans de començar-lo, una enorme festa. Al final celebració i retrobada amb els companys. El millor, el record d’haver pogut estar a Roma en un moment que es repeteix poques vegades a la vida. I l’agraïment a l’Eloi (el company de feina de la Laura) per l’entrada, i sobretot a la Laura per la paciència i comprensió que va tenir, perquè jo sé que ella hagués matat per estar allà.

Espelologia

2009-05-04T23:51:00.009+02:00

Espeleo a la cova de Fullà-Canaletes

El passat dia 1 de maig, l’Equip d’Espeleologia de Palafrugell i uns companys de Tarragona varem entrar a explorar el compleix de galeries de Fullà-Canaletes. L’accés a les galeries no visitables turísticament es realitza de forma molt restringida i amb permís previ explícit per a grups reduïts de fins a 10 persones.

Guarnits amb la indumentària típica dels espeleòlegs calia travessar primer el recorregut de passarel·les fins arribar a la sala d’Angkor. Un cop allí saltarem la barana de protecció i realitzarem un breu descens per una corda que ens portava al fons de la galeria dels tres guardians (nom que rep la sala per la presència de tres grans estalagmites que en custodien el pas. Aquesta galeria connecta amb una major anomenada gran galeria (de prop de 3 km de recorregut).

Ara ens trobem en el sector de galeries inferiors del sistema, per tant en les excavades de forma més recent. El sistema consta de dos subsistemes principals (galeries superiors i inferiors) i un seguit de enllaços entre ells de transició. De moment existeixen topografiats més de 26 km de galeries, però a poc a poc es descobreixen nous passos cap a parts desconegudes de la cova i possibles enllaços amb altres sistemes propers.

Una mica més endavant tombem cap a la galeria inferior de Canaletes, en un primer tram hi trobem poques concrecions calcàries degut a la forta activitat fluvial que mantenia aquest tram. Existeix una forta presència de sediments fluvials i petits enderrocs aquí i allà. Arribada a la sala del Lleó, on la galeria es bifurca, apareixen de sobte forces formes constructives, amb un sostre curull d’estalactites i banderes a les parets laterals. Des d’aquest punt, perdem més de mitja hora per localitzar el pas cap a la galeria blanca. En aquest punt la sala del Lleó, fortament concrecionada, amaga un petit pas entre colades difícil de localitzar que ens fa perdre els nervis gairebé.

Un cop superat, sobre davant nostre una gran galeria anomenada de les Aragonites, és el nostre objectiu. Aquesta galeria de prop de 1,5 km de recorregut es troba plena de cristalls allargats que creixen radialment com un eriçó de mar, les aragonites, i en molts punts el paisatge és sincerament captivador.

Després de més de 7 hores voltant galeries, arrossegar-se per estretors, descendir per caos de blocs i admirar escenaris increïbles, s’acostava l’hora d’anar sortint. Fou divertit veure la cara que posaven els turistes que es trobaven en les passarel·les de la part condicionada de la cova, quan un grup d’espeleòlegs bruts i enfangats s’enfilaven des d’un punt profund de les galeries fins a les baranes de protecció. Alguns de nosaltres encara portàvem el llum de carbur encès quan sortíem per l’entrada principal i ens aturarem a xerrar una mica amb el propietari de la cova, el senyor Edmond Delonca. També varem visitar en J.Lluís Perez a casa seva. Aquest senyor és tota una eminència en el món subterrani d'aquestes terres i descobridor de diversos avencs i coves, com la que porta el seu nom, l'Avenc d'en Perez. A casa seva varem poder adquirir una bonica monografia sobre la cova de Fullà-Canaletes amb tota la seva topografia detallada i centenars de fotografies captades durant anys de investigació.

Com a punt i final, després d’una agraïda dutxa, en el meu cas a l’autocaravana, ens mereixíem una bona pizza francesa (sona estrany, però era prou bona!). I sobretot poder-li explicar a la Laura, que es va haver de quedar a fora perquè la panxa ja comença a ser considerable, totes les meravelles interiors.

Viatges

2009-04-12T19:44:00.003+02:00

Viatge a les Illes Canàries (Tenerife i Lanzarote).

El dissabte 4 d’abril, primer dia de vacances de Setmana Santa, ens llevem ben d’hora i la Pepita i en Blas ens porten a l’aeroport del Prat on a les 10:20h del matí hem d’agafar un avió que ens porta fins a Tenerife. Amb el canvi d’hora hi sortim guanyant i per tant a les 12:20h ja estem llogant el cotxe (un Getz d’un color or-marró bastant desafortunat). El primer que fem és anar a dinar a Puerto de la Cruz i per primer cop ja provem el fabulós peix d’aquesta zona (“camarones” per picar, i com a plat principal calamars i “chocos” a la planxa). Passem la tarda passejant pel poble, buscant l’hotel i dormint ja que la suma de viatge i “desestrés vacacional” fan que estiguem molt cansats. Per arrodonir el dia, veiem el partit del Barça (Valladolid 0 – Barça 1).

