Tour de França: Bretanya, Normandia, París i els Alps. Estiu del 2008.
El diumenge 3 d’agost de 2008, i encara amb els efectes d’haver assistit un dia abans a un casament, agafem l’autocaravana i ens dirigim cap al nostre destí: França. Després de passar per Perpignan, Carcassonne, Toulouse, i Bordeaux, deixem l’autopista i anem fins a Royan on, uns quilòmetres després i ja al capvespre, trobem una zona al costat de la carretera i molt a prop de la platja que està plena d’autocaravanes. Aparquem, anem a veure l’Atlàntic, sopem i anem a dormir perquè estem molt cansats de tot el dia conduir.
L’endemà visitem Tremblade i passegem una bona estona per tota la zona de canals plena de productors d’ostres. Al migdia, ens dirigim cap a la Rochelle. Després de fer una migdiada (ja se sap que els primers dies d’adaptació a l’autocaravana es caracteritzen per una sensació constant de son, abatiment i molta relaxació) visitem la ciutat i ens passegem pel port vell, les torres de vigia i el centre antic. És una ciutat molt pintoresca. Demanem informació per l’endemà visitar l’Ile de Ré. Per cert, per preparar-nos per aquesta excursió, passem la nit just abans del peatge d’entrada a l’illa. L’aparcament permet gaudir d’unes vistes i una posta de sol impressionants.
De bon matí agafem les bicis i sortim en direcció a l’Ile de Ré. És una illa plana i per tant el desnivell que fas és molt poc, però els quilòmetres ja són figues d’un altre paner… Trobem molta gent que va en bici seguint els itineraris marcats que ofereixen diverses possibilitats segons l’estat de forma de cadascú. Hi ha zones que recorden el delta de l’Ebre amb els miradors d’ocells i les zones d’aiguamolls.
Fa molt bon dia i això, tot i el calor del migdia, s’agraeix. La travessem tota i arribem fins al Far de les Balenes des del qual es tenen vistes espectaculars de l’illa. Comprem pa i amb els condiments que portem ens parem en una platja a dinar. La nostra ideia és banyar-nos-hi tranquil·lament però com que la marea està baixa per posar els peus a l’aigua has de caminar gairebé un quilòmetre. Desistim en el nostre intent, i enlloc d’això fem immersió en el curiós món dels buscadors d’ostres. De tornada, i ja al final del trajecte ens parem a St. Martin de Ré a prendre alguna cosa. Tot i que considerem que ens “roben” (una aigua val 4.3 €) no ens importa perquè estem assedegats i cansats. Quan arribem a l’autocaravana el marcador de la BTT marca 100 Km!!! Ens dutxem i ens dirigim a Poitiers i passem la nit al pàrquing de Futuroscope envoltats de cents d’autocaravanes.
Una de les parades obligades era Futuroscope. El dimecres 6 d’agost visitem el parc i assistim a l’espectacle nocturn. La valoració global és molt bona tot i la forta calor que fa. Les projeccions són molt variades i molt interessants, i l’espectacle nocturn és impressionant. A la nit dormim sota una forta tempesta amb llamps i trons!
El dijous 7 d’agost al matí marxem de Futuroscope i ens dirigim a Vannes. Després de dinar visitem la ciutat i en David, per primer cop i no últim, cau en la temptació de la boulangerie francesa. A la tarda ens dirigim a Prest’il de Quibéron una zona massa turística i amb molt de trànsit. Després d’una bona estona de cua, i havent travessat l’estret marge de terra d’accés a la península, trobem un dels pocs llocs habilitats per autocaravanes per tal de passar la nit. Fa molt de vent i força fred.
Al matí següent, aprofitant que ha minvat el vent, anem a passejar per la Côte Sauvage de Quibéron que ofereix uns paisatges escarpats espectaculars vora el mar. Acabem de conduir resseguint tota la costa de la península i després ens dirigim cap al Pointe du Raz tot costejant. Abans d’arribar-hi, però, ens parem a visitar un bonic poble de costa, Audierne, on demanem per llogar kaiacs per anar a mar obert, però ens diuen que només els deixen per anar amunt i avall per les tranquiles aigües del canal…! A la tarda, i ja a Pointe du Raz, anem caminant fins al far. El dia és esplèndid i les vistes també. És ben bé el típic paisatge que es pot trobar a les fotos i postals que fan referència a la Bretanya. Tornant comprem un pòster xulíssim per la nostra habitació i que encara avui quan el mirem ens recorda aquell magnífic indret.
Acabem el dia travessant el Parc Natural Regional d’Armorique i finalment arribem a Lannion on passem la nit en una zona vora el riu amb altres autocaravanes.
