És Roma Pou!
6 de Maig de 2009, 22:40h, Rambla Xavier Cugat, en un bar qualsevol, Iniesta marca un dels gols més apoteòsics de la història del Barça!!!. L’eufòria és enorme, pujo a la taula del bar endut per no se què, potser la bogeria, Baixo per abraçar la Laura i m’enduc un cop fort al genoll amb el canto de la taula, però avui no fa mal. Dies abans del partit la Laura li demana a un company de feina que ens deixi els carnets dels seus pares per entrar al sorteig.
Col·locant estratègicament les entrades en el sorteig intento assegurar al màxim les meves possibilitats d’èxit. Malgrat tot i gràcies a la meva mandra innata, col·loco un dels carnets massa tard, i va i em toca.
Després de patir una mica pel tema del canvi de nom i lligar el viatge puc començar a gaudir del xup-xup que fa tot, hi ha molta eufòria.
El viatge cap a Roma amb alguns membres de la penya de Girona és una mica rebuscat, Girona-Bergamo-Milà-Roma-Venecia-Treviso-Girona. L’hotel, tot un espectacle, només entrar a l’habitació cacera de papallones nocturnes i altres petites bèsties, l’aire condicionat totalment decoratiu, el televisor en blanc i negre i la mampara del bany subjectada amb cinta aïllant. Acollonant. La pols era tan intensa que un asmàtic hauria durat 3 mil·lèsimes de segon en caure fulminat. No m’estranyaria que el brot de grip porcina hagués començat aquí!. Però l’hotel era el de menys, l’ambient era al carrer.
Tot i que se suposava que l’afició contraria era majoria, no donava aquesta sensació el dimecres passejant per la ciutat eterna. Les zones habilitades per la Uefa es trobaven atestades de gent i després de visita Fontana di Trevi, el Col·liseum i plaça Navonna ens dirigírem al Trastevere, a un restaurant recomanat.
Després de dinar, la gent comença a estar nerviosa, ja queda menys, un petit descans a l’hotel i enfilem cap al camp. L’organització té el tema ben muntat, des d’una estació de metro organitza autocars llançadora d’aficionats cap a la zona de l’estadi que els pertoca. En grups de diversos autocars i escoltats per la policia, travessem la ciutat en direcció a la zones exteriors de l’Olimpic. Els autocars fan putrum-putrum perquè la gent no para de cantar i saltar, a fora els romans saluden i animen l’afició del Barça. Al voltant del camp l’ambient ja és espectacular, no hi ha cap ànima sense la samarreta de l’equip, i es respira un gran ambient catalanista, senyeres i estelades onegen al vent mentre sona l’Empordà i una pancarta assenyala que “avui cap equip espanyol jugarà a Roma”. No podia faltar tampoc en aquesta gran carpa exterior el Viva la Vida de Cold Play.
És hora d’entrar i es formen forces cues per culpa del maleït xip d’identificació. Al final ja som dins el recinte, ens acomiadem i ens desitgem sort amb els companys fins d’aquí a dues hores. Pujo els graons cap al meu seient, el cor batega fort. Hi ha una gran cridòria, penso que potser deuen sortir els jugadors a escalfar, però no, aquest és el nivell basal de decibels durant tot el partit. L’ambient s’encomana i de seguida ja soc de peus al seient fent voleiar l’estelada que porto, és impressionant. Em quedo bocabadat mirant la corba sud, si els jugadors ho havien de donar tot al camp, els aficionats ja feia estona que ho donaven tot a la grada.
Comença el partit, cal dir que amb la feina que tens a animar el futbol a la gespa passa a un segon pla. Al principi es pateix una mica, però de cop i volta comença la catarsi, gol d’Eto’o. Crec que m’abraço al paio que tinc a la dreta, després pujo a la cadira, passo a estrènyer els braços del noi del darrere i xoco les mans amb el de davant. Estic cridant però me n’adono que ja no em surt la veu, no he dosificat i ja estic mig afònic!. Els meus companys que es trobaven més amunt em diuen que el formigó de la grada tremolava. La gent, embogida pel gol no para de cantar i saltar durant tot el partit, per mi em podrien haver tret el seient, perquè tampoc el vaig utilitzar gaire.
La resta del partit va seguir la mateixa tònica que mitja hora abans de començar-lo, una enorme festa. Al final celebració i retrobada amb els companys. El millor, el record d’haver pogut estar a Roma en un moment que es repeteix poques vegades a la vida. I l’agraïment a l’Eloi (el company de feina de la Laura) per l’entrada, i sobretot a la Laura per la paciència i comprensió que va tenir, perquè jo sé que ella hagués matat per estar allà.