L’endemà decidim fer la ruta del nord-oest de l’illa. En primer lloc ens dirigim a Icod de los Vinos per veure-hi el Drago Milenario i les moltes altres plantes que el rodegen. Comencem a intuir que una passejada per qualsevol racó del nord de l’illa significa la immersió en un jardí botànic ple d’espècies vegetals totalment desconegudes per nosaltres. Seguidament ens dirigim en direcció Garachico, Buenavista i Faro de Teno. El camí per arribar al far és espectacular i de vèrtig. La vista un cop allí és meravellosa i a més el dia també hi acompanya força. Tant que fins i tot aconseguim veure el perfil de la Gomera! També des d’aquí s’aprecien els penya-segats dels Gigantes, proper destí al qual ens dirigim. El camí que ens hi duu està ple de paratges preciosos, de pujades i baixades fortíssimes, i d’una verdor que a vegades ens fa oblidar que estem tan aprop del mar. Al poble dels Gigantes decidim apuntar-nos a un creuer amb un veler estil pirata que, segons anuncien, et porten a veure dofins i balenes, així com tota la costa dels Gigantes i la bahia de Masca. Evidentment veiem dofins (molt juganers i gens espantadissos), no veiem balenes (ens fa la sensació que un cop han cobert el cupo dels dofins ja no es molesten en buscar balenes), mengem paella (no sabem massa bé de quina qualitat…), resseguim la costa, i també hi ha l’opció de banyar-se a la bahia de Masca (tot i que el fet que hi hagi molt de “fanfarró” suelto pel vaixell fa que finalment ens en desdim). En resum, decidim quedar-nos amb la part bona del trajecte (paisatges i dofins) i deixar de banda la part “guiri-cutre”. Per acabar el dia anem a Playa de las Américas que, tot i no tenir cap encant ja que s’ha convertit en un macro Lloret, té unes platges prou bones per banyar-s’hi.

El segon dia de ruta per l’illa decidim dedicar-lo a la part nord-est. Al matí, però, abans de començar, en David té l’escipionada més bona de totes les vacances i és anar a Santa Cruz de Tenerife al matí a demanar el permís per l’endemà pujar al Teide (i dic escipionada perquè si hi haguéssim anat a la tarda tal i com teníem previst haguéssim trobat les oficines tancades i ens haguéssim quedat amb un pam de nas!). Aprofitem per fer un volt i un cafetó per la capital de l’illa. Tot seguit, i com que tenim moltes ganes de banyar-nos ens dirigim a la Playa de las Teresitas. La primera intenció és quedar-nos-hi però més amunt trobem una cala anomenada la Playa de las Gaviotas que ens convenç més. L’aigua és molt freda però tot i així ens hi banyem perquè el sol pica de valent i fa molta calor. Dinem a la Cofradia de Pescadores al costat de les Teresitas i cal dir que mengem com reis: “cherne”, “vieja” i “chocos”.
A la tarda travessem el Monte de las Mercedes on, degut a la boira, hi fa força fred. Arribem a Punta Hidalgo i anem a caminar vora el mar per una mena de camí de ronda. En David s’aventura per una platja pedregosa fins a unes roques amb un interés geològic molt evident.
Tornem a Puerto de la Cruz on, com cada dia a aquesta hora, no hi fa gens de bon temps (molta boira, altrament anomenada “panza de burro” o “calima”).

L’últim dia a Tenerife el dediquem al Parc Nacional del Teide. Ens llevem ben d’hora perquè tenim permís per pujar al cim del volcà entre 9 i 11 del matí. Arribem al telefèric a les 9 i l’agafem per tal d’ascendir fins a 3500 m. El que queda de camí fins al cim del Teide el fem a peu. Cal dir que és un camí molt ben acondicionat, apte per tot aquell que suporti el canvi d’alçada tan brusc que es fa (passem de llevar-nos a 0 m a estar, en menys de 2h, a 3500 m!). Fa força fred, sobretot quan arribem a dalt de tot, 3700 m (no ben bé segons l’altímetre d’en David… ens han enganyat???). Just abans d’arribar a dalt, sentim una olor que reconeixem com a familiar i que ens evoca al “Blue Lagoon” i Islàndia en general: vapors de sofre que emet el volcà! La vista des del cim no és molt bona ja que hi ha força “calima”.
A les 11h ja estem a baix i iniciem la ruta pel Parc Nacional. Anem a veure les Cañadas del Teide i fem una caminada amb desnivell important inclòs pels Roques García. Passem pel Parque Natural de la Corona Forestal i ens dirigim al sud, en concret a El Medano on hi dinem però no ens hi quedem perquè el vent és huracanat. Truquem a l’hotel per demanar si el temps del nord de l’illa és millor i, tot i que ens diuen que sí, quan hi arribem la “calima-vientre de burro” ja comença a emergir! Passem el que queda de tarda passejant i fent un toc per Puerto de la Cruz.