L’endemà fem via cap a Trébeurcless i ens passegem pel port. Continuem avançant per la costa I passem Trégastel, Ploumanach i arribem finalment al nostre destí, Perros-Guirec (un nom ben curiós!). De fet dic el nostre destí, però inicialment no teníem la ideia de quedar-nos-hi, però després d’anar a fer un volt per la ciutat ens assabentem que fan el “Festival des Hortensias” i que toca en Carlos Núñez! Sense pensar-nos-ho dues vegades, comprem entrades pel concert de l’endemà i seguidament anem a buscar un lloc per estar-nos-hi un parell de dies. Trobem un aparcament en una zona molt tranquil·la del poble i hi aparquem l’autocaravana. A la tarda anem a passejar i acabem fent tot el camí dels aduaners que ressegueix la costa de granit rosa de Perros-Guirec i Ploumanach. És una mena de camí de ronda que et permet disfrutar de paisatges únics d’aquesta costa que es carácteritza per un color vermell-rosat que s’accentua més durant el capvespre amb la posta de sol. Arribem força tard a l’autocaravana i cansats, ja que hem caminat un bon tros.
El diumenge 10 d’agost ens llevem aviat perquè a les 09:45h volem agafar el vaixell que fa el creuer de les “Sept îles”. Dura dues hores i mitja i val molt la pena! Fa un dia molt assolellat tot i que fred. Durant el creuer veiem molts ocells, alguna foca i fins i tot un pobre dofí mort. Primer parem a observar ocells a l’Ile Rouzic: hi ha molts “fou de bassan” que en català serien uns coll groc, que no tenen cap mena de por d’acostar-se al vaixell i fins i tot a la gent! Després fem parada a l’Ile aux Moines (podem baixar) i hi visitem el fort i el far. Sort que fa sol perquè tot i així la sensació, pel vent, és de fred. El paisatge, però, és maquíssim! Tornant costegem la “Coôte de Granit Rose” i veiem des del mar el que el dia abans havíem fet caminant.
Tornem al port i anem a dinar i a fer una bacaina. A la tarda-vespre ens dirigim cap al recinte on es fa el festival i sopem el plat típic de la Bretanya: moules (musclos) amb frites (patates rosses). Ho condimentem amb una salsitxa i de postres una crêpe de xocolata. Després de sopar anem al concert d’en Carlos Núñez: genial, espectacular, emocionant… no hi ha paraules per descriure el que és capaç de transmetre amb la seva música. A la Bretanya es nota que se l’estimen molt i que hi és molt reconegut (potser més, vaja segur, que a Espanya). Després d’ell, toquen un grup local, els Mask ha Gazh que ens sorprenen per ser tan alternatius, interactius amb el públic i divertits. Ens ho passem molt bé veient aquell paio assegut en una cadira, picant de peus i fent sorolls amb dues culleres! Ballem molt i acabem la nit esgotats!
L’endemà, i després de dos dies inoblidables a Perros-Guirec, marxem en direcció el Cap Fréhel les vistes des del qual són de les més espectaculars de tota la costa bretona. Hi ha llocs on no és recomanable passejar-t’hi si tens vertigen ja que els penya-segats són força alts i escarpats. Fins i tot veiem una foca!
A la tarda costegem fins a St. Malo i la zona del Mont de Saint Michel. La nostra intenció és visitar-lo a última hora de la tarda pensant, ingenus de nosaltres, que hi haurà menys gent. Però quan arribem allà el que veiem ja no ens agrada massa: desenes de botigues de souvenirs a peu de carretera, hotels i molt de trànsit. La zona al voltant del Mont Saint Michel està plena de pàrquings on no és exagerat pensar que hi ha milers d’autocaravanes. Davant aquest paisatge decidim observar el santuari des de lluny i no endinsar-nos en aquest batibull! És impressionant, sí, però pel nostre gust massa turístic.
Ja a Normandia, ens dirigim cap a la Costa de St-Lo, una zona molt tranquil·la i que combina el paisatge rural amb el marítim. Fem nit al Cap de Hoc amb moltes altres autocaravanes.
El matí següent visitem el Point du Hoc que en realitat és de “propietat” nord-americana ja que França ho va cedir als EE.UU. després de la Segona Guerra Mundial i en agraïment al suport que els van donar. En aquest punt encara són molt evidents les restes de bombes caigudes en forma de cràters. També hi ha búnquers i nius de canons. Altre cop, i seguint amb la tònica de tota la costa, els penya-segats són impressionants.
Tota aquesta zona de costa és molt emotiva i en qualsevol racó et recorden la massacre que es va produir en el desembarcament de Normandia. Passem per Ohama-Beach, sorprenentment no ens sembla massa turístic, i ens dirigim al cementiri dels americans (un dels molts que hi ha) des d’on també es pot veure el Point du Hoc i Ohama Beach. La veritat és que fa posar la pell de gallina el fet de veure tantes creus (i algunes estrelles de David en el cas dels difunts jueus) en un entorn tan finament cuidat i on tothom manté de forma respectuosa un silenci sepulcral. Al museu del cementiri s’explica amb tota mena de detall com es va gestar i com va ser el famós “dia D” del desembarcament de Normandia. Una visita que per molts sentits, val molt la pena!
A la tarda parem a comprar algun regalet a Bayeux i ja fem via cap a Versailles on, sorprenentment, trobem un pàrquin d’autocaravanes gratuit al costat de l’estació de tren. Un xollo!