6 de Maig de 2009, 22:40h, Rambla Xavier Cugat, en un bar qualsevol, Iniesta marca un dels gols més apoteòsics de la història del Barça!!!. L’eufòria és enorme, pujo a la taula del bar endut per no se què, potser la bogeria, Baixo per abraçar la Laura i m’enduc un cop fort al genoll amb el canto de la taula, però avui no fa mal. Dies abans del partit la Laura li demana a un company de feina que ens deixi els carnets dels seus pares per entrar al sorteig.Col·locant estratègicament les entrades en el sorteig intento assegurar al màxim les meves possibilitats d’èxit. Malgrat tot i gràcies a la meva mandra innata, col·loco un dels carnets massa tard, i va i em toca.
Després de patir una mica pel tema del canvi de nom i lligar el viatge puc començar a gaudir del xup-xup que fa tot, hi ha molta eufòria.
El viatge cap a Roma amb alguns membres de la penya de Girona és una mica rebuscat, Girona-Bergamo-Milà-Roma-Venecia-Treviso-Girona. L’hotel, tot un espectacle, només entrar a l’habitació cacera de papallones nocturnes i altres petites bèsties, l’aire condicionat totalment decoratiu, el televisor en blanc i negre i la mampara del bany subjectada amb cinta aïllant. Acollonant. La pols era tan intensa que un asmàtic hauria durat 3 mil·lèsimes de segon en caure fulminat. No m’estranyaria que el brot de grip porcina hagués començat aquí!. Però l’hotel era el de menys, l’ambient era al carrer.Tot i que se suposava que l’afició contraria era majoria, no donava aquesta sensació el dimecres passejant per la ciutat eterna. Les zones habilitades per la Uefa es trobaven atestades de gent i després de visita Fontana di Trevi, el Col·liseum i plaça Navonna ens dirigírem al Trastevere, a un restaurant recomanat.
Després de dinar, la gent comença a estar nerviosa, ja queda menys, un petit descans a l’hotel i enfilem cap al camp. L’organització té el tema ben muntat, des d’una estació de metro organitza autocars llançadora d’aficionats cap a la zona de l’estadi que els pertoca. En grups de diversos autocars i escoltats per la policia, travessem la ciutat en direcció a la zones exteriors de l’Olimpic. Els autocars fan putrum-putrum perquè la gent no para de cantar i saltar, a fora els romans saluden i animen l’afició del Barça. Al voltant del camp l’ambient ja és espectacular, no hi ha cap ànima sense la samarreta de l’equip, i es respira un gran ambient catalanista, senyeres i estelades onegen al vent mentre sona l’Empordà i una pancarta assenyala que “avui cap equip espanyol jugarà a Roma”. No podia faltar tampoc en aquesta gran carpa exterior el Viva la Vida de Cold Play.
És hora d’entrar i es formen forces cues per culpa del maleït xip d’identificació. Al final ja som dins el recinte, ens acomiadem i ens desitgem sort amb els companys fins d’aquí a dues hores. Pujo els graons cap al meu seient, el cor batega fort. Hi ha una gran cridòria, penso que potser deuen sortir els jugadors a escalfar, però no, aquest és el nivell basal de decibels durant tot el partit. L’ambient s’encomana i de seguida ja soc de peus al seient fent voleiar l’estelada que porto, és impressionant. Em quedo bocabadat mirant la corba sud, si els jugadors ho havien de donar tot al camp, els aficionats ja feia estona que ho donaven tot a la grada.Comença el partit, cal dir que amb la feina que tens a animar el futbol a la gespa passa a un segon pla. Al principi es pateix una mica, però de cop i volta comença la catarsi, gol d’Eto’o. Crec que m’abraço al paio que tinc a la dreta, després pujo a la cadira, passo a estrènyer els braços del noi del darrere i xoco les mans amb el de davant. Estic cridant però me n’adono que ja no em surt la veu, no he dosificat i ja estic mig afònic!. Els meus companys que es trobaven més amunt em diuen que el formigó de la grada tremolava. La gent, embogida pel gol no para de cantar i saltar durant tot el partit, per mi em podrien haver tret el seient, perquè tampoc el vaig utilitzar gaire.
La resta del partit va seguir la mateixa tònica que mitja hora abans de començar-lo, una enorme festa. Al final celebració i retrobada amb els companys. El millor, el record d’haver pogut estar a Roma en un moment que es repeteix poques vegades a la vida. I l’agraïment a l’Eloi (el company de feina de la Laura) per l’entrada, i sobretot a la Laura per la paciència i comprensió que va tenir, perquè jo sé que ella hagués matat per estar allà.