L’endemà toca canviar d’illa. Sense proposar-nos-ho, aconseguim avançar el vol que ens duu fins a Lanzarote i per tant hi arribem una mitja hora abans del que era previst. L’avió amb el qual volem és petit i és d’hèlices.
L’arribada a Lanzarote és esperançadora ja que, tot i el vent, sembla que el temps és millor que a Tenerife. I, per segona vegada en els nostres viatges, ens passa que el cotxe que havíem reservat (un Corsa) no està disponible i per tant ens en donen un de categoria superior (un Tigra descapotable… sí, sí, molt de cotxe però gens còmode!). Anem a fer el “check in” a l’apart-hotel i ràpidament ens anem a Playa Blanca, al sud de l’illa, a banyar-nos en una platja de sorra blanca. Després fem un volt pel poble que, tot i ser turístic, manté els límits urbanístics a ratlla (un tret general a tota l’illa).
Al vespre sopem aviat perquè volem anar a veure el partit del Barça amb el Bayern de Munich. Ens ho passem molt bé en un bar anglès, ple de gent del Barça i amb alguns alemanys (uns del Bayern i uns altres anti Bayern)! Però sobretot ens ho passem bé perquè el Barça es reforça com a candidat al títol europeu golejant 4-0 al Bayern!!!

El primer dia de ruta per Lanzarote el dediquem a la part nord de l’Illa. La primera parada és Arrieta, un poble petit pequer amb molt d’encant. Seguim per la carretera i parem a la Cueva de los Verdes, un tub de lava format per l’erupció del volcà de Corona. Continuem fins a Orzola i pel camí trobem una zona de sorra blanca enmig de totes les roques de lava, i una petita cala on, tot i el vent fred, hi ha gent que s’hi banya.
Des d’Orzola anem fins al Mirador del Río (no paguem per accedir-hi ja que des dels voltants es poden apreciar igualment les meravelloses i espectaculars vistes de l’illa de La Graciosa i las Salinas del Río). Continuem fins a Haría, el poble de les mil palmeres, i tornem a Arrieta a dinar ja que abans hi havíem ullat un restaurant on, per un preu irrisori, es pot menjar peix per llepar-t’hi els dits. De fet, sucumbim a una sopa de peix, unes gambes a l’ajillo i una parrillada de peix en David i sardines a la planxa jo. Deliciós!
A la tarda anem fins a Playa Famara però no ens hi quedem perquè fa molt de vent. Tornem a Costa Teguise i anem a passar una estona a la platja.

El segon dia de ruta hem de canviar els plans inicialment pensats per culpa del temps. I és que al matí veiem fins i tot ploure! És per això que decidim anar al sud en primer lloc i esperar que el temps millori. El que tenen de bo les Canàries és que no cal esperar gaire perquè això passi i, d’aquesta manera, a les 11h ja estem a la Playa de Papagayo amb un sol radiant i banyant-nos a les fredes aigües d’aquest paradisíac indret. Això sí, cal trobar un bon refugi ja que el vent fa que la sorra finíssima quedi incrustrada a la pell com el pa ratllat ho fa en una croqueta!
Dinem a Yaiza i a la tarda anem a fer la visita al Parc Nacional del Timanfaya. El recorregut cal fer-lo en un autobús i no es permet que la gent baixi i es passegi per les roques. La visita també inclou la demostració de la temperatura a la qual està la terra (crema de matolls i expulsió d’aigua posats a no massa profunditat, i cocció de carn mitjançant aquestes elevades temperatures degut a la proximitat d’una càmera secundària de magma).
Sortint del Parc Nacional resseguim la costa i visitem la platja d’El Golfo amb la famosa llacuna de color verd (i la paret de l’antic cònus volcànic que segons en David és molt més interessant que la platja i llacuna en sí). Seguint per la carretera arribem a Los Hervideros i las Salinas de Janubio. També parem en una platja del costat de les salines que està plena de pedres que contenen un mineral anomenat olivina. Tornant a Costa Teguise passem per la Geria on s’observa un paisatge extraordinari ple de forats dins dels quals hi ha plantades vinyes (construcció que serveix per resguardar del vent i concentrar la poca aigua que pugui caure en forma de pluja o calitja).