L’objectiu de l’endemà és París. De bon matí agafem el tren de rodalies (RER) línia C i anem en direcció la ciutat eterna. En un dia molt complet visitem Nôtre Dame i el Museu del Louvre durant el matí. Dinem als jardins de fora el Louvre i com que ja es comença a albirar que el dia serà llarg, ens prenem un capuccino ben carregat. Caminem pels Jardins de Tuileries, plaça de la Concorde, Champs Elysées, Arc del Triomf, Jardins de Trocadéro, Tour Eiffel (no hi pugem perquè ja ho havíem fet l’altre cop que havíem vingut) i agafem el metro fins a Montmatre. Allà visitem el Sacré Coeur i anem caminant fins a les Halles (un bon tros però que ens permet gaudir dels barris parisencs). Pel camí trobem una botiga (Sympa: el nom ja semblava dir-ho tot) plena de gangues. Ja a les Halles, i al capvespre, sopem en un kebab prop del centre Pompidou. Mengem molt de gust un kebab i una súper crêpe de xocolata. Acabem de passejar per aquella zona i a les 23:00h agafem el tren per tornar a Versailles.
Estem baldats però ha estat un dia fantàstic, inoblidable!
L’endemà al matí visito els jardins de Versailles (en David es queda descansant a l’autocaravana). És una extensió enorme de terreny, magníficament cuidat i que estan oberts com a zona pública. A aquelles hores del matí les fonts encara no van, hi ha poca gent (alguns corredors i alguns jardiners) i l’espectacle de veure sortir el sol des de la terrassa del palau i en vistes a tots els jardins, és una imatge indescriptible. De tornada a l’autocarava, compro croissants per en David (un de Nutella!), i després d’esmorzar comencem el llarg trajecte fins els Alps francesos. Arribem a Chembery gairebé a les 21:00h i fem nit en una zona de serveis d’autocaravanes.
El divendres 15 d’agost, després d’esmorzar i omplir d’aigua, ens dirigim cap a Bourg-St-Maurice ja a la Val d’Isère. Plou força. Hi arribem a mig matí i anem a l’oficina d’informació i turisme, a comprar una guia i un topogràfic de la zona (primers passos indispensables sempre que anem a una zona de muntanya). Trobem una botiga d’esports, Twinner, que fan últimes rebaixes i jo aprofito per comprar-m’hi uns pantalons de BTT. Dinem al pàrquing de la botiga i a la tarda anem a donar el volt fins al peu del funicular, comprem formatges i finalment ens dirigim fins a Tignes on hi passem la nit.
El matí següent ens llevem i veiem que a diferència del dia abans el dia és esplèndid! Esmorzem i ens equipem per anar a caminar. Sortim del pàrquing de Tignes i agafem el GR55. Fem el col de la Leisse, Plan des Nettes, Refuge de la Leisse (aquí, i de forma totalment imprevista, decidim que passarem la nit al refugi de la Femma per tal de poder fer tota la ruta circular), Refuge entre deux eaux, Pierre Blanche, Chapelle St. Jacques i finalment el Refuge de la Femma. En total hem estat 7 hores caminant i hem fet 1035 m de pujada i 780 m de baixada. El refugi està molt net i ben cuidat. Els llençols del coixí i del nòrdic semblen acabats de canviar (sort perquè nosaltres no portem els nostres!). El menjar molt bo tot i que potser un pèl escàs per l’esforç acumulat que portem a sobre.
L’endemà al matí ens llevem d’hora i després d’esmorzar iniciem el camí de tornada. Fem el Col de la Rocheure, le Manchet, Val d’Isère (quina imatge més horrorosa veure tota la ball inundada d’obres per encabir els esquiadors de la temporada hivernal!), i tornada a Tignes amb pluja inclosa i també amb l’Arc de Sant Martí més maco i intens que mai haguem vist! Arribem a l’autocaravana després de 7 hores caminant, 1065 m de pujada i 1360 m de baixada. Dinem, ens dutxem i descansem que ens ho tenim ben merescut!
Dilluns dia 18 d’agost fa un dia maquíssim. Esmorzem a ple sol les delícies de la boulangerie francesa (pa de xapata boníssim molt amassat i cruixent, croissants i una pasta amb trossets de xocolata). Després fem “menage” a l’autocaravana: passem l’aspirador, assequem la roba, ordenem el garatge, etc. Quan acabem, anem a donar un volt per la bonica ciutat de Tignes i ens assentem en unes tombones vora el llac des de les quals es pot prendre el sol i veure en una pantalla gegant els jocs olímpics.
Cap al migdia, tirem un tros amb l’autocaravana, fins al llac du Chevri. Fem entrepans, agafem les bicis i pugem el coll fins al Llac de la Sassiere (total de pujada 1h 17 min i 630 m de desnivell). Un cop allà el paisatge és impressionant!!! Dinem vora el llac, fem fotos i tornem.
A la tarda ens dirigim cap a Val d’Isère on hi passem la nit.
Com ja comença a ser costum, de bon matí ens dirigim a la boulangerie a proveir (quin vici!). Esmorzem com reis tot llegint el diari l’Équipe (quin nivell! Jejeje!). Després ens dirigim cap a Pont St. Charles i veient el dia tan esplèndid que fa anem caminant fins a les Gorges du Malpasset, el refugi de Prarrond i pugem fins gairebé el Col de la Galise (no hi acabem de pujar perquè veiem que a dalt hi ha molta boira). En total hem fet 660 m de desnivell i hem caminat unes tres hores i mitja. Tornem meravellats pel paisatge que hem vist: naixament del riu Isère des del Glacier des Sources de l’Isère, i les gorges tan encanyonades.
Agafem l’autocaravana i fem el mític Col de l’Iséran, el més alt de França (2770 m) i mític per molts ciclistes. Les vistes des de dalt del coll són espectaculars i de vertigen! Passem per Bonneval-sur-Arc, Bessans i ens parem a Lanslevillard on comprem queviures varis. Aconseguim el número de telèfon del refugi Cibrario i ens dirigim a Vincendières on passem la nit en un pàrquin a l’espera de demà fer la Ruta de la Bessanese (mítica a la zona).
Doncs sí, comença l’epopeia l’endemà al matí a primera hora. Després d’agafar la navette per fer un tros de carretera, comencem la ruta des d’Avérole a les 8 del matí. La primera part és una vall verda i molt profunda fins al Coll d’Autaret (3072 m). A partir d’aquí, comença la pedra i tartera. Passem vorejant els llacs d’Auteret i pugem el que des de baix sembla impossible: el coll del Sulé (3100 m). Continuem avançant per tartera fins a la baixada final abans del refugi Cibrario (ja a Itàlia). Abans d’arribar-hi veiem cabres salvatges (els del refugi els donen sal i per això s’acosten fins allà). Arribem força cansats, ens dutxem, sopem i anem a dormir aviat perquè l’endemà volem començar aviat ja que queda molt camí per fer. El total del dia, per cert, han estat 9h caminant, 1450 m de pujada i 865 m de baixada.
L’endemà al matí, i tal com teníem previst, ens llevem d’hora (a les 6), esmorzem (trobo impresentable que no donin pa sinó unes torradetes seques), paguem (finalment en David cola com a federat i a més no ens han descobert dormint sense el “saco a pello”!) i comencem la ruta a les 06:45h. Fem el coll de l’Altare amb la canal-tartera corresponent, passem pel llac della Rossa i veiem el Bivacco San Camilo. Després de fer el Collarin d’Arnas arribem al refugi Gastaldi. Cal dir que, segons les indicacions, hi havia 3h de camí entre els 2 refugis, però nosaltres anant a bon ritme n’hem tardat 3 hores i mitja, per tant ens malfiem de les indicacions italianes. Al refugi comprem pa (sec com una pedra però és la única cosa que hi ha!). Continuem i enfilem la tartera que precedeix el mític Collarin. Per cert, a mitja tartera dinem pa sec, torradetes de l’esmorzar i ho condimentem amb melmelada, mel, nocilla i no gaire res més; un dinar patètic i inoblidable però que ens permet sobreviure i agafar forces pel que ve que no és poc! Quina tartera!!! Pedres enormes, poques marques, molt llarga i perillosa. Ens “encigalem” i acabem en una vessant molt empinada de la tartera-glacera on no paren de relliscar pedres cap a baix. Passem molta por. I després, per rematar-ho, el Collarín: un coll empinadíssim que ens costa Déu i sa mare fer. Gràcies a l’escipió de casa, en David, ens en sortim no sense patir i dedicar-hi molt esforç. Aconseguim arribar a dalt i després comença la súper baixada. Baixem camp a través gairebé fins al final perquè altre cop les marques no es veuen per enlloc (una prova de foc pels nostres genolls i lligaments, sobretot els d’en David). I per últim, una correguda final per agafar la navette que ens torna al pàrquing on hi ens espera la nostra estimada autocaravana. Déu n’hi do quina travessa. El total del dia han estat gairebé 11 hores, 1265 m de pujada i 1885 m de baixada!
Ens dutxem i conduim (sí, encara ens queden forces) fins a St. Michel de M. Per sopar ens fem un bon plat d’spaghettis per recuperar totes les forces perdudes!
El divendres 22 d’agost ens llevem aviat i, per no trencar costums, fem una visita a la boulangerie del poble. Comencem el camí de tornada a casa en direcció Grénoble. Fem el coll del Télégraph (un altre mític del món ciclista), parem a donar un volt per Valloire, fem el coll del Galibier, i fem la carretera que et permet accedir, entre d’altres, a l’estació d’esquí de les Deux Alpes o a l’Alpe d’Huez. Al migdia arribem a Grénoble però, com que plou i és una gran ciutat, la passem de llarg. Continuem per l’autopista en direcció Valence i parem a dinar en una àrea de l’autopista. Continuem el camí de tornada i a la tarda ens parem a comprar a un supermercat Leclerc.
Ja a finals de la tarda aribem a la costa. Fem nit a la Grande Motte, prop de Montpellier, en una zona prop de la platja molt plena d’autocaravanes.
I arribem al final del viatge, dissabte 23 d’agost. Al matí ens aixequem aviat i anem a fer la última visita a la boulangerie francesa. Després d’esmorzar fem maletes, netegem l’autocaravana i comencem el camí de tornada a casa. Arribem a Girona a l’hora de dinar.
En total hem fet 3912 Km en el que hem anomenat el “Tour de França”. Ha estat un viatge que ha valgut molt la pena, ple de descobertes i sorpreses, i amb moments molt emocionants. En resum podem dir que han estat 3 setmanes inoblidables per terres franceses que mai oblidarem!