L’últim dia, bé matí, a l’illa el dediquem a visitar Puerto del Carmen. Hi passegem fins ben bé mig matí. A partir d’aquí, tot són vols (Lanzarote-Madrid i Madrid-Barcelona) i esperes.

En resum, un viatge que ens ha permès conèixer unes illes amb molts contrastos i que, especialment a Lanzarote, ens ha recordat aquells paisatges que tan ens van entusiasmar a Islàndia. I també ens ha permès, tot i que no sempre, gaudir de sol i platja i almenys poder fer el primer bany de la temporada mentre mig Catalunya es pelava de fred!

Esquí de muntanya

2009-02-15T20:57:00.001+01:00

La Tossa Plana de Lles

A les 7 del matí sortia de casa en direcció a Puigcerdà. L’objectiu del dia era la Tossa Plana de Lles prop de l’estació d’esquí nòrdic de Lles, a la Cerdanya. Com que després de les nevades del cap de setmana passat, el risc d’allau era una mica elevat, el gran mestre Toni i la seva petita deixeble Anna varen convenir de fer una coseta més senzilleta. De fet, a mi, ja m’anava bé perquè no estic gaire en forma, però de tota forma ja em varen fer suar!!!.

A dos quarts d’onze del matí, després d’encastar el cotxe sobre la neu per falta d’aparcament, començarem a foquejar per les pistes d’esquí nòrdic de l’estació de Llès, després varem seguir pel mig del bosc seguint una traça de raquetes molt marcada. A la fi trobem les primeres pales de neu que la gent puja per la directa sense marcar diagonals, decidim fer-ne alguna per fer-la menys dura. La Tossa és d’aquells cims que sembla que ja hi ets, però sempre queda una mica més. Al cim, grans vistes gràcies al gran dia que feia, s’arriba a veure l’Aneto.

La baixada va ser poc agraïda en la seva primera part, ja que la neu es trobava molt encrostada i era difícil controlar els girs (com a mínim per a mí). En la baixada em dedicava a buscar clapes més gelades i la neu trepitjada per les raquetes per poder anar girant aquí i allà. Però la tècnica a vegades falla i llavors acabava amb neu fins a dins dels calçotets. El que fa la pràctica, en Toni i l’Anna cap problema i jo fent el que podia.

La segona part de la baixada, per mig del bosc va ser molt més divertida i així ens varem poder refer de les males sensacions de la primera part. Al final, entrepà en un bar prop de la carretera i cap a la propera.

Sortides

2009-02-02T21:04:00.004+01:00

Cap de setmana a Santander

Aprofitant el partit del Barça al Sardinero, varem tenir l'excusa per fer una escapadeta a Santander. Va tocar llevar-se d'hora i a dos quarts de sis ja ens trobavem a l'autopista en direcció a Lleida. Tot i l'hora, la inestimable companyia dels cules banyolins, tots ells una mica sords, va fer que el trajecte no es fes molt pesat. A les deu del matí de dissabte va començar el festival gastronòmic del cap de setmana a Calahorra, esmorzar contundent a base de pa amb tomàquet i embotits banyolins. A les dues, sense temps per haver paït, provem les delicadesses d'un menu força mariner ja prop de Santander.

A mitja tard arribem a l'hotel, dutxar-se, descansar una mica i tornem-hi que no ha estat res. Un llarg passeig ens porta fins al centre de la ciutat. Tot i que el dia no acompanya gens, trobem una ciutat fantàstica, realment aquí tenen molta pasta!! De fet vàrem passar per davant de casa d'en Botín, el del Santander. Després de passejar amunt i avall durant hores, anem a prendre unes cerveses mentre mirem futbol en un bar. Allà ens aconsellen un bon restaurant per sopar. I havia de ser bo, amb el que pretenien cobrar!!! Varem entrar al del costat que era una cosa més assequible. De segón va predominar el "chuleton" que va donar força batalla.

Al matí següent, visita al far d'un cap proper i passeig per les platges, realment són extraordinàries. Abans de dinar, canya i "rabas". Després de dinar, ja fem cap al camp del Sardinero, sort que és tot cobert perquè plou. Gran ambient de futbol, una afició fantàstica la del Racing que canta l'himne a capela!. Per nosaltres que ens trobem atrinxerats en un raconet, el partit comença fluix. Empitjora, però al final gràcies al mestre, catarsi col·lectiva i esclat d'eufòria.