El diumenge 3 d’agost de 2008, i encara amb els efectes d’haver assistit un dia abans a un casament, agafem l’autocaravana i ens dirigim cap al nostre destí: França. Després de passar per Perpignan, Carcassonne, Toulouse, i Bordeaux, deixem l’autopista i anem fins a Royan on, uns quilòmetres després i ja al capvespre, trobem una zona al costat de la carretera i molt a prop de la platja que està plena d’autocaravanes. Aparquem, anem a veure l’Atlàntic, sopem i anem a dormir perquè estem molt cansats de tot el dia conduir.
L’endemà visitem Tremblade i passegem una bona estona per tota la zona de canals plena de productors d’ostres. Al migdia, ens dirigim cap a la Rochelle. Després de fer una migdiada (ja se sap que els primers dies d’adaptació a l’autocaravana es caracteritzen per una sensació constant de son, abatiment i molta relaxació) visitem la ciutat i ens passegem pel port vell, les torres de vigia i el centre antic. És una ciutat molt pintoresca. Demanem informació per l’endemà visitar l’Ile de Ré. Per cert, per preparar-nos per aquesta excursió, passem la nit just abans del peatge d’entrada a l’illa. L’aparcament permet gaudir d’unes vistes i una posta de sol impressionants.De bon matí agafem les bicis i sortim en direcció a l’Ile de Ré. És una illa plana i per tant el desnivell que fas és molt poc, però els quilòmetres ja són figues d’un altre paner… Trobem molta gent que va en bici seguint els itineraris marcats que ofereixen diverses possibilitats segons l’estat de forma de cadascú. Hi ha zones que recorden el delta de l’Ebre amb els miradors d’ocells i les zones d’aiguamolls.
Fa molt bon dia i això, tot i el calor del migdia, s’agraeix. La travessem tota i arribem fins al Far de les Balenes des del qual es tenen vistes espectaculars de l’illa. Comprem pa i amb els condiments que portem ens parem en una platja a dinar. La nostra ideia és banyar-nos-hi tranquil·lament però com que la marea està baixa per posar els peus a l’aigua has de caminar gairebé un quilòmetre. Desistim en el nostre intent, i enlloc d’això fem immersió en el curiós món dels buscadors d’ostres. De tornada, i ja al final del trajecte ens parem a St. Martin de Ré a prendre alguna cosa. Tot i que considerem que ens “roben” (una aigua val 4.3 €) no ens importa perquè estem assedegats i cansats. Quan arribem a l’autocaravana el marcador de la BTT marca 100 Km!!! Ens dutxem i ens dirigim a Poitiers i passem la nit al pàrquing de Futuroscope envoltats de cents d’autocaravanes.Una de les parades obligades era Futuroscope. El dimecres 6 d’agost visitem el parc i assistim a l’espectacle nocturn. La valoració global és molt bona tot i la forta calor que fa. Les projeccions són molt variades i molt interessants, i l’espectacle nocturn és impressionant. A la nit dormim sota una forta tempesta amb llamps i trons!
El dijous 7 d’agost al matí marxem de Futuroscope i ens dirigim a Vannes. Després de dinar visitem la ciutat i en David, per primer cop i no últim, cau en la temptació de la boulangerie francesa. A la tarda ens dirigim a Prest’il de Quibéron una zona massa turística i amb molt de trànsit. Després d’una bona estona de cua, i havent travessat l’estret marge de terra d’accés a la península, trobem un dels pocs llocs habilitats per autocaravanes per tal de passar la nit. Fa molt de vent i força fred.
Al matí següent, aprofitant que ha minvat el vent, anem a passejar per la Côte Sauvage de Quibéron que ofereix uns paisatges escarpats espectaculars vora el mar. Acabem de conduir resseguint tota la costa de la península i després ens dirigim cap al Pointe du Raz tot costejant. Abans d’arribar-hi, però, ens parem a visitar un bonic poble de costa, Audierne, on demanem per llogar kaiacs per anar a mar obert, però ens diuen que només els deixen per anar amunt i avall per les tranquiles aigües del canal…! A la tarda, i ja a Pointe du Raz, anem caminant fins al far. El dia és esplèndid i les vistes també. És ben bé el típic paisatge que es pot trobar a les fotos i postals que fan referència a la Bretanya. Tornant comprem un pòster xulíssim per la nostra habitació i que encara avui quan el mirem ens recorda aquell magnífic indret.
Acabem el dia travessant el Parc Natural Regional d’Armorique i finalment arribem a Lannion on passem la nit en una zona vora el riu amb altres autocaravanes.
L’endemà fem via cap a Trébeurcless i ens passegem pel port. Continuem avançant per la costa I passem Trégastel, Ploumanach i arribem finalment al nostre destí, Perros-Guirec (un nom ben curiós!). De fet dic el nostre destí, però inicialment no teníem la ideia de quedar-nos-hi, però després d’anar a fer un volt per la ciutat ens assabentem que fan el “Festival des Hortensias” i que toca en Carlos Núñez! Sense pensar-nos-ho dues vegades, comprem entrades pel concert de l’endemà i seguidament anem a buscar un lloc per estar-nos-hi un parell de dies. Trobem un aparcament en una zona molt tranquil·la del poble i hi aparquem l’autocaravana. A la tarda anem a passejar i acabem fent tot el camí dels aduaners que ressegueix la costa de granit rosa de Perros-Guirec i Ploumanach. És una mena de camí de ronda que et permet disfrutar de paisatges únics d’aquesta costa que es carácteritza per un color vermell-rosat que s’accentua més durant el capvespre amb la posta de sol. Arribem força tard a l’autocaravana i cansats, ja que hem caminat un bon tros.
El diumenge 10 d’agost ens llevem aviat perquè a les 09:45h volem agafar el vaixell que fa el creuer de les “Sept îles”. Dura dues hores i mitja i val molt la pena! Fa un dia molt assolellat tot i que fred. Durant el creuer veiem molts ocells, alguna foca i fins i tot un pobre dofí mort. Primer parem a observar ocells a l’Ile Rouzic: hi ha molts “fou de bassan” que en català serien uns coll groc, que no tenen cap mena de por d’acostar-se al vaixell i fins i tot a la gent! Després fem parada a l’Ile aux Moines (podem baixar) i hi visitem el fort i el far. Sort que fa sol perquè tot i així la sensació, pel vent, és de fred. El paisatge, però, és maquíssim! Tornant costegem la “Coôte de Granit Rose” i veiem des del mar el que el dia abans havíem fet caminant.
Tornem al port i anem a dinar i a fer una bacaina. A la tarda-vespre ens dirigim cap al recinte on es fa el festival i sopem el plat típic de la Bretanya: moules (musclos) amb frites (patates rosses). Ho condimentem amb una salsitxa i de postres una crêpe de xocolata. Després de sopar anem al concert d’en Carlos Núñez: genial, espectacular, emocionant… no hi ha paraules per descriure el que és capaç de transmetre amb la seva música. A la Bretanya es nota que se l’estimen molt i que hi és molt reconegut (potser més, vaja segur, que a Espanya). Després d’ell, toquen un grup local, els Mask ha Gazh que ens sorprenen per ser tan alternatius, interactius amb el públic i divertits. Ens ho passem molt bé veient aquell paio assegut en una cadira, picant de peus i fent sorolls amb dues culleres! Ballem molt i acabem la nit esgotats!
L’endemà, i després de dos dies inoblidables a Perros-Guirec, marxem en direcció el Cap Fréhel les vistes des del qual són de les més espectaculars de tota la costa bretona. Hi ha llocs on no és recomanable passejar-t’hi si tens vertigen ja que els penya-segats són força alts i escarpats. Fins i tot veiem una foca!
A la tarda costegem fins a St. Malo i la zona del Mont de Saint Michel. La nostra intenció és visitar-lo a última hora de la tarda pensant, ingenus de nosaltres, que hi haurà menys gent. Però quan arribem allà el que veiem ja no ens agrada massa: desenes de botigues de souvenirs a peu de carretera, hotels i molt de trànsit. La zona al voltant del Mont Saint Michel està plena de pàrquings on no és exagerat pensar que hi ha milers d’autocaravanes. Davant aquest paisatge decidim observar el santuari des de lluny i no endinsar-nos en aquest batibull! És impressionant, sí, però pel nostre gust massa turístic.
Ja a Normandia, ens dirigim cap a la Costa de St-Lo, una zona molt tranquil·la i que combina el paisatge rural amb el marítim. Fem nit al Cap de Hoc amb moltes altres autocaravanes.El matí següent visitem el Point du Hoc que en realitat és de “propietat” nord-americana ja que França ho va cedir als EE.UU. després de la Segona Guerra Mundial i en agraïment al suport que els van donar. En aquest punt encara són molt evidents les restes de bombes caigudes en forma de cràters. També hi ha búnquers i nius de canons. Altre cop, i seguint amb la tònica de tota la costa, els penya-segats són impressionants.
Tota aquesta zona de costa és molt emotiva i en qualsevol racó et recorden la massacre que es va produir en el desembarcament de Normandia. Passem per Ohama-Beach, sorprenentment no ens sembla massa turístic, i ens dirigim al cementiri dels americans (un dels molts que hi ha) des d’on també es pot veure el Point du Hoc i Ohama Beach. La veritat és que fa posar la pell de gallina el fet de veure tantes creus (i algunes estrelles de David en el cas dels difunts jueus) en un entorn tan finament cuidat i on tothom manté de forma respectuosa un silenci sepulcral. Al museu del cementiri s’explica amb tota mena de detall com es va gestar i com va ser el famós “dia D” del desembarcament de Normandia. Una visita que per molts sentits, val molt la pena!