El viatge de tornada "durillu". Entre cop de cap i cop de cap paradetes per anar a canviar el suc a les olives. I a les sis del matí cap al llit els més afortunats. Els poc afortunats dutxeta i a treballar.

Esquí de muntanya

2009-01-11T19:20:00.008+01:00

Sortida al Nou Creus

Avui m'he apuntat amb uns companys de Palafrugell per anar a fer una sortideta (aixó era el que creia jo) per la zona de Vallter. Hem quedat a les 9 del matí per començar a pujar en direcció al Coll de la Marrana, després hem baixat pel darrera en direcció al coll de Tirapits i a l'arribar-hi hem enfilat de nou cap al cim de Nou Creus.

Un cop érem a dalt, i per sorpresa meva, m'han dit que pretenien arribar a Nuria i tornar. Com que per mi ja en tenia prou, i em semblava excesivament llarg el trajecte, he decidit deixar-ho aquí i tornar pel camí pel qual havia vingut. M'ha fet il·lusió poder "estrenar" la pala que baixa del coll de Tirapits en direcció al coll de la Marrana! He fet les primeres traces de baixada des que va nevar per darrera vegada.

Aprofitant el bon temps que feia, a l'estació si ha acostat moltíssima gent per gaudir de la muntanya. Mirés on mirés, hi veia gent pujant aquí i allà, al Balandrau, al Grà de Fajol, en direcció Tirapits, al Pic de la Dona, i evidentment al Bastiments, en processó de setmana santa. No sé si serà perquè els dos darrers anys la neu ha fet una mica llufa, però tinc la sensació que cada cop hi ha més gent practicant esquí de muntanya i raquetes.

Esquí de muntanya

2008-12-11T21:58:00.010+01:00

Esquí de muntanya a Font Romeu

El passat pont de la puríssima el vaig passar a Font Romeu, en una gite d'etape anomenada Le Soulan Catalan. Amb en Toni, l'Anna i en David vam intentar fer un parell de sortides. La primera no va tenir gaire èxit perquè el dissabte va bufar molt vent. El diumenge vam pujar al pic de Tarbesou des de la solitària estació de Mijanes, prop de Querigut. És una sortida molt maca i gens difícil, llevat d'una pala una mica dreta que passa enmig del bosc. En qüestió de dues hores vam fer cim. La vista era espectacular, la serra de Madres, i el Canigó a l'est, i la vasta extensió pirinenca cap a l'oest. La vessant francesa dels Pirineus a l'Ariège, dóna la sensació de ser molt més feréstega i solitària, més desconeguda.

BTT

2008-09-16T22:03:00.011+02:00

Pedals d'Occitània

Després d'haver provat Pedals de foc dos anys abans, ara li tocava l'hora a la nova ruta creada aquest 2008. Ens vam decidir a fer-ho pel pont de la diada, per trobar més bikers, que així és més divertit. Al principi havíem decidit fer la ruta en Toni, l'Anna, la Laura i jo, però a poc a poc es van apuntar en Dani, en Norbert, en Jordi, l'Albert, en Lluís i en Ramon.

Però el temps no va acompanyar i va convertir una bonica ruta en quasi una odissea per acabar cada dia. Als cinc minuts de l'inici ja va començar a ploure, i no portàvem encara dues hores que queia un xàfec de mil dimonis. Així, xops i calats fins al ossos havíem de continuar durant tot el dia. El fang afegia duresa a la prova, fins al punt que era capaç de vèncer la força de la gravetat, i en una baixada pronunciada, haver d'empènyer la bicicleta perquè sinó no baixava.

A la tarda, després de pedalar més hores de les que hauríem pensat, arribàvem al just descans en els sempre acollidors hotelets francesos. La majoria d'ells eren d'allò més retros, però asseguts a taula amb la sopeta calenta i després d'una bona dutxa, a qui li importa?

Si no haguéssim passat molt temps pendents de no mullar-nos, d'evitar les basses, de no passar gaire fred i mil altre inconvients, hauríem pogut gaudir dels bonics paratges per on passava la ruta. Passa per molts boscos i petits poblets, també en algun punt puja a petits colls. Sobretot en recordo un on feia molt fred i hi havia molta boira. El grup que havia passat abans havia encès foc en una cabana de pastors per recuperar-se una mica, i quan van marxar vam aprofitar una mica les brases.

Al final el compatquilòmetres marca uns quants més dels previstos, tot i que a la darrera jornada alguns de nosaltres vam haver de retallar degut a a problemes intestinals.