A la tarda parem a comprar algun regalet a Bayeux i ja fem via cap a Versailles on, sorprenentment, trobem un pàrquin d’autocaravanes gratuit al costat de l’estació de tren. Un xollo!L’objectiu de l’endemà és París. De bon matí agafem el tren de rodalies (RER) línia C i anem en direcció la ciutat eterna. En un dia molt complet visitem Nôtre Dame i el Museu del Louvre durant el matí. Dinem als jardins de fora el Louvre i com que ja es comença a albirar que el dia serà llarg, ens prenem un capuccino ben carregat. Caminem pels Jardins de Tuileries, plaça de la Concorde, Champs Elysées, Arc del Triomf, Jardins de Trocadéro, Tour Eiffel (no hi pugem perquè ja ho havíem fet l’altre cop que havíem vingut) i agafem el metro fins a Montmatre. Allà visitem el Sacré Coeur i anem caminant fins a les Halles (un bon tros però que ens permet gaudir dels barris parisencs). Pel camí trobem una botiga (Sympa: el nom ja semblava dir-ho tot) plena de gangues. Ja a les Halles, i al capvespre, sopem en un kebab prop del centre Pompidou. Mengem molt de gust un kebab i una súper crêpe de xocolata. Acabem de passejar per aquella zona i a les 23:00h agafem el tren per tornar a Versailles.
Estem baldats però ha estat un dia fantàstic, inoblidable!
L’endemà al matí visito els jardins de Versailles (en David es queda descansant a l’autocaravana). És una extensió enorme de terreny, magníficament cuidat i que estan oberts com a zona pública. A aquelles hores del matí les fonts encara no van, hi ha poca gent (alguns corredors i alguns jardiners) i l’espectacle de veure sortir el sol des de la terrassa del palau i en vistes a tots els jardins, és una imatge indescriptible. De tornada a l’autocarava, compro croissants per en David (un de Nutella!), i després d’esmorzar comencem el llarg trajecte fins els Alps francesos. Arribem a Chembery gairebé a les 21:00h i fem nit en una zona de serveis d’autocaravanes.
El divendres 15 d’agost, després d’esmorzar i omplir d’aigua, ens dirigim cap a Bourg-St-Maurice ja a la Val d’Isère. Plou força. Hi arribem a mig matí i anem a l’oficina d’informació i turisme, a comprar una guia i un topogràfic de la zona (primers passos indispensables sempre que anem a una zona de muntanya). Trobem una botiga d’esports, Twinner, que fan últimes rebaixes i jo aprofito per comprar-m’hi uns pantalons de BTT. Dinem al pàrquing de la botiga i a la tarda anem a donar el volt fins al peu del funicular, comprem formatges i finalment ens dirigim fins a Tignes on hi passem la nit.
El matí següent ens llevem i veiem que a diferència del dia abans el dia és esplèndid! Esmorzem i ens equipem per anar a caminar. Sortim del pàrquing de Tignes i agafem el GR55. Fem el col de la Leisse, Plan des Nettes, Refuge de la Leisse (aquí, i de forma totalment imprevista, decidim que passarem la nit al refugi de la Femma per tal de poder fer tota la ruta circular), Refuge entre deux eaux, Pierre Blanche, Chapelle St. Jacques i finalment el Refuge de la Femma. En total hem estat 7 hores caminant i hem fet 1035 m de pujada i 780 m de baixada. El refugi està molt net i ben cuidat. Els llençols del coixí i del nòrdic semblen acabats de canviar (sort perquè nosaltres no portem els nostres!). El menjar molt bo tot i que potser un pèl escàs per l’esforç acumulat que portem a sobre.
L’endemà al matí ens llevem d’hora i després d’esmorzar iniciem el camí de tornada. Fem el Col de la Rocheure, le Manchet, Val d’Isère (quina imatge més horrorosa veure tota la ball inundada d’obres per encabir els esquiadors de la temporada hivernal!), i tornada a Tignes amb pluja inclosa i també amb l’Arc de Sant Martí més maco i intens que mai haguem vist! Arribem a l’autocaravana després de 7 hores caminant, 1065 m de pujada i 1360 m de baixada. Dinem, ens dutxem i descansem que ens ho tenim ben merescut!
Dilluns dia 18 d’agost fa un dia maquíssim. Esmorzem a ple sol les delícies de la boulangerie francesa (pa de xapata boníssim molt amassat i cruixent, croissants i una pasta amb trossets de xocolata). Després fem “menage” a l’autocaravana: passem l’aspirador, assequem la roba, ordenem el garatge, etc. Quan acabem, anem a donar un volt per la bonica ciutat de Tignes i ens assentem en unes tombones vora el llac des de les quals es pot prendre el sol i veure en una pantalla gegant els jocs olímpics.
Cap al migdia, tirem un tros amb l’autocaravana, fins al llac du Chevri. Fem entrepans, agafem les bicis i pugem el coll fins al Llac de la Sassiere (total de pujada 1h 17 min i 630 m de desnivell). Un cop allà el paisatge és impressionant!!! Dinem vora el llac, fem fotos i tornem.
A la tarda ens dirigim cap a Val d’Isère on hi passem la nit.
Com ja comença a ser costum, de bon matí ens dirigim a la boulangerie a proveir (quin vici!). Esmorzem com reis tot llegint el diari l’Équipe (quin nivell! Jejeje!). Després ens dirigim cap a Pont St. Charles i veient el dia tan esplèndid que fa anem caminant fins a les Gorges du Malpasset, el refugi de Prarrond i pugem fins gairebé el Col de la Galise (no hi acabem de pujar perquè veiem que a dalt hi ha molta boira). En total hem fet 660 m de desnivell i hem caminat unes tres hores i mitja. Tornem meravellats pel paisatge que hem vist: naixament del riu Isère des del Glacier des Sources de l’Isère, i les gorges tan encanyonades.
Agafem l’autocaravana i fem el mític Col de l’Iséran, el més alt de França (2770 m) i mític per molts ciclistes. Les vistes des de dalt del coll són espectaculars i de vertigen! Passem per Bonneval-sur-Arc, Bessans i ens parem a Lanslevillard on comprem queviures varis. Aconseguim el número de telèfon del refugi Cibrario i ens dirigim a Vincendières on passem la nit en un pàrquin a l’espera de demà fer la Ruta de la Bessanese (mítica a la zona).
Doncs sí, comença l’epopeia l’endemà al matí a primera hora. Després d’agafar la navette per fer un tros de carretera, comencem la ruta des d’Avérole a les 8 del matí. La primera part és una vall verda i molt profunda fins al Coll d’Autaret (3072 m). A partir d’aquí, comença la pedra i tartera. Passem vorejant els llacs d’Auteret i pugem el que des de baix sembla impossible: el coll del Sulé (3100 m). Continuem avançant per tartera fins a la baixada final abans del refugi Cibrario (ja a Itàlia). Abans d’arribar-hi veiem cabres salvatges (els del refugi els donen sal i per això s’acosten fins allà). Arribem força cansats, ens dutxem, sopem i anem a dormir aviat perquè l’endemà volem començar aviat ja que queda molt camí per fer. El total del dia, per cert, han estat 9h caminant, 1450 m de pujada i 865 m de baixada.
L’endemà al matí, i tal com teníem previst, ens llevem d’hora (a les 6), esmorzem (trobo impresentable que no donin pa sinó unes torradetes seques), paguem (finalment en David cola com a federat i a més no ens han descobert dormint sense el “saco a pello”!) i comencem la ruta a les 06:45h. Fem el coll de l’Altare amb la canal-tartera corresponent, passem pel llac della Rossa i veiem el Bivacco San Camilo. Després de fer el Collarin d’Arnas arribem al refugi Gastaldi. Cal dir que, segons les indicacions, hi havia 3h de camí entre els 2 refugis, però nosaltres anant a bon ritme n’hem tardat 3 hores i mitja, per tant ens malfiem de les indicacions italianes. Al refugi comprem pa (sec com una pedra però és la única cosa que hi ha!). Continuem i enfilem la tartera que precedeix el mític Collarin. Per cert, a mitja tartera dinem pa sec, torradetes de l’esmorzar i ho condimentem amb melmelada, mel, nocilla i no gaire res més; un dinar patètic i inoblidable però que ens permet sobreviure i agafar forces pel que ve que no és poc! Quina tartera!!! Pedres enormes, poques marques, molt llarga i perillosa. Ens “encigalem” i acabem en una vessant molt empinada de la tartera-glacera on no paren de relliscar pedres cap a baix. Passem molta por. I després, per rematar-ho, el Collarín: un coll empinadíssim que ens costa Déu i sa mare fer. Gràcies a l’escipió de casa, en David, ens en sortim no sense patir i dedicar-hi molt esforç. Aconseguim arribar a dalt i després comença la súper baixada. Baixem camp a través gairebé fins al final perquè altre cop les marques no es veuen per enlloc (una prova de foc pels nostres genolls i lligaments, sobretot els d’en David). I per últim, una correguda final per agafar la navette que ens torna al pàrquing on hi ens espera la nostra estimada autocaravana. Déu n’hi do quina travessa. El total del dia han estat gairebé 11 hores, 1265 m de pujada i 1885 m de baixada!Ens dutxem i conduim (sí, encara ens queden forces) fins a St. Michel de M. Per sopar ens fem un bon plat d’spaghettis per recuperar totes les forces perdudes!
El divendres 22 d’agost ens llevem aviat i, per no trencar costums, fem una visita a la boulangerie del poble. Comencem el camí de tornada a casa en direcció Grénoble. Fem el coll del Télégraph (un altre mític del món ciclista), parem a donar un volt per Valloire, fem el coll del Galibier, i fem la carretera que et permet accedir, entre d’altres, a l’estació d’esquí de les Deux Alpes o a l’Alpe d’Huez. Al migdia arribem a Grénoble però, com que plou i és una gran ciutat, la passem de llarg. Continuem per l’autopista en direcció Valence i parem a dinar en una àrea de l’autopista. Continuem el camí de tornada i a la tarda ens parem a comprar a un supermercat Leclerc.
Ja a finals de la tarda aribem a la costa. Fem nit a la Grande Motte, prop de Montpellier, en una zona prop de la platja molt plena d’autocaravanes.
I arribem al final del viatge, dissabte 23 d’agost. Al matí ens aixequem aviat i anem a fer la última visita a la boulangerie francesa. Després d’esmorzar fem maletes, netegem l’autocaravana i comencem el camí de tornada a casa. Arribem a Girona a l’hora de dinar.
En total hem fet 3912 Km en el que hem anomenat el “Tour de França”. Ha estat un viatge que ha valgut molt la pena, ple de descobertes i sorpreses, i amb moments molt emocionants. En resum podem dir que han estat 3 setmanes inoblidables per terres franceses que mai oblidarem